Doneu-me un vaixell, un mar sens límits, i un mariner il·lusionat... i el viatge a Itaca esdevindrà inevitable.

És còmode retallar llibertats i més llibertats als teus alumnes per afavorir la "pau i l'ordre" a classe; però com més llibertats els retallis, menys aprendran quina és la manera correcta de fer servir la llibertat.

La llibertat és l'entorn perfecte per a l'aprenentatge.

En un grup, l'ordre imposat és un miratge;  en canvi, l'ordre desenvolupat per iniciativa del grup és la conseqüència de l'èxit educatiu. 

Aconseguir fer saber dades, i fins i tot fer-les comprendre, és relativament assequible, tot i que bastant superficial. 

Convertir un alumne en algú capaç de trobar les dades per si mateix, de comprendre-les tot sol, i sobretot de saber perquè és bo, a nivell individual i social, conèixer-les i comprendre-les... això és l'objectiu de qualssevol procés educatiu.  

Sense llibertat no es pot ajudar a que l'alumne aprengui; només es pot ensinistrar.

Si el professor només ensenya, no fa res. El que ha d'aconseguir és que l'alumni aprengui.

No hi ha d'haver res que "ara toqui", ni res que "ara no toqui". Hi ha d'haver llibertat, i l'amor i la saviesa de saber com s'ha de fer servir.

Cal ajudar a desaprendre l'error monstruós de considerar l'amor únicament com a definició de relació sentimental; l'amor és en realitat l'única consideració necessària per a l'adequada interacció entre qualsevol grup de persones; ja siguin dues o tres-centes, i va molt més enllà dels sentiments. Les plantes poden tenir flors, però no són flors; l'amor pot generar i concretar-se en sentiments, però no és sinònim de sentiment. Ara bé... no seríem humans sans si l'amor no ens acabés suscitant profunds sentiments de proximitat i tendresa.

La disciplina és una pesta; l'autodisciplina és una eina poderosíssima, encara que només funciona si existeix la motivació.

Els motors, per poderosos que siguin, no avancen tots sols; necessiten uns mecanismes de transmissió de moviment, unes rodes, una carcassa... Els cotxes, per iniciativa pròpia no es mouen, tot i que siguin sofisticats i potents; necessiten una voluntat que els engegui i els condueixi. Les persones, per intel·ligents que siguin, no van enlloc si no estan motivades, si no tenen il·lusió, si no troben un perquè, una raó.. si no els empeny l'esperança i l'alegria d'arribar a un objectiu desitjat, si no se senten valorades, si no se saben capacitades... 

A partir d'aquí no cal concloure res més pel que fa a la importància de la motivació dins del procés educatiu.

L'educació que per a funcionar es fonamenta en el control i la vigilància de l'alumne/a, està contribuïnt a construir un món que només funcionarà amb el control i la vigilància. 

L'objectiu màxim i ideal de tot procés educatiu és la capacitat d'aconseguir una societat sense lleis.

Si castigueu l'alumne/a a fer feines acadèmiques, estareu convertint les feines acadèmiques en un càstig.

Silenci! Estem rodant!

Durant molts anys, he treballat la narrativa a través de l'escriptura; encara, avui, ho faig de vegades, i sense promoció. Estic segur que, per evolució vital, no trigaré a tornar-hi amb força quan la meva vida familiar no sigui ja tan intensa, quan els fills facin la seva i torni aquell silenci que emplenava la casa abans que arribessin, i que potser em posarà trist. 

Ara, però, he descobert, i practico, una narrativa que mai no hauria sospitat que podria realitzar; una narrativa que necessita persones, equip, col·laboració, resistència a la frustració, fe en la màgia i molta empatia. Em refereixo al cinema. Després d'uns quants curts, el primers molt humils; cada vegada intento exigir-me més. I he tingut l'oportunitat de rebre formació a ESCAC, i gràcies a això, el cinema ha esdevingut també una eina educativa transversal per a treballar el currículum; especialment el de Cultura i Valors, o Valors Ètics. 

Ara per ara, tenim entre mans (de fet estem en ple rodatge) un curt sobre el bullying, precisament dins de l'assignatura de Cultura i Valors, a on els protagonistes són, en la seva majoria, adolescents o preadolescents. Algú podria pensar que el que fem només és un treball escolar, però el cert és que va molt més enllà; el producte que s'està forjant no són deures, i no ens conformem amb qualsevol resultat. Estem buscant, amb modèstia però esforç, qualitat cinematogràfica, tant en el que es refereix a la tecnologia del rodatge i de l'edició de la imatge i dels so, com pel que fa a les localitzacions. I sobretot, també, en la interpretació. I no és fàcil. Tot i això, la interpretació de les persones de tretze i catorze anys que hi participen està resultant sorpresivament enorme. També la seva implicació i motivació, amb la qual cosa, l'objectiu educatiu de reflexió sobre el bullying està assolit. I, al mateix temps, donem sortida a una matèria que no està present a les escoles ni al currículum, i que és molt important; em refereixo a la interpretació. La interpretació, al costat de l'educació física, ajuda al desenvolupament personal de l'expressivitat de les persones; les empeny a sortir de la seva closca, a perdre la vergonya, a ser ells mateixos davant d'una multitud, perquè al cap i a la fi, l'acció d'interpretar personatges esdevé l'exercici de trobar dins d'un mateix aquell tros de nosaltres que és idèntic al personatge que interpretem, i fer-lo sortir a fora. 

Fer una pel·lícula, però, també és una cursa d'obstacles, perquè passa de tot; i normalment el que passa no és bo: targetes de memòria que s'espatllen, pluja intensa el dia que ha de fer sol, malalties dels actors quan estava planificat el rodatge d'una escena determinada, error en el so del qual no t'adones fins que ja s'ha gravat tot, gent que et critica o t'ataca perquè no comprèn la teva didàctica... Però tot i així, la pel·lícula surt. La que tenim entre mans està sortint; i el resultat sorprèn força a uns actors que mai no havien fet cine i que pot ser no comprenien del tot com anava. Amb aquest exercici, s'aprèn, no tan sols a interpretar, sinó la idea general del procés; la mentida que es converteix en veritat: el plor, que és simulat i que sembla real; la nuesa, que no existeix, però que l'espectador es creu; els sentiments fingits, que sense ser reals, es traspassen a l'espectador. 

Aprofito per reivindicar amb anhel la interpretació dins del currículum educatiu.

El cine té una màgia estranya; malgrat la cursa d'obstacles que representa, de vegades, sembla que mani ell, i que, sense buscar-ho, se solucionin els dubtes o dificultats que un tenia, només pel propi desenvolupament del procés. 

El curt que estem fent en aquests moments, i que segurament durarà un quart d'hora, serà presentat a un premi concret si aconseguim la qualitat que de moment sembla que va tenint. Però el premi ja estarà aconseguit només pel fet d'existir el curt, de ser capaç d'explicar una història, d'emocionar, de divertir, de sorprendre...

I després en vindrà un altre, i un altre, i un altre...

I a banda de tot això, durant el rodatge, i el treball d'equip, hi ha alguna cosa que no es pot explicar; una realitat misteriosa, màgica, invisible però sensible que se t'endú del tot. No puc descriure-la; però és immensa. Si ho proveu, i sentiu el mateix, ja m'ho direu.

.

.

.

.