Ja feia dos anys que sospesàvem la possibilitat de creuar l'estret i trepitjar el Marroc, i el passat dia vint-i-vuit de juliol, ens vam decidir. Un catamarà gegantí, que gairebé volava, ens conduí per damunt de les aigües negres que tantes vides s'han endut. Amb trenta-cinc minuts vam travessar el trajecte que molts preparen durant anys, sovint per a morir, o per a ser repatriats. No és fàcil resignar-se a guanyar l'equivalent a 200 o 300 euros al mes, en un país reprimit, empobrit i segrestat per ideologies integristes; hi ha qui prefereix la mort abans que renunciar a la possibilitat de viure en un món més lliure i amb més possibilitats.
Tànger se'ns presentà com una barreja de flaires, de sentors: espècies, farina cremada, claveguera, sal, mar, resclosit... Desenes de mans que ens acostaven timbals de pell de xai per dos euros, que podien acabar sent-ne un; guitarres, figures de fusta, camells gravats en troncs... De res servia un no, no he vingut a comprar, he vingut a veure la teva ciutat que és molt bonica... Insistència en l'oferta, cada vegada més rebaixada. Ulls sorpresos en veure'm fotografiar els graffitis, les façanes amb la pintura bufada, les ombres dels carrers, l'esperança i l'angoixa als ulls de molta gent en algunes fotografies que no he publicat per respecte.
Tànger és la vida humana en estat pur, el lloc on queda palès que la democràcia és només un estat de la història que requereix molt d'esforç, molta despesa, una lluita ferotge contra l'entropia de les pulsions socials; en canvi el “mercat”, el negoci, l'intercanvi d'interessos, és allò que els humans tenim per la pròpia inèrcia de la psicologia, d'una manera espontània, gairebé instintiva.
I un feix d'infants que m'estiraven la camisa i em suplicaven que els comprés una pilota per a jugar a futbol a la platja. I un guia que a l'autobús que ens passejà per davant del palau del rei ens va dir que una de les riqueses de Tànger eren les seves platges; a una de les fotografies podeu veure una platja, amb les senyores tapades de dalt a baix i els senyors, si fa no fa, tan vestits com els ianquis.
L'encant de Tànger és la bellesa de la gent, que llueix més quan no hi ha gairebé res més; una humanitat preciosa, que bull al mercat (una joia plena d'històries i anècdotes constants), que s'agombola a carrers tan estrets que sembla impossible que hi càpiga ningú més, i de sobte apareix algú amb una moto, i ens passa a frec; sembla que no pugui ser, si no hi cabem, si les mans ens continuen oferint timbals i guitarres, si els infants del carrer em supliquen pilotes; i la moto passa i no ens trepitja. I un forn de terra. I un avi amb una túnica, entaforat en un forat d'una façana, venent no sé quina mena de pots de colors. I venedors de tot, ajaguts arreu. I als afores, l'immens palau del rei. I d'aquí a tres dies començava el ramadà. A l'estret, sens dubte, hi ha catorze quilòmetres, però fa l'efecte que són molts més, molts i molts més...
