La vida

A punts singulars de l'univers, en els quals les condicions climàtiques, químiques i físiques, són de determinada manera, la tendència a la vida hi esclata amb una força espectacular, i, probablement, quan això passa, l'aparició de la intel·ligència i de la consciència és només qüestió de temps. Quan això passa, brollen una bonior d'espècies amb diferents característiques, empeses pel vent de l'atzar. Totes les espècies d'un mateix origen de la vida en un planeta són conseqüència de la singularitat del punt, i probablement totes siguin parentes. Dubto que hi hagi més d'un origen en una mateixa singularitat.

*

Quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa.

No sé si soc jo, però la gent està enfadada. Els qui haurien de buscar allò que els uneix, es barallen; i darrere de tot, hi ha el poder; no hi ha pas una major puresa d’ideals, una més fidel lleialtat a una causa; hi ha poder.

No sé si soc jo, però em fa l’efecte que ningú es mira allò tan bell que té davant dels ulls; i ara ja no parlo de la lluita pel poder, parlo de la vida. Poca gent creu que cada dia quan ens llevem tornem a néixer, que les persones, també les adultes, també les que són molt velles, poden canviar tot d’un plegat una vida sencera.

No sé si l’estrany soc jo, però descanso, gaudeixo, m’omplo estan sol i assegut en un banc a qualsevol parc, badant, mirant, i no pensant en res concret. Sento que això no és perdre el temps; sento que és aprofitar-lo, i que aquest temps de no fer res fora de mirar és un temps guanyat i viscut. Soc jo, segur, l’estrany, el malalt del cap; però no he vist ningú perdut per a sempre, ningú tan pervers que no pugui plorar de penediment algun dia; ningú tan dolent que no pugui ser perdonat i estimat; ningú que mereixi perdre’s per sempre.

No sé si soc jo; però de vegades prefereixo dur la roba bruta i estripada, i no haver de viure angoixat per no embrutar-la o perquè no me l’embrutin; i qui diu la roba pot dir qualsevol altra cosa.

Soc jo el trist, l’amargat, però em fa feliç no tenir gos, perquè així no tinc cap ésser sota la meva obediència a qui jo hagi de dir “jau” i jagui, a qui jo hagi de dur lligat amb una corretja i ordenar com un bon amo els fets més essencials de la seva vida. M’estimo tant els gossos que no vull ser això per ells.

Sens dubte sóc jo l’inadaptat que no s’enfada fent cua i que prefereix que li passin al davant abans que provocar o deixar anar una mala paraula o una mirada de menyspreu.

Soc jo qui mereix ser apartat d’aquest món tan rar de gent tan seriosa i tan tensa, que ho fa tot perfecte i que corren a escriure crítiques ferotges al tripadvisor quan l’escuma del cafè amb llet descafeïnat amb sacarina i llet descremada no llueix prou flairosa; jo em bec tan badoc la llet que ni veig l’escuma.

Quin desastre!

Són a tot arreu

Els veig corrents, com animals, com bocs, com voltors rere l'aliment. Premen l'accelerador per avançar-te per la dreta i escolar-se, arriscant-se als cops, als accidents, amb expressió d'animal irreflexiu, la boca mig oberta, els ulls concentrats en els seus instints menys controlats. Tenen pressa; sempre tenen pressa. Fora del cotxe són jovials a cops, altres freds, sempre fatxendes, mai s'equivoquen, tot allò que fan és gran i tenen resposta per a tot. Mai responen "no ho sé" a res. Dins del cotxe són agressius, intolerants, amb el fer aliè perfeccionistes, cecs amb el propi, egocèntrics, violents. Arriben a casa i passen del cotxe al videojoc. Juguen com han conduït. Canvien de carril amb brusquedat arrogant, que s'aturin els altres! Després sopen i es queixen per qualsevol imperfecció aliena; ells no en tenen cap. Reneguen de tot. Riuen, fent molt de soroll, contents de ser ells, perquè no es veuen com són, i ni per un sol instant dubten que la manera com es veuen a si mateixos no sigui la que reflecteix la realitat. Diuen ells que els qui no tenen diners són uns "pelaos", i ells es consideraran a si mateixos uns fracassats si no guanyen prou; i mai, a ulls d'ells, no guanyen prou, però sempre diran als altres que guanyen molt. No mostraran febleses als seus amics; es presentaran forts i es pensaran que ho són. Odien les flors; ni les veuen. No ploren. Se'n riuen de la poesia, que els avorreix. Són poderosos, i si no ho són, es presenten com a tals. Faran les trampes que calgui per continuar essent així, i odiaran els qui facin trampes, perquè només les poden fer ells. Si els critiques o els descrius, t'anomenaran supremacista, sense conèixer el significat d'aquesta paraula en procés d'acceptació per la RAE, i que ja fa anys que existeix en altres llengües. Odiaran el que és francès i els francesos; o el que és anglès i els anglesos, perquè diuen que venen a emborratxar-se a Salou tots, com si coneguessin tots els francesos o tots els anglesos. I de vegades, en estranys moments de silenci, potser a les tardes ennuvolades de diumenge, trobaran que els falta alguna cosa a la vida que no sabran definir, i ho solucionaran amb més vídeojocs, cervesa, potser cubates, becaina i renecs. I són molts. I no canvien. I són a tot arreu.

.

Pensadors limitats que fan mal.

Equidistància? 

Imparcialitat? 

No seré equidistant entre la crueltat i l'empatia. 

De cap manera no seré imparcial quan apedreguin una noia en un país integrista, o quan facin mal algú.

Si s'avorreixen, és preferible jugar al parxis que jugar a ser intel·lèctual amb lògiques pròpies de goril·les de muntanya.

Si volen argumentar, debatre, opinar... que estudïin les fal·làcies del pensament lògic, per evitar no tan sols fer el ridícul, sinó fer mal, fer molt mal, escampant estats d'opinió que tenen les columnes de fum i que contribueixen a fer una societat més merdosa.

Una estona i prou

Fa un més i dos dies que aquest blog té un lector menys; si més no, un lector viu menys. Fins ara no n'he pogut parlar. Tampoc no tinc gaire clar que en pugui parlar ara. La vida és molt rara. I hi ha moltes coses que fan ràbia. I hi ha moltes coses que no saps com dir. ¿Com es diu t'estimo sense que soni fals quan tens ganes de dir-ho, però et fa vergonya dir-ho, i no saps per què et fa vergonya dir-ho, perquè el que vols dir és cert? ¿Com ho hem de fer per exclamar-nos contra els pobres mal parits que ens van manipular de jovenets perquè ens creguessim una existència que era un combat entre el diable i déu per aconseguir les ànimes dels pobres pecadors? ¿Com pot aconseguir dir algú que aquest adoctrinament fou un abús emocional que deixa seqüeles de per vida quan, malgrat que avui l'adult que aquell jovenet ara és sap que tal adoctrinament no proclamava res real sinó una ficció malaltissa, el moment i la manera com fou imposat fan que l'adult tingui por del que sap que és fals, i que mai el cor no pugui confiar en una raó clara que ens mostra una existència objectiva, bella i tendent a la llum i la llibertat? ¿Qui dóna les respostes a les preguntes urgents que l'absurd aparent de la vida llança sense mots? ¿Per què no respon aquell que jo sé que de gust em respondria si pogués car havíem parlat sovint de la vida i de la mort, i dels misteris i incògnites que es deslliguen i que algun dia quan ens moríssim sabríem? ¿A on haig de reclamar l'absurd d'una educació que no m'ha preparat per l'adéu i per la incertesa, que ha fet servir la por, que m'ha descrit dogmàticament un déu monstruós, que no m'ha construït com a home lliure sinó com a ésser que es va abraçar a un conductisme ontològic propi de bèsties atemorides? ¿On són els educadors que tenien por de la llibertat? ¿On són els qui s'anomenaven científics, però que vitalment s'abraçaven a la menys científica de les actituds? 

A cara descoberta, i amb absoluta sinceritat, els dirigeixo aquestes preguntes que no em respondran, perquè alguns són morts, i els que són vius continuen abraçats a les ficcions mitològiques que encadenen vides i que tanquen les portes de la llibertat.

Els nens continuem estimant La Vall del Riu Vermell; amb flauta, amb guitarra, a viva veu. Sentim que trobarem a faltar un somriure. No necessitem pensar en judicis, acusacions, càstigs, penes, dolor, odi... Sabem que ningú amb l'endins positiu pot desitjar el sofriment de ningú altre en nom de la justícia. La justícia mai no pot incrementar el mal. La justícia consisteix en destruir el mal, no pas en destruir qui l'ha comès. Cap missatge d'origen diví pot dubtar o negar l'acollida de déu, que sempre s'ofereix a qui el necessita. Si déu negués a les seves criatures la possibilitat de canviar, si les enfonsés en situaciones definitives d'enquistament racional, de congelació del temps pel canvi, sense que la criatura hagués arribat encara a la claredat de triar el bé, quin déu tan estrany que seria! ¿Per què divinitzar un llibre si en algunes de les seves pàgines se li nega a déu el poder de perdonar? Quin càstig tan estrany, el que s'aplica sense contemplar la rectificació i la millora del castigat! Tal càstig s'hauria d'anomenar venjança, i la venjança és una forma d'odi que no destrueix el mal sinó que el sosté, l'incrementa, el produeix... La venjança és l'antítesi de déu, que treballa per al nostre nou naixement cada matí quan ens despertem. Un déu que sosté una eterna maldat i ho anomena justícia? Per què enganyeu els nens així?

Una muntanya, un bosc, un rierol, la molsa de la roca, una platja, un mar esvalotat, els peixos del mar, la flauta, la guitarra, la pau, la dolçor, les rialles, la broma, la constància en l'amor, la vulnerabilitat reconeguda, l'amor, l'admiració, l'esperança, la música, el treball, sobretot el treball, molt de treball noble, la noblesa de treballar i de lluitar per la vida, la naturalitat, l'acollida, el bon tracte, la paternitat, ser pare, ser bon pare, ser amic, ser ajut, ser esperança, ser pacient, ser alegrement optimista, estar viu... I tot això aconseguit en les pitjors de les circumstàncies! Això és educació, el que realment sento que em salva de tota la misèria!

Aquest últim paràgraf és el regal que déu m'ha fet amb una vida que se n'ha anat una estona; una estona i prou.

Més de bèsties. Els vents antihumans que corren.

Reivindico l'alegria de Benedetti, en un món que lapida els qui són mossegats per gossos, o els qui moren quan la seva barca és copejada per una bal·lena. Ser mossegat o morir a mans d'un animal, en una societat com la de la segona dècada del segle XXI, et converteix immediatament en culpable, en invasor destructiu de la natura salvatge. Els senglars tenen dret a sortir del mar i mossegar una senyora que pren el sol, però els sapiens no podem ni tan sols explicar que un gos ens ha mossegat, perquè segons l'onada antihumana d'aquests temps, si ens ha mossegat, necessàriament li hem fet alguna cosa, encara que siguem nenes jugant en un parc infantil; si ens mossega un gos ingressem immediatament dins del grup dels enemics dels animals.

Si fa no fa, això prediquen algunes persones infantilitzadores dels adults animals no humans. Persones que no comprenen la llei de la naturalesa. S'inventen les seves pròpies i ensucrades normes antropocèntriques i antropomòrfiques, que acaben insultant i humiliant els mateixos animals no humans que creuen protegir.

Vivim un món de pobres bèsties esclaves: Jau! Aixeca't Pixa! No pixis aquí! Pobrisso! Reiet meu! T'agafo la caca! Oh, que grossa l'has fet! Oh, com molesten aquests nens! No fa res! És el rei de la casa! Bé... vull dir... del piset! 

Ai senyor!

No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món.

 

Que no us mossegui un senglar! Déu me’n guard! Si us mossega, a més a més del dolor de la mossegada i del perill de les malalties habituals que aquestes pobres bèsties a causa de la sobrepoblació i pressió humana sofreixen, patireu assetjament per part dels i les infantilitzadors/ores dels animals adults. 

Us diran que si us han mossegat és perquè els heu fet alguna cosa, que els animals mai no ataquen si no és que se’ls ha atacat abans. Tant se val que hagin mossegat la vostra filla petita quan jugava a la platja, o quan passejava per la vorera; si l’han mossegada, diran que alguna cosa els ha fet, perquè els animals són bons, i els humans dolents; com si els humans no fóssim animals! 

Jo reivindico el dret que tinc com a humà de ser animal; és el que sóc, i qualsevol diferència que observi entre el que el meu món anomena animal i jo és una tendència antropocèntrica, una deformació de la nostra pròpia percepció, que ens fa veure a la nostra mateixa espècie com a centre del univers; els animals i nosaltres; com si no fóssim animals! Qualsevol animal, si la seva activitat mental li ho permet, fa (o faria) la mateixa diferència, i es creu (o creuria) diferent a la resta d’espècies. Els lleons pensarien que a la Terra hi ha els lleons i els animals; els goril·les de muntanya dirien que al planeta hi ha els goril·les i els animals; entre els animals, situarien com a monstruosos, els humans; excepte els animals domesticats, que ens veurien/veuen com a amos protectors, com a "papes" o "mames", en una relació de submissió/dependència que no deixa de ser una forma d’esclavatge, d'obediència constant i absoluta. Un dels pitjors maltractaments inconscients de quasevol individu és el de ser mascota.

Com animal sóc territorial i defenso el meu territori, la meva ciutat, la meva casa. Com animal, defenso les meves cries. Com a animal humà, em nego a tenir per esclau cap altre animal; em nego a tenir-lo a casa i fer que m’obeeixi en tot; i encara menys em nego a tractar-lo com un nen petit quan és, de fet, un adult, i com a tal té una dignitat. Com a humà, em nego a impedir-li que visqui en llibertat, dins del seu hàbitat natural; la llibertat, amb tots els seus riscos, dificultats i perills, és un dret i un deure natural de tot individu viu, i jo em nego a impedir-li la vida que la natura ha seleccionat per a ell, la recerca natural dels aliments, els espais naturals que necessita i que la civilització humana s’està carregant per interès capitalista.

Ara bé, si em mossega un animal d’una espècie diferent a la meva, la culpa no és meva, el seu atac no implica una agressió previa per part meva; els animals prenen decisions com també les prenem nosaltres, i sovint són decisions violentes lligades a pulsions de defensa i d’atac per protegir territoris i cries; poden atacar sense que per part de cap altra bèstia hi hagi un atac, n’hi ha prou amb què tinguin por, o amb què recordin altres males experiències amb humans. No són més bons que nosaltres, ni més dolents; són més febles, i nosaltres, com animals més poderosos, estem destruint el seu món. Si una espècie més intel·ligent que nosaltres, d’un altre planeta, arribés i ocupés la terra, probablement també ens estimaria molt, tindria cura de nosaltres, ens donaria de menjar, però per altra banda, també destruiria el nostre hàbitat, se’ns menjaria, ens explotaria en granges i ens tindria com a mascotes; tot alhora. Les espècies s’han relacionat així sempre des de les primeres formes de vida que van aparèixer a l’univers. Ens vam trobar aquesta bestiesa ontològica en el moment de néixer; no és un invent nostre; la vida fa pujada.