Quan les idees són presons de la llum.

.

Em ve de gust, avui, recordar Joan Sales; i en concret els mots que posa en boca d'alguns dels seus personatges a “Incerta Glòria”.

. “Necessitem tant que se'ns faci companyia!”

. “He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s'escampa massa”

. “La gent no ens hauríem d'unir per les idees, sinó pels sentiments;”

.
Hi ha escriptors, i en Joan Sales n'és un exemple, que aconsegueixen dibuixar l'esbós essencial de l'experiència humana; el traç necessari, vestit de res, nu de banalitat. I col·loquen aquest esbós dins d'una història sens que es noti, com si els mots i tot el que signifiquen fossin la conseqüència natural dels esdeveniments.

Necessitem tant que se'ns faci companyia! Qui? Tots. Tothom. Aquí no hi ha idees. Aquí no hi ha colors ni banderes. Necessitem que se'ns faci companyia. Aquella mateixa companyia que descrivia Saint Exupery a “Carta a un Hostatge” quan explicava com havien convidat uns treballadors del port a prendre unes copes un dia que feia sol, només perquè feia sol, només perquè estaven vius, només perquè eren humans, només perquè existien. Existir és un privilegi.

Quina llàstima que tota gran idea, quan es converteix en militància cega, acabi sent esperó de menyspreu i d'odi. Massa vegades les idees es transmuten en presons que no deixen volar les llums de la justícia. Tant se val com sigui de justa i d'encertada una idea; quan s'escampa massa, quan esdevé signe d'identitat d'un grup, acostuma sovint a pervertir-se. Si fóssim capaços d'unir-nos pels sentiments i no per les idees! O en tot cas per la idea que diu que tots som persones i que tots som iguals. Però fins i tot, aquesta idea, ¿què seria si no brollés d'un sentiment que la genera i que la fa real?

.

.