De vegades em pregunto si seré capaç de comportar-me de la manera correcta quan arribi aquell moment que a tothom li arriba.
Sabré pensar en els qui es queden, i mirar de resoldre tant com pugui el seu futur?
Seré capaç de marxar amb un somriure, content del que he gaudit, penedit de les molèsties que hagi pogut causar a qui sigui, però sobretot, afirmant que la vida val la pena, que és clarament positiva, que les realitats bones superen amb escreix les dolentes i que sempre tenim raons per somriure i fins i tot per riure?
M’ocuparé de convèncer els qui es queden que el més urgent és que siguin bona gent, més que qualsevol altre objectiu humà o social?
O per contra, em deixaré endur per la por que han mirat de transmetrem tants predicadors al llarg de la meva vida?
Guanyarà el “pensar en mi” i els meus interessos, pors, angúnies i riscos? O guanyarà pensar en el que deixo enrere, en la seva llum i en la seva esperança?
Sabré estar a l’alçada?
M’agradaria estar a l’alçada i marxar agraït i content; marxar només per una estona, per de seguida arribar a un lloc que sigui ben semblant al lloc que deixo, i sentir que sens dubte ha estat un privilegi i un regal ser-hi.
No comments:
Post a Comment