Cap regne es pot tornar contra sí mateix

Tot allò de bo, de constructiu, de positiu i de restaurador que un ésser humà sigui capaç de treure de dins seu, posat en el cor i la ment de la possibilitat de déu, cas que déu existís, encara serà millor. És a dir, déu, si existeix, sempre ho superarà; no serà mai menys bo que l’humà, no serà mai menys poderós ni menys transformador que allò que suggereix l’humà.

És per això que crec fermament en tot allò de bo i de transformador que el meu raonament em permet pensar, perquè la realitat encara serà millor. Cap teòleg amb pretencions dogmàtiques em podrà fer creure en un déu que contempli la venjança o el menyspreu com a estratègia del seu pla; tal descripció de déu em recorda molt més a la duresa de la mentalitat dels qui han crescut aprenent a creure que bullir heretges fou raonable en determinat moment, o que han crescut educats pels qui ho han cregut.

La meva fe és la fe de quan tenia quatre anys i encara no m’havien contaminat amb la ràbia adulta i prepotent, amarada d’una violència sovint imperceptible, com imperceptible és l’aigua pel peix, i instal·lada en una personalitat que es considera a si mateixa plena de saviesa i d'intel·ligència, sense adonar-se de la seva submissió als instints més animals del cos humà.

Marxar bé

 

De vegades em pregunto si seré capaç de comportar-me de la manera correcta quan arribi aquell moment que a tothom li arriba.

Sabré pensar en els qui es queden, i mirar de resoldre tant com pugui el seu futur?

Seré capaç de marxar amb un somriure, content del que he gaudit, penedit de les molèsties que hagi pogut causar a qui sigui, però sobretot, afirmant que la vida val la pena, que és clarament positiva, que les realitats bones superen amb escreix les dolentes i que sempre tenim raons per somriure i fins i tot per riure?

M’ocuparé de convèncer els qui es queden que el més urgent és que siguin bona gent, més que qualsevol altre objectiu humà o social?

O per contra, em deixaré endur per la por que han mirat de transmetrem tants predicadors al llarg de la meva vida?

Guanyarà el “pensar en mi” i els meus interessos, pors, angúnies i riscos? O guanyarà pensar en el que deixo enrere, en la seva llum i en la seva esperança?

Sabré estar a l’alçada?

M’agradaria estar a l’alçada i marxar agraït i content; marxar només per una estona, per de seguida arribar a un lloc que sigui ben semblant al lloc que deixo, i sentir que sens dubte ha estat un privilegi i un regal ser-hi.