El mal, des d'un punt de vista científic.

.

Hi ha uns quants científics als qui la paraula mal els dibuixa un somriure; no pas perquè siguin engendres de les tenebres, sinó perquè consideren que el concepte de mal no es pot definir, o explicar, des del punt de vista de la ciència. Penso amb sinceritat que s'equivoquen.
Podrien dir que el mal no es pot considerar com una realitat absolutament objectiva, que depèn d'un punt de referència, d'un mètode de mesura, que no es pot explicar sense apelar a la consciència humana. Però igual com la consciència humana s'haurà d'arribar algun dia a explicar científicament; el mal, també. No hi ha cap causa de cap percepció que no pugui arribar a tenir una explicació racional; presa com a percepció, com a valoració mental. L'exercici de supèrbia d'alguns científics de menysprear la idea de mal, obeeix més a exigències del subconscient, relacionades amb la defensa del territori o amb la superioritat del grup, que no pas a pensaments elaborats a partir de la lògica.
Dit això m'atreveixo a definir científicament el mal; i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.
El mal és la presència simultànea, a la consciència d'un organisme viu i intel·ligent, de l'empatia i del seu contrari. Essent les pulsions instintives causants a l'inconscient de l'elaboració dels pensaments substància del contrari de l'empatia. Essent l'empatia conseqüència de l'exercici de la raó i igualment de les pulsions generadores de pensaments a l'inconscient. Essent tant l'empatia com les pulsions conseqüència de l'evolució de les espècies. Els pensaments generats per l'inconscient passen sovint al conscient sense coneixement de la consciència. Els pensaments empàtics i els contraris a l'empatia produeixen una contradicció que és el que les ments conscients anomenem “mal”. Sovint, quan l'empatia, ens fa entrar en contradicció subjectiva amb el que observem, també ho anomenem mal (per exemple quan veiem la mort d'una persona per l'erupció d'un volcà).
De manera resumida es podria dir que el mal és o són el conjunt de pensaments conscients (i els actes generats per aquests pensaments) d'origen instintiu contraris a l'empatia; essent l'empatia una activitat mental fruit de l'evolució de les espècies.

.

Darwin compleix dos-cents anys

.

"Qualsevol que cregui, com crec jo, que tots els òrgans corporals o mentals de tots els éssers (excepte els que no suposen cap avantatge ni desavantatge per al seu posseïdor) s'han desenvolupat per selecció natural o per supervivència del més apte, juntament amb l'ús o l'hàbit, admetrà que aquests òrgans han estat formats per tal que qui els posseeix pugui competir amb èxit amb altres éssers i créixer així en nombre."

Charles Darwin

Avui fa dos-cents anys que va néixer un geni que m'ha canviat la vida. El coneixement desfà cadenes, temors, i dolors. Impressiona fins a quin punt moltes de les seves intuïcions han esdevingut certes. El que ell va proposar, juntament amb els descobriments constants de la ciència, ens ajuden a comprendre cada vegada millor la realitat de la vida, i sobretot la realitat de la nostra pròpia espècie. I comprenent-nos millor, podem aprendre a perdonar-nos i a estimar-nos més.

Principalment ibèrics

.

Interessant entrevista al genetista Francesc Carbonell a la contra de La Vanguárdia.
Sembla que el mapa genètic mitjà dels individus de l'Estat Espanyol dibuixa una diversitat que consisteix en un 69% d'ibèrics, 20% del pròxim orient (fenicis i jueus), i un 11% del nord d'Àfrica. Ara bé, si mirem els gens dels ciutadans d'Euskadi, trobem un 99% d'ibèrics. I els catalans tenim un 92% d'ibèrics.
També s'ha de tenir en compte que els gens ibèrics respecte els gens romans són indistingibles. 

.

Més sobre Konrad Lorentz

.

El vint de febrer de l'any passat vaig escriure un post sobre Konrad Lorentz:

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2008/02/konrad-lorenz-o-lorigen-gentic-de-la.html

Avui hi torno, manifestant la meva admiració per la seva llibertat de pensament, a partir de l'observació del comportament de diversos animals, principalment de les oques. Puc dir sense cap mena de dubte que Konrad Lorentz és la persona que millor m'ha explicat l'evolució de les espècies. Us poso a continuació alguns apunts que he pres de diverses conferències seves recollides al llibre:

La acción de la naturaleza y el destino del hombre Tingueu en compte que el fet de comprendre millor l'evolució és essencial per a comprendre millor las raons del comportament de l'ésser humà.

“Nosaltres intervenim en un esdevenir misteriós que es va iniciar fa uns quatre mil milions d'anys al qual anomenem vida.”

“Vida: procés energètic que no condueix, en el sentit de l'entropia, a la igualació i a la disminució del potencial per a efectuar un treball; sinó que per contra, tendeix a l'augment del potencial energètic.”

“L'evolució consisteix en l'assaig de totes les possibilitats; no hi ha direccionalitat en l'evolució.”

“L'evolució filogenètica està condicionada per la necessitat dels organismes d'adaptar-se a les condicions variables del medi. Aquestes variacions ambientals no són previsibles. Només un mecanisme imprevisible, que assagi totes les possibilitats, com el de la mutació, pot respondre a aquesta premisa.”

“Exemple: entre els insectes voladors: (mosques, papallones, escarabats...) esdevenen mutants que no tenen ales i que normalment es moren. No obstant això, a les illes Kerguelén, que estan sempre batudes per tempestes, només sobreviuen els mutants sense ales, descendents d'insectes alats. En aquestes illes trobem mosques sense ales i amb potes saltadores com les dels saltamartins, i papallones i escarabats que no volen.”

“Si a un animal se li impedeix realitzar una acció instintiva, en casos extrems pot arribar a reaccions en el buit. El moviment es produeix sense estímul exterior visible, com si l'animal estigués accionat des de l'interior.”

“Tesis de Lorentz: la conducta animal i humana està determinada no només per l'ambient sinó també per l'herència.”

“Tenim bons motius per assegurar que l'agressivitat intraespecífica en l'actual situació històrica-cultural i tecnològica de la humanitat, és el més greu de tots els perills. Però no és acceptant-la com a quelcom metafísic i irreversible que augmentarem les nostres possibilitats d'afrontar-la, sinó estudiant el procés del seu desencadenament natural.”

“Les mutacions es realitzen en un àmbit de processos químics i físics, en els quals no s'exclou que els salts quàntics mancats de causa influeixin en el procés. Per tant, el camí que des de l'aparició de la vida ha seguit el desenvolupament dels organismes no pot estar escrit abans d'hora.”

“L'espècie animal que no es veu assetjada per un competidor pot quedar-se estancada indefinidament”

“Una característica és tan més antiga com més gran és el nombre de formes animals que la posseeixen.”

“Al principi de tota vida existeix realment un sistema que conté informacions i que pot transmetre-les per autoduplicació. Ara bé, el sistema no podria obtenir informació adicional, si no fos també una mica inestable. Suficientment inestable com per a cometre de tant en tant un petit error en la duplicació. Aquest error significa gairebé quasi sempre la mort de la descendència a la que és transmès; però molt de tard en tard (una vegada cada 100.000.000 errors) la variació en la forma i funció de tot l'organisme, li comporta en aquest un avantatge, (mutació positiva) pel fet que s'adapta a una determinada fisura del món animat i inanimat.”

“Només es reben informacions dels èxits, no pas dels fracassos, per això la mutació d'albinisme (entre d'altres) reincideix.”

P.D. L'autor, Helènic Glauc, s'acull al dret a cita.

L'origen instintiu de molts pensaments

.

Comentant un relat del web www.relatsencatala.cat, m'he adonat que em quedava un escrit prou essencial i compacte com per formar part d'un post. I encara que és un tema que ja he tocat algunes vegades, mai no va malament resumir i recordar:

Origen Instintiu de molts pensaments:

Tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin és la llei d'or, però existeix la llei de Platí, que encara és més valuosa, i és: “tractar els altres com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats” La diferència entre la llei de platí i la d'or és important, perquè no som pas tots iguals. Si fóssim iguals, la llei d'or seria suficient.

Parlant d'un altre tema, estic d'acord, i trobo força interessant, la idea que no sabem les profundes motivacions de les nostres accions. De fet, és un dels meus temes preferits de reflexió. Penso que gran part de les nostres decisions comencen al subconscient. El subconscient, o més correctament escrit: “inconscient”, esperonat pels instints, envia pensaments al conscient. El conscient es pensa que aquests pensaments se li han acudit a ell, i els converteix, sovint, en ordres executables. Així, moltes accions estan governades pels instints, sense que l'usuari ho sàpiga. Moltes accions, idees, paraules, tenen l'origen a la part més impulsiva del cos malgrat que es vesteixin de raonaments, que moltes vegades hauran estat elaborats posteriorment a la decisió, i que serviran més o menys per autoenganyar-se i justificar la decisió. Per tot això: la gelosia, l'enveja, el racisme, l'egoisme en general treballarà disfressat de decisió racional, malgrat provenir de la part més “animal” de l'individu. Al meu blog tinc bastants posts en què tracto aquest tema. Saber això, ens fa menys dependents de l'inconscient, una mica com passa amb les neurosis. Els psiquiatres saben que les neurosis es curen quan el pacient comença a identificar-les i a comprendre els seus mecanismes. El fet de ser conscients d'un problema psicològic ens allibera en gran mesura d'aquest problema. De la mateixa manera, ésser conscients de la tasca que fa l'inconscient com a fabricant de pensaments al servei dels instints, ens allibera una mica de la sovint nefasta influència i/o dependència de l'inconscient, que a més la tenim sense saber-ho. Les decisions, idees i paraules que diem, és bo passar-les pel detector d'instints, que esbrinarà si el seu origen és racional o si és instintiu. A mida que el detector vagi funcionant, cada vegada serà més fàcil adonar-se dels pensaments impostors, dels que volen enganyar el “jo” conscient. I en definitiva serem més humans.

.

Alternatives a la competició?

.

.
Aquest matí, mentre esperava que obrissin la porta de l'escola del meu fill, fixant-me en la força dels ulls d'alguns infants, se m'ha passat pel cap de preguntar-li a Déu que com se li havia acudit de ficar les consciències (tan belles i tan sagrades) dins de cossos animals evolucionats per a competir entre ells. I m'ha semblat sentir-li aquesta resposta: “perquè busquéssiu alternatives a la competició”. Encara no he fet una valoració de la seva resposta. Prometo pensar-hi.
P.D. Quan parlo de “ficar consciències dins de cossos” s'ha d'entendre en sentit metafòric. Jo sóc dels qui opinen que la consciència és una conseqüència de l'activitat cerebral, si més no mentre el cos és viu. D'aquí a poc us parlaré de la neurologia quàntica la qual ja hem esmentat alguns autors filòsofs de http://www.relatsencatala.cat/. Vegeu sinó el web de la Leela, El laberint de les idees.

.

.

El mico que no sabia que ho era

.

Vivim. I ho considerem el normal. Però viure és una excepció. Viure és l'estrany. Algú va dir que viure són les vacances del “no ser”, que el “no ser” és el que hem estat més temps, i que viure esdevé al llarg d'un instant, si comparem el temps viscut amb el temps que no som. El normal és “no ser”, i som.

Vivim. I de vegades vivim com si tot donés voltes al voltant del “jo”, del nostre “jo”. Els qui ens envolten també tenen un “jo”, també esdevenen el centre de la seva existència. No són graons nostres. No són obstacles en el nostre camí vital. No són mitjans que ens puguin ajudar a arribar a alguna fita. Els altres són el centre d'ells, i els hem de tractar com a finalitats en sí mateixos, no com a elements d'un univers que té com a centre el nostre “jo”.

Vivim. I sovint vivim inconscients dels instints que ens dibuixen els pensaments i les percepcions. Ens pensem que som propietaris de les nostres intencions, i sovint, i sense ser-ne conscients, esdevenim titelles mogudes per les forces ancestrals de la biologia humana. Ens enganyen les hormones, la química del nostre cos, la necessitat de reproduir-nos, de menjar, de controlar l'entorn. La nostra individualitat d'éssers conscients se subjuga sense saber-ho a la força animal del fang, que es disfressa de raons, de legalitat, de cultura, de justícia, d'esperit pràgmàtic, fins i tot de civil·lització.

No sabem que som micos. Ens pensem que els micos són els qui tenen el cos cobert de pèl i van sense roba. Però el cert és que som una espècie més de micos. La que coneix més la seva realitat física i la qui sap menys qui és i quin paper juga en el conjunt de les espècies animals. Ens convertim en mentiders que s'enganyen a ells mateixos sense saber-ho, inventant-se un món i una vida sota el control de la seva superioritat, quan el cert és que som éssers sotmesos a la matèria com qualsevol altre ésser. L'únic avantatge és que podem arribar a ser-ne conscients, i això és el primer pas cap a la llibertat, cap a l'evolució vers la humanitat idealitzada que ara per ara només existeix al llibre de les bones intencions, de les utopies vers les quals caminem.

.

L'explicació del fenòmen aparicionista.

.


.

L'evolució dels hominids, fins arribar a l'Homo sapiens, ha implicat un intens desenvolupament de les capacitats cerebrals i un increment de la imaginació i del poder de l'inconscient com a instrument d'ordenació d'idees i de presa de decisions no conscients. Si contemplem la bonior de religions que emplenen el món, descobrirem que moltes d'elles parteixen d'una “aparició inicial” d'un fenòmen aparentment sobrenatural. Dins de l'Església Catòlica, una gran quantitat d'ordes religioses s'originaren a partir d'alguna suposada revelació privada a un vident, així com molts sants han adquirit fama a partir d'alguna aparició. Al llarg del segle XX, i a l'actualitat, es compten per milers les suposades aparicions marianes, que ens regalen missatges del cel, i que es manifesten a un o a uns pocs escollits. Hi ha tants mentiders al món? Són totes les aparicions conseqüència de muntatges o fraus? És poc probable. El més probable és que la majoria d'aparicions parteixin d'una realitat, que és la visió subjectiva del vident o vidents. La majoria de vidents no menteixen. Els casos d'aparicions col·lectives són els més misteriosos. El fet que hi hagi tantes aparicions avui dia en comparació a segles precedents es deu a diversos factors:

*Mercès als mitjans de comunicació les aparicions són més conegudes (potser abans n'hi havia moltes que no s'arribaven a conèixer)

*La imaginació de la població està molt més estimulada gràcies a la televisió i a la alfabetització.

*Hi ha una població més nombrosa, amb la qual cosa si el fenòmen aparicionista es dóna en un percentatge de la població real, per força n'hi ha d'haver més.

Per què, les aparicions? Quna explicació tenen?

Vist que és un fenòmen que existeix des de fa milers d'anys (hi ha aparicions d'una dama blanca anteriors al naixement de Jesús i de Maria). Vist que la religiositat, les grans religions, han agafat forma mercès a les aparicions (el culte a Maria no existia al principi, es va anar imposant a força d'aparicions). Intueixo, i prometo continuar-ho estudiant, que el fenòmen aparicionista és una conseqüència d'algun estat cerebral (que a cops pot ser col·lectiu o que pot induir-se a un col·lectiu), provocat per l'inconscient humà de l'individu vident. L'inconscient humà recull la religiositat d'un temps i una societat i elabora un reguitzell de sensacions i alucinacions que expliquen, estimulen i intensifiquen la religiositat del grup d'Homo sapiens al qual l'individu, o individus vidents, pertanyen. Alguns individus del grup tindrien el en o gens causant d'aquest fenòmen. Aquesta facultat s'ha adquirit per mutació i posterior distribució i evolució: els grups que han tingut aquest caràcter han desenvolupat una religiositat que els ha reforçat com a grup, ha millorat el seu comportament i la seva cohesió, i en conseqüència els ha fet més competitius front a grups que no tenien el gen o gens, causants d'aquest efecte. La religiositat esdevindria així un caràcter positiu pel que fa a la supervivència del grup, a la reproducció, l'adquisició d'aliments i el domini de l'entorn. Mercès a això, aquest gen (minoritari) s'ha estès en el grup, i a la llarga en d'altres grups.

Els vidents que he pogut observar en estat de contemplació de l'aparició aparenten trobar-se en una mena d'estat hinòptic que en alguns casos els mostra amb els ulls oberts i fixos, en d'altres amb els ulls tancats i amb certs espasmes. Posar algun objecte davant dels ulls no els impedeix de rebre la visió. En alguns casos l'aparició incompleix les seves promeses de tornar en cert moment i en cert lloc. Les aparicions, bo i dir gairebé sempre al vident o vidents (en l'actualitat) que són la Mare de Déu, són vistes per cadascun d'aquests vidents amb característiques racials diferents, depenent de la raça del vident. Normalment, la dama, o personatge, apareguts agafen els caràcters racials del vident, la qual cosa reforça la idea de l'inconscient com a productor de l'alucinació, i la qual cosa ajuda a que el grup tribal es reforci més, car considera l'ésser aparegut, i déu protector, del seu propi llinatge.

Ara per ara, i amb la intenció de continuar investigant, m'inclino humilment per aquesta hipòtesi com la més probable, amb la disposició de rectificar davant qualsevol evidència contrària al que he dit.

Enllaços relacionats:

Alucinacions col·lectives

Diverses disfuncions de la percepció

Psicologia de grups i masses

Aparicions de Rwanda

El misteri de les aparicions

Hipnosis

Video aparicions Medgujorge

Video aparicions Garabandal

Videos de Garabandal i reconeixement de les vidents que tot havia estat fruit de la imaginació

.

Més hipòtesis sobre el fenòmen aparicionista

.

.
Quan una vaca ens mira, què es pensa que veu? ¿Sap que està veient algú que posseeix un alt grau de consciència? De cap manera, perquè la vaca no entén el concepte de consciència, i per tant quan ens mira no pot veure res més gran del que ella mateixa és. Segurament quan la vaca ens mira, es pensa que veu un ésser si fa no fa com ella, de la seva estructura, de la seva pasta, i no li falta un bri de raó. Però es perd allò que ens diferencia profundament de la vaca. A tot estirar, i malgrat que ens consideri éssers de la seva estopa, pot saber que la dominem, que ens ha d'obeir, que si no pot fugir de nosaltres se'ns ha de sotmetre. Se li escapa el concepte d'intel·ligència superior i de consciència que ens diferencia de les vaques.
Fent la mateixa reflexió, em pregunto si alguna vegada no ens passa a nosaltres això, si no es reprodueix el fet de mirar algun ésser de la natura i considerar-lo del nostre ordre ontològic, potser més poderós que nosaltres, potser un ent al qual ens hem d'adaptar, perquè no en podem fugir, però que al capdavall considerem de la nostra calanya, del nostre nivell. I que, per contra, sigui un ésser superior a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat que nosaltres no tenim, i que ni tan sols podem comprendre; igual com la vaca no pot comprendre el nostre nivell superior de consciència i d'intel·ligència. Aquest ésser superior passaria desapercebut per nosaltres (almenys com a ésser superior), igual com nosaltres, quant a éssers superiors a les vaques, passem desapercebuts per a elles com a éssers superiors. Aquest ésser superior a nosaltres, tal vegada ens cria, com nosaltres criem les vaques; i potser s'aprofita d'alguna substància material o energètica nostra, com nosaltres ens aprofitem de la matèria de les vaques. El fet que no vegem aquest ésser superior no vol dir que no hi sigui; les vaques tampoc no ens veuen com a éssers superiors, com a molt, com a éssers perillosos i dominadors.
Tot això em ve al cap quan penso en alguns fenomens sobrenaturals difícilment explicables, i que no puc acceptar que tinguin origen diví, més que res per la manca de caritat, d'amor, i de positivitat de molts dels seus missatges. No dubto que moltes de les aparicions marianes siguin exemples d'esquizofrènia, o fins i tot estafes; però hi ha casos que no ho poden ser, ja sigui pel fet de ser aparicions a centenars de persones, en algunes d'elles a no creients, o per altres detalls que les fan inexplicables. Per tant una possible explicació seria que les aparicions fossin manipulacions d'éssers superiors a nosaltres pel fet de posseir alguna qualitat sobrehumana d'impossible definició per a nosaltres. També podrien ser mecanismes de l'evolució natural que afecten al conjunt de l'espècie vista com un ésser vivent unitari i que actua en tot el conjunt dels individus, una mica com passa amb la proporció de naixements de mascles i femelles que es manté en un 50% aproximat, malgrat que hi hagi dones que tinguin sis fills i d'altres que tinguin sis filles. Estic parlant de la possibilitat que existeixi una consciència col·lectiva, una ment formada per totes, que expliqués el fenòmen de les aparicions simultànies a diferents individus. Aquesta teoria es reforça amb l'evidència que les aparicions adquireixen les característiques racials i d'indumentària de l'època i la cultura a la qual el vident pertany. Explicaria també que algunes d'aquestes aparicions puguin parlar en llengües desconegudes pel vident: arameu, llatí, grec.

P.D. : Després de rellegir tot això, em qüestiono a mi mateix i dic: realment som superiors a les vaques en l'ordre ontològic? Realment les vaques no tenen consciència? Potser si hagués posat com a model les carxofes o els faigs... (personalment crec que les vaques tenen consciència, encara que menys que els humans). Una altra hipòtesi que se m'acut és la mutació. Un canvi a la informació genètic que s'escampa en una població i que davant certs estímuls exteriors provoca alguna mena d'al·lucinació col·lectiva, que representa alguna mena de benefici evolutiu pels grups que l'experimenten.

.

.

10.000 civilitzacions a la Via Làctia

.

Frank Drake va establir una eqüació que calcula (fonamentant-se en la probabilitat que es compleixin certs factors naturals) el nombre de civilitzacions tècniques existents en un nombre determinat d'estels. La vida fora del planeta terra no és un afer exclusiu de les obres literàries de ciència ficció, sinó un possibilitat que frega la probabilitat 1. És difícil trobar un científic que descarti aquesta possibilitat; fins i tot és difícil trobar algun científic que no accepti que la vida enllà de la terra és una conseqúència lògica de la desmesurada quantitat de matèria que hi ha i del fet que les lleis físiques, químiques, etc... són idèntiques a tots els punts de l'univers.

.

Paraules que poden canviar el rumb d'una existència. (Words which can change the route of a life)

.

Paraules que poden canviar el rumb d'una existència.

Words which can change the route of a life.

Thanks Carl



.

Encara no som humans

.






.

De petits, el jo és el centre, però dins d'aquest jo hi ha suficient empatia com per a incloure-hi els sentiments i les vivències dels altres, de manera que l'infant és un ésser humà.

A mesura que creixem el jo creix i s'enquista; els altres passen a ocupar una posició reressagada dins l'escala de valors. Aquest fenomen es dissimula per pudor; a voltes es vesteix d'espiritualitat, de xovinisme patriòtic o de identitarisme. Fora d'estranyes i pintoresques excepcions, els adults Homo sapients tenen com a déu el seu jo. Fins i tot els qui es proclamen ateus o agnòstics acaben adorant la seva subjectivitat. Els seus actes es tracen seguint fil per randa la moral d'adoració al jo. Les diferents categories d'egoismes es vesteixen amb diverses disfresses anomenades: “justícia” “honorabilitat” “propietat privada” “pudor” fins i tot “discreció” i “humilitat”. La majoria d'Homo sapients ignoren aquesta entronització del jo, el seu propi inconscient els enganya; i a la pròpia enveja l'anomenen “agressió” “intent de desplaçament” “orgull aliè”. A la por d'un pacient per la pròpia malaltia i posterior visita a la secció d'urgències de l'hospital, alguns Homo sapients metges l'anomenen “abús del servei d'urgències”; sense tenir en compte les circumstàncies del pacient: el seu desconeixement del tema, el seu dolor, la seva angoixa. Al comportament inadequat d'un alumne, alguns Homo sapients mestres l'anomenen agressió; sense donar suficient valor a l'entorn de l'alumne, sense comprendre el que sent. I aixi podríem anar seguint.

Per tot això, els adults Homo sapients, en la seva gran majoria, encara no són “humans”. Són una espècie més d'hominids al costat dels Ximpanzés, els goril·les, els bonobos, els orangutans... Els hominids que s'assemblaven més a l'Homo sapients, van ser desplaçats i exterminats pels mateixos individus Homo sapients. Fa uns quants centenars de milenis, els individus Homo sapients que posseïen una conducta d'origen genètic que els impulsava a exteminar les espècies semblants a ells, van tenir més èxit a l'hora de reproduir-se. En conseqüència, aquesta conducta es va escampar fins als nostres dies en què de vegades, quan l'herència cultural i a pressió social no ho eviten, es desenvolupa en forma de racisme.

Adonar-se de tot això, ja és molt... i permet la revol·lució; la decisió de ser humans, de convertir-nos en allò que el humanisme i les religions diuen que som, i que encara no som. Ésser conscients de les mancances ètiques i racionals de la pròpia espècie, és el primer pas envers la transformació. Jo intentaré donar-lo.

.

La cultura científica com a camí envers la pau i la tolerància.

..

.

.

Ai les lletres... què són sense la lògica? Sense el mètode científic? ¿Per què molt poca gent dubta que estudiar filosofia, a segon de batxillerat, sigui necessari per una formació global de l'estudiant, tant si és de lletres com de ciències, i en canvi molt poca gent considera que conèixer l'aplicació del mètode científic, la resolució d'integrals, l'aplicació de les matemàtiques per la descripció dels fenòmens de la natura, sigui fonamental per a comprendre millor l'existència? Si els integristes haguessin estudiat la mecanicitat de les lleis físiques, químiques, biològiques... la indeterminació matemàtica de la quàntica, la bellesa de les relacions matemàtiques expressades gràficament en tants exemples a la natura: les línies de les zebres, la gradació de freqüències (colors) al cel del capvespre, des de l'oest fins al llevant... la suau evolució del cos d'una espècie d'hominids fins a la següent, filogenèticament parlant... Si tot el feix de brètols que obeeixen els sofismes com si fossin equacions exactes, tinguessin un mínim d'educació científica... serien més humils, i probablement no gosarien menysprear ( ni molt menys atacar) ningú a causa de les seves creences. Hi ha poques realitats més perilloses que un “excés” de lletres acompanyat d'una mancança estrepitosa de les lleis més simples de la lògica, la ciència i la matemàtica. Les lletres sense la ciència caminen cap a fantasies perilloses; perilloses no pel fet de ser fantasies, sinó a causa de prendre's com a realitats. La fantasia compleix una funció fabulosa si es presenta com a tal, com a fantasia... En el moment, però, que per manca de cultura científica la fantasia pretén imposar-se com a veritat dogmàtica, l'ésser humà disminueix l'exercici de les seves llibertats.

Quan la humanitat posseeixi una cultura científica estesa arreu, i adulta, la pau, la tolerància i el respecte estaran més a prop. Les veritables bestieses de la humanitat no les han fet els científics i els tecnòlegs... les han fet alguns dels qui només posseeixen un coneixement “humanista”, ric en lletres i filosofades, i orfe de ciència i natura. Alguns, que s'han apropiat dels invents i descobriments d'alguns científics, per a defensar sofismes, dogmes o idees fonamentades en instints disfressats de poesia, de mística o de messianisme.

Ningú no podrà enganyar mai una població que posseeixi cultura científica. Malauradament, avui dia no hi ha cap país del món la població del qual, d'una manera general, tingui aquesta cultura. La ciència és el privilegi d'uns quants escollits, que per a més inri l'estudien a la força, per a poder-li donar una utilitat pràctica, de cara a ingressar en alguna carrera superior, o per aconseguir alguna feina ben remunerada. El dia que la ciència sigui un coneixement obligat per a tothom haurem donat un pas més en l'evolució cultural de l'Homo sapients.

Òbviament, el coneixement científic significarà un gran pas, però la pau no serà automàtica; l'humanisme, llavors, podrà orientar la força i la llum de la ciència envers la sensibilitat no quantificable. La ciència és necessària, però amb això no vull dir que sigui suficient.

.

Konrad Lorenz (o l'origen genètic de la conducta humana)

.

Konrad Lorenz, sens dubte, és la persona que més m'ha ajudat a comprendre els mecanismes de l'evolució de les espècies, la influència del codi genètic en la conducta animal, i sobretot la influència del codi genètic a la conducta humana (entenent l'ésser humà com un animal més, si bé amb un potencial d'intel·ligènci superior). Existeix un abans i un després a la meva vida en relació a la tasca de Lorenz. Abans de conèixer la seva obra, l'observació d'un comportament gregari, excloent, obssessiu, envejós, en un individu humà, podia ser explicable exclusivament des del punt de vista de l'ètica. Després d'estudiar Lorentz, aquest comportament es fonamenta, sens dubte, en una activitat inconscient de la ment humana, que obeeix (cegament) uns impulsos generats per un substrat genètic hereditari. La raó pot elaborar arguments (més o menys lògics) per autoenganyar-se i considerar que el gregarisme, l'exclusió, l'enveja, l'obsessió... tenen una raó de ser lògica... quan en realitat no són altra cosa que el servilisme de la ment envers els impulsos instintius d'origen genètic. Quan hom arriba a comprendre això, està més en guàrdia, i pot desenmascarar algunes vegades aquest mecanisme d'autoengany (no sempre). Amb això no vull dir que la ment no pugui actuar independentment dels instints; només vull dir que moltes vegades és la seva titella.

Aquesta evidència, m'ha ajudat a ser més tolerant amb els comportaments humans; a no justificar, però tampoc a jutjar. El mal, per tant, no té un origen diabòlic, sinó que obeeix uns impulsos que hi són perquè des del punt de vista evolutiu en algun moment han representat un avantatge.

Per exemple: en Lorentz va descriure el "mobbing" com l'atac d'una coalició de membres febles d'una mateixa espècie sobre un altre de més fort que ells. La qual cosa no justifica el comportament, però ajuda a comprendre'l millor, i a intentar corregir-lo amb l'ajut d'aquesta evidència. Un fet que gairebé tots els psiquiatres accepten és que la comprensió de les causes profundes d'una neurosi (o d'una conducta inadequada) provoca d'immediat la seva curació. Pel que fa als comportaments d'origen genètic (ni que aquest origen sigui llunya o molt indirecte), la comprensió de la raó de la seva presència (del seu benefici evolutiu) ajuda, i molt, a superar-los.

Konrad Lorentz va guanyar el Premi Nobel de medicina l'any 1973 pels seus estudis sobre la conducta dels animals, i pel benefici que aquests estudis representen de cara a la comprensió de la psiquiatria humana.

A Lorentz se'l considera el pare de l'etologia, que correspon a l'estudi de les característiques distintives del comportament d'un grup determinat, i de com aquestes característiques evolucionen per la supervivència del grup.

H ha molt més de Lorentz: els seus treballs sobre l'ésser humà i la seva relació amb l'ecologia, el comportament social i els perills d'involució biològica, l'homosexualitat al comportament animal, i sobretot la influència de la conducta humana (i de l'actitud individual humana) en la selecció genètica (o el que és el mateix en la direcció evolutiva de l'espècie). Aquest últim punt provoca gran controvèrsia dins del món científic (disparitat d'opinions).

.

Evolució, extinció, natura, connexió còsmica.

En principi qualsevol activitat humana s’ha de considerar natural, perquè l’ésser humà és fruit de la natura; i tot allò que realitza és conseqüència de l’exercici d’unes capacitats atorgades per la natura. Fins i tot les activitats cerebrals són naturals, i la cultura és conseqüència de la potencialitat cerebral d’una col·lectivitat: la cultura com a conjunt de coneixements que es transmeten de pares a fills. Dins d’aquests coneixements hi ha els costums. Fins i tot la decisió de vestir-se és natural perquè neix d’un costum, és conseqüència d’una cultura. També la decisió de no vestir-se o de despullar-se és natural, perquè neix, o pot néixer de l’exercici de la raó que s’oposa a l’herència cultural rebuda en considerar-la buida de fonaments. El mateix podríem dir dels diferents costums sexuals. Per tant el món no està dividit en naturals i anti-naturals... tot és natura, perquè tot sorgeix de la pols dels estels, potser fins i tot la consciència, i tot allò que de la consciència obtenim, el bo i el dolent. I aquí hi tenim una altra evidència: la natura no cerca el benestar absolut de l’ésser humà com si aquest fos el destí i el centre de tot: la persona humana mor als terratrèmols, a les erupcions volcàniques, és menjada per tigres o taurons... La mort és natural; ho és fins i tot l’extinció d’una espècie. La natura produeix flors que són d’ingestió verinosa per part d’alguns animals, inclosos els humans. La natura no està programada per a fer-ho tot fàcil per l’ésser humà, les seves lleis biològiques són únicament les de l’adaptació de les espècies a l’entorn; és l’adaptació al medi allò que fa triomfar una espècie o extingir-la, no pas si aquesta espècie és humana, intel·ligent, o no intel·ligent. Òbviament la intel·ligència pot ser un factor que ajudi l’espècie a superar les dificultats del medi, però també pot ser una pega, perquè pot provocar la seva extinció si aquesta intel·ligència no va acompanyada d’uns nivells d’empatia adequats que ajudin a l’individu a preocupar-se del futur dels companys d’espècie amb la mateixa ànsia amb què es preocupa del propi futur. Si aquesta empatia no existeix en l’espècie intel·ligent evolucionada, la natura l’esborra del mapa, i torna a remenar les cartes de l’evolució de la vida “confiant” que la propera jugada hi hagi més “sort”. Només afegir que malgrat que tots els actes són naturals, n’hi ha alguns que fan caminar cap a l’extinció, a causa de les conseqüències immediates o llunyanes d’aquests mateixos actes... D’altres ajuden a garantir la pervivència de l’espècie envers una evolució encara més gran, cap a l’empatia i la intel·ligència, i envers un futur misteriós i prometedor, probablement de comunicació amb altres espècies afortunades d’altres racons d’univers. Només les espècies que sobrevisquin a la garba evolutiva arribaran a la connexió còsmica. De què depèn l’elecció d’un acte o un altre? De l’estructura del cervell i del sistema nerviós, i el cervell i el sistema nerviós depenen de l’herència genètica i de la mutació, i la mutació depèn de salts quàntics indeterminats que garanteixen l’atzar de l’evolució. També és possible que les lliures decisions humanes ho puguin ser mercès a conseqüències quàntiques de l’estimulació elèctrica de les neurones. La llibertat és possible mercès a la indeterminació, malgrat que aquesta llibertat estigui fortament influïda pels instints, i per la percepció i la comprensió.