Poema a "la Cap"

.

Heus aquí un vell poema que vaig escriure fa alguns anys pensant en una dona que manava molt a la feina, i que igual que molts homes queia en l'error de menysprear els qui considerava que estaven per sota d'ella. No s'adonava, ni de prop, que obeïa fil per randa els dictats de les seves pulsions animals dirigint el seu inconscient, en un intent de mantenir el control de la bandada. Tampoc s'adonava que el seu exercici era una imitació inconscient del seu pare.

.

La Cap

.
La dona mossega;
és cap i no escolta les queixes.
Etziba una cossa sabent que així arregla les coses.
El pare li feia,
la mare ensenyava les ungles
si un feble dormia esgotat
per la feina feixuga.
Un cop, un patac, un renec;
el món lloa les potes
que piquen tossudes les portes tancades i enterques.
La dona somnia
que és dona de seny i d'empentes;
dessota el vestit
una cua pilosa flameja.

..

La bicicleta infectada.

.

En un matí d’hivern d’aquells que quan et lleves encara és fosc, l’Oriol aixeca la persiana metàl·lica del taller.
Gairebé immediatament, veu arribar el Miquel, mig corrents, i amb el color del rostre trencat.
El saluda efusiu:
-Miquel... quant de temps!
-M’has d’ajudar. Tinc un problema amb la bicicleta.
-Bé... a això em dedico –fa l’Oriol, sorprès davant la brusca aparició del seu amic després de tants anys de no veure’l.
-Doncs que m’hi ha entrat un virus!
-Què?
-Que la tinc infectada. I deu ser un troià, perquè a cops em fa l’efecte que el manillar gira sol, que va cap a on vol.
En Miquel estrafà una rialla. Llavors recorda que l’última vegada que veié l’Oriol, començava a dedicar-se de ple a la informàtica; i que algú li va parlar de l’obsessió amb què el seu amic s’havia abocat als ordinadors. Tot i així, íntimament, creu que li està prenent el pèl; ja n’era, de la broma, en Miquel!
-Com ha passat? Navegant per internet? ¿Que li has posat uns flotadors a la bicicleta? –i vinga a riure.
-No... uns flotadors no. –respon seriós -. Però sí que he navegat amb la bici per internet... no hauria d’haver-la connectat mai.
-Ah! Escolta... i no has provat de formatejar-la? –l’Oriol plora de tant riure.
-Sí. L’he formatejat; però el virus no marxa. –i ho diu tan afectat, que l’Oriol deixa de gemegar i se’l mira fix. S’adona que està com un llum, però no pot evitar un últim acudit:
-Escolta... fes una cosa: envia-me-la per mail! –i es recargola com un beneit.
-Ja ho he fet –diu en Miquel -. Si tens un ordinador a mà, podrem mirar si l’has rebuda.
-Sí, és clar –sanglotant, se l’endú al despatxet, on hi té el PC.
Esglaiat, descobreix la pantalla de l’ordinador rebentada, el vidre trinxat, els components escampats; i, incrustada enmig de la carcassa desfeta de la torre, la bicicleta infectada.
-Ostres! No tenies el correu ben configurat! –exclama en Miquel.

.

.

Esgotament de final de curs

Calor. Feina. Tensió. Dificultats. Imprevistos. L'atzar que de vegades sembla que malda per escollir el camí més feixuc per a nosaltres. L'esgotament de tot un curs que ja passa comptes. Les pedres que sovint entorpeixen el camí idealitzat de l'ensenyament aprenentatge. El desgast de parlar sempre amb un grup, amb una col·lectivitat que sovint agafa el caire de massa.

Calor. Il·lusió. Força. El gust de superar les dificultats. La nostra creativitat que sempre venç l'atzar en la batalla de solucionar els cops de la mala sort. La satisfacció d'haver-ho donat tot, d'haver estimat d'una manera austera i simulada. Les pedres que ens fan créixer i augmenten la nostra competència professional. El privilegi de parlar sempre amb un grup, amb una col·lectivitat que de vegades agafa el caire de massa, i de no oblidar que està formada per persones úniques i irrepetible; i sempre adorables.

Ens toca a triar a nosaltres quina de les dues meitats del got contemplem. La realitat no la veiem com és, sinó com som.

.

La llar

.

La meva pàtria és un tros de mar sota un tros de cel,
una llengua de sorra, més o menys fina,
quatre pins despentinats i el gemat d’una aigua transparent;
i jo, amb vuit anys, nu, bru, sense saber quina hora és...
sense “després”, sense “abans”...
Tres o quatre amics, tres o quatre amigues...
I res més...

.

Fotografia en mots del capvespre del 30 de maig. Consciència del temps i del moment.

.

Es pon el sol del 30 de maig, i el cel enrogeix.
Ajagut al llit, amb la finestra oberta, observo les filagarses de boira que s'acarabassa i penso que ja fa un mes que van operar el meu pare, i que d'aquí a un més deixaré de veure els meus companys de feina més joves. I encara un mes més enllà, seré (serem) a Tarifa, potser sopant a la sorra de Caños de Meca.
El temps passa molt de pressa quan el vivim intensament centrats en el present; i no em refereixo al “dia” present, sinó a “l'instant” present.
El temps és dolç i agraït quan el pèndol viu reposant a l'instant present.
De tant en tant, però, ajagut al llit i amb la finestra oberta sense fer res, va bé pensar en el temps i adonar-se del moment, de l'estació, de la calidesa, de la llum.
El bo de l'existència és que no ens poden fer fora de l'univers; passi el que passi sempre som. I si no som, no podem pensar que no som. Venim a ser com fulles que el vent s'endú, que el vent fa volar, girar, avançar i retrocedir. Ben ruques serien les fulles si s'amoïnessin pel seu destí. Què en traurien? Potser sí que podem decidir coses, i ho intentem, i ho fem, i ho hem d'intentar, i ho hem de fer; però a l'últim, un cop ja hem pres la decisió, potser ens adonem que no en podíem haver pres cap d'altra, o que potser sí, però tant se val, perquè només se'n pot prendre una. I el temps avança, i cada vespre el cel enrogeix, i continuem vius; i si no som vius, no ens podem pas queixar.
Miro ara el cel i encara és més roig.
El torno a mirar i ja ha caigut la foscor, brilla el primer planeta. Si trec el telescopi al balcó, sabré quin és. Però és hora de sopar.

.

Conte Vienès

.

(Finalista al Premi Víctor Mora de l'Escala a l'any 2007)

.

.

.

Fuma amb la finestra oberta.
-Déu, com plou, no s’acaba mai la pluja d’aquest país.
L’aigua amara constant les façanes fosques de la Viena imperial. Sempre li ha agradat la pluja, i el cel que sembla a punt de caure, i la gent caminant pels carrers, amb gavardines humides dessota paraigües negres. Sempre ha tingut la sensació que la pluja dignifica la ciutat escampant sentors essencials, reviscoladors d’infanteses enyorades. Pensa també en la solitud que li regalen els qui té a prop, en el futur incert d’aquesta Viena grisa que ja no és el que era. Si més no, això diuen els més grans. Ella només la pot comparar amb la Viena que recorda de la seva infantesa al Prater: les dolces de sucre, els vestits de color de rosa, els pares divins, sants, adorables, sense defectes, que ara esdevenen carcellers de necessitats inconfessables.

“Després de tot, no hi haurà guerra” –estrafà una veu berlinesa, artificiosa i magnificent – “Àustria és ara una part més d’Alemanya. Hitler ho ha aconseguit sense ni tan sols engegar un tret, tal com havia promès. Aquest temps, aquesta pau que ningú no esperava, finalment és aquí. Hitler és un mestre de la política, un home d’estat més gran que Napoleon, perquè està conquerint el món sense que la guerra
sigui necessària...”

Apaga la ràdio. S’ajeu damunt del llit.
La porta de l’habitació grinyola.
-Nena, puc passar?
Entra sense esperar resposta. S’acosta al llit. La noia s’incorpora i s’asseu amb indiferència. La dona titubeja, no sap com començar.
-Ja has pensat què faràs amb la teva vida?
La noia calla durant uns segons.
-Si ja ho has pensat tu, per què ho haig de fer jo? –deixa anar de cop.
La dona fa silenci. Les pupil·les li tremolen.
-Mai no m’hauria afigurat que em sortiries així. –es posa la mà al front, com si tingués mal de cap, amb expressió de profunda tristor.
-Quin disgust, oi? que jo no hagi sortit com la teva princesa... –la veu de la noia destil·la ironia.
-No tens raó.
-I tant, que la tinc; i tu ho saps.
-La teva germana s’ha guanyat ben sola tot el que té. I ha sabut treballar per aquest país –s’atura, panteixa tota sufocada -. I també ha estat capaç de perdre-ho tot per Àustria i per la llibertat. I pensa que per a mi tampoc no és gens fàcil tenir una filla a dotze mil quilòmetres.
-No pateixis, que segur que l’Ilsa està gaudint com una reina a Califòrnia. Potser fins i tot acaba sent una estrella del cinema.
-Com pots tractar aquesta qüestió amb tanta frivolitat? Ni que no fos la teva germana, hauries de tenir més respecte per algú que ha sabut escriure el que calia escriure; i que ho ha perdut tot per dir-les ben clares.
-Que no, mare, que la teva nena no em fa pena; som nosaltres els qui la passarem magra aquí.
La dona ensuma l’aire de la cambra; arrufa el nas.
-Fas pudor.
-He estat en un cafè, amb uns amics. L’ambient estava carregat.
-Et veig com una desferra! –exclama amb la veu trencada i fent que no amb el cap –; vint anys i no fas res. I amb aquests cabells vermells com flames! Per què no tornes a estudiar?
-Canto, mama.
-I quantes n’hi ha, que canten? Torna a la universitat!
-Ai... –la noia fa una ganyota d’esgotament -. No en vull tornar a parlar. Els temps que corren no estan per estudis. I els cabells els portaré del color que em vingui de gust.
-No ho veus que et prendran per boja? Quantes noies hi ha que portin els cabells vermells?
-Quantes noies hi ha que siguin jo?
-Doncs sigues tu, però estudia.
-Ja t’he dit que els temps que vivim no són els millors per a posar-se a estudiar.
-Que no has escoltat la ràdio? No hi haurà guerra.
-Sí, ja ho sé. Ara tots som alemanys.
-Si tothom hagués fet front als fanàtics, com va fer la teva germana, no hauríem arribat a això!
-Tens obsessió amb la meva germaneta, eh? Si la gent s’hagués revoltat, hauríem tingut guerra.
-Potser no. I potser a l’Ilsa no li haurien pres la catedra. Però n’estic orgullosa, saps? Tant de bo en prenguessis exemple.
-No sóc l’Ilsa; sóc una mitja merda, jo.
-No diguis això, i no parlis així.
-No sé pas què més et dol: que digui això o que parli així. Sempre t’han importat més les formes que els fons.
La dona plora. Surt de l’habitació sense dir res.
La noia es masturba.

*

Caminem pel bosc malgrat la pluja. Pugem fins al cim del nostre turó i contemplem les llenques de la boira baixa escolant-se entre els caps dels arbres; el llac petit d’aigües de vidre on van aprendre a nedar els nostres fills, la cabana de fusta, la casa gran de pedra amb la xemeneia fumejant, els contraforts que s’enlairen enllà de les boires cap a les neus perpètues del color dels teus cabells i de la teva consciència lliure, estimat, que mai ningú no aconseguirà esclafar. Ens endurem tot això, amor meu; allà on siguem, ens ho endurem amb nosaltres.
-Potser ja hauríem d’haver marxat –dius -. Només faltaria que avui mateix, o demà, sortís una llei que ens posés les coses més difícils. Jo...
-Calla... –et dic -. Hem fet el que calia. Hem aguantat fins al final. No podíem abandonar tot això així com així...
-Però al capdavall, ara ho haurem de deixar... No vull ni pensar que el retard pugui destruir-nos.
-Jo sé el que et passa: tens al cap les imatges de Viena, del tretze de març.
-Com no les haig de tenir al cap, Hanna; tota aquella gent obligada a netejar els carrers de genolls, com si fossin esclaus. No vull que ens passi res. No vull que et passi res a tu. Hem de marxar al més aviat possible.
Fem un silenci llarg. Escoltem el vent entre els brancatges. Plorem per dins.
-Algun dia tornarem... –faig.
-Vols dir?
-Els monstres no duren tota la vida. I fixa’t en tots els que han fugit: Kurt Herbert, Krips, Tauber, Leins Dorf... Tota aquesta gent lluitarà per recuperar el que és seu el dia que tornin.
Em mires amb una pena que et desfà.
-Ens ho prendran tot, Hanna. –i vas fent que no amb el cap, i plores.
-Tot no –faig, i miro el llac. -. Ningú no ens prendrà els records, ni l’amor que ens tenim, ni la dignitat...
Calles. Em tornes a mirar.
-Ets un dona especial –em dius -. D’on t’he tret, amor meu?
T’agafo pels muscles. T’abraço.
-Abans de marxar vull tornar a Viena. –et dic.
-A Viena?
-Sí. A l’Opera. Vull escoltar el Nabucco a Viena per última vegada.
-És massa arriscat. I potser ja l’han prohibit. La Filarmònica representa Fidelio especialment per a en Goëring demà a la nit. Si anem a Viena, ens posarem a la boca del llop.
-La Filarmònica interpretarà Fidelio, però sé d’un altre teatre on encara hi fan Nabucco. Només una vegada, amor meu. Després, si vols, anem a Bèlgica; i d’allà a on tu vulguis. Però deixa’m escoltar Nabucco una vegada més.

*

L’onanisme li deixa una sensació estranya de relaxament malsà. S’aixeca del llit. Es prepara la banyera amb tota la parafernàlia de sals i escumes revifadores. S’hi introdueix amb un vas de vodka amb suc de taronja a les mans. Xarrupa a poc a poc. Ha deixat la finestra oberta per a poder contemplar la pluja des de l’aigua càlida de la màrfega; encara que de tant en tant tanca els ulls i en té prou amb la brisa lleugera que li arriba del carrer. Somia amb l’òpera. Imagina que algun dia es convertirà en la figura principal d’un gran teatre; en una Àustria més lliure i en un temps més benigne.
La destorba un repic. Torna a ser la seva mare. S’amaga el vas amb vodka entre la paret i la màrfega just en el moment en què la dona creua la porta.
-Agafaràs una galipàndria. Quins acudits! Banyar-te amb la finestra oberta!
-Què vols?
-M’he quedat molt malament, abans. Volia que sabessis que t’estimo, que tot el que et dic és per l’amor que et tinc.
La noia tanca els ulls, respira fons.
-Ja ho sé –força un somriure -. Tot anirà bé, mare. De mica en mica les coses s’arreglaran.
-Però t’hi esforçaràs?
-Sí, mama.
La dona la mira amb els ulls suplicants.
-Avui cantes, filla?
-Sí.
-Et vindrem a veure, saps?
-Avui?
-Sí. Ho hem parlat amb el pare. Ens sembla bé que cantis, de debò; però si us plau, pensa a tornar a estudiar. No cal que sigui ara; després de l’estiu, si vols.
Es fa un silenci.
-Ho pensaré. –respon a l’últim en veu molt baixa.
La dona li acarona els cabells xops i surt del bany.
La noia llença el vodka a la banyera, s’estirà i torna a tancar els ulls. Es masturba de nou.

*

El vellut dels cortinatges s’alça tal vegada per últim cop per a mi.
Columnes de marbre ancestral, i al mig les escales per on el meu poble inicia el seu exili. Adéu Viena, adéu prades gemades, cobertes de llàgrimes d’argent que centellegen dessota d’aquest cel estimat curull de núvols plumbis; no pas tan negres com els cors dels monstres que avui ocupen la meva Àustria estimada.
Comença el “Va pensiero”. Sento la teva mà, que prem amb força la meva. I és en aquest moment quan resto segura que tot ha d’acabar bé per força. No sé explicar per què. És com si la profunda harmonia de la melodia de Verdi pincés alguna corda estranya dins meu i encetés, en un pla més elevat que el físic, alguna obra mestra que no sóc capaç d’explicar amb idees, però que em tranquil·litza del tot; un oracle, una premonició, una intuïció no tant del fet que els esdeveniments hagin de seguir un camí planer, sense dolor ni entrebancs, sinó més aviat de la realitat essencial que em diu que el dolor no ens pot destruir, que la persecució no ens pot llevar el que ja tenim i sempre tindrem, que la dignitat va més enllà del viure, més enllà del triomf i de la derrota, tal com són entesos el triomf i la derrota en aquest món estrany i violent que ens ha tocat de trepitjar. Ningú no ens manllevarà el guspireig de l’herba, ni la pluja, ni els anhels de cantar, ni la bellesa, ni el goig de pensar en llibertat.
I de cop, i com un malson, irrompen sobtadament i aturen la melodia, bruels de botes cegues, crits com lladrucs, uniformes implacables que pugen a l’escenari i fan callar els artistes; la boa salvatge s’enrosca a la vida i la constreny per ofegar-la.
Les dames de Baviera, amb vestits de lluentons de plata a primera fila, s’esgarrifen del mal gust dels militars que no tenen un bri de sensibilitat musical.
-S’ha acabat Verdi! S’han acabat els gossos jueus! –bramen els soldats com si es dirigissin a bèsties de càrrega -. Wagner! Escolteu? D’ara endavant, Wagner i prou!
El silenci glaçat del públic emplena les butaques, les làmpades d’aranya, les balconades de farbalans daurats...
Escapcen els violins. Llencen els clarinets per terra.
Es fixen en una de les cantants del cor, una noia molt bonica amb els cabells tenyits d’un vermell cridaner; la sacsegen pels muscles, la bufetegen, se’n riuen, li estripen la túnica...
-Escup! –li ordenen, posant-li davant del rostre la partitura del Nabucco. –. Escup! –repeteixen, fent-li sentir l’acer d’una pistola a la templa.
La noia tremola, panteixa, plora... i, com un àngel que desafia la por, alça la veu damunt el drama real que s’escenifica aquesta nit.
-Va, pensiero, sull'ali dorate, va, ti posa sui clivi, sui colli, -la sanefa del vellut de la seva veu s’enlaire enllà de l’espai. Una musa rebel, com un terbolí, arriba del fons d’un bosc màgic i posa dempeus els cors agenollats dels qui ens havíem resignat a la derrota. Alguns, en silenci encara, tornem a creure que l’art i les paraules poden canviar la història, ni que sigui una mica, ni que només poguem aconseguir-ho durant uns instants. Qui ha estat capaç de picar l’ullet a la mort per dignificar la vida, esdevé del tot lliure. Qui esdevé lliure, ni que només sigui per un moment, té més forces per a viure.
El soldats treuen foc pels ulls. Em temo el pitjor. M’esgarrifo. Una parella de mitjana edat que està davant nostre arrenquen a plorar amb desconsol.
-Filla! –sento que brama la dona, amb els braços estesos cap a l’escenari.
La noia continua cantant; se li afegeix la resta del cor.
-Calla, puta! –criden els soldats.
Porugament, al pati de butaques, comença a reverberar una remor harmònica. Amb molta por, cantem el “Va pensiero”, que tantes vegades hem escoltat profundament contorbats. Ara el fem nostre. I quan arriba el moment de cridar “Oh mia Pàtria” l’opera sencera retrona. Centenars de veus escullen la victòria a qualsevol preu, per damunt o pel costat de la por i de la incertesa.

* * *

Professió de fe a Jesús

.

Ni que no cregui que ets Déu, si no t'importa, intentaré acomplir allò d'estimar els altres com a mi mateix; i dic: “intentaré”.
Ni que no cregui que ets al pa de l'eucaristia, respectaré la fe dels qui s'ho creuen, i intentaré trobar déu (un déu que no crec que siguis tu) no només en el pa, sinó en cadascun dels qui m'envolten; i dic: intentaré.
Ni que no cregui en la que diu que és la teva església; respectaré la fe dels qui creuen en ella; i hi tornaré quan no m'obliguin a creure'm doctrines incomprensibles, injustes, inhumanes o intrascendents; quan no els importi el que jo crec, sinó el que jo estimo; llavors, hi tornaré.
Ni que no accepti el poder dels qui van vestits de porpra o de negre damunt de la meva vida, accepto el poder de l'amor que, malgrat les circumstàncies històriques, vas transmetre.
Ni que fos veritat, com diuen alguns, que no vas existir, fins i tot sabent-ho, creuria en tu.
Crec en tu encara que no cregui que siguis déu i encara que no estigui d'acord amb tot el que diuen que vas dir.
Amb el teu permís, pensaré d'aquesta manera, mentre no vegi clar que és més encertat tenir una altra visió de les coses.
Sense el permís de qui sigui, pensaré d'aquesta manera, perquè em ve de gust pensar el que jo crec, ni que aquest pensament molesti als de més a la dreta i als de més a l'esquerra.
Tinc el consol de saber que ha existit Albert Camus. El món és millor perquè Camus ha existit. I el meu petit consol és que ell també va molestar als de la dreta i als de l'esquerra; el preu d'aquest íntim consol és la solitud.

..