Parc Güell. La bellesa a l'espai infinit de la ment.

Hi ha un espai a la ment on la consciència vola damunt colors encesos que s'agafen de les mans i trenen la dansa sublim de l'existència. Un espai que té escrit, a les constel·lacions dels seus estels, els misteris de la bellesa; d'una bellesa imprevisible, de possibilitats infinites, que no s'acaba mai.

Hi ha un espai del pensament que convida a planar damunt les aigües de la Mediterrània, a passar damunt les feixes de les oliveres, i contemplar els dragons ran de les làmpades dels masos, i les palmeres altes, que sostenen la volta d'un cel bigarrat d'aurores.

Hi ha una terra roja i nostra, feta de sang, suor i esperança; regada amb els dolors de moltes mares, i amb flaire de most de vi, de bodega antiga, i d'herba segada i humida. Una terra mullada amb les llàgrimes d'algun ancestre que plora feliç de veure la vida com creix malgrat les penes, les guerres i les morts.

Hi ha un espai que cap crític no pot ni tocar amb la punteta de les ungles, enllà del que es pot explicar o racionalitzar. Davant de l'art, el crític savi calla; perquè l'art no camina per rutes traçades; l'inesperat descobreix oceans mai vistos, matisat amb blaus indescriptibles.

De cop i volta, enmig de tot aquest espai immens, el jo autèntic es reconeix en la llum de fora, i aquesta llum ens explica per què som, per què no té importància que la bellesa serveixi o no serveixi, per què val la pena respirar, per què no s'ha de tenir por, per què tot és tan bell i tan intens.

El llarg viatge a la bellesa que tenim al costat.

Viatges al preu que vulguis, als euros que duguis (no te'ls demanarem); al carrer de casa, a on hi veuràs postes úniques, que un cop llueixen mai més no tornen a fer-ho amb idèntics traços.

Estades d'un instant al paradís dels somnis que duguis a dins, que seran els que tu vulguis dur, els que puguis dur; si ets capaç de vèncer les pors i la foscor. Avui Moragues, Casanovas i Villaroel van perdre un somni, però els recordem; i un país s'aixeca quan li trepitgen el dret a ser; a ser país, a existir com a identitat. L'onada va i ve. I tornarà a venir amb força; i a anar; i a venir...

Paquets turístics sense taxes d'embarcament, sense un “tot inclòs”; mai no està tot inclòs per a les necessitats del cor i del destí; mai no es pot incloure tot si hom vol ser lliure; mai no tens res inclòs si no és que pagues un peatge excessiu, inconvenient, indigne... T'ho has d'incloure tu; i ho has d'incloure aquí i ara.

Aquesta posta que acabo de fotografiar no és a Cancun, ni a Santorini, ni a Bali, ni a Hawaii... és al Vallès Occidental. I n'hi ha prou amb caminar pels seus carrers per a gaudir-ne. Explica-ho! Explica que has estat al Vallès! Que és increïble (la bellesa sempre ho és) Que el viatge és llarguíssim (ho deu ser perquè poca gent hi ve de vacances tot i ser tan bell). Que el bitllet t'ha costat un ull de la cara (aixecar no un ull, sinó dos, i enfocar-lo cap al cel), però que treballes molt i t'ho mereixes (això sempre!). Però quines postes, al Vallès! Les millors del món! No pas com les d'aquí (les de tants aquís que tenim al costat i considerem banals). Aquestes són una altra cosa... cal veure-les per entendre-ho... no es poden descriure! (La bellesa que tenim contínuament al costat està lluny nomes perquè ens és molt i molt difícil de veure).

.

.

El bosc del Croscat

La terra que només fa entre 10000 i 15000 anys bullia amb d'erupcions de lava i de fums, està avui coberta d'un mantell entapissat amb tots els verds del catàleg del planeta. El sol travessa l'esclat de la vida a la terra negra de la Garrotxa i engega obagues de besllum gemat. Sota l'humus, una escorça fina de terra, de no gaires quilòmetres de gruix (entre 5 i 15), ens separa de l'immens mar de lava de l'interior, damunt del qual la nostra placa sura i a cops tremola.

Contemplant aquestes imatges, preses no fa gaires hores, evidenciem que no hi ha disseny més sublim que el de l'univers i la seva harmonia. Cap enginy humà, cap disseny de la moda més selecta de París o de Nova York, cap manual de protocol, elegància o patrons artístics; cap estil refinat; cap esnobisme pujat... no pot arribar ni a una mil·lèssima part del valor del bon gust i de la creativitat de l'univers en desenvolupar formes com les del bosc del Croscat. L'elegància és el joc de l'atzar de la natura en desenvolupar mutacions que avancen pels camins de la vida i de l'art, embellint l'existència. El pobre individu Homo sapiens no pot controlar aquesta explosió de bellesa, i, ferit i orgullós, ignora massa vegades l'estil de la natura; o intenta “embellir-la” amb formigó, quitrà o vestits... convençut que tot el que és salvatge està desaprofitat i no val gaire.

La íntima unió entre la bellesa, la felicitat, i nosaltres. I una estona caçant onades.

El planeta és tan bell que el fet de “ser” no pot ser dolent. La bellesa de la natura és la prova de la bondat de l’existència. I la bellesa que hi ha a l’existència la percebem com a bella perquè entre ella i nosaltres hi ha una complementarietat íntima que ens atrau mútuament. Igual com nosaltres som atrets per la bellesa, la bellesa se sent atreta per nosaltres, i ens fa contínuament senyals.

Després he fet allò de concentrar-me en l’instant present, sense pensar res més que allò que es percep: mar, Sol, vent, llum, brum de les onades, escuma, flaires de sal i de pins, nuesa, els colors dels penya-segats, l’atzur intens de la volta del cel...

Si algun dia morirem, és perquè hem estat vius. La vida és el combat contra la por. Vencem la por amb la llum. El coneixement i la raó ens deslliuren de la por i ens ajuden a mirar la bellesa. La por desapareix com ho fan les tenebres amb l’alba. La victòria de la vida és la victòria damunt la por. Amb la por vençuda, estimem buscant el bé dels qui estimem i no pas la satisfacció de cap desig personal, perquè en realitat quan hem vençut la por ja ho tenim tot i no desitgem res que no tinguem ja a l’abast; ho tenim tot; a cada ara i a cada aquí.

El desmesurat culte a l’ego és una de les teranyines fosques i excessivament denses que impedeixen, a l’Homo sapiens, l’exercici de mirar. Quan la felicitat es cerca sense respectar el límit de no esbotzar la dels altres (ni que els altres siguin desconeguts), a banda de no trobar-la, destruïm la bellesa i ens ferim profundament; apareix l’odi en qualsevol de les seves manifestacions més o menys manifestes: indiferència, manipulació, tirania, opressió, abús, agressió...

La felicitat és el gaudi del que tenim a l’abast “ara” i “aquí”, i depèn de la manera de mirar. Cal mirar d’aquella manera que permet copsar la totalitat de la bellesa;  i copsar sobretot la llum immensa que hi ha rere la mirada de cada persona per imperfecta que sembli.

La  manera com mirem dibuixa la nostra felicitat.

.

.

Després d’escriure això me n’he anat a perseguir onades amb la càmera. Volia fer una fotografia que agafés per una part el fons del mar i per l’altra la seva superfície. Les onades, però, m’ho han posat difícil; però m’ho he passat bé.

De tornada, el bosc estava radiant, el vent s’enduia qualsevol rastre de vapor d’aigua i la llum viatjava nítida sense interferències. Els blaus eren molt blaus; els verds ampolla de les punxes dels pins era obscur i contrastava amb el cel. El groc que mutava a roig dels penya-segats semblava sofre.  Un plaer.

.

.

Tan a prop... tan a prop... i a cops, no es veu.

Una terra on baixa l'aigua pels clivells d'un sòl obscur; roca amb plecs de segles i xardor d'astres antics. La catifa eterna, que no veuen els qui sempre s'acostumen al sublim i ho consideren inservible pels anhels de no se sap ben bé quin ús.

Rau, el paradís, arran dels qui el freturen als estels llunyans i el tenen tan a frec.

Què més pot, un cor, voler si té aquest verd? 

.

.

Al vaivé del mar i a la llum hi ha escrit el nostre misteri.

¿Observeu l'aigua, i el sol, i el vent, i la terra, i els arbres?

Doncs aquí, en tot això, hi ha la resposta al misteri de l'ésser humà.

En el vaivé del mar, en el seu alenar, en la pujada i la baixada de les aigües, com una respiració, com un pulmó lluminós, hi ha, d'alguna manera, l'empremta digital de l'ésser humà, el seu segell, l'eco del seu nom, de la seva essència; perquè hem brollat d'aquí. Tots venim de tot això. El mar ens descriu, ens defineix, ens explica, proclama amb el seu moviment el nostre ésser. El mar, el sol, el vent i la terra, esdevenen els daus i l'escalfor que ens ha fet; en ells, d'alguna manera, hi som nosaltres.

Venim del mar, d'una primera bactèria que pels cops de l'atzar, i de tots aquests elements que ara observeu, va tenir milions de descendents fins arribar a nosaltres.

Per això, som part d'aquest paisatge; el seu fruit; una gota de mel que es desprèn d'un rusc.

Si alguna vegada, una nau intergalàctica, amb els nostres descendents a dins, volgués comprendre d'on ve la seva espècie, hauria de tornar aquí; a cap altre lloc de l'univers no es comprendria.

Per això, entre aquest paisatge i nosaltres hi ha un nexe, un cordó umbilical, una similitud, un parentiu...

Formem part d'aquest paisatge; pertanyem a aquest paisatge, i, quan ho comprenem, quan ho acceptem, experimentem la plenitud de qui se sent a la llar, a la pàtria, enmig dels seus i de la seva família.

.

P.D. I mira si és bella la Terra, que la van deixar al seu aire fa 3500 milions d'anys, sense ni un bri de vida, i si fa no fa tal com és ara, i 3500 milions d'anys després, d'ella soleta, has sortit, tu!!!
Per això la teva bellesa està continguda en ella. La Terra és una llavor.

L'aigua dins l'instant

L'instant custodia belleses efímeres que no veiem si no vivim dins l'instant.

Pertot ens envolta una bellesa prou immensa com perquè la vida valgui la pena. Una bellesa prou infinita com per a emplenar-nos d'esperança. Una bellesa que obeeix l'ordre i la lògica de l'univers; la lògica que s'extrau de la successió ordenada dels fenòmens, de les causes i els efectes, que molt a poc a poc anem comprenent. La lògica racional que disposa la forma de cada gota d'aigua a la seva posició precisa a l'instant precís, en funció de les lleis que governen l'univers sencer, i de tot això en brolla la bellesa.

L'aigua, per altra banda, és la font de la vida; la saba misteriosa capaç de convertir la matèria en vida, la vida en consciència, la consciència en amor.

Quantes vegades hem vist l'aigua? Quantes vegades hem mirat l'aigua? Moltes vegades. Però l'important no és quantes vegades la mirem, sinó com la mirem.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

Cau la pluja sobre un món que malda per recuperar la normalitat, la pressa habitual, la competició habitual, les màscares habituals, la por habitual, les fugides habituals, els auto-enganys habituals. Plou després d'una tarda xafogosa en què l'estiu respirava angoixat, resistint-se a morir. Tot mor. Tot s'acaba. Tot recomença. L'estiu encara respira, però més a poc a poc.
Cau la pluja damunt l'esperança de sempre, que ni cap auto-engany, ni cap fugida, ni cap por, ni cap màscara, ni cap competició, ni cap pressa, ni cap normalitat no podran destruir.
A poc a poc s'estén la força que perdura, la ment que copsa la resposta precisa a la pregunta adient. La lentitud avança més de pressa que la pressa; si no s'atura i vol avançar, i si ho fa sense por.
El Sol guspira, tant si el dia plora com si tot és plàcid i angoixant alhora com una tarda de diumenge, com si el dia és ric en flaires de carrers molls i vent de bosc.
Caminem vers la tardor bella, i més enllà l'hivern i la neu; cal que arribi la foscor perquè la llum pugui tornar a néixer.

Ningú destruirà mai la bellesa.

.

.

Sant Joan a la Waikiki

.

Sant Joan a la Waikiki. Sol caient damunt del llit de sorra. Principi de l'estiu al dia més llarg i més gran de l'any. Nuesa lliure i bella, natural i indiferentment única. S'esvaeix el ritual ancestral de la morbidesa i es transmuta en tendresa infantil i llibertat absoluta. Imperi de l'instant present. Vida en estat pur. Transparència gemada de les aigües. Sany Joan a la Waikiki.

.

.