ETA ha de desaparèixer; per humanitat i per bé del procés d'independència.

Per què ETA ha de desaparèixer? Perquè no és vàlida com a negociador, ni com a representant polític, ni com a instrument per assolir cap objectiu. I no és vàlida, perquè té un passat, perquè té les mans i el cor tacats de sang i de mort, i ningú mai no podrà separar les seves sigles de l'horror i la injustícia. ETA embrutarà qualsevol objectiu que defensi.

Per tant, si ETA realment té interès en el procés d'alliberament de les nacions dominades pel blindatge legalista d'Espanya, el millor que pot fer és, primer, condemnar la seva pròpia violència, reconèixer l'error humà i estratègic, declarar-se culpable del mal causat, del dolor produït a tantes persones, que no exclou el mal que hagin pogut fer d'altres, però el mal dels altres no justifica ni exculpa el propi.

Després, s'ha de dissoldre com a organització i renunciar a qualsevol paper com a mediadora o instrument de res; deixar pas a persones o grups que defensin objectius polítics pacífics i que no tinguin un passat violent; i desaparèixer com a grup per a sempre. 

La seva acció ha estat una pedra en el camí de l'alliberament del País Basc, i si continua existint i fent declaracions, continuarà sent un pes insuportable; més ara, que no pas abans. Ja hi ha hagut algun polític espanyolista al qual se li ha escapat de dir que combatre l'independentisme ara és molt més complex que abans, perquè ja no hi ha terrorisme.

La imposició militar o legal per la força exercida per l'Estat Espanyol tindrà molt difícil d'oposar-se a un moviment independentista pacífic, democràtic i humà, si l'ombra nefasta dels que han matat per a qualsevol idea, dels que han preferit les idees a les persones, desapareix per a sempre i deixa de ficar cullerada dins del món de la política, que ha de ser un món exclusiu de les persones respectuoses i democràtiques.

Si a aquesta banda el que realment més li importa és la llibertat del Poble Basc, que desaparegui; no és ni necessària, ni convenient. La seva existència és una llosa que ho posa tot en perill, i que confon un procés que no ha de ser dramàtic sinó respectuós amb totes les parts. És hora que les fronteres no les decideixi la sang sinó els vots i la paraula. I que els que han estat violents, com a mínim, tinguin la mínima decència de fer invisible per a sempre l'organització que tant de mal va fer.  

Els diners no tenen valor, les persones tenen valor.

Vulnerabilitat de les mans sagrades d'un infant; petites i delicades mans, traçades fins al detall més ínfim amb la delicadesa d'un mestre orfebre per una natura que el fa tan fràgil. Infant d'ulls seriosos que ha arribat sense demanar-ho, que té el que té, perquè ho té, perquè li ho han donat, o que no ho té perquè no li ho han donat. Infant que té fred o que té por, que es mor o que viu perquè no l'abriguen, perquè l'espanten, perquè no el curen o no l'alimenten, o perquè el maten... Déu convertit en carn viva, feble com un castell de sorra a la riba de quasevol platja. Fat d'atzar i amor. Ulls de vidre i d'aigua de cala Jónculs. Pell de pètal humit; suau com la neu verge, brillant com l'ivori.

Com et poden mirar amb rancúnia? 

No li doneu les fotos, que la seva mare no les ha pagades! 

Que no bereni, que no ha pagat la quota.

De samarretes, n'han sobrat; però no les ha pagades i no podem fer el ruc. 

I les fotocòpies? Al nen que no ha pagat el material, ni una fotocòpia.

Rauc de granota vella i pansida, comptant euros amb disgusts. 

Ric pelat que engrapa quatre quartos, que són els pocs que es pensa que té, perquè els que encara són més pobres no prenguin el que no han pagat. 

L'infant que neix on neix sense triar-ho es queda sense fotos, i les fotos que sobren són llençades perquè ningú no ha bescanviat euros per elles. I els euros esdevenen els directors dels destins i les misèries. 

Tant disseny de mans i dits i orelles i neurones màgiques guspirejant a la nit de la inconsciència... Tot llençat a la maleïda obsessió per posseir papers que diuen que valen molt. 

Els diners no tenen valor, les persones tenen valor.  

.

.

Presentació del blog "Nude Light".

Amics...

...sempre he tingut la inquietud de fer arribar les meves paraules a les persones que parlen anglès, o a les persones que, bo i no tenir l'anglès com a llengua mare, l'entenen, i no entenen potser ni el català ni el castellà.

Per aquest motiu, per a parlar de Catalunya als americans, anglesos, australians... per a parlar de Catalunya al món... per a parlar de la necessitat de defensar el medi ambient... per a parlar del sentit no sexual de la nuesa a la natura, que molta gent a Europa comprèn i defensa... per a mostrar la cultura, la música, l'estil de la mediterrània... he inaugurat un blog: Nude Light, exclusivament en anglès. Un anglès que em veuré obligat a refrescar i a millorar ( i és aquest un altre bon objectiu que vull aconseguir amb el nou blog).

Tot i els pocs dies que porta, i tot i la pega de no estar indexat encara pels robots de google, el blog ha rebut un nombre considerable de visites gràcies al suport de les xarxes socials.

Voldria demanar a tots els qui tingueu blog, si ho veieu bé, és clar, que poseu un link cap a:

 http://nudelight.blogspot.com 

 als vostres blogs. M'han dit que un blog força enllaçat els senyors de google l'indexen abans. 

No cal ni que  digui que també us enllaçaré a vosaltres.

També us animo a crear blogs en anglès; ajudareu a donar a conèixer Catalunya al món.

Gràcies!   

Fa poc que han vingut de fàbrica, i encara no se'ls han oblidat les consignes.

Què fas que crides? No cridis. Si són nens.

Què fas que agafes el cetme i entres a l'aula? No disparis, home, que són nens.

Què fas que parles com si els haguessis de suportar, com si aguantar-los fos un suplici, com si no tinguessis res a aprendre d'ells?

Què fas que no els deixes beure aigua?

Què fas que mal penses? No són enemics.

Què fas que no toleres ni un somriure, ni una broma, ni un error?

Què fas que tens tanta pressa quan expliques? Gaudeix.

Què fas que no els entusiasmes amb allò que expliques?

Què fas que parles amb esgotament, com si allò que expliques t'avorrís?

Què fas que no tens els ulls humits d'emoció, pel repte que se't proposa? Una hora de classe en què unes quantes desenes de cervells es disposen a percebre allò que tu dibuixaràs a l'espai de la seva imaginació.

Què fas que no fas broma amb ells?

Què fas que quan castigues ho fas de mala llet?

Què fas castigant la gent per pertànyer a un grup? “Ets del C?”, li preguntes a un, “Sí, sóc del C”, et respon. “Doncs au, castigat! Perquè el C està castigat”. Ensenyes, així, l'art refinada dels dictadors, que reprimeixen grups sense matisos ni excessives preocupacions per la justícia. Allò que pretens ensenyar amb el càstig, ho esguerres amb el que el càstig ensenya sense que tu ni te n'adonis. Eduques més amb el que fas que amb el que dius. Com pots parlar de respecte, si no respectes?

Què fas que els parles com si valguessin menys que els adults? ¿Què fas que fas enfadar els motors del grup, afegint-los a un sac impersonal anomenat classe? Fas enfadar els que et poden ajudar a crear l'ambient, la màgia, l'escena, el clima.

Què fas que no aprens d'ells les úniques actituds raonables davant l'existència? Curiositat, alegria, optimisme, energia, sinceritat, bondat, acció, moviment, creació, esperança... Fa poc que han vingut de fàbrica i encara no se'ls han oblidat les consignes.

I malgrat tot, i a l'últim, veig que sembla que et sigui igual que tothom parli mentre expliques; no atures la classe quan veus que no hi ha passió pel que dius, i que les ments que vols atraure et fugen. T'has cansat de cridar?

I malgrat tot, veig que bo i la mala llet que gastes, tot i el cetme, hi ha un soroll de fons a l'aula, un malestar, que fa que no sigui agradable aprendre.

I malgrat tota l'artilleria que has disparat per a posar pau, has deixat una aula en guerra.

No ets amb ells, no se senten amb tu; tens por.

Què fas que tens por? Si són nens. Si són tu. 

Salvados. Felipe González i Artur Mas.

Imatge a la viquipèdia de Presidència de la Nación Argentina

.

.

.

Felipe González: “vostè comprendrà que si Catalunya decideix per majoria declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar per molt democràtic que sigui i per moltes majories que ho avalin”

Artur Mas (hauria pogut respondre, que no ho va fer): “Vostè comprendrà que si la Constitución Española diu que s’ha de declarar la guerra al Rosselló, això no es pot acceptar, per molt que ho digui la carta magna que Espanya va votar el 6 de desembre de 1978.”

La legitimitat democràtica la donen les majories sobre realitats constructives i democràtiques, no pas sobre fets violents o antidemocràtics. De la mateixa manera, les constitucions no poden prohibir exercicis democràtics, i si ho fan, són antidemocràtiques i ha de prevaldre el sentit de democràcia i de llibertat per damunt del blindatge legalista antidemocràtic.

Preguntar al poble, és cívic, democràtic i constructiu… Declarar una guerra, tot el contrari.

Barcelona

Hi ha punts de vista per la ciutat que fan que et paris i que els capturis; no t'hi has d'esforçar gaire; ells t'avisen. 

I tant se val quina càmera tens; als punts de vista els és igual. Et presenten una escena, una combinació de formes i colors que dibuixen per causes atzaroses un quadre diferent i potser mai vist; i l'has de capturar. 

I cada dia, a cada hora, els punts de vista que et criden són diferents; depenen de la llum, de l'estat d'ànim del fotògraf, del clima, de l'atzar de l'urbanisme...

Avui ha tocat Barcelona. Espero que us agradi.

Com educar els fills (I) La sabatilla? El calbot? El mètode fàcil i carca que aixeca passions. El fracàs.

Cada dos per tres em quedo gelat quan escolto algú de qui mai no ho diria defensant el cop de sabatilla al cul, la bufetada, o el calbot als fills. I t'ho diuen donant per segur que tu penses com ells, que és evident, que és de calaix. I hi posen un èmfasi especial, de manera que si manifestes una opinió diferent apareix com a absolutament evident que pixes fora de test, que no saps de què parles, que no hi toques, que vas de progre, o que acabaràs mal educant les criatures.

Potser sóc utòpic, però de moment, des de la meva dissidència, me'n vaig sortint. Avorreixo qualsevol mètode que defensi un aprenentatge per ensinistrament. Si un nen o nena aprèn algun concepte com si fos un gosset, en realitat no l'aprèn de debò. Res que es deixi de fer per por a una agressió, lleu o poderosa, es deixa de fer per convicció. Madurar no és resignar-se i abandonar un hàbit per por a unes conseqüències, sinó abandonar els actes inadequats, i abocar-se als bons, pel fet d'haver descobert una positivitat que sedueix; ja sigui per raonament o per sentiments.

Educar amb mètodes físics, ni que siguin simbòlics, ni que siguin lleus, ni que no siguin premeditats, enceta una cadena mimètica d'ensinistrament que es reproduirà, si no hi ha un canvi intel·lectual profund, a la següent generació, i que ofegarà l'autèntic aprenentatge. El nen o nena, a més, són éssers sagrats; més sagrats que un rei, que un emperador, que un papa o que una hòstia consagrada. Tractar-los com a éssers irracionals és una barrabassada, a banda que els perjudica greument, que aixafa la seva espontaneïtat, i que castra bona part dels dons amb els quals neix i que s'han de potenciar. L'educació necessita créixer damunt dels dons naturals dels sentiments, l'empatia, la tendresa, la confiança, l'esperança, la llibertat...

Qui necessita recorre a cops, siguin com siguin els cops, és un fracassat com a educador. L'amor que estima amb cops és un amor malalt i miserable que algun dia evidenciarà la seva buidor.

Cada vegada que aconseguim que un nen o nena creixin gràcies a un afalac, a una paraula encertada, a una motivació plenament aconseguida, estarem contribuint a construir una persona superior, sana mentalment, que tindrà més possibilitats d'estimar sense posseir, i d'acceptar que els altres han de canviar el seu obrar, si és que l'han de canviar, per pròpia decisió i en llibertat. 

Hi ha moltes més coses a dir, però avui ja m'he cansat. Un altre dia continuo.