Tango

.

Tinc la pistola a la butxaca i la sento freda i enterca com una espasa trista, com un apèndix més del meu cos malparit: maleït apèndix, maleït moment tan esperat. Tinc un glop de mala bava al pit que malda per sortir i estavellar-se al rostre de qui sigui mentre ella no vingui, mentre no travessi la porta de la taverna. La mataré. L'estimo tant que la mataré. La porto tant a dins que aquests vint anys no han estat res fora del respir precís per agafar alè i esmicolar-la. La necessito tant que vull matar-la.
El cambrer se m'acosta; em demana que què vull i li dic una mentida més, una altra mentida més, ja no ve d'una mentida més.
-Mate i unes ametlles.
I se'n va sense saber que el que de debò desitjo és no existir, no haver arribat a néixer, no haver-la coneguda mai. Vints anys no són res quan la teva vida et traeix; quan qui més t'estimes et revela la buidor de la seva ànima; quan qui més t'estima et fa saber que mai no t'ha estimat. I avui, com cada nit des de fa vint anys, torna a ser una d'aquelles nits en què ella ja no hi és, en què ella ja ha marxat, en què només resta la lluna al capdamunt dels carrers negrencs; la lluna blanca i la solitud gelada. Però avui, potser, ella vindrà.

.
*

No hi hauria d'anar, però no puc evitar-lo. ¿Qui perd més, quan traeix? ¿ El qui sap que el seu amor és manifest, o el qui sap que el seu amor ningú se'l creu? Vint anys pensant en ell cada pluja d'abril, cada carrer de Buenos Aires, cada tango, cada matí d'hivern, cada somriure, cada renec, cada serp als revolts dels camins de la vida. I ara aquesta lluna grossa, com les d'ahir. L'acarnissada lluna dels records agredolços de l'amor i la mentida. El vaig estimar més que al meu marit quan el meu marit dormia, quan el meu marit confiava en mi, quan el meu marit em considerava la princesa més angelical de l'univers. I el vaig enganyar a ell, també, quan li vaig ocultar que tenia marit i que no volia arribar enlloc amb ell, i que en realitat em lliurava a ell per apropar-lo cada vegada més i més als homes de Videla, als que cercaven la manera de destruir-lo d'una manera definitiva i contundent. Què podia fer, si no? Una mare és algú massa important per a deixar-la morir; i aquells tipus eren capaços de tot. Però no comptava amb aquell amor, no comptava amb aquest amor, no comptava amb l'amor.

.
*

Entra. Sona l'acordió. Al carrer, llum blavissa. Em mira i el cor em fa un truc com de pinçament de mort. A la butxaca, la gelor de la pistola em crema el tou de la cama. Algú fuma i em llança la boira blanquinosa al rostre. Algú riu i em fa l'efecte que se'm mofa. Em mira i li veig una llàgrima que se li glaça a la comissura dels ulls. Força un somriure de por, un gest de malenconia dolça, de tristor continguda, d'horror disfressat de resignació.
-Em vas portar a la mort -li dic d'entrada quan s'asseu i em diu hola com si res, com si tot es reduís a l'oblit i el protocol.
-Amenaçaven la meva mare. Em van prometre que no et matarien, que només et tancarien a la presó.
-Tu em vas matar; no ho entens?
Els llavis li tremolen. Les pupil·les se li fixen damunt la taula de roure adobat. El mate sembla que se'm desfaci a la boca.
-Jo també em vaig morir. -diu amb un fil de veu. I l'acordió acaba un vals. I un gitano amb un somriure s'acosta i m'ofereix una tulipa de dins d'un cistell de vímet. Faig que no. Premo la meva mà contra l'arma i sé que puc acabar ara mateix, que un tret apagaria el tremor de la seva pell, la blancor ataronjada del seu rostre amb la llum dels fanals de la taverna. Ho he somniat massa vegades i ara sóc aquí vint anys després per a passar comptes.
-Tenies el teu marit -li dic, com el fiscal d'un fotut judici que ja està guanyat, que ja està perdut.
-I l'estimava -em respon -; però jo també em vaig morir. Veig que no em creus.
-M'estimaves? -li demano patètic a qui em va destruir, a qui em va desfer.
Em mira com si supliqués que el temps tornés enrere. I quan sembla que és a punt de respondre'm, l'acordió trena el mateix tango d'ahir, el mateix tango de sempre. S'aixeca. M'abraça. Em besa. La beso amb la mà a la pistola. Vull prémer el gatell de l'arma, però no puc. Vint anys no són res, la vida és un buf, la mà em tremola, el petó s'allarga i el tango no deixa de sonar. La mato o l'estimo? La mato o em moro? El tango no s'acaba, no s'acaba...

.

.