El beuratge de la felicitat o reflexions sobre l'oblit en tres actes. Acte Primer.

.

Començaré evocant els records que em retornen un regust de felicitat dolça. Veureu que parlaré molt d'oblidar, d'oblit, de tornar a començar amb una ment blanca, com un llibre de pàgines en blanc per a escriure la força de l'instant present. Quan parlo de l'oblit, en cap cas em refereixo a l'aprenentatge, a allò que sabem potser sense ser prou conscients que ho sabem, als records de les bones sensacions de la infantesa, a l'evocació de la intensitat de la vida. Tot allò que no necessita un esforç per a ser evocat i que quan ens torna a la ment és suau com una tarda de poble no entra dins l'oblit absolut del qual parlo. Cal oblidar-ho tot excepte els aprenentatges i les llums; oblidar-ho per sempre, i si no potser per sempre per raons professionals, almenys oblidar-ho sempre a excepció d'aquells petits moments en què l'obligació, o alguna raó professional, ens força a remenar records feixucs i poc constructius; un cop passen aquests moments cal retornar a l'oblit de tot per a continuar existint.
Començo doncs amb l'evocació dels records, els meus records (per a cadascú són únics):

.
Els armaris vitrina antics, plens de llibres, en una casa gran enmig d'un bosc. Olor de fusta. Cant d'ocells. Calor de la tarda. Soroll d'esquirols a la teulada. Pedres conglomerades. Verdor de pins. Res a fer al llarg de les següents 12 hores. Res a fer al llarg dels següents vint dies. I en aquestes circumstàncies en què ningú no em demanava comptes del meu temps, és quan més feia: Mark Twain. Tom Sawyer. Reportatges de les Seleccions del Reader Digest; a través dels assaigs de la qual, vaig descobrir autors com Oliver Wendell Holmes, Bernard Shaw, Henry David Thoreau, Walt Whitman, Thomas Wolf. Vaixells amb l'escorça morta dels pins. Cabanes al bosc. Mapes de les rodalies desconegudes i, en aquell temps, no urbanitzades. El dit del cavall Bernat. La pluja al bosc. La nit al bosc. La sortida del sol al bosc. L'atracció misteriosa de les pàgines en blanc, de les llibretes buides. La sensació que algú proper em mirava. L'existència sense infern, sense judici, sense mal, amb la victòria definitiva del bé enllà de tot; i la meva ment davant d'aquesta tranquil·litat creava tothora i es convertia en una ment desperta i viva.
Tot això, no ho oblidaré. Oblidaré l'estupidesa dels humans obsessionats amb la perfecció formal. Oblidaré la ignorància dels que necessiten diagonals i bulevards per a realitzar-se, dels que enyoren les cadenes d'or quan no hi són lligats, dels que si no critiquen no “viuen”. Oblidaré l'obsessió per créixer materialment, per tenir més, per posseir més, per dominar més. Oblidaré la por, i l'esquer que fa servir la por perquè ens hi abracem... Però mai no oblidaré la casa del bosc, l'olor dels llibres, el sol dels esquirols i dels pardals, el temps lliure, il·limitat, i una solitud plena de creativitat, el massís de Sant Llorenç del Munt i la convicció que l'existència és benigna i que el mal serà vençut per a sempre i per a tothom. Mai no oblidaré el guspireig de l'instant present quan no recordava, sinó que vivia, vivia intensament, vivia cada instant sense pensar en l'instant immediatament posterior, ni en l'immediatament anterior.
A l'últim, quan ja fa dècades que vaig deixar la infantesa pel terrible error de creure-la superada per una joventut més sàvia i per una maduresa més important, torno a la infantesa original perquè la sé més sàvia i més important, i perquè reconec que allò que pensava llavors, de nen, era essencialment cert. De nen, era més a prop dels misteris que no pas de gran; i la consciència de la meva ignorància vers tot em feia més savi que no pas ara. Allò que essencialment sóc com a individu és el que era quan era un nen, i res més; tota la resta són afegits innecessaris i sovint inadequats.

.

.

Paisatges submarins de Cala d'Oques i El Torn (Hospitalet de l'Infant)

.

L'abaratament de les tecnologies digitals (o en tot cas l'abaratament de les tecnologies més sofisticades) m'ha permès adquirir una petita càmera submarina (molt barata) amb la qual he pogut enregistrar les meves primeres imatges del fons del mar.

N'he escollit una petita selecció, de les menys dolentes, conscient que la realitat del mar és encara més bella (de moment).

El paisatge correspon als esculls que s'endinsen en el mar entre les platges naturistes de la Cala d'Oques i de "El Torn". En una de les fotografies podeu veure la distància fins a la platja i la superfície transparent de la mar.

Fa una mica d'angunia introduir una càmera petitona i metàl·lica dins de l'aigua; fa l'efecte que s'ha d'esguerrar; això és el que passa quan un "ve de l'hort" pel que fa a sofisticacions fotogràfiques. El resultat, per ser el primer d'aquest gènere, m'ha deixat molt satisfet.

Al llarg de l'estiu, si tot va bé, us aniré mostrant fons marins d'altres indrets.

.

Avui és el dia. SOM UNA NACIÓ. PER LA DIGNITAT DE CATALUNYA COM A POBLE.

.

(Video d'Omnium Cultural)

Tant si s'està d'acord amb l'estatut com si no se n'està, s'hi ha d'anar. Perquè el que es combat és l'atac a la nació, el fet de negar-nos com a nació, i el fet que un estatut aprovat al Parlament de Catalunya per més d'un 90% de recolzament, sigui rebutjat i impedit per algú aliè a Catalunya i al seu poble.

Encara que l'estatut sigui insuficient, la protesta és per condemnar el maltracte a la dignitat de Catalunya com a nació.

La manifestació no va contra cap país, sinó a favor de l'existència del nostre poble com a país, i a favor de tots els països del món.

.

Més encara, sobre la felicitat.

.

La felicitat consisteix en adonar-se que l'existència és bona, que el que tenim és més valuós que el que freturem; consisteix en descobrir coses que tenim i que som, que sempre hem tingut i hem sigut, però que potser fins ara no hem vist que teníem i que érem, i que potser fins ara no hem vist que són més valuoses que allò que sempre havíem freturat. La felicitat s'alimenta de la realització d'aquest descobriment unes quantes vegades cada dia. I la felicitat viu de descobrir, també, que allò que semblaven serps són cordes i que arreu hi ha flors, i que sempre són diferents.

.

.Altres coses que he escrit sobre la felicitat

.

.

Consideracions sobre la moral.

.

Hi ha gent que gasta moltes energies intentant decidir o esbrinar si determinat comportament és moralment correcte o no. La moral, a banda de la idea ètica de respecte als altres, recull un reguitzell de tradicions no necessàriament lògiques.

Un mestre oriental deia que n'hi ha prou amb què el qui està en dubte intenti prendre la decisió sense tenir en compte la manera com la decisió l'afecta a ell personalment; ni com l'afecta per bé (benefici, plaer, goig...); ni com l'afecta per mal (responsabilitat, culpa, risc). Òbviament, sempre dins d'uns límits raonables.

Deia que el que cal tenir en compte per no errar-la és com la nostra decisió afectarà als qui ens envolten i a la resta de persones de la humanitat. Si qui decideix s'oblida de si mateix, normalment amb el límit de la integritat i la supervivència, la seva decisió serà objectiva i no haurà esdevingut com a conseqüència dels vells instints ancestrals.

.

"L'eixida i altres narracions" a les llibreries.

.

Fa ja algunes setmanes que veig “L'Eixida i altres narracions", el llibre que conté el meu “Informe sobre l'Homo sapiens”, ran de l'aparador de “EL Cau ple de Lletres”; ahir em vaig sentir molt feliç en trobar-lo al Corte Inglés de Sabadell.
Aquesta alegria no em brolla pas per ambició econòmica (els escriptors pobres no guanyem més si venem més) sinó per l'innocent plaer de pensar que algú es pot estar llegint la meva història. Una història que em va tenir reflexiu i despert tot un més d'agost de fa tres anys. Una història que he intentat que no seguís la moda actual de no dir res.
Els escriptors d'avui, els que en saben, els que guanyen diners, els que surten als mitjans, normalment, no diuen ni volen dir res. Encara més: abominen contra els qui pretenen dir alguna cosa; és ben legítim que pensin així.
Jo, en la meva modesta tasca gairebé anònima, faig de tot. A voltes, faig cas dels savis i escric relats que no diuen res d'essencial, que no contenen cap missatge, però que entretenen, que intenten seduir o enganxar el lector; amb més o menys èxit, segons el moment i la sort. D'altres vegades, experimento, i intento traçar arguments estranys que van del surrealisme al realisme màgic. A cops, m'esforço a retratar la realitat. Algunes vegades porto la contrària als savis i escric com em surt dels cordons (els de les sabates), de les amígdales, i de l'hipotàlam, amb ajut de l'inconscient, i intento dir molt, i escric pensant exclusivament en mi (narcisisme confés), i treno una història pensant satisfer algú que fos exactament igual que jo en tots els aspectes (com que no sóc savi, ni com els savis, en aquests casos de rebequeria no satisfaig els bons escriptors en absolut; ni els bons escriptors, ni els bons crítics, que en saben molt i que determinen el que és bo i el que no ho és; perquè, repeteixo, en saben molt).
“Informe sobre l'Homo Sapiens” és un d'aquests relats llargs (micronovel·les) que escric algunes vegades, sabent que no guanyaran mai un premi literari perquè descriuen el món tal com els meus ulls el veuen (una visió no gaire estesa) i critiquen el món tal com els meus ulls silenciosament el critiquen (una crítica no gaire compartida). És per això que el fet que aconseguís una menció i la publicació a Cossetània va ser per a mi una alegria similar a la que hauria tingut si hagués quedat primer i m'hagués endut els mil euros, que al capdavall no són la raó per la qual escric. I si a algú no li agrada el meu relat, hi té tot el dret. Afortunadament, sé d'algunes persones que han gaudit llegint-lo; i jo no els agraeixo que els hagi agradat, sinó que l'hagin llegit (s'ha de tenir en compte que el llibre conté tres relats més, i que el meu és el quart en ordre d'aparició).
L'altre gran aspecte que estic descobrint són els tres relats del llibre que acompanyen l'Informe de l'Homo sapiens, i que no he escrit jo; autèntiques perles. A ells, però, els dedicaré un post especial per a cadascun ben aviat.

.
http://www.cossetania.com/mostrar_producte.php?prod=1026

.
http://www.xarxadellibres.cat/index.php/fitxa-llibre/items/4077.html

.

.

Alguns secrets més sobre la felicitat.

.

Que tots els actes del present (els que fem en aquest moment) siguin actes finals, actes assaborits per ells mateixos, ni que a ulls de la lògica quotidiana puguin passar per actes instrumentals que aparentment serveixen per assolir d'altres objectius. És important que cada acte sigui estimat com un objectiu en si mateix, i que la contemplació humana gaudeixi amb la bellesa de l'acte present vist com a acte final. A cada instant, hi ha bellesa; a cada instant, hi ha felicitat. A les escletxes dels instants, hi ha una llum bellíssima que il·lumina la vida sencera.
Ara bé, que el fet que siguin actes finals no ens mogui a pensar excessivament en ells; cal, només, contemplar-los i gaudir-los, mentre es realitzen amb sencillesa i sense obsessió. La pressa no cal si es va fent tot a poc a poc sense neguit. La pressa acostuma a ser una conseqüència del neguit que ens paralitza (en anglès “procastination”) i que ens retrassa. Cal aprendre a fer-ho tot a poc a poc, però sense caure en el neguit i en la fugida. Cal protegir els espais de temps que ens pertanyen a nosaltres i prou; i en aquests espais esborrar qualsevol rastre de les obligacions, que resten lluny, apuntades en algun lloc, per tal que puguin ser oblidades en el nostre temps irrenunciable; i represes un cop tornem a la quotidianitat.

.

.

P.D. La imatge és de Cotlliure

.

.

D'altres idees sobre la felicitat...

.

.