Sant Llorenç sota la tempesta.

Avui hi ha hagut sort, ha fet una tarda fantàstica, els núvols foscos s'agombolaven damunt les cingleres de l'Alzina del Salari i llampeguejava. Ventoleres humides que flairaven pluja agitaven els caps dels roures, que en aquesta estació estrenen color. Tronava. Aviat han començat a caure unes gotes gruixudes i pesades, d'aquelles que espanten els carrinclons, els qui temen que se'ls espatlli el tenyit de la perruqueria, o els que senten feredat davant la idea de fer pudor de pluja. Quin plaer, aquestes gotes! Aquesta llum perlada, gairebé penombra! La vida del bosc se n'alegrava. Els espadats, les codines, les parets del massís s'han posat vestits llargs de gala, foscos i encesos. Raigs quasi verticals de foc encenien electrons des del capdamunt de la volta del cel fins al sòl de Sant Llorenç.

Després hem anat a Talamanca i al costat del castell la senyera voleiava entusiasmada enmig del cel de tempesta, perquè diuen que és enmig de la tempesta quan els colors es veuen més vius i la bellesa del paisatge es fa més evident.

La pluja, els trons, les tempestes, els llamps, les muntanyes, el bosc, les bèsties, el vent... formen part del millor i del més bell de l'existència.

...

.

 

."Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència; volia extraure tota la saba de la vida per a no haver de descobrir, en el moment de la mort, que no havia viscut"

 

WHALT WHITMAN

De l'Alzina del Salari al Coll d'Estenalles, i uns quants pensaments.

Fèlix deia que és una sort viure a quinze quilòmetres de la natura salvatge; que és el mateix que dir que és una sort viure a mitja hora de casa. El cos que tenim, i per tant la ment que tenim, s'ha fet enmig de cingleres, balmes, boscos, torrents, flaires de farigola i romaní, crits de tota mena d'ocells, sons de milers de vents a diferents hores de la jornada, llums que marquen els temps del dia, fredors, xafogors, humitats i pluges que assenyalen les estacions i els cicles de la vida. No fa ni dos-cents anys que ens han arrencat de tot això (del nostre hàbitat) i confusos, maldem, orfes de no se sap ben bé què; perquè la majoria d'Homo sapiens no saben que enyoren casa seva, perquè mai no han estat prou conscients d'on és casa seva. Enyoren la natura on s'han fet i no saben que l'enyoren; viuen enmig d'un neguit que els empeny cada vegada a desitjar tenir més, poder més, aconseguir més. Busquen i busquen una felicitat que tenen només a quinze quilòmetres de casa (si més no, els que vivim a Terrassa) i que s'entesten a confondre amb un èxit material que de cap manera no accepten que sigui buit.

El post d'avui parla d'un passeig de cinc quilòmetres enmig d'una terra que ens ha fet, que ens ha alletat, que ens ha aviciat, que ens ha estimat, i que s'ofereix a acollir la nostra matèria, un cop acabi el nostre cicle, perquè pugui passar a formar part d'altres éssers vivents que continuïn l'única història que perviu: la del cosmos.

De l'Alzina del salari, que ja és morta, surt un camí que comença de quitrà i acaba de silicats, i que ens enlaira fins a les envistes del paller de tot l'any; a ponent, Montserrat. Viaranys estrets ran espadats de conglomerat rogenc sota el Turó de la Pola. Niells. Balmes. Codines. La pedra que cau de les parets; gratada per l'escultor del vent. Brandar dels caps dels roures, d'un verd gemat, enmig del fosc de les alzines perennes. La deessa guineu que ens surt a rebre a la Font de la Pola. La pujada entre farigoles fins a la Coma d'en Vila, passant per l'Alzina dels vents.
Quin paio, el Vila aquest, fa uns quants segles.
M'imagino els seus dies, enmig del massís, sense carreteres ni cotxes, ni televisió, ni telèfon, ni enllumenat elèctric. Dies marcats per la claror del sol, enganxats a les feixes que donaven l'aliment, a la calor de la llar i del cos de les bèsties.
Dinars de família quatre cops l'any; quan mataven el capó perquè venien els padrins i algun veí d'algun mas llunyà. Fred i bandolers, i els lladres de sempre amb els impostos i la creu.
Quins paios, els Vila; una vida agredolça a casa, però enmig de la crueltat Homo sapiens de sempre.

Dels Vila, a l'ermita de la Mata, el Montcau que s'engrandeix, els avets estrangers que baixen fins al Coll d'Estenalles, i ens en tornem a anar.

.

.

La guineu afamada i mal acostumada.

La guineu segueix el grup d'excursionistes. Es deixa veure. S'acosta, prudent, abaixant el morro. Aixeca els ulls. Observa. Resta atenta a qualsevol gest que li indiqui que algú té la intenció de regalar-li un tros d'entrepà. Si ens acostem a ella, fa un bot i recula. Però torna. I si no li fem cas, s'acosta fins al punt de posar el morro arran d'una motxilla. Fa cara de fam, de desesperació, de misèria. Quan la seva dèria pel menjar em fa témer que pugui mossegar alguna bossa o acostar-se massa a un infant, faig un crit d'aquells codificats (no excessivament estrident) que l'animal comprèn molt bé, i desapareix veloç com un llampec. La guineu és un animal molt intel·ligent i em fa l'efecte que sap qui és susceptible de donar-li menjar, i qui no ho farà de cap manera, perquè la prefereix “guineu” i morta de gana, que “gosset faldiller” demanant caritat als Homo sapiens.

Això ha passat avui, i és curiós que fa ben poc parlava en aquest blog de la meva oposició a les mascotes (quina coincidència!); oposició que no és compartida per molta gent del meu entorn.

La meva opinió, però, és que els Homo sapiens no hem de ser les mames i els papes dels altres animals. Quan els peixem, els destruïm; destruïm els seus costums ancestrals, els desnaturalitzem; esborrem, de vegades, els aprenentatges que els individus no humans es transmeten de generació en generació, perquè en contra del que molta gent es pensa, moltes espècies es transmeten aprenentatges; no tots els comportaments tenen un origen genètic. Els pardals, per exemple, ensenyen a volar les seves cries, i també les obliguen a menjar, espicossant-los el clatell.

La guineu és una depredadora de ratolins de bosc, d'ocells, de conills... La nostra petjada grollera ha foragitat una part ben grossa dels aliments de la guineu que avui hem vist, la qual ha substituït la seva vocació de caçadora per una dependència patètica vers aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens. I així, ha nascut una simbiosi, entre els Homo sapiens i la guineu d'avui (Vulpes vulpes); similar a moltes d'altres simbiosis, com les del Amphiprion ocellaris i la Anemona nemorosa, o les del Homo sapiens i el Canis lupus familiaris. Però la simbiosi de la guineu i els Homo sapiens que la peixen té algunes ombres que me la fan indigerible; potser perquè trenca les pautes de comportament mil·lenàries de les guineus.I és que l'Homo sapiens és un animal que sovint crea dependències en la resta d'animals que l'envolten, i sobretot en aquells animals que converteix en mascotes; i ho fa més per compensar inconscientment desequilibris d'autoestima o d'autoafirmació que no per empatia; o en tot cas, l'empatia és usada per l'inconscient per a atorgar al conscient una sensació de poder que compensa frustracions emmagatzemades a la memòria.

La guineu d'avui s'ha fet captaire i submisa perquè el nostre embolcall tecnològic, i els processos que implica: la pressió humana, els residus, l'esgotament de recursos, la creixent urbanització d'espais naturals, la bretoleria... li han extingit l'aliment. I la repetició del gest de donar-li menjar és un mal favor que es fa a la identitat de la guineu i a la conservació i transmissió de la seva “cultura”.

.

.

Natura i fantasmes als boscos del Llac Petit i l'antic Hospital del Tòrax.

Bo i els meus quaranta-dos anys, les rodalies naturals de Terrassa no deixen de sorprendre'm. Cap al nord-oest, més enllà dels últims habitatges, travessant ja els primers contraforts que apunten a Sant Llorenç, s'estén un paradís de pins, estepes, alzines, roures, romanís, farigoles, brucs; camins entercs entre codines; turons encesos pels raigs d'un sol primaveral; un llac, que es diu Petit, però que de petit no n'és gaire, on, de tant en tant, i quan ataca la calor, s'hi remullen persones que potser no tenen recursos per anar a la piscina, o que consideren que no cal pagar diners per a gaudir de l'aigua, o que pensen que és millor fer-ho ran del verd i flairant resina i humus en comptes de clor i aromes de bossa de patates xips. L'aigua del llac petit, tot s'ha de dir, no fa gaire bon aspecte. És fàcil imaginar la bellesa d'aquests indrets a la prehistòria, quan la natura posseïa la plenitud de la seva imatge, l'empremta virginal de les forces de l'univers en aquest punt del planeta Terra; una estesa plana, amb Montserrat per ponent i Sant Llorenç al nord, sense torres de metall ni construccions asèptiques; sense cap més so que el vent agitant els caps dels arbres i els udols dels animals en llibertat. 

I tots aquests paratges, els excursionistes, sovint, els deixen enrere; a causa de la proximitat del Massís de Sant Llorenç del Munt, que atrau amb més força. 
Els camins que ens hi acosten, parteixen de l'antic Sanatori del Tòrax, meca dels afeccionats a l'ocultisme (psicofonies, psicofotos, espiritisme...) i actual Parc Audiovisual, on s'han rodat pel·lícules de renom com "Los Sin nombre", "Frágiles", o "Ouija", i on hi ha treballat, entre d'altres, l'actriu Ally Mc Beal, i on a més s'hi han elaborat programes d'audiències trencadores, i continguts turbulents, com "La Caja".

De tornada, ens vam trobar un animaló un xic malmès, que té mala fama, però que fa mil·lennis que viu en aquest bosc; i l'hem de considerar tan bo i tan necessari com els pins, les caderneres o els senglars.