Es impossible descriure el tot d'una persona en tres línies.
És impossible, també, comprendre-la del tot amb un cop de vista.
Ningú no te la pot explicar bé, perquè allò que t'expliqui serà en bona part un reflex de la manera de ser de qui t'ho està explicant.
Ens apropem a una persona jove amb tres frases al cap que ha escrit algú que l'ha coneguda un curs sencer, i en dues hores descobrim un llac ocult d'aigües manses i cristallines al seu interior; aigües silencioses; aigües amagades. I les tres frases esdevenen la descripció d'un vestit que va dur durant un any sencer i que mai no es va treure.
Quan situem la persona, la que sigui, davant l'absolut, aquesta persona, sigui qui sigui, es desfarà, es traurà el vestit de la imatge externa (tan divinitzada), i serà només un ésser humà, que com tu i com jo, tindrà sovint por, necessitarà sovint ser estimat, escoltat, ajudat, comprès, recolzat incondicionalment, acceptat incondicionalment no pas pel que pugui fer sinó pel que és. I rere aquesta acceptació, lliurement també, naixeran els seus actes, que seran els de debò, els que el faran ser ell.
L'absolut apareix als moments de la vida en què el mal i el bé es mostren sense matisos; l'amor i l'odi, el que importa i el que resulta secundari o provisional.
L'absolut neix quan, sense paraules, ens fem conscients que sempre estem de pas, i que hem d'aprofitar el temps amb experiències importants i essencials com la tendresa, el respecte, l'amistat, el somriure, la llibertat...
A on hi falti amor, posa-hi amor, i en trauràs amor.
.
.
.
