Dunes de Valdevaqueros

Les Dunes de Bolonia des de les ruïnes de Baelo Claudia.

.

A les deu del matí del 2 d'agost de 2010, pugem a les dunes de Valdevaqueros. El desert del Sahara puja muntanya amunt. Per qui no conegui les dunes de Bolònia o de Valdevaqueros la meva explicació resultarà insuficient. És com si comencessis a pujar el Montcau des de Coll d'Eres, i enlloc de camins de roca i romanís, t'hi trobessis sorra, i més sorra, i més sorra, que el vent ha anat amuntegant al llarg de segles.

Les dunes són obra del vent de Llevant, que a l'Estret de Gibraltar és un déu.
Des del capdamunt aconseguim una vista esplèndida de Tarifa, del Marroc i de l'Estret. El mar, en aquesta hora i en aquest moment és com una bassa estàtica. La sorra desprèn calor de foc. De dalt fins a baix de tot, una bonior de tobogans de sorra de gra fi.
Té alguna cosa, el desert, que el fa etern

El vent dibuixa ones al gran tapís de la sorra, que va creixent any rere any vers el blau esbandit del cel. L'oceà s'acosta, a cops suau, de vegades enfadat, i no aconsegueix altra cosa que amuntegar més sorra i fer més alta la muntanya.

A la imatge del costat, la carretera d'entre els arbres veu perillar la seva existència per una natura que reclama els seus dominis.