Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 17, 2018

Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.


"Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."

Així comença la cançó que avui penso.

Una cançó senzilla com les més grans.

Aquesta podria ser una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

Allò que és essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat, de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.

Allò que és essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no viure lliures i esperançats.

Allò que és gran és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga, no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada; es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.

Allò que és essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o s'acabés, tot.

Allò que és de debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho permet.

I aquesta mena d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar, ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.

"Deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats"

Passa-t’ho bé amb les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella... no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent, de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no saben que ho són.

"Petites gotes fredes tremolant"

Descobreix la bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho havia escrit.)

"Fes de casa teva tots els llargs camins del món"

No sabem a on la vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a on anem a parar, hi farem la nostra llar.

La nostra llar, la nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.


Tuesday, January 16, 2018

Un 10% d'individus sense capacitat de comprendre, valorar, i sentir com a propis, els sentiments aliens.

Image of ROTFLOLEB in wikipedia. CC- BY-SA-3.0.

Defuges el sentiment, el consideres el refugi dels hipòcrites; però saps? el sentiment humà ens fa humans. És clar que un percentatge prou considerable dels sapiens no l'entenen directament. Saben de la seva existència perquè observen els individus humans que els envolten i dedueixen de les seves reaccions allò que el món anomena sentiments, però un petit percentatge de sapiens, no en tenen experiència, si no és en allò que afecta el seu jo. Ara en diuen psicopatologia social, i no es posen d'acord a l'hora de decidir si és una malaltia o una manera de ser. Però és sens dubte una disminució. 
He conegut persones amb aquesta disminució que anhelen tenir sentiments; són bones persones, perquè racionalment, d'una manera eixuta, sense premi, volen el bé de les persones; podríem dir inclús que estimen amb més puresa perquè no busquen el consol del sentiment; però n'hi ha pocs d'aquests. La majoria de persones que no experimenten sentiments, emocions, tendresa... no ho accepten com una disminució, sinó com un avantatge racional damunt dels altres éssers humans als quals veuen gairebé sempre com a competidors, com a graons, com a instruments, com a mitjans o com a molèsties. 
Els psicòpates socials no són assassins com els pinten a les pel·lícules; són persones perfectament integrades a la societat, que pateixen sense acceptar-ho una profunda disminució de la intel·ligència emocional; acostumen a ser tòxiques, a paral·litzar iniciatives que ells consideren, conscientment o inconscient, amenaçadores pel seu ego; no contemplen els sentiments aliens com un problema, perquè defugen qualsevol problema que no sigui propi; i allò que sent algú del seu voltant, especialment un igual, és tan important com el dolor d'una llagosta bullida viva en un restaurant de luxe, quan han de preparar el plat d'un humà sense amor pels animals.
Davant d'un psicopata social no funciona el diàleg, si no és que el dirigeixes a un interès seu; i quan ho facis hauràs de jugar a escacs, perquè no entén allò que no sent, i no sent perquè no pot. 
La millor estratègia davant d'una persona així (diuen que un 10% de la població ho és com a mínim en petit grau) és defugir-la. Només els que reconeixen el problema es poden integrar a la societat humana, amb humilitat i bona voluntat, però és tan difícil per a ells, que intentar-ho té realment un mèrit immens.
.
.
.

Territorialisme


Elefants marins lluitant pel territori. Image from wikipedia of Michael L. Baird. CC-BY-2.0
.
.
.
Això és meu, allò és teu. 
Això ja ho ensenyo jo, 
i allò ja ho ensenyes tu. 
I et pixes com els gossets 
als límits dels teus terrenys. 
Funcionariot! Funcionariot! 
Amb cara d'estaquirot! 
Les normes tot ho dissenyen, 
perfecte quadre d'honors! 
Aquí comença el teu regne, 
amb l'ego tot banyat d'or; 
i si és llautó se li assembla, 
la llei ho permet i tot! 
Funcionariot! Funcionariot! 
Fins et poses de puntetes 
per semblar més alt que jo. 
Se't menja l'enveja i omple 
el teu cap d'un núvol fosc. 
Arreu veus competidors 
que volen robar-te el lloc.
I així va passant la vida 
tu sempre cabrejadot!
Valorant fins a quin punt
el teu jo s'estén pertot.
Vols dir que no somriuries
si no visquessis amb por?
Que no hi ha línies vermelles
hi ha portes, braços i ponts
i la saviesa que és una
si la mires amb amor.
Res no és teu i si t'hi arrapes
se t'escaparà del tot.
Funcionariot! Funcionariot!
no posis portes al bosc!

  

Monday, January 15, 2018

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets...



No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets; el gel dels cors dels lletrats i els homes de fortuna, que compra tots els paisatges, ven pàtries, serveis, i que especula amb la vida de la gent. Ben aviat, no trigarà, a arribar aquell bon temps, que porta la primavera, i amb ella les tardes lluminoses de l'estiu alegre i viu. I les cales que ara no explico, perquè continuïn lliures de les urpes dels diners. 
No tinguis por i avança, que els tirans es moriran, però abans, quan mirin enrere, la vida que hauran portat, tremolaran de vergonya, i ja no podran presumir. Quedaran vells i casposos, avergonyits pels carrers, s'amagaran als castells i als palaus a on van crear la falsa realitat de la negror del poder. Seran vius, però hauran mort de pena i remordiment. 
Tants tirans com es vesteixen amb corbates sota els terns, grisos, foscos, pelleringues disfressats de noblesa; l'uniforme dels corruptes i els banquers, dels ministres poderosos que desfiguren la llibertat per a convertir la vida en la presó que han dissenyat, en el mas que han establert pels senyors de les empreses que controlen els diners.
No tinguis por i avança, seràs ric si no ets com ells; et moriràs amb la panxa relaxada de tan riure, de tant embrutar-te al fang dels camins, a la sorra dels racons oblidats pels mercaders; et moriras agafant la mà de qualssevol persona que t'estimarà fins al més profund del cor, pobre, lliure, content, satisfet.
No tinguis por i avança, clavant fort les arrels a la terra i al paisatge que tant estimes; a prop dels carrers del poble, amb la flaire de la llar de foc, les rialles dels infants, i la remor del vent als turons coberts de pins. Ningú no destruirà tot allò que és etern. 

Sunday, January 14, 2018

La vida és un ukelele


Que no tenim prou temps per a perdre el temps pensant en guanyar diners! 
Tan curta i tan llarga com és la vida! 
No tindràs prou temps (senyor imputat per corrupció o encara no imputat) per a gastar-te tots els diners que d'alguna manerta has adquirit. No tindràs temps de prendre el Sol en una platja lliure de l'angoixa de tenir tant. Podràs, potser prendre el Sol en una platja, però el que tens, i el lloc que ocupes, ocultarà el teu cos i et robarà el Sol i el vent a tota la pell; i enfosquirà la teva ànima i li impedirà sentir el vertigen de no tenir res més que la sorra el Sol i el vent. I també t'ofegarà sense que ho sàpigues la moral amb què et van fer créixer i que t'ha servir per ser esclau de les formes i per a no tenir ètica amb els diners i les persones. 
A l'últim et moriràs, i descobriràs que allò al que t'has agafat amb tant d'anhel, la campana de Bankia, el tern i la corbata, les targetes, les accions... t'ha robat l'únic que de debò tenies sense saber-ho; la vida, que no és cap spa de luxe, ni el sexe pagat, ni els aplaudiments dels poderosos, ni el teu nom en lletres d'or, ni el poder econòmic absolut amb què tant has somniat. 

La vida és un ukelele. La vida és una guitarra. La vida és construir somriures. La vida és trepitjar el fang sense sabates. La vida és enriure-se'n del que la gent anomena prestigi, fama, admiració, enveja. La vida és un raconet de mar i ningú fora de dos o tres éssers estimats al teu costat, i el Sol que guspireja damunt les ones, i l'olor de sal, i res al cap, i una cançó, i un poema. La vida és poesia, però la poesia fuig dels absoluts del diner i dels absoluts del poder. Qui anomena rei al poder, al diner i a la fama, perd la poesia. I la poesia és la vida. 

Saturday, January 13, 2018

A algun antic professor, o professora, que em va ajudar molt.



M'ajudes molt. 
A no ser com tu. 
A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones. 
A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent. 
M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat. 
A no donar la mà si no em surt de dins. 
A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit. 
A no perseguir el poder com un addicte el seu vici. 
A no ser miserable i semblar noble. 
A no viure per tenir i manar i poder i lluir. 
M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.
M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners. 
Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.

Friday, January 12, 2018

Frases sense importància...


Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0

Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.

La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.

Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.

No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.

Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!

Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.

Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!

Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!

Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!

Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.