Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, April 16, 2024

La percepció de la benignitat de la vida

 


La idea és no perdre en cap moment la percepció de la benignitat de la vida; aquesta benignitat ho supera tot, fins i tot allò que vol semblar insuperable. 

Aquesta idea no és fàcilment entesa, sobretot per les persones que s’obsessionen. Les persones s’obsessionen sovint sense adonar-se’n amb allò que desitgen o amb allò que temen. 

El que es desitja amb una força excessiva, crea dependència. Res no mereix ser desitjat amb obsessió. La vida és anar trobant-se petits tresors, gairebé sempre inesperats; no pas perseguir-los ni considerar-los una propietat que algú o l’existència ens deu. Ens fa feliç l’inesperat de cada instant; fins i tot en allò que esperem i que hem previst, ens fan feliços els matisos inesperats que ens arriben. Allò que es pretén, que s’anhela, que es desitja, de vegades se situa per damunt de la llibertat dels altres, i qui ho desitja d’aquesta manera es converteix en un tirà, en un manipulador, en algú que posa la seva obsessió per damunt del valor de les persones. I no se n’adona. I difícilment se n’adonarà. Se sent víctima, perquè els altres tendeixen a apartar-lo de l’objecte del seu anhel; i avorreix els altres fins al punt de considerar-los obstacles. I certament és una víctima, però no pas dels altres, sinó de la seva obsessió, dels seus desitjos sobrevalorats, de la deformació que la seva percepció pateix pel que fa a l’essència d’existir.

L’essència d’existir implica la possibilitat de perdre el temps; necessitem perdre el temps, dedicar-lo a res en concret, i aprofitar aquests instants en què no fem res en concret per observar els raigs de sol encenent el color de tot allò que toquen, per escoltar els diferents sons, les veus properes i llunyanes; rere cada veu, un centre de sentiments, d’esperances, d’anhels, d’afectes... Rere cada veu, una persona, i, per tant, un univers sencer. L’essència d’existir implica en tot moment no deixar de considerar cada persona com una joia de valor incalculable, com un misteri.

Tot això no és entès. A la majoria de la gent, li sonarà a filosofia d’autoajuda. No és pas així. És només veure les coses com són, sentir-les com són; valorar-les en la seva mesura objectiva. L’atabalament del tràfec de la feina, dels desitjos, dels anhels, sovint tan associats a l’ego, ens deforma la visió i veiem la realitat distorsionada, com si realment hi hagués alguna cosa més valuosa que les persones, com si perdre el temps fos una activitat negativa, quan en realitat és metafòricament un dels dos ritmes de la respiració; perdre el temps de tant en tant per poder viure amb tota la intensitat el temps de la vida.

No comments: