Quan la Constitució i els "drets fonamentals" no coincideixen.

.

El País ens informava diumenge passat d'una desavinença clara entre el Tribunal Constitucional i l'ONU. I malgrat que aquesta desavinença es limiti al cas concret d'una persona, el episodi és fonamental per a comprendre que la justícia està per damunt dels textos legals; i que no ens podem limitar als textos legals per a reclamar la totalitat de les llibertats que un individu humà, o que una nació, mereixen pel fet d'existir. La llibertat ha d'estar sempre per damunt de la Constitució; i si en algun cas la Constitució o el Tribunal Constitucional no defensen la llibertat i la justícia, s'ha de canviar la Constitució o replantejar-se la neutralitat i l'objectivitat del tribunal i cercar maneres d'aconseguir que les decisions no depenguin de quines siguin les persones que en un moment donat formin part del tribunal.
El cas és que hi ha gent que parla del Tribunal Constitucional com si les seves decisions fossin una mena de sentències divines sobre la legitimitat o la ilegitimitat, la justícia o la injustícia; com si el tribunal, en si, fos un ull capaç d'esbrinar la justícia natural de les “coses”, i de decidir si aquestes “coses” estan en harmonia o no amb aquesta justícia.
L'experiència i el seny evidencien que no és així.
Tornem al cas que ens explicava El País diumenge.
A Rosalind Williams, a l'any 1992, la policia espanyola li va demanar la documentació només pel fet de ser una senyora de color. El propi policia que li va exigir els papers ho va reconèixer: “tenim l'ordre d'identificar gent com ella”, va dir. La senyora va posar una denuncia a la mateixa policia, i posteriorment al Ministeri de l'Interior, que va acceptar que hi havia hagut discriminació, però no es va fer res més. Del ministeri, la denúncia va passar a l'Audiència Nacional, on es va rebutjar del tot. El 29 de gener de 2001 el Tribunal Constitucional va tombar definitivament la denúncia.
Al 2004, la ONG Women's Link Worldwide va reprendre el cas i el va dur davant l'ONU.
Ara fa pocs dies que l'ONU ha dictaminat que aquesta pràctica de control policial aplicada a Rosalind Williams a causa dels seus trets racials fou discriminatòria. La policia no ens pot tractar de manera diferent a d'altres persones només a causa del nostre aspecte físic o de la nostra raça. L'Estat Espanyol té 180 dies per informar l'ONU sobre les mesures que prendrà arran del dictamen. Sembla que de normal aquest a mena de dictamens són ignorats pels estats acusats.
En conclusió, queda demostrat que una decisió del Tribunal Constitucional pot resultar equivocada a l'hora d'evitar abusos policials contra els drets humans, o a l'hora de defensar la igualtat entre les persones o qualsevol altre valor fonamental en un estat democràtic. Per molt respectuosos que siguiem amb el Tribunal Constitucional, hem de ser conscients que no dictamina què és just o injust, sinó senzillament si un afer en conflicte, una llei, una sentència... és considerada constitucional pel grup de persones que en el moment de prendre la decisió formen part d'aquest tribunal. Moltes vegades aquestes persones poden estar influides per la seva pròpia concepció de la vida, del món, de la societat, de l'estat...I un mateix text (en aquest cas el constitucional) pot ser interpretat de diferent manera en funció de qui l'estudii. I a banda de tot, la constitució és un conveni entre persones, i en conseqüència no és el llibre de la veritat i de la justícia, no és intocable, no és immutable... I quan les societats canvien, cal que els llibres que es fan servir per regular les societats també canviïn; sobretot si es demostra que en algunes ocasions, constitució i justícia natural no coincideixen.

.

La xocolata espessa

.

Als humans, en la seva majoria, els agrada la xocolata espessa; res de lleugereses, volen substància. L'Homo Sapiens necessita persones fàcilment classificables, amb densitat ideològica, sense sorpreses, sense ambigüitats. Les idees sovint van per “packs”: si ets d'esquerres, has de ser anticlerical, -diuen- agnòstic o ateu, defensor d'una moral laxa, enemic de les corbates, feminista radical, etc. Si ets de dretes has de ser religiós -diuen -, fustigador del matrimoni homosexual, antiavortista, ric o de classe mitjana alta, amic de l'etiqueta i el protocol, moralista, defensor de la normalitat social i uns quants tòpics més. A l'Homo Sapiens li resulta còmoda la xocolata espesa, que es veu clar que és xocolata, per a poder distingir clarament qui són els nostres i qui són els altres; al llarg de milenis aquesta distinció ha estat essencial per la supervivència del grup, i la càrrega genètica ho ha convertit en una exigència psicològica indefugible.
La majoria de vegades, però, l'ésser humà no és tan simple ni tan etiquetable; i si ho és, és perquè ha estat adoctrinat, i/o manipulat. La necessitat de pertànyer a un grup definit arriba a ser tan poderosa que s'imposa al propi criteri, fent caure en l'autoengany de pensar-nos que allò que creiem ho creiem per convicció, quan la majoria de vegades, sobretot en les persones activistes, ho creiem per pertinença a un grup que branda les idees com a símbol identitari tribal.
La majoria de vegades, a més, la posició assenyada no és als extrems de la ideologia, sinó en algun punt del mig, orientat més a la dreta o més a l'esquerra segons les circumstàcies. Normalment no hi ha una solució objectiva, ni clara ni absoluta, per a totes les situacions; i ni que algú la vegi molt clara, aquest algú ha de recordar que d'altres no la veuen tan clara; i que la ignorància de fons respecte els principals misteris de la vida, del ser i del no ser, ens ha de dur suaument vers una profunda tolerància i una empatia cada vegada més gran i més perfecte.
Hem d'optar per la “llei de platí”, més que no pas per la “llei d'or”. La “llei d'or” ens esperona a tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. La “llei de platí” va més enllà i hi afegeix el concepte de “diferència”, aconsellant-nos de tractar els altres de la manera com als altres els agrada (o els és bo) ser tractats, que no ha de coincidir necessàriament amb la manera com ens agrada (o ens és bo) que ens tractin a nosaltres.
La convivència ens exigeix que no visquem convençuts d'una manera absoluta del fet que ens trobem al centre de la “normalitat” moral, social, ètica... sinó que ens adonem que cada societat, cada cultura, cadascú en última instància, experimenta una sensació subjectiva de “normalitat” moral, social, ètica... i que aquesta individualitat s'ha de respectar amb els límits habituals de respecte als altres: tot val mentre aquest tot no perjudiqui la llibertat dels altres i no impedeixi als altres viure el seu “tot”.
El dilema continuarà existint, perquè alguns d'aquests altres tal vegada (i a causa de la seva particularitat) poden considerar que se'ls disminueix algun matís de la llibertat exclusivament per qüestions estètiques o de gust personal. (Per exemple la persona que s'horroritza i que considera un atac el fet d'haver de veure dos homes fent-se un petó, o una noia amb un piercing a la cella, o algú banyant-se nu en una platja) Cal filar prim i no anomenar “drets” a exigències que més que defensar llibertats el que fan és imposar morals, estètiques i formes que han de brollar de la llibertat i que mai no s'han d'imposar. Cal assumir que res que entri pels ulls pot ferir una ment equilibrada, i que existeix el deure de conèixer i assumir la diferència; no cal que la comprenguem, no cal que ens agradi, és suficient entendre que hem d'acceptar la seva existència, igual com els altres han d'acceptar l'existència de la nostra diferència.

Per cert, a mi, personalment, la xocolata no m'agrada.

.

Declaració d'independència

.

La declaració d'independència dels Estats Units la trobo força actual. No us sembla?
A mi em resulta familiar no sé ben bé per què:

"Mantenim com evident que tots els homes han estat creats iguals, que han estat dotats pel seu Creador amb certs drets inalienables, entre ells els drets a la vida, a la llibertat i a la cerca de la felicitat. És per assegurar aquests drets que s'ha instituït el govern entre els homes, derivant els seus poders del consentiment dels governats. Quan una forma de govern esdevé destructiva d'aquests objectius, el poble està en el seu dret d'alterar o abolir i d' instituir un nou govern, fonamentant-se en aquests principis i organitzant els seus poders de la manera que li sembli més probable arribar a la seguretat i a la felicitat . La prudència, per descomptat, dicta que un govern establert des d'antic no es canviï per causes de principiants i transitòries; d'acord amb això, totes les experiències han mostrat que la humanitat està més disposada a patir, quan els mals són suportables, que a corregir per abolició formes a les quals està acostumada. Però quan una llarga cadena d'abusos i usurpacions, que persegueixen invariablement el mateix objectiu, evidencien un designi de reduir al despotisme, és el seu dret (el del poble) i el seu deure abolir aquest govern i proveir noves defenses per a la seva seguretat futura. Aquests han estat els pacients patiments d'aquestes colònies i és ara que la necessitat les obliga a alterar els seus antics sistemes de govern."

Definitivament és força actual!

.

Yes you can. Obama, you can.

.

We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!

Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.

.