Bany de fang a les piscines de Claudi.

.

La tarda del 29 de juliol ens n'anem a la Platja de Bolònia, per la seva punta més oriental, que coincideix també amb la seva punta més meridional, i caminem per la riba més enllà del bunker que té el graffiti del Bob Marley.

Caminem i caminem uns quants quilòmetres per una costa que l'any passat ja vam explorar; completament salvatge, sense nuclis de població, sense edificis, sense camins. Només dunes, bosc i roques. Solitud i nuesa. Alguns Hippies pescant peixos immensos per a sopar. I al'últim, després d'un seguit de roques de formes fantasmagòriques, arribem a un indret anomenat “Los Chorritos” amb una mena de piscines naturals entre els esculls de la marea que està baixant, on la llegenda diu que l'emperador Claudi (el meu amic) baixava a remullar-se i a posar-se uns fangs especials damunt la pell. Igual com ell, avui, unes quantes persones intrèpides s'acosten en aquest racó, agafen un grapat de terra fosca del damunt d'una font natural d'aigua dolça que brolla del penya-segat, i s'empastifen el cos esperant algun tipus de sanació o revifament dèrmic. Nosaltres no vam ser menys.
Més enllà de les roques, Àfrica. Pertot, un lleuger llevant, la blavor del mar, un silenci guarnit de sons suaus i naturals, la indiferència lliure de les persones lliures, la llum acarbassada de la costa encenent-ho tot, i la sensació de ser lluny d'allà on es pretenia ser lluny.

.

.

Visita a Baelo Clàudia

.

El matí del dimarts 3 d'agost; conscients que ens quedava poc temps d'estar a Tarifa, ens vam apropar a l'antiga ciutat romana de Baelo Claudia, en concret a les seves ruïnes.
2000 anys enrere, quan Tarifa encara no existia, Baelo, entre el “Cabo Paloma” i el “Cabo Camarinal”, era el nucli de població més important de la zona, el lloc on hi havia el port que connectava Mauritània amb la Península Ibèrica.
Descobrim la bellesa d'una ciutat romana extingida, descoberta dessota la sorra de les dunes fa menys de cent anys (encara hi ha zones per desenterrar). Factories de salar el peix, el Temple d'Isis, l'amfiteatre, el mercat, les termes, cases senyorials... L'estructura ultra moderna que custodia el museu projecta els amplis finestrals als espais oberts de l'antiga ciutat ran de la platja de Bolònia. Dins del museu, monedes de totes les èpoques, estàtues, columnes, capitells, urnes funeràries, inscripcions, ceràmiques, i les explicacions dels experts. Una finestra a la història real de la terra al costat de la bellesa natural d'un planeta que ha recuperat els seus dominis. La bellesa de la Terra persisteix 2000 anys després. La ciutat que llavors ho semblava tot (que semblava eterna) ja no existeix com a tal. Sempre guanya la Terra. Sempre guanya la natura.
La riquesa de la pesca de l'Estret de Gibraltar ha fet que al llarg de tota la història la zona de l'estret hagi estat escollida com a entorn per a ciutats de totes les civilitzacions que hi han passat.
A finals del segle III abans de Crist, els soldats romans van desembarcar a la península per deturar l'avançada dels cartaginesos. Al 206 abans de Crist, a la batalla de Llipa (Alcalá del Río), va finalitzar la segona guerra púnica i l'expulsió dels cartaginesos. Gadir va pactar amb el romans i va aconseguir l'estatus de ciutat federada; no havia de pagar el Stipendium i va poder conservar els seus costums, les seves institucions i la seva manera de viure. És en aquest context on se situa el desenvolupament de Baelo Claudia.
No deixeu de visitar Baelo Claudia si passeu per Tarifa. L'estàtua de l'emperador Trajà us hi està esperant.

.
Per saber-ne més:

.

http://es.wikipedia.org/wiki/Baelo_Claudia

.

http://usuarios.multimania.es/jerezrvh/BaeloClaudia.htm

. .

Passeig per la Tarifa antiga, que sobreviu.

.

El 26 de juliol, passeig per Tarifa. Aparcament miraculós al costat del port. L'església de Sant Mateo, amb la possibilitat d'encendre espelmes a la “Virgen de la Luz” via SMS. Plaça de l'Ajuntament. Biblioteca d'estil àrab. Té marroquí (hierbabuena i té verd amb molt de sucre, tot ben calent) en un bar curull d'abillaments musulmans. Llevant intens a l'istme de la illa de Tarifa (la Punta Marroquí). Volíem submergir-nos al voltant de la fortificació (un dels fons marins protegits amb més biodiversitat de la zona) i ho hem de deixar estar pel vent. La sorra ens escomet la pell. Les platges són buides; el mar, matisat amb crespons blancs.
Tarifa, però, és una de les poblacions més belles i més ignorades de la costa (potser encara és més bella pel poc explotada que està). Potser els qui no la ignoren, els qui s'hi apropen, són una mena de gent que no destrocen el caràcter exòtic i autòcton d'una terra que és lliure i diversa, i que no perd el segell de totes les races i cultures que viuen i han viscut aquí. Que els especuladors la continuïn ignorant per molts anys; només així podrà sobreviure.

.

Els catorze quilòmetres més llargs.

Vist des d'aquí, l'Estret de Gibraltar no sembla tan ample. Des del mirador de la carretera serpentejant que uneix Tarifa i Algeciras, el Marroc sembla a frec d'unes quantes braçades; catorze quilòmetres de mar; potser els catorze quilòmetres més llargs del món.

Vam estar comentant les raons que empenyen a un bon grapat de persones (de vegades amb criatures) a creuar de nit aquest riu d'aigua salada, travessant corrents, vents, fred, foscor... Podrien venir com a turistes i després quedar-se. Per què arriscar la vida d'aquesta manera? Probablement els qui travessen l'Estret no podrien passar mai per turistes. La pobresa és un segell difícil de dissimular. L'afany de viure millor és una tendència natural de totes les persones, que volen que els seus fills visquin amb la dignitat que ells no han assolit.

Si el món sencer visqués com nosaltres, farien falta tres planetes perquè el sistema no s'ensorrés; el món només se sosté (i de moment) perquè la majoria no viuen com nosaltres, perquè la majoria no consumeixen com nosaltres, perquè a la majoria no els ha tocat la loteria com a nosaltres. Qui vulgui pensar que pensi; i qui no vulgui pensar que es continuï queixant.

.

El Llevant enfadat des de Caños de Meca i els misteris del Planeta Mar.

El dimarts 27 de juliol, el Llevant cridava com un condemnat, i quan està d'aquest humor no se li pot dir res. No valen diàlegs, ni dances propiciatòries del bon temps, ni gests de bona voluntat per a convèncer-lo que amaini. El Llevant és així, s'enfada i no hi ha res ni a la terra ni al mar que el pugui fer enrere: udola, gemega, esbufega, xiscla, crida, aixeca grapats de sorra i els llança com si fossin metralla contra la pell de qui sigui, s'endú vaixells cap a Amèrica, aixeca onades gegantines i en roba l'escuma, arrenca para-sols i els envia al mig de l'oceà, destrossa teulades... tot i això, com passa amb moltes belleses, quan s'enfada és encisador.

Aquell dia, després de cometre la bogeria de passar el matí a la platja, ens vam decidir, a la tarda, d'acostar-nos al Far de Trafalgar, a Caños de Meca, convençuts que un Llevant de força 7 a Trafalgar havia de ser una experiència per recordar; no ens vam equivocar pas.

Caños de Meca és un petit nucli d'habitatges que ja no és el que era. No fa gaires anys, era un refugi dels Hippies. Cabanes de palla, construccions simples i belles. Nits arran d'aigua amb guitarres i fogueres. Llibertat. Poca gent. Molta natura. El progrés, però, i fins que les coses no canviïn, marca un ritme inexorable que no sembla tenir volta enrere; i avui la gent de costums consumistes i banals (és a dir gairebé tothom) arriben a tot arreu; cerquen el paradís, però no pas per viure-hi com al paradís sinó per a portar-hi els seus inferns particulars; les persones volen poder explicar que han trepitjat la terra de la llibertat, el món on tothom és feliç, on hi regna la pau i l'amor i els valors d'una societat més idealista, però volen tot això sense implicar-s'hi, com a visitants, acceptant el preu de (amb la seva visita poc respectuosa) anar matant de mica en mica el món que admiren sense reconèixer-ho, o en tot cas el món que volen poder explicar que han conegut, bo i que per una altra banda el detestin perquè els exigeix renunciar a les comoditats de les quals són dependents.
Avui només queda un bri del Caños de Meca de sempre a la zona del Far de Trafalgar i a les cales de sota els penya-segats de la costa que va en direcció a Barbate. Al nucli urbà, apartaments tradicionals, algun mercat d'artesania, i un lleu traç de la costa que fou abans que els interessos comercials apareguessin.

El Far de Trafalgar, que ja vam conèixer l'estiu passat, representa un punt on la natura, la història, l'esport i l'oceà... s'ajunten per a incentivar la imaginació i l'emoció vers la creació de qualsevol mena. Mirant el mar de davant del Far, veig a Nelson morint d'un tret i viatjant mort cap a Anglaterra dins d'un barril de brandy. O el munt de vaixells enfonsats carregats de tresors que reposen a racons de les seves fondàries. O els cetacis que hi viuen i que no fa gaires dies vam conèixer personalment. O el romans, o els cartaginesos, o els fenicis... La costa del Far és un caprici dels corrents i del vent (ara per ara protegit pel govern d'Andalucia) on el nudisme, el kite-surfing, els paisatges solitaris, els sons naturals, el silenci... intenten sobreviure a l'onada de banalitat consumista de la civilització que ho vol posseir tot, que ho vol controlar i comercialitzar tot.

Caminem fins al far combatent l'embat del vent que no té cap intenció de deixar-nos avançar, i veiem la gent que s'arrisca massa banyant-se a la platja on en condicions normals i a causa dels corrents es desaconsella el bany (més perillós encara avui amb aquest temporal), els kite-surfing que avui estan a la seva salsa, el Sol impresionant daurant l'oceà de l'oest.

Algunes criatures bramen per la sorra que ens crema la pell projectada pel vent. L'escuma de l'Atlàntic vola desenes de metres lluny.

Les fotografies que mostren la costa de l'est, vers Barbate i Tarifa, eviten el contrallum i revelen els colors de la mar i al lluny els pobles i els caps.

Les dunes formen un braç envoltat de mar per totes dues bandes; un mar vestit com un guerrer amb els crespons blancs de l'escuma i onades de cinc i sis metres.

No hi ha espectacle més asserenador i alliberador que la mar, la mar enfadada i tot el que amaga de vida, de records, de tresors, de misteris. Encara avui, al segle XXI, podem mirar al mar i descobrir-hi el misteri. El misteri d'un origen i d'un destí. El misteri de mil històries que estan esperant que algú les expliqui i les faci públiques. El planeta mar deixa un raconet de terra seca perquè algú des de fora, pugui mirar-se'l.
.

.

Dunes de Valdevaqueros

Les Dunes de Bolonia des de les ruïnes de Baelo Claudia.

.

A les deu del matí del 2 d'agost de 2010, pugem a les dunes de Valdevaqueros. El desert del Sahara puja muntanya amunt. Per qui no conegui les dunes de Bolònia o de Valdevaqueros la meva explicació resultarà insuficient. És com si comencessis a pujar el Montcau des de Coll d'Eres, i enlloc de camins de roca i romanís, t'hi trobessis sorra, i més sorra, i més sorra, que el vent ha anat amuntegant al llarg de segles.

Les dunes són obra del vent de Llevant, que a l'Estret de Gibraltar és un déu.
Des del capdamunt aconseguim una vista esplèndida de Tarifa, del Marroc i de l'Estret. El mar, en aquesta hora i en aquest moment és com una bassa estàtica. La sorra desprèn calor de foc. De dalt fins a baix de tot, una bonior de tobogans de sorra de gra fi.
Té alguna cosa, el desert, que el fa etern

El vent dibuixa ones al gran tapís de la sorra, que va creixent any rere any vers el blau esbandit del cel. L'oceà s'acosta, a cops suau, de vegades enfadat, i no aconsegueix altra cosa que amuntegar més sorra i fer més alta la muntanya.

A la imatge del costat, la carretera d'entre els arbres veu perillar la seva existència per una natura que reclama els seus dominis.

La Cueva de la Pileta

.

Dimecres, 28 de juliol, de camí cap a Ronda, de manera imprevista, i quasi per casualitat, trobem la Cueva de la Pileta.
500 metres de caminada per l'interior de la terra, dins d'una cova formada dessota la mar fa 30 milions d'anys, i habitada per Homo sapiens en fa 30.000, quan ja els moviments geològics l'havien situada a uns quaranta quilòmetres del mar i a uns 700 metres d'alçada sobre el nivell del Mediterrà.
La cova poseeix pintures de fins a 30.000 anys d'antiguitat, també de 20.000, de 10.000, de 4000. Elaborades amb òxid de ferro barrejat amb grassa animal, la qual cosa ha permès verificar el temps amb el C14.
Veiem així pintures realistes del paleolític: un peix marí de 20.000 anys, un cèrvol de 30.000 anys, diverses comptabilitats i calendaris de 4000 a 8000 anys ja dins del neolític (quan va començar la pintura simbòlica/abstracta). També hi ha una raresa, una pintura fora del seu temps, que el C14 data 20.000 anys enrere, i que és abstracte; quan l'art abstracte va començar amb el neolític fa uns 8000 o 10.000 anys.
A banda de les pintures, el més impresionant és la constitució de la cova; les immenses galeries, amb estalactites i estalagmites, que de vegades s'ajunten formant columnes majestuoses. Espais de 14 a 20 metres d'alçada i 30 d'amplada, com autèntics temples naturals, amb roques amb forma de monstres, pedres antropomòrfiques que la imaginació associa amb imatges de l'inconscient i percep rostres i cossos. Decorats gaudinians naturals. Catedrals subterrànies de dissenys inigualables.
A l'últim arribem a la darrera de les naus que es mostren al públic, al fons de la qual hi ha un pou de 70 metres de fondària que comunica amb una altra galeria inferior que es troba a sota d'on ens trobàvem en aquell moment i que tenia una alçada de 40 metres. El terra de sota on érem era un pis de quatre metres de gruix sòlid a sota del qual s'obria la galeria inferior de 40 metres d'alçada.
Al llarg del nostre recorregut, hem observat dos llacs subterranis d'aigua dolça, molt mineralitzada. Túnels i galeries laterals no obertes al públic per la seva perillositat, amb més pintures.
Sabem també, per indicació del guia, que la cova és habitada per milers de rats penats que al vespre surten a caçar formant boires fosques amb el contrallum del sol amagant-se.
La temperatura de la cova és de 15 graus Celsius, que es mantenen constants tan a l'estiu com a l'hivern.
La cova fou descoberta al 1905 per algú que cercava excrements de rat penat com a abonament, i es començà a mostrar al públic al 1925.
Els habitants de fa 30.000 anys habitaven els primers 200 metres de la cova; la resta de galeries esdevenien com un temple dedicat als rituals de propiciació. Les pintures eren mètodes màgics per afavorir la caça. Encara avui dia, alguns indígenes d'Austràlia fan servir mètodes de propiciació de la caça, i no poden comprendre com algú surt a caçar sense pintar abans les criatures que vol abatre.
En una de les galeries laterals que acaba en un pou, d'accés impossible sense corda, hi van trobar quatre esquelets, que podrien ser un sacrifici ritual.
En un parell de punts de la galeria la paret està ennegrida a causa de les fogueres que encenien els primers pobladors per iluminar-se. La cova té orificis petits naturals en algun punt que permetia l'evacuació dels fums.
Al paleolític, dins la cova, hi vivien entre deu i quinze persones. Al neolític, es calcula a partir de les restes d'instruments trobades, que hi podien viure fins a quaranta individus.
A banda de les pintures, a la cova hi han trobat restes d'ossos humans i d'altres animals, eines de tall, ceràmica (del neolític).
Dins la cova hom se sent com en un temple, com en una catedral de tall natural, que té algun element superior a les catedrals humanes; un aura d'eternitat de traç diví, de caos ordenat, de llibertat creativa, de força mística. I fan rumiar els 30.000 anys de persones que hi van viure, en comparació amb els 2000 anys de cristianisme. De vegades sembla que la nostra civilització sigui el tot, el summum, el que sempre ha estat, i 2000 anys no és més que una quinzena part del temps dels habitants d'aquesta cova. I si comparem aquests 2000 anys amb els 150.000 anys d'existència dels Homo sapiens, ens trobem que representen una mica més del 1% del temps. I el 99% del temps, quin era el pensament d'aquelles persones que eren pràcticament idèntiques a nosaltres pel que fa a la biologia i a la genètica. ¿És o no és una mena de xovinisme temporal pensar que el món com l'entenem ara és el que ha de ser i prou? El que ara sembla l'embolcall indiscutible de la cultura i la tradició no és res més que un instant en aquesta llarga cursa del gènere humà vers el misteri de l'existència.

.

Més informació:

.

http://www.cuevadelapileta.org/

.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cueva_de_la_Pileta

.

http://www.youtube.com/watch?v=K8w0_cZHMnI

.