Potser un vi a l'Alcalde i unes anxoves de Passaia o una tapa de concurs. Potser l'olor de mar de la brisa dels carrers del casc antic. Potser la humitat de les façanes, que fa rònega la bellesa antiga dels edificis de pedra groguenca. Les estàtues d'argent que canvien de posició amb el dring de les monedes. Els nens i les nenes repipi amb un llaç gegantí a la part de darrere de la cintura i un altre al cabell, sempre com si anessin a fer la comunió. El cel gairebé plumbi de continu; o el cel canviant, que passa del sol i el blau a la pluja pesada de l'agost que avança. La platja urbana de la Contxa, amb la sofisticació complexa del canvi de banyador tradicional fent filigranes dins d'una tovallola immensa o dins d'una tenda de tela d'estil clàssic i reclàssic, davant de la Perla, clàssica i reclàssica, amb para-sols clàssics i reclàssics, amb gandules clàssiques i reclàssiques. I nenes rosses de Bera Bera amb vestidets comprats a les botigues més xics dels voltants del Buen Pastor, parlant un castellà xic que passa a basc, que torna a castellà i que fa gust de piruleta gegantina i de rialla que agrada al papà, a qui un dia farem feliç estudiant dret o medicina. O joves amb rastes, samarretes amples, barba de setmana i consignes extremes i definidores d'idees i actituds vitals ben al límit. Turistes d'arreu. Molts francesos que han creuat la frontera propera per a passar el dia. Els qui busquen onades a Gros. Els qui hi tenen la segona residència i es dediquen a llegir, a pensar i a escriure mentre contemplen el Cantàbric. Els qui descarreguen el verat al port. Els qui porten els turistes a fer un tomb al voltant de l'illa de Santa Clara; ara, en Paquito, el dofí, ja no hi és, però els turistes encara hi són, i també la mar tranquil·la de la badia de la Contxa, i el Paseo Nuevo amb les esporàdiques onades gegantines que destrueixen qualsevol barana de formigó que s'hi posi.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Monday, August 16, 2010
Un tastet de Donostia.
Potser un vi a l'Alcalde i unes anxoves de Passaia o una tapa de concurs. Potser l'olor de mar de la brisa dels carrers del casc antic. Potser la humitat de les façanes, que fa rònega la bellesa antiga dels edificis de pedra groguenca. Les estàtues d'argent que canvien de posició amb el dring de les monedes. Els nens i les nenes repipi amb un llaç gegantí a la part de darrere de la cintura i un altre al cabell, sempre com si anessin a fer la comunió. El cel gairebé plumbi de continu; o el cel canviant, que passa del sol i el blau a la pluja pesada de l'agost que avança. La platja urbana de la Contxa, amb la sofisticació complexa del canvi de banyador tradicional fent filigranes dins d'una tovallola immensa o dins d'una tenda de tela d'estil clàssic i reclàssic, davant de la Perla, clàssica i reclàssica, amb para-sols clàssics i reclàssics, amb gandules clàssiques i reclàssiques. I nenes rosses de Bera Bera amb vestidets comprats a les botigues més xics dels voltants del Buen Pastor, parlant un castellà xic que passa a basc, que torna a castellà i que fa gust de piruleta gegantina i de rialla que agrada al papà, a qui un dia farem feliç estudiant dret o medicina. O joves amb rastes, samarretes amples, barba de setmana i consignes extremes i definidores d'idees i actituds vitals ben al límit. Turistes d'arreu. Molts francesos que han creuat la frontera propera per a passar el dia. Els qui busquen onades a Gros. Els qui hi tenen la segona residència i es dediquen a llegir, a pensar i a escriure mentre contemplen el Cantàbric. Els qui descarreguen el verat al port. Els qui porten els turistes a fer un tomb al voltant de l'illa de Santa Clara; ara, en Paquito, el dofí, ja no hi és, però els turistes encara hi són, i també la mar tranquil·la de la badia de la Contxa, i el Paseo Nuevo amb les esporàdiques onades gegantines que destrueixen qualsevol barana de formigó que s'hi posi.
Sunday, August 15, 2010
Cant del fill del mar
..
Friday, August 13, 2010
Bany de fang a les piscines de Claudi.
Més enllà de les roques, Àfrica. Pertot, un lleuger llevant, la blavor del mar, un silenci guarnit de sons suaus i naturals, la indiferència lliure de les persones lliures, la llum acarbassada de la costa encenent-ho tot, i la sensació de ser lluny d'allà on es pretenia ser lluny.
Thursday, August 12, 2010
Visita a Baelo Clàudia
El matí del dimarts 3 d'agost; conscients que ens quedava poc temps d'estar a Tarifa, ens vam apropar a l'antiga ciutat romana de Baelo Claudia, en concret a les seves ruïnes.
2000 anys enrere, quan Tarifa encara no existia, Baelo, entre el “Cabo Paloma” i el “Cabo Camarinal”, era el nucli de població més important de la zona, el lloc on hi havia el port que connectava Mauritània amb la Península Ibèrica.
Descobrim la bellesa d'una ciutat romana extingida, descoberta dessota la sorra de les dunes fa menys de cent anys (encara hi ha zones per desenterrar). Factories de salar el peix, el Temple d'Isis, l'amfiteatre, el mercat, les termes, cases senyorials... L'estructura ultra moderna que custodia el museu projecta els amplis finestrals als espais oberts de l'antiga ciutat ran de la platja de Bolònia. Dins del museu, monedes de totes les èpoques, estàtues, columnes, capitells, urnes funeràries, inscripcions, ceràmiques, i les explicacions dels experts. Una finestra a la història real de la terra al costat de la bellesa natural d'un planeta que ha recuperat els seus dominis. La bellesa de la Terra persisteix 2000 anys després. La ciutat que llavors ho semblava tot (que semblava eterna) ja no existeix com a tal. Sempre guanya la Terra. Sempre guanya la natura.
La riquesa de la pesca de l'Estret de Gibraltar ha fet que al llarg de tota la història la zona de l'estret hagi estat escollida com a entorn per a ciutats de totes les civilitzacions que hi han passat.
A finals del segle III abans de Crist, els soldats romans van desembarcar a la península per deturar l'avançada dels cartaginesos. Al 206 abans de Crist, a la batalla de Llipa (Alcalá del Río), va finalitzar la segona guerra púnica i l'expulsió dels cartaginesos. Gadir va pactar amb el romans i va aconseguir l'estatus de ciutat federada; no havia de pagar el Stipendium i va poder conservar els seus costums, les seves institucions i la seva manera de viure. És en aquest context on se situa el desenvolupament de Baelo Claudia.
No deixeu de visitar Baelo Claudia si passeu per Tarifa. L'estàtua de l'emperador Trajà us hi està esperant.
Wednesday, August 11, 2010
Passeig per la Tarifa antiga, que sobreviu.
El 26 de juliol, passeig per Tarifa. Aparcament miraculós al costat del port. L'església de Sant Mateo, amb la possibilitat d'encendre espelmes a la “Virgen de la Luz” via SMS. Plaça de l'Ajuntament. Biblioteca d'estil àrab. Té marroquí (hierbabuena i té verd amb molt de sucre, tot ben calent) en un bar curull d'abillaments musulmans. Llevant intens a l'istme de la illa de Tarifa (la Punta Marroquí). Volíem submergir-nos al voltant de la fortificació (un dels fons marins protegits amb més biodiversitat de la zona) i ho hem de deixar estar pel vent. La sorra ens escomet la pell. Les platges són buides; el mar, matisat amb crespons blancs.
Tarifa, però, és una de les poblacions més belles i més ignorades de la costa (potser encara és més bella pel poc explotada que està). Potser els qui no la ignoren, els qui s'hi apropen, són una mena de gent que no destrocen el caràcter exòtic i autòcton d'una terra que és lliure i diversa, i que no perd el segell de totes les races i cultures que viuen i han viscut aquí. Que els especuladors la continuïn ignorant per molts anys; només així podrà sobreviure.
Tuesday, August 10, 2010
Els catorze quilòmetres més llargs.
Vist des d'aquí, l'Estret de Gibraltar no sembla tan ample. Des del mirador de la carretera serpentejant que uneix Tarifa i Algeciras, el Marroc sembla a frec d'unes quantes braçades; catorze quilòmetres de mar; potser els catorze quilòmetres més llargs del món.
Vam estar comentant les raons que empenyen a un bon grapat de persones (de vegades amb criatures) a creuar de nit aquest riu d'aigua salada, travessant corrents, vents, fred, foscor... Podrien venir com a turistes i després quedar-se. Per què arriscar la vida d'aquesta manera? Probablement els qui travessen l'Estret no podrien passar mai per turistes. La pobresa és un segell difícil de dissimular. L'afany de viure millor és una tendència natural de totes les persones, que volen que els seus fills visquin amb la dignitat que ells no han assolit.
Si el món sencer visqués com nosaltres, farien falta tres planetes perquè el sistema no s'ensorrés; el món només se sosté (i de moment) perquè la majoria no viuen com nosaltres, perquè la majoria no consumeixen com nosaltres, perquè a la majoria no els ha tocat la loteria com a nosaltres. Qui vulgui pensar que pensi; i qui no vulgui pensar que es continuï queixant.
.
Monday, August 9, 2010
El Llevant enfadat des de Caños de Meca i els misteris del Planeta Mar.
Avui només queda un bri del Caños de Meca de sempre a la zona del Far de Trafalgar i a les cales de sota els penya-segats de la costa que va en direcció a Barbate. Al nucli urbà, apartaments tradicionals, algun mercat d'artesania, i un lleu traç de la costa que fou abans que els interessos comercials apareguessin.
El Far de Trafalgar, que ja vam conèixer l'estiu passat, representa un punt on la natura, la història, l'esport i l'oceà... s'ajunten per a incentivar la imaginació i l'emoció vers la creació de qualsevol mena. Mirant el mar de davant del Far, veig a Nelson morint d'un tret i viatjant mort cap a Anglaterra dins d'un barril de brandy. O el munt de vaixells enfonsats carregats de tresors que reposen a racons de les seves fondàries. O els cetacis que hi viuen i que no fa gaires dies vam conèixer personalment. O el romans, o els cartaginesos, o els fenicis... La costa del Far és un caprici dels corrents i del vent (ara per ara protegit pel govern d'Andalucia) on el nudisme, el kite-surfing, els paisatges solitaris, els sons naturals, el silenci... intenten sobreviure a l'onada de banalitat consumista de la civilització que ho vol posseir tot, que ho vol controlar i comercialitzar tot.
No hi ha espectacle més asserenador i alliberador que la mar, la mar enfadada i tot el que amaga de vida, de records, de tresors, de misteris. Encara avui, al segle XXI, podem mirar al mar i descobrir-hi el misteri. El misteri d'un origen i d'un destí. El misteri de mil històries que estan esperant que algú les expliqui i les faci públiques. El planeta mar deixa un raconet de terra seca perquè algú des de fora, pugui mirar-se'l.
.