Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, September 29, 2011

Nu.



Versió corregida de l'únic poema presentat al Concurs de poesia del Club Català de Naturisme de l'any 2011


Quan sóc nu, sóc al bosc, la primavera
dins la freda nit salvatge de l'hivern;
tast de roure, fruit madur, arrel enterca,
pedra humida, sina bruna, buf de vent;
sóc l'onada que s'aboca vers la riba
el guspir de sol infant al mar content,
el besllum de la claror que esclata viva
dins del llenç miraculós de l'univers.
Sóc la força anyil del cosmos que improvisa
el dibuix de l'amor pur i el pensament
d'aquell ordre sorprenent de la matèria
a les ribes del captard que mor rogent.


Quan sóc nu, sóc l'escuma que es desferra,
l'alenada per la sorra i el batec
del meu cor aviciat d'aquesta terra
al bressol de les onades i del vent.
Nu sostinc l'enterca dèria de la vida,
caminant ignot pels vells camins incerts;
sota els peus, el bes antic de la catifa
del jardí oblidat al dolç edèn secret;
ben arran, els grans tresors de quan somriure
esbossava l'expressió del primer gest;
l'equipatge n'era el cos, i el gust el viure
lluny del jou feixuc i fals del pas temps.


Quan sóc nu sóc el bat del ball dels astres
fet de molt d'amor prohibit i pols d'estels,
el reflex fidel de l'esplendor del dia
a l'estranya buidor crua del no res.
Sóc tan sols això que veus, res més que un home,
navegant a l'atzar boig del fat rabent,
despullat d'indumentàries mentideres
obsedides per fer bell el que ja ho és.
.
.
.

Wednesday, September 28, 2011

Necessitem governants bojos.

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?
Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!
L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.
Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!
Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.
Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!
Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.
La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.
Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.
.
.

Monday, September 26, 2011

Quan les imatges demanen ser fotografiades.


Potser hi ha imatges de Ronda més tradicionals: el pont damunt del precipici, places de braus, edificis blancs que evoquen èpoques de valors arcaics... Però enmig de la petita ciutat (o del gran poble), de sobte, i sense esperar-ho, va aparèixer davant meu aquesta imatge que d'alguna manera em demanava que l'enregistrés. 
És una imatge que té una força estranya: la façana rònega, gairebé ruïnosa, que roman dempeus malgrat el seu estat malmès, que fa intuir una bellesa antiga i clàssica. El cotxe, als seus peus, atapeït d'enganxines consumistes d'avui dia, contrastant amb l'antiguitat decadent de l'edifici; la taula del cafè; el restaurant “Goyesco”; la baixada empedrada; el cel blau; el sol radiant; les boires de cotó; la farola; els cables; la jardinera; els graons... l'aire del moment. 
En tinc alguna altra de semblant, i no vull gastar més mots; perquè tampoc no sóc capaç d'expressar-ho tot. Només volia dir que la imatge em va demanar ser fotografiada; i haig de reconèixer que això m'ha passat molt poques vegades.
.
.

Saturday, September 24, 2011

Van els neutrins més de pressa que la llum? ¿Van los neutrinos más rápido que la luz? Are, neutrinos, faster than light?

Cal ser prudents; però a Gran Sasso han mesurat una cosa estranya, un impossible (si més no, un fins ara impossible) partícules subatòmiques desplaçant-se a una velocitat superior a la de la llum.
Fins avui “c”, la velocitat de la llum, era un límit natural, la frontera infranquejable entre els decorats del gran teatre de l'univers i la representació de l'obra de la realitat que s'hi representa. Res matèrial, res que contingui una informació, es pot desplaçar més de pressa que la llum. Ho demostra l'experiència, i a partir d'aquesta realitat, presa com a dogma, s'ha desenvolupat la teoria de la relativitat, que fins ara ha explicat amb precisió eficient un bon feix de fenòmens; la majoria dins de l'àmbit astronòmic.

Però els científics que treballen amb el detector subterrani OPERA, al Laboratori de Gran Sasso, han mesurat neutrins que sembla que superen la velocitat de la llum.
Els neutrins són partícules amb una massa menyspreable i que no interaccionen pràcticament amb la matèria.
De primeres, ningú s'ho creu. Caldrà contrastar-ho. De fet, aquest escepticisme és necessari; sense l'exercici de dubtar, la ciència no avançaria. El dubte i el qüestionament de tot són el camí del rigor i del progrés científic.
Ahir, al CERN, es van presentar aquests resultats.
Què passarà si es confirmen?
Hi ha qui diu que si fos cert que els neutrins van més de pressa que la llum, això voldria dir que vénen del futur. Jo no ho tinc tan clar. Si fos així, de quin futur vindrien? Perquè sembla que a partir de cada situació, i a causa de la indeterminació quàntica, s'obren milions de futurs possibles.
El temps ho dirà.
.
.
Avís per navegants a la recerca d'informació per fer treballs. Cal tenir en compte respecte el texte anterior que:
.
D'aquest color s'escriu: el que s'ha mesurat però necessita ser contrastat.
D'aquest color s'escriu: el que és especulació, i que encara no és ciència.
D'aquest color s'escriuen: les informacions objectives.
.
.

Thursday, September 22, 2011

Però què fas amb els teus diners?

Et fa por el que passa a Grècia? ¿Et desesperes quan veus que anem camí que eliminin o rebaixin dràsticament les pensions? ¿Doncs què fas amb els teus diners invertits en bancs tradicionals que no tenen escrúpols a invertir en fons d'inversió lliures, ni vergonya d'especular amb les necessitats de les persones? ¿Què fas domiciliant la teva nòmina a caixes o bancs que negocien amb fum, fent negoci a on no hi ha una riquesa real per a les persones? Ets tu que els alimentes. ¿Tan difícil és escollir la Banca Ètica? Potser els interessos que et donaran seran més petits, però... i el futur? ¿I el panorama que es presenta davant la vida dels teus fills? ¿Te'l vendràs per un 2% més amunt o més avall sobre el valor de la misèria?
Et queixes que tot el que es ven ve de l'Àsia; que aquí les fàbriques han tancat i que tot ho comprem a mercats estrangers... I ets el primer que et compres camises de la Xina, o cotxes de Corea, construïts per persones explotades, amb jornades laborals de més de quinze hores i sense unes condicions de treball dignes... Ets tu qui empobreixes l'economia del nostre país... Per què et queixes?
Et manifestes contra les retallades... Però tu... tu què fas?
.
.

Tuesday, September 20, 2011

Els mestres de la república.


Us vull recomanar un llibre excepcional: “Els mestres de la república” de Raimon Portell i Salomó Marquès, editat per “Ara Llibres”.
Si estimeu l'educació i la llibertat, no us el perdeu.
L'escola catalana de la república fou activa, oberta, dialogant, pionera en el laïcisme, la coeducació i la renovació pedagògica. Esdevingué una eina al servei de la llibertat de l'individu, per damunt de les tradicions ancestrals acientífiques i obscurantistes; una oportunitat per l'alliberament humà, que va quedar truncada amb el tancament de ment del feixisme i del dogmatisme religiós enquistat en una moral feixuga, poruga i arcaica.
Vull des d'aquí retre un homenatge a les persones que Raimon Portell i Salomó Marquès anomenen en el seu llibre, i que són només una petita mostra del elevat nombre de docents que van ser perseguits, inhabilitats i fins i tot morts, per ensenyar als infants a estimar la llibertat i la bellesa de la natura i de la vida.

Per exemple, amb l'entrada del règim franquista, Dolors Purcallas, fou acusada d'haver estat negligent amb les coses de la religió (és a dir, de no anar a missa), i de tenir un taller per a fer peces de vestir per als milicians. Se la condemnà a nou anys d'inhabilitació. Un mestre company seu, va ser acusat de ser fidel a la república i ateu; fou inhabilitat per a l'ensenyament. Una companya de la Dolors va ser acusada de conducta immoral. Una mestra de Sant Sadurni d'Anoia, fou inhabilitada per catalanista. Un altre mestre d'aiguafreda, catòlic, vidu i pare de família, va ser acusat d'explicar als seus alumnes una lliçó sobre la reproducció dels animals; el van condemnar a mort. En total, a Catalunya, van expedientar un de cada quatre mestres.
Aquestes injustícies, i moltes d'altres, sòn explicades al llibre de Raimon Portell i Salomó Marquès; però cal dir que aquests autors també escriuen sobre una il·lusió, sobre una gran esperança: la de la renovació educativa en una república on es treballava per una societat més lliure, més igualitària i més fraternal. L'educació per a la llibertat, a la república, no fou una utopia, ni un ideal, ni un mite, sinó una realitat que els amargats de sempre van frustrar. Però la llibertat s'obre pas, i la sang vessada serà saba fèrtil al cor de les generacions que vindran, i que amb tota seguretat prendran exemple d'unes persones que, fa més de setanta-cinc anys, es van atrevir a convertir els seus somnis en realitats. Alguns dels ideals educatius de llavors encara estan per venir; però arribaran, de ben segur que arribaran.

Sunday, September 18, 2011

Jugar contra el Barça



El premi de jugar contra el Barça (tingueu en compte que parlem del segon partit de la temporada, en un equip de nens de vuit i nou anys que no es coneixien i que tot just estan començant a coordinar-se) no és pas la victòria, sinó purament el joc i l'experiència. El premi és creuar la porta de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i trobar-se de cara amb l'Andrés Iniesta, que em mira, i al qual, de la sorpresa, gairebé saludo, ja que el meu inconscient m'informava que es tractava d'una persona molt coneguda abans que el meu conscient m'advertís que l'Andrès, en qüestió, no té ni faves de qui sóc jo... Li hauria pogut dir que sóc aquell que fa un parell d'anys li va dedicar un poema en un diari barceloní, o que sóc un dels únics que comenten de tant en tant la versió catalana del seu bloc (som tres o quatre els que li comentem, front els centenars que li escriuen a la versió castellana), o que sóc un dels més de deu mil que al seu facebook acostumen a felicitar-lo. Però mentre pensava tot això, l'Andrés s'ha amagat als vestidors del camp d'entrenament enmig d'una boira de mans, veus i ulls que l'admiraven i que pronunciaven el seu cognom. Ha de ser molt pesat, perillós i desagradable, que vagis on vagis tothom pronunciï el teu nom i vulgui tocar-te.

Després ha aparegut l'Abidal, i aquí sí que tenia la càmera a punt i li he enregistrat la imatge. Certifico que l'Abi és un sant, un màrtir... Amb quina paciència s'ha fet fotos amb els nens, dones, noies, iaies... i demés mitòmanes que feien cua per abraçar-lo i xiuxiuejar-li “Abiiiiii...!”, allargant, així, molt la “i”. Jo no hauria aguantat tant com ell, ho confesso. Admirable!

Després d'aquests minuts de concessió a la mitomania, me n'he anat a fer un mos, perquè ja quedava poc pel partit dels petits, que era el més important de tot aquest sarau. Haig de confessar que des que al 1982 o 83 el “Migueli” em va enviar “a prendre pel cul” quan un bon dia li vaig demanar un autògraf, tota aquesta festa dels mites se'm fa una mica embafosa. En Migueli em va ensenyar molt, aquell dia de la meva adolescència; vaig descobrir que els jugadors estelars són persones de carn, com jo, plenes de defectes i de misèries, capaçes de dir paraulotes gruixudes si tenen un mal dia; paraulotes, la totalitat de les quals no escric aquí, per respecte; i perquè de tot això ja fa molts anys. Aquell mateix dia, en Carrasco me'n va deixar anar també alguna de fresca... I jo no vaig fer res, us ho prometo. Va ser al camp del Terrassa, en un amistós; a mitja part ens van deixar saltar al camp a demanar-los autògrafs (érem uns xavals), i els jugadors es van enfadar.
Sigui com sigui, aquella experiència em va servir per no admirar mai més ningú. Que em demanin autògrafs a mi, si volen; que com qualsevol persona de la humanitat, tinc el mateix valor que els mites; als quals sóc capaç d'estimar, però com al veí, o com a un alumne o com a qualsevol conegut o desconegut... sense més històries.

I els nens han jugat el partit. I s'han enfortit més. I s'han coordinat. I han après a lluitar malgrat el resultat advers. I han anat descobrint aquells punts febles que encara poden millorar. I s'ho han passat molt bé. I s'han dutxat als vestidors del Barça.
L'esport és el camí que ens mena a una continua millora, a una autoexigència constant, a un exercici continu de fe en les pròpies possibilitats contra qualsevol adversitat. L'esport és un entrenament constant de l'esperança i de l'optimisme; i si s'enfoca des del punt de vista de la millora constant i sobretot de la diversió, en l'esport sempre, sempre, sempre... es guanya, encara que de vegades es perdi algun partit, com avui. 

Us convido a llegir un article que vaig escriure fa alguns anys:

.
.