La perfecció és el verí de l'ànima. Amb quin desfici s'arrapen a la religió laica d'avui els petits animalets que no saben que ho són! Els esquelets de les competicions de l'expressió; ossos forts i ben coordinats en una estructura quasi indestructible anomenada racionalitat; esquelets que menyspreen la carn i la pell, i el pèl en punxa d'una veritat comunicada però no dita, o d'un sentiment que ningú no ha expressat però que apareix com una força invisible independent de l'esquelet. L'esclavatge de la perfecció encadena vides, empresona trajectes, ofega paraules, enfosqueix cambres meravelloses a les estances del cor, espanta ocells cridats a volar com els vingui de gust a causa d'un terror estrany i secret a la racionalitat dels jutges de llautó polit i de tòpic suat.
L'expressió humana
no ha de competir. No competim quan escrivim una carta a un amic o a
un amor; ningú no compara si els seus mots són millors que els que
escriuria un altre amant o un altre camarada. El que importa és que
els mots de la carta siguin els nostres, els que només nosaltres
podem dir, els qui ningú més té poder per a expressar. Ningú no
pot fer millor que nosaltres allò que només nosaltres podem fer; i
qualsevol expressió humana que treni un individu només pot ser feta
per aquest individu.
Des que naixem ens
immergeixen en una existència a on hi ha competició, i a voltes,
competició violenta; i sovint, competició a vida o mort. L'evolució
de les espècies i la selecció natural funcionen amb la competició
salvatge entre espècies, amb l'exercici d'una violència brutal... I
ens han immergit en aquesta mena de vida; no hem escollit nosaltres.
Després ens demanen comptes per ser de la manera com l'existència
és; i ens culpen d'obeir una natura interior que ens agita com la
tramuntana a les fulles de les oliveres. Per què em retreus la
ràbia, Déu o déus o demiurg, si m'has posat en un món a on la
ràbia juga un paper decisiu? Ja hi era quan jo vaig néixer. I
potser fins i tot, vaig néixer com a humà, perquè ha existit la
ràbia a les pulsions de les bèsties des de la nit dels temps. Odio
la ràbia, saps? Però l'has feta tu; i si li planto cara, que
sàpigues, Déu o déus o demiurg, que estic plantant cara a una
realitat que tu has establert com a niu que m'acull des de la
naixença. Per tant, compte amb les misses i els judicis, que jo vaig
arribar, sense demanar-ho, a un món a on la ràbia ja hi era.
La primera bomba que
envio a la llei de la ràbia i de la competició és negar-me a
competir pel que fa a expressions humanes. No hi ha un poema millor
que un altre, ni un escrit, ni una història. Hi ha diferents obres,
úniques, que ningú pot fer millor que qui les ha fetes, perquè si
les fa millors, o si les corregeix i les millora seguin criteris
aliens, ja no són les obres de qui les ha fetes.
Segona bomba a la
ràbia. Les meves opinions, quant a judici, no valen res, com no
valen res les opinions dels altres com a judici. Davant les
expressions alienes, quan siguin humanes i brollin de la voluntat de
crear, només em mourà escoltar, llegir, acceptar, respectar,
expressar el que em remouen per dins a tot i estirar i si ho
considero adient.
Tercera bomba al món
ridícul que sovint observo per la tele. Les normes ortogràfiques
són convencions humanes que haurien pogut ser unes altres. Hi va
haver històries abans que existissin les normes ortogràfiques i
fins i tot abans que existís l'escriptura. Hi va haver contes al
costat d'una foguera, a l'entrada d'una cova; sempre que hi havia
algú que explicava alguna cosa a algú altre amb la intenció de
dibuixar, a la seva imaginació, sentiments, idees, records,
esperances. Les convencions humanes fan riure, i les acollim, una
mica, com aquell qui porta el mateix vestit que tothom per accelerar
la comprensió i la velocitat de lectura, o per inèrcia. Però per
la meva part, i fora de l'exercici professional, no em són útils
per a valorar una expressió humana ni per a jutjar-la.
Quarta bomba a la
ràbia. Cal fer tot allò que ens abelleix si fent-ho, gaudim, i si
no gaudim amb el patiment aliè. D'aquí a poc serem morts, i allò
que no hàgim fet, no ho haurem fet; i allò que esperem a fer-ho bé,
per a començar a fer-ho, quedarà sense fer si acceptem
l'estremidora presó de la perfecció que paralitza l'energia
creativa de l'individu. Els infants aprenen a una velocitat
esfereïdora, perquè fan les coses tot i que no les facin bé. Cap
infant aprendria a parlar si es negués a fer-ho fins que ho fes bé.
I el seu mètode pedagògic és tan bo, que fins i tot hi ha petitons
que parlen xinès amb quatre anys, o alemany, o rus, o català...
depenent d'on hagin nascut. I aprenen tots aquests idiomes tan
difícils sense ni tan sols saber escriure o llegir. Què feu,
escoles d'idiomes, que no comenceu per ensenyar l'idioma parlant i
escoltant? Els nens us estan mostrant com es fa per a aprendre una
llengua, i vosaltres ho comenceu tot per la gramàtica i
l'escriptura.
Cinquena bomba.
Moltes de les veritats absolutes de la cultura són falses. No cal
llegir. Llegir està bé; és interessant i divertit, i enriquidor...
però només si ho fas quan et ve de gust. I és possible, i
freqüent, que hi hagi qui no hagi llegit mai un llibre, i que arribi a ser
metge; i que sigui intel·ligent, i que tingui molta imaginació, i fins i tot, que escrigui bé. No som tots iguals. Allò que necessitem nosaltres, no ho
necessita igual tothom. Sovint ens empassem els consells, els dogmes,
les asseveracions irrenunciables que ens han marcat com a
indiscutibles. I punt i seguit. I punt i final. I no diguis que no. I
no ho discuteixis. Home que no ho veus, que va amb "b"!
Home! (mai dona!) Que fa mal a la vista! Home! Que portes els mitjons
de diferent color! Tòpics. Cites. Seguretats que són falses. La
vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida
per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.
Sisena Bomba.
Aprendre dels gossos. No saben que moriran. No els angoixa el que
faran demà. Gaudeixen, amb una passió envejable, l'os que
mosseguen. El pèndol de la seva consciència és aturat a l'ara. I
la seva pau, excepte quan algú els domina i els mana, és gairebé
absoluta.
Setena bomba contra
l'imperi de la imatge perfecta. Rebutja la imatge perfecta, gaudeix
dels palpissos que fimbren amb la dansa imperfecte del teu cos quan
sona una música que t'agrada i que tothom critica. No amaguis allò
que és teu, i, encara més, no amaguis allò que ets tu; la panxa grossa, l'arruga, la cicatriu, l'ull buït, la
dent corcada... Somriu amb tot el que ets i tens, i gaudeix de la
imatge real. És la millor manera de destruir la tirania de la
perfecció a la imatge, que assassina joves, que deprimeix madurs,
que ofega iniciatives o il·lusions de persones que somnien un cabell de
color de rosa, un cul a l'aire en un llac, un poema revolucionari que
ningú no compra, un blog sense lectors, una novel·la en un
calaix... Exhibeix com Frida Kahlo la bellesa rebutjada que
martelleja els principis dogmàtics dels tirans de la imatge a totes
les seves expressions possibles, i riu-te'n, amb caritat i una certa
llàstima, dels atrapats dins la doctrina de la secta dominadora
dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels nuclis
acadèmics, de la Creme de la Creme. Aprén dels gossos. Aprenguem tots dels gossos.
.
.
.
.
.
.
