Si no m'estimes tu, i la Vall d'Horta. El Marquet de la Roca. La pujada a Coll d'Eres. El temple.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les fulles,

que cobertes de blanc, dobleguen els brancams;

i m'abraçarà el vent, amb el fred de l'hivern,

que corrent entre els arbres, gemegarà el seu cant.

Si no m'estimes tu, m'estimarà la neu,

i guarnirà el meu cos, amb goig apassionat;

descobriré en la terra, aquell amor de déu,

que s'entrega i m'estima, com mai ningú ha estimat.

Si no m'estimes tu, m'estimaran les aus,

que travessen el cel, volant a l'horitzó;

m'endinsaré en el bosc, faré camins i caus,

descobriré els secrets perduts dins l'espessor.

Si no m'estimes tu, ho farà la natura,

allà on la mà de l'home, no hagi posat un preu;

m'alimentarà el glaç, i beuré l'aigua pura

de les fonts cristal·lines que entrega el Pirineu.

Si no m'estimes tu, seré l'amic del llop,

i fugiré pels prats, buscant la llibertat;

m'alçarà la rosada, i em deixarà ben xop,

i em sentiré joiós de viure enamorat.

Si no m'estimes tu, descobriré racons,

on la visió m'albira, l'olor d'eternitat;

i esperaré la nit, com qui espera un company,

i la rebré amb el goig de qui sempre ha estimat.

De Terrassa a Castellar, i de Castellar a Sant Llorenç Savall. Abans, doncs, d'arribar a Sant Llorenç Savall, i a mà esquerra de la carretera, hi trobem la Vall d'Horta; i a la Vall d'Horta, el Marquet de la Roca, on fa alguns mesos (potser anys) hi vaig llegir aquest poema d'adolescència en una trobada entranyable de poesia. Recordo haver escrit aquest poema tornant d'Andorra, en una època en què el Massís de Sant Llorenç era com una mena de temple on em retrobava amb la meva essència. De fet, encara ho és.

Des del Marquet, i en direcció a ponent, ens podem enfilar a la muntanya, i descobrir, cada vegada més evidents, paisatges prehistòrics. 

Passant per davant de la Cova Simanya, arribem a Coll d'Eres, als peus del Montcau; i els esperits dels ancestres de centenars de milers d'anys enrere, de quan l'ésser humà i la natura neixein i morien junts, ens donen la benvinguda.

Sant Llorenç sota la tempesta.

Avui hi ha hagut sort, ha fet una tarda fantàstica, els núvols foscos s'agombolaven damunt les cingleres de l'Alzina del Salari i llampeguejava. Ventoleres humides que flairaven pluja agitaven els caps dels roures, que en aquesta estació estrenen color. Tronava. Aviat han començat a caure unes gotes gruixudes i pesades, d'aquelles que espanten els carrinclons, els qui temen que se'ls espatlli el tenyit de la perruqueria, o els que senten feredat davant la idea de fer pudor de pluja. Quin plaer, aquestes gotes! Aquesta llum perlada, gairebé penombra! La vida del bosc se n'alegrava. Els espadats, les codines, les parets del massís s'han posat vestits llargs de gala, foscos i encesos. Raigs quasi verticals de foc encenien electrons des del capdamunt de la volta del cel fins al sòl de Sant Llorenç.

Després hem anat a Talamanca i al costat del castell la senyera voleiava entusiasmada enmig del cel de tempesta, perquè diuen que és enmig de la tempesta quan els colors es veuen més vius i la bellesa del paisatge es fa més evident.

La pluja, els trons, les tempestes, els llamps, les muntanyes, el bosc, les bèsties, el vent... formen part del millor i del més bell de l'existència.

...

.

 

."Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència; volia extraure tota la saba de la vida per a no haver de descobrir, en el moment de la mort, que no havia viscut"

 

WHALT WHITMAN

De l'Alzina del Salari al Coll d'Estenalles, i uns quants pensaments.

Fèlix deia que és una sort viure a quinze quilòmetres de la natura salvatge; que és el mateix que dir que és una sort viure a mitja hora de casa. El cos que tenim, i per tant la ment que tenim, s'ha fet enmig de cingleres, balmes, boscos, torrents, flaires de farigola i romaní, crits de tota mena d'ocells, sons de milers de vents a diferents hores de la jornada, llums que marquen els temps del dia, fredors, xafogors, humitats i pluges que assenyalen les estacions i els cicles de la vida. No fa ni dos-cents anys que ens han arrencat de tot això (del nostre hàbitat) i confusos, maldem, orfes de no se sap ben bé què; perquè la majoria d'Homo sapiens no saben que enyoren casa seva, perquè mai no han estat prou conscients d'on és casa seva. Enyoren la natura on s'han fet i no saben que l'enyoren; viuen enmig d'un neguit que els empeny cada vegada a desitjar tenir més, poder més, aconseguir més. Busquen i busquen una felicitat que tenen només a quinze quilòmetres de casa (si més no, els que vivim a Terrassa) i que s'entesten a confondre amb un èxit material que de cap manera no accepten que sigui buit.

El post d'avui parla d'un passeig de cinc quilòmetres enmig d'una terra que ens ha fet, que ens ha alletat, que ens ha aviciat, que ens ha estimat, i que s'ofereix a acollir la nostra matèria, un cop acabi el nostre cicle, perquè pugui passar a formar part d'altres éssers vivents que continuïn l'única història que perviu: la del cosmos.

De l'Alzina del salari, que ja és morta, surt un camí que comença de quitrà i acaba de silicats, i que ens enlaira fins a les envistes del paller de tot l'any; a ponent, Montserrat. Viaranys estrets ran espadats de conglomerat rogenc sota el Turó de la Pola. Niells. Balmes. Codines. La pedra que cau de les parets; gratada per l'escultor del vent. Brandar dels caps dels roures, d'un verd gemat, enmig del fosc de les alzines perennes. La deessa guineu que ens surt a rebre a la Font de la Pola. La pujada entre farigoles fins a la Coma d'en Vila, passant per l'Alzina dels vents.
Quin paio, el Vila aquest, fa uns quants segles.
M'imagino els seus dies, enmig del massís, sense carreteres ni cotxes, ni televisió, ni telèfon, ni enllumenat elèctric. Dies marcats per la claror del sol, enganxats a les feixes que donaven l'aliment, a la calor de la llar i del cos de les bèsties.
Dinars de família quatre cops l'any; quan mataven el capó perquè venien els padrins i algun veí d'algun mas llunyà. Fred i bandolers, i els lladres de sempre amb els impostos i la creu.
Quins paios, els Vila; una vida agredolça a casa, però enmig de la crueltat Homo sapiens de sempre.

Dels Vila, a l'ermita de la Mata, el Montcau que s'engrandeix, els avets estrangers que baixen fins al Coll d'Estenalles, i ens en tornem a anar.

.

.