Tango

.

Tinc la pistola a la butxaca i la sento freda i enterca com una espasa trista, com un apèndix més del meu cos malparit: maleït apèndix, maleït moment tan esperat. Tinc un glop de mala bava al pit que malda per sortir i estavellar-se al rostre de qui sigui mentre ella no vingui, mentre no travessi la porta de la taverna. La mataré. L'estimo tant que la mataré. La porto tant a dins que aquests vint anys no han estat res fora del respir precís per agafar alè i esmicolar-la. La necessito tant que vull matar-la.
El cambrer se m'acosta; em demana que què vull i li dic una mentida més, una altra mentida més, ja no ve d'una mentida més.
-Mate i unes ametlles.
I se'n va sense saber que el que de debò desitjo és no existir, no haver arribat a néixer, no haver-la coneguda mai. Vints anys no són res quan la teva vida et traeix; quan qui més t'estimes et revela la buidor de la seva ànima; quan qui més t'estima et fa saber que mai no t'ha estimat. I avui, com cada nit des de fa vint anys, torna a ser una d'aquelles nits en què ella ja no hi és, en què ella ja ha marxat, en què només resta la lluna al capdamunt dels carrers negrencs; la lluna blanca i la solitud gelada. Però avui, potser, ella vindrà.

.
*

No hi hauria d'anar, però no puc evitar-lo. ¿Qui perd més, quan traeix? ¿ El qui sap que el seu amor és manifest, o el qui sap que el seu amor ningú se'l creu? Vint anys pensant en ell cada pluja d'abril, cada carrer de Buenos Aires, cada tango, cada matí d'hivern, cada somriure, cada renec, cada serp als revolts dels camins de la vida. I ara aquesta lluna grossa, com les d'ahir. L'acarnissada lluna dels records agredolços de l'amor i la mentida. El vaig estimar més que al meu marit quan el meu marit dormia, quan el meu marit confiava en mi, quan el meu marit em considerava la princesa més angelical de l'univers. I el vaig enganyar a ell, també, quan li vaig ocultar que tenia marit i que no volia arribar enlloc amb ell, i que en realitat em lliurava a ell per apropar-lo cada vegada més i més als homes de Videla, als que cercaven la manera de destruir-lo d'una manera definitiva i contundent. Què podia fer, si no? Una mare és algú massa important per a deixar-la morir; i aquells tipus eren capaços de tot. Però no comptava amb aquell amor, no comptava amb aquest amor, no comptava amb l'amor.

.
*

Entra. Sona l'acordió. Al carrer, llum blavissa. Em mira i el cor em fa un truc com de pinçament de mort. A la butxaca, la gelor de la pistola em crema el tou de la cama. Algú fuma i em llança la boira blanquinosa al rostre. Algú riu i em fa l'efecte que se'm mofa. Em mira i li veig una llàgrima que se li glaça a la comissura dels ulls. Força un somriure de por, un gest de malenconia dolça, de tristor continguda, d'horror disfressat de resignació.
-Em vas portar a la mort -li dic d'entrada quan s'asseu i em diu hola com si res, com si tot es reduís a l'oblit i el protocol.
-Amenaçaven la meva mare. Em van prometre que no et matarien, que només et tancarien a la presó.
-Tu em vas matar; no ho entens?
Els llavis li tremolen. Les pupil·les se li fixen damunt la taula de roure adobat. El mate sembla que se'm desfaci a la boca.
-Jo també em vaig morir. -diu amb un fil de veu. I l'acordió acaba un vals. I un gitano amb un somriure s'acosta i m'ofereix una tulipa de dins d'un cistell de vímet. Faig que no. Premo la meva mà contra l'arma i sé que puc acabar ara mateix, que un tret apagaria el tremor de la seva pell, la blancor ataronjada del seu rostre amb la llum dels fanals de la taverna. Ho he somniat massa vegades i ara sóc aquí vint anys després per a passar comptes.
-Tenies el teu marit -li dic, com el fiscal d'un fotut judici que ja està guanyat, que ja està perdut.
-I l'estimava -em respon -; però jo també em vaig morir. Veig que no em creus.
-M'estimaves? -li demano patètic a qui em va destruir, a qui em va desfer.
Em mira com si supliqués que el temps tornés enrere. I quan sembla que és a punt de respondre'm, l'acordió trena el mateix tango d'ahir, el mateix tango de sempre. S'aixeca. M'abraça. Em besa. La beso amb la mà a la pistola. Vull prémer el gatell de l'arma, però no puc. Vint anys no són res, la vida és un buf, la mà em tremola, el petó s'allarga i el tango no deixa de sonar. La mato o l'estimo? La mato o em moro? El tango no s'acaba, no s'acaba...

.

.

L'existència és un privilegi

.

"Siguem un Colom per a continents i móns sencers nous dins nostre, no pas per al comerç, sinó per al pensament. Tots els homes són senyors d'un regne comparat amb el qual l'imperi terrenal del tsar és un estat diminut, un monticle sobre el gel."

HENRY DAVID THOREAU
"Walden o la vida als boscos"

Al voltant nostre, el món és segons som nosaltres. Les formes que veiem, que sentim, que escoltem... són la resposta de la nostra ment als estímuls externs. Construim allò que percebem a partir de la realitat que no percebem, perquè el que percebem és la forma que la nostra ment desenvolupa per a comprendre l'ordre de la realitat. Però quan dic que al voltant nostre el món és segons som nosaltres, no em refereixo tan sols al funcionament de la ment, sinó a la llum que desprèn la realitat, a l'esperança, a la bellesa que ens envolta i que és tan poc mirada.
Hi ha qui veu un ésser imperfecte, adolescent, ingrat, injust, ignorant, molest... un maó en el feixuc procés de la feina. Hi ha qui veu una ment inquieta, il·lusionada, fresca, immensament brillant i esperançada (l'urpa de la por de sobreviure encara no ha amargat l'esperança de l'infant, de l'adolescent, que, sense saber que ho sap, sap que l'existència és un privilegi).
És un privilegi treballar amb infants i adolescents, perquè encara no estan malmesos. Alguns comencen a estar-ho. Les nafres de la solitud, de la fam d'atencions, de la perversió dels valors genuïnaments humans, passen factura. Milions d'infants aprenen a ser infeliços a l'escola de la deixadesa dels adults, que estan morts de por per sobreviure, i que per això no saben fer altra cosa que oblidar els infants i concentrar-se en el diner i en les fugides que els atorguen la força psicològica per a combatre la por a sobreviure. Els humans som humans abans de fer-nos adults; després, a tot estirar, som projectes frustrats d'humans, i acabem creient que la humanitat és una idealització d'allò que ens pensem que som. En realitat, érem humans quan érem infants, i ens vam espatllar a les primeres bufades de la supèrbia juvenil, quan tot semblava tan maniqueu, quan ens enganyàvem tant.
Allò que percebem dels qui ens envolten s'assembla més al que som nosaltres que al que són els qui ens envolten.

Busqueu la llum, la llum, la llum... Arreu hi ha àngels; però cal mirar-los.

.

.

.

El tren dels herois vençuts

.

Sentor d'ocre, de diòxid, de rovell. Un aire fred i acanalat des del túnel fins a l'andana d'Arc de Triomf. El tren, silenciós i buit, com expectant. El físic, el director del metro i el fotògraf, dempeus, davant del primer vagó.
Les tres de la matinada, i, per damunt, la Barcelona nocturna i bulliciosa.
A les entranyes de la terra, la màquina perfecta, que els durà pels camins del temps i de l'espai qui sap fins a on.
El físic fa la darrera comprovació: la bovina d'imants d'antimoni, els circuits, l'espurna de neutrons. El director mastega un renec i confia no perdre la vida ni la feina. El fotògraf deixa anar uns quants flashos, conscient que, si sobreviu, multituds senceres escrutaran les seves imatges.
Pugen al primer vagó. El físic prem el botó. El tren es mou a poc a poc; després es dispara. Rere els vidres, la negror de les parets, un udol estrany i la fressa del trontoll de les rodes. De seguida, un xiulet espaordidor, el trontoll, que s'afebleix, i una llum blanca que fa pampallugues. El físic s'asseu, lívid, respirant amb dificultats. El director estrafà un gemec. El fotògraf s'aferra a una barra.
Baixen a Arc de Triomf. Munts de terra roja envolten les vies. Al sostre, travesseres de roure sostenen lloses de pedra conglomerada. Se senten una mena d'estridors esmorteïts; de tant en tant, tot tremola. A la paret del davant, una escala sinuosa s'enfila i gira com la closca d'un cargol de mar. Pugen fins a una església mig derruïda, il·luminada amb una claror saura. Els envolten, sobtadament, set personatges amb casaques d'un blau fosc i pansit, botes color d'ivori brut, malles blanques mig ensutjades i una cabellera negra recollida en una cua. Se'ls miren com si contemplessin una aparició. “A terra!” crida un dels homes, apuntant-los amb un arcabús. “ General Moragues! Som amics! Cal que ens escolti!”, crida el físic. Després, li explica, nerviós, que hi ha una sortida, un túnel, i una màquina que els durà a lloc segur, ben lluny de l'escabetxada que caurà damunt la ciutat. “Mai!” exclama un altre militar, alt i aguerrit, mirant-los com si escopís foc pels ulls. “Mariscal Villaroel!” exclama el físic “Si no ve amb nosaltres acabarà patint com un Sant Crist; i la guerra ja és perduda!” Un dels guerrers trenca a plorar i balbeja que ja no pot més, que ell se'n va. “Ets un covard, Vernet!”, li etziba en Villaroel. Un Tinent Coronel, que es presenta com a Esteban de Llerena, diu que també vol fugir, que tot home de seny té un límit, i que Déu el perdoni. Dos dels militars els comencen a increpar “Covards! Ni per Barcelona no sabeu morir!” En Moragues els fa callar: “Que cadascú decideixi per ell. Jo lluitaré fins al final!”. En Villaroel li fa costat.
Pugen al tren amb el rerefons de les reverberacions de les bombes i els crits llunyans dels ferits. El gran cuc de ferro salla per sota de la terra i del temps com una arca salvadora d'herois perduts i vençuts. Arriben a Plaça de Catalunya a les tres i quaranta-cinc de la matinada. A l'andana, un cartell publicitari els mostra el perfil d'una noia nua que anuncia una crema depilatòria. En Vernet i en Llerena contemplen atordits els colors del progrés, la llum asèptica dels fluorescents, les enormes baluernes dels vagons... Un cop al carrer, cauen de genolls davant dels edificis gegantins de la Barcelona d'avui, i esclaten en un plor nerviós.
“Anem!” crida el físic, apuntant cap a l'oest amb decisió “Que vegin la placa del Carrer Villaroel”, afegeix “Que vegin que els recordem!”.

.

Diagonal

.

Torratxa soberga,
centelleig al fumerol difús.
Brum de pressa buida,
xafogor de nervis abatuts.
I el Sol,
desdibuixat,
sobre de l'urbs,
llampurna negre als finestrals obscurs.

Publicat a La Vanguàrdia el 6 de juny de 2010

.

.

Gràcies als que vau morir.

.

VULL DONAR LES GRÀCIES A TOTS ELS MORTS.

66 ANYS DEL PRINCIPI DE LA DERROTA DEL NAZISME

GRÀCIES!

.

Dia Internacional del Naturisme

.

Avui, arreu del món, se celebra el dia internacional del naturisme. La idea d'aquest dia, com passa amb la majoria de dies internacionals, és la de donar a conèixer, fer conscient, celebrar... les idees, les actituds, els costums... que l'anomenat moviment “naturista” aporta, o pretén aportar, al conjunt de la humanitat.
La unió amb la natura, no com a visitants ni com a usuaris d'un “Parc”, sinó com a elements pertanyents a la mateixa natura.
La dependència que tots tenim (en siguem o no conscients) amb el paisatge, les flaires, els sons, els tactes, i els sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La salut psicològica i física que es deriva del fet de tenir uns costums que no es contradiguin amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
El granet de sorra de felicitat que aconseguim amb aquest paisatge, amb aquestes flaires, amb aquests sons, amb aquests tactes, amb aquests sabors amb els quals hem evolucionat i ens hem fet com a espècie.
La nuesa, quan la climatologia ho fa possible, com a vestit que la natura ens regala; un vestit despullat de tota la càrrega de morbositat, fetitxisme i reclam, que l'ocultació social atorga a una part de la nostra pròpia essència.
La nuesa com a comunió amb el paisatge, amb el tacte de l'aire, l'aigua, la terra, les plantes...
La nuesa assumida, que perd el seu caràcter de ritual d'aparellament i es converteix en signe identitari de l'espècie humana.
La nuesa personalitzada, que pertany a una ment que estima, que es comunica, que somriu, que dialoga, que comprèn, i que continua sent una ment superior humana amb tota la bellesa que la seva nuesa natural simbolitza.
La nuesa, com a costum de llibertat, que fa que totes les nueses que esdevinguin al llarg de la nostra quotidianitat no facin res més que recordar-nos el nostre espai de llibertat naturista; el qual exigeix una actitud, una mentalitat, una superioritat humana que potser molta gent ignora, però a la qual hi està convidada.
Sóc dels qui pensen que no tothom està preparat per exercir aquesta nuesa, però que tothom (fora d'alguns casos patològics excepcionals) té la possibilitat d'estar-n'hi.
Sóc dels qui pensen que (al marge del fet que hom es despulli o no) tothom té l'obligació d'arribar a assumir la imatge natural de la seva espècie sense perdre la composició, l'obligació de no imposar als altres la imatge que han de lluir i que forma part del seu dret a la llibertat d'expressió (l'expressió de la pròpia imatge com a símbol de la pròpia identitat forma part de la llibertat d'expressió), l'obligació social de viure i deixar viure, i de respectar la dignitat de les persones vagin vestides o no.
Hem sorgit de la natura i no estarem tranquils del tot fins que tornem a ella.

.

.

La muntanya i la nit

.

Un poema escrit amb els ulls fits entre la ciutat i la muntanya, a la grada del Camp de Futbol del Terrassa.

La muntanya i la nit.

Al captard, la muntanya s'entenebra,
un mantell de blau pansit amara el bosc,
el massís rogenc del roc s'encén de lluna,
i el xerric de les llagostes s'esvaeix.

Lluny al sud, torres grises de misèria
clissen l'aura delicada de la nit
calculant el preu del vent i les estrelles
sota el núvol pestilent que els fa d'abric.

.

..

.