Jimmy Carter a Terrassa (Homenatge a la meva millor infantesa)

.

“Jimmy Carter”, “Con ocho, basta”, “Vacaciones en el mar”, els articles del “Reader Digest”, “Los Ropper” “Leif Garret” “Farrah Fawcett”... Les aventures de Tom Sawyer...

No em vull enganyar: si em fa il·lusió que Jimmy Carter visiti Terrassa el proper 3 de juliol no és pas per reconeixement als seus mèrits com a home d'estat i dirigent mundial, sinó perquè representa un dels símbols de la meva infantesa, de la meva millor infantesa, de la més dolça; l'època en què els educadors que anys més tard van aparèixer a la meva vida encara no m'havien pintat l'existència de negre i vermell; l'època en què encara no m'havien ensenyat que fer l'amor (o no anar a missa els diumenges) era pecat mortal; l'època en què no havia sentit a parlar mai de l'infern, ni del pecat, ni de la Vall de Llàgrimes que és la vida; l'època en què quan algú estimat es moria li cantàvem la Vall del Riu Vermell i sabíem que se n'havia anat al cel perquè tothom hi anava, perquè Déu era bo; l'època en què les sotanes negres encara no havien ennegrit la meva innocència.
I curiosament, en Carter ve a inaugurar un temple evangelista.

M'agradaria tenir l'oportunitat de veure'l de prop (Mitomania? Frikisme?). Prometo que si ho aconsegueixo li faré una foto i la penjaré al blog perquè la vegeu. No crec que pugui, perquè el meu fill té un torneig de futbol, i perquè l'expresident deu portar un equip de guardaespatlles que deu fer caure d'esquena. Però vés a saber.
Tot i l'aspecte sentimental de la meva devoció per Carter, no vull deixar de destacar la seva lluita contra la discriminació racial a principis dels anys setanta al cor del sud dels Estats Units, el seu discurs a favor de les aspiracions del tercer món quan era president, el seu recolzament al moviment sandinista de Nicaragua, que va acabar amb la dictadura de Somoza, la seva negativa a continuar financiant dictadures ultraconservadores, la seva tasca al procés de Helsinki que va aconseguir els drets polítics i cívils pels dissidents de l'Europa Oriental. ¿Pot ser que fos per tot això que no va ser reelegit?

.

L'estranya vida d'uns cartrons suats, o la rara educació dels bons.

.

Xop de colònia, clenxinat i escampant sentors, faig un petó a la mare i me’n vaig a escola. Són les vuit, i l’aire és gèlid.
En un solar arrecerat del vent, hi descobreixo uns cartrons que respiren. Començo a córrer, imaginant-me les llesques brunes del cartró saltant-me damunt la pell amb la seva humitat llefiscosa.
A classe, el mestre em pesca ullant per la finestra, i m’escridassa: que si sempre em distrec, que si no sé fer altra cosa que malversar el temps, que si no arribaré enlloc, que si acabaré sent un fracassat...

*

Avui els cartrons tornen a ser-hi; els veig tremolar. Me n’allunyo veloç, fins que topo amb el busca-raons d’en Maties que m’escalfa. A l’últim li vento un cop de puny al nas, i sagna com un porc. El mestre s’enfada i em repeteix la cantarella de sempre: que si de gran no trobaré feina, que si m’expulsaran de tot arreu...
Em fa quedar a l’aula a l’hora del pati, calculant la hipotenusa d’un triangle rectangle a partir dels seus catets, i d’altres coses serioses que diu que em convenen molt.

*

Aquest matí, torno a mirar els cartrons; els veig foscos i greixosos; fan una pudor agra, com de gos. M’adono que es convulsen amb estranys espasmes. Sense poder-ho evitar, fujo cames ajudeu-me.
Carrers enllà, aterro de panxa sobre el fang.
El mestre, a escola, en veure’m brut com una guilla, em diu que no tindré èxit a la vida, que acabaré pels carrers demanant caritat, que els nens que de petits van bruts acaben ensorrats i sense feina.

*

Torno a ser de camí a l’escola, i descobreixo un galifardeu miserable que surt d’entre les pelleringues dels meus cartrons.
Com m’ha enganyat! I jo convençut que el cartró era viu!
Ple de fúria, m’adono que el mestre té raó; i començo a llançar pedres al pòtol.
¡Segur que de petit es distreia per la finestra, pegava els companys i s’embrutava dins del fang!

.

Breu i estranya conversa entre un nudista i un integrista islàmic.

.

-Ho veus? -li deia l'home, amb la túnica i el turbant, al nudista que tot estranyat es mirava la dona de l'home del turbant amagada dins d'una burka -. La meva dona, dins del burka, està segura. Totes les dones que es treuen el burka, i que parlen amb homes que no són el seu marit, acaben sent tocades, masegades i molestades pels homes, que, torbats davant la visió dels seus cabells i del seu rostre, no poden dominar-se.
-Ja ho entenc -li respon el nudista.
-Llavors... ¿estàs d'acord amb mi en el fet que el burka protegeix la moral del meu poble?
-No ben bé -diu el nudista -. Això que dius em recorda el cas d'un home que va viure a la presó tota la seva vida. Quan va sortir, era incapaç de viure en llibertat; no sabia comportar-se com a persona lliure, i va acabar suplicant de tornar a la seva presó.

.

.

La història de l'aigua del mar.

.

-Vaig a millorar-te -digué l'Homo sapiens a l'aigua del mar.
-Millorar-me? -respongué, ella, tota estranyada -. Que és que no t'agrado?
-Ets salvatge, indomable, desordenada, incivilitzada... Et governen les fures de la terra, els vents i el Sol. Et faré que sofisticada, elegant, intel·ligent. Aconseguiré que tinguis classe, que travessin la teva superfície vehicles de gran cilindrada, que personatges amb glamour i catxé dignifiquin les teves formes i el teu color. Posaré al teu servei tota la meva tècnica, totes les decisions humanístiques de la meva política i de la meva gestió. Jo, l'Homo sapiens, sóc la màxima expressió de l'evolució de l'univers.

.

.

Les escletxes dels instants

.

A les escletxes dels instants s'hi amaguen astres; llums iridescents i màgiques de formes insuperables.

A les escletxes dels instants rauen les obres d'un artista massa humil per a mostrar-les als qui no veuen els instants sinó les hores, els dies, els anys...

A les escletxes dels instants, hi viu la bellesa; per caçar-la cal viure a l'instant i no fugir-ne.

.

Quan les idees són presons de la llum.

.

Em ve de gust, avui, recordar Joan Sales; i en concret els mots que posa en boca d'alguns dels seus personatges a “Incerta Glòria”.

. “Necessitem tant que se'ns faci companyia!”

. “He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa”

. “La gent no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments;”

.
Hi ha escriptors, i en Joan Sales n'és un exemple, que aconsegueixen dibuixar l'esbós essencial de l'experiència humana; el traç necessari, vestit de res, nu de banalitat. I col·loquen aquest esbós dins d'una història sens que es noti, com si els mots i tot el que signifiquen fossin la conseqüència natural dels esdeveniments.

Necessitem tant que se'ns faci companyia! Qui? Tots. Tothom. Aquí no hi ha idees. Aquí no hi ha colors ni banderes. Necessitem que se'ns faci companyia. Aquella mateixa companyia que descrivia Saint Exupery a “Carta a un Hostatge” quan explicava com havien convidat uns treballadors del port a prendre unes copes un dia que feia sol, només perquè feia sol, només perquè estaven vius, només perquè eren humans, només perquè existien. Existir és un privilegi.

Quina llàstima que tota gran idea, quan es converteix en militància cega, acabi sent esperó de menyspreu i d'odi. Massa vegades les idees es transmuten en presons que no deixen volar les llums de la justícia. Tant se val com sigui de justa i d'encertada una idea; quan s'escampa massa, quan esdevé signe d'identitat d'un grup, acostuma sovint a pervertir-se. Si fóssim capaços d'unir-nos pels sentiments i no per les idees! O en tot cas per la idea que diu que tots som persones i que tots som iguals. Però fins i tot, aquesta idea, ¿què seria si no brollés d'un sentiment que la genera i que la fa real?

.

.

Reflexions d'un pare prebenjamí a final de temporada

.

-No esbroncaràs el teu fill en públic per cap motiu; ni en un partit ni en un entrenament, i menys per no jugar a futbol com tu creus que ho ha de fer. La seva autoestima és essencial per al seu progrés com a esportista. Si el vols ajudar a millorar, tres dies després del partit, o de l'entrenament, suggereix-li les millores que pot fer, no tant com a defectes que ha de polir, sinó com a fites on ha d'arribar per fer-ho encara millor, recordant-li que fins i tot les grans figures del futbol necessiten els consells i les correccions dels seus entrenadors.

-No protestaràs les decisions dels àrbitres. Els àrbitres s'equivoquen. Però el que has d'ensenyar al teu fill és que cal acceptar les seves decisions encara que s'equivoquin; i que un partit l'han de guanyar malgrat els errors dels àrbitres; i que l'error de un àrbitre mai no s'ha de fer servir per a emmascarar un mal joc; i que els àrbitres normalment són els més interessats a fer bé les coses i a no equivocar-se; i que la mare de l'àrbitre, els morts de l'àrbitre, els éssers estimats de l'àrbitre no tenen la culpa dels seus errors; i que cal respectar les persones malgrat s'equivoquin encara que siguin àrbitres i encara que perjudiquin el teu equip. Aquest aprenentatge és més important que el benefici o perjudici que una decisió arbitral pugui produir en un partit. Aquest aprenentatge els evitarà en un futur un munt de targes grogues i vermelles i els enfortirà, perquè els farà veure que l'única manera de guanyar un partit és superant el propi nivell de joc per a contrarestar els possibles errors arbitrals; i els farà millors persones.

-No respondràs amb violència verbal, la possible violència i estupidesa verbal dels pares dels equips contraris. El millor aprenentatge que pots regalar al teu fill és el de tolerar les misèries alienes i comportar-te segons “ets tu” i no segons “són els altres”. Dins de la gran massa de pares i mares de nens futbolistes, se senten més els qui fan pitjor les coses; no avergonyeixis el teu fill barallant-te amb persones immadures que projecten els seus desigs i les seves frustracions damunt les gestes dels nens, en un partit que hauria de ser diversió i no conflicte. No deixis de ser pare, no deixis de ser persona, no deixis de ser assenyat quan et converteixis en espectador d'un partit.

-Ensenya-li al teu fill que s'aprèn més d'un partit mal jugat que d'un bon partit. D'un partit mal jugat, se'n pot elaborar una llista d'errors a no cometre mai més (d'estratègia, d'actitud, de tècnica, de posició...), una llista d'aspectes a millorar amb l'entrenament, i en resum un bon feix de millores possibles. D'un partit ben jugat només una alegria momentània i la bona sensació d'anar endavant (que no és poc). Cal aprendre a valorar l'aspecte positiu i els avantatges que ens atorguen les derrotes. De vegades les derrotes ens ajuden a guanyar lligues:

http://www2.elperiodico.es/BLOGS/blogs/johancruyff/archive/2009/02/23/una-derrota-perfecta.aspx

-No minis la confiança del teu fill en el seu entrenador. No critiquis l'entrenador del teu fill davant del teu fill. Els nens necessiten confiar en l'entrenador (encara que de vegades els seus criteris no coincideixin amb els teus). No obliguis al teu fill a escollir entre la confiança a l'entrenador i la confiança vers tu com a pare. Al llarg de la seva vida esportiva necessitarà la confiança en l'entrenador per a progressar i per arribar a alguna fita.

-A final de temporada, o a principi de la nova temporada, si el teu fill va a parar a un equip d'aquells que alguns consideren “inferiors”, felicita'l i alegra-te'n; perquè l'important és que jugui a l'esport que més li agrada; per a passar-s'ho bé, per a millorar, per a gaudir, per a conèixer nens nous diferents als del àmbit escolar. Recorda-li que ha de tenir il·lusions i que no li ha de fer por somniar, però que la vida són moltes coses, i que a la vida hi ha milers d'il·lusions més enllà del futbol. Recorda-li que de vegades els ciclistes es queden a la segona o a la tercera posició d'una cursa per a no cremar-se abans d'hora, i que la vida dóna moltes voltes, i que l'esforç i la il·lusió mai no s'han de perdre; i sobretot, sobretot... que si el que li agrada és aprendre a tocar el piano, enlloc de jugar a futbol, és ell sempre qui té l'última paraula.
Si per contra, el teu fill es queda a l'equip de sempre, i és ell qui rep a nens nous, digues-li que els aculli com a companys, que no els exclogui, que formen part de l'equip i que hauran de passar junts molts moments bons i dolents. Fes-li veure que no són competidors sinó companys que l'ajudaran i que necessiten també la seva ajuda; i que és una sort conèixer gent nova.

.

.