Hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror

De vegades sorprèn que hi pugui haver tants colors allà a on no hi ha gaire llum, sovint gens de llum. Però llavors recordo que els colors no esta a les coses sinó a les ments que perceben; i que hi ha ments, com les d'alguns peixos, que amb poca llum, o potser en absència de llum solar, poden percebre les freqüències de les ones electromagnètiques minses que hi pot haver a causa de diferents orígens i que reboten en els objectes de la foscor. Per tant, hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror. Hi ha vida a on només hi percebem aigua. Probablement hi ha consciència i comunicació allà a on nosaltres hi veiem només bèsties. L'Homo sapiens ha d'aprendre que allò que no sap no ha de ser necessàriament inexistent o fals o imaginari; i ha d'aprendre que allò que no entén ha estat originat o produït per una natura que no comprenem del tot. Si la natura ens ha fet, és normal que els nivells de complexitat que la governen no puguin estar del tot dins les nostres capacitats. Almenys, de moment.

Deixo la filosofia a banda, i us convido a veure les imatges que he pres avui a sota del mar de les rodalies de Tarragona. L'aigua era clara, i els peixos, que ja em coneixen d'altres vegades i que tenen uns sentits diferents als humans, no em tenien por, perquè coneixien les meves intencions; fins i tot diria que se'm posaven bé per a sortir a la foto.

Més avall, podeu veure un ocell que s'estava tot tranquil dalt d'una roca i que tampoc no ha fugit de mi, ni quan m'hi he plantat a menys d'un metre i a dalt de la roca.

I a les últimes fotos hi podreu veure una sirena submarinista i alguns paisatges groguencs iodats d'aquesta platja nostra, naturista, lliure, i de moment salvatge i ecològicament conservada; creuem els dits perquè duri molts anys en les condicions més semblants possibles a la bio / geo / morfologia que ha tingut als últims milers d'anys.

De vegades, no fer cas de les pors produeix la mort, però més vegades, encara, les pors impedeixen la vida.

Gairebé sempre, la por, qualsevol tipus de por, i les seves conseqüències, són pitjors que allò que es tem; provoquen paràlisi i retrocés.

La intensitat i el goig de la vida esclaten quan un es decideix a superar les pors, els complexos, els prejudicis, la vergonya, la mandra, el sentit del ridícul... Existeixen paratges virginals a on gairebé ningú no hi arriba perquè gairebé ningú no es decideix a viure a un ritme i a unes ordres diferents a les de les pors i els tabús imposats.

Si alguna vegada estàs convençut, o et sembla, que tal o qual comportament no és normal, o no té sentit, torna-t'ho a plantejar. Perquè la meitat de les vegades descobriràs que tal comportament és un comportament alliberador i apassionant, que no fa mal a ningú, que t'ajuda a mirar d'una manera diferent el món, i que no hi ha cap raó lògica per a evitar-lo, reprimir-lo o impedir-lo en algú altre. Però fixa't bé amb el que he escrit, la meitat de les vegades; només la meitat.

De vegades, no fer cas de les pors produeix la mort, però més vegades, encara, les pors impedeixen la vida; potser surt a compte acceptar el risc de la mort per a no perdre l'essència i la llibertat de la vida per culpa de les pors. 

Els continents desconeguts els descobreixen els que s'arrisquen a no fer cas de les seves pors, i la vida ha de ser un descobriment constant.

El drama no és morir-se, el drama és renunciar a l'amplitud de la vida per culpa de les pors i dels prejudicis.

Les pors són parets, si les tires a terra, la teva casa, el teu espai vital, és més ampli, ni que potser hagis de renunciar a tenir casa.

La societat que construeix les seves lleis al pas que marquen les pors i les prevencions obsessives es converteix en una societat neuròtica, a on la confiança en les persones i en la vida deixa d'existir. De res serveix prevenir la mort si per prevenir-la esclafem la vida.

.

.

.

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.

Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 

La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 

Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.

La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.   

No hi ha ètica sense llibertat estètica

No tens respecte per tu mateix, li diuen a un jove al que veuen sense samarreta sota el sol d'agost. La pell del tors nu la senten com una humiliació a la persona humana. Les clivelles de la pell, el bru terrós dissenyat per l'evolució durant mil·lennis, les corbes suaus dels músculs, la bellesa natural, infinitament més bella que qualsevol bellesa manufacturada en una fàbrica per màquines que absorbeixen electricitat. Cal dir que l'electricitat de les indústries, de moment, es fabrica majoritàriament amb d'altres màquines que escupen fum a l'atmosfera; com més falses necessitats consumim més innecessàriament contaminem.

No tens respecte per tu mateix, insisteixen, encorbatats, com si la indumentària dels poderosos, dels ciutadans burgesos, dels senyors, fos més digna que la mateixa pell humana. Com si a la vida només valgués un estil, una línia, una manera de guarnir-se, de tapar-se, de vestir-se... la dels adoradors de les tradicions, garants dels costums dels avantpassats.

Al mateix sac hi posen les barrabassades més inhumanes i el fet de no portar samarreta, o de dur gorra, o de no fer servir banyador, o de vestir-se d'aquesta o d'aquella altra manera. I molts no gosen dir tot el que senten i tot el que pensen, perquè saben que part del que senten i del que pensen evidencia la seva intolerància i la seva voluntat acèrrima d'imposar la seva cultura, la seva moral, la seva ideologia, el seu estil, com a únics i obligatoris.

Alguns d'ells, els menys però molt poderosos, han creat com una mena d'estat dins l'estat. Estan organitzats. Es reuneixen de tant en tant per a decidir estratègies secretes que busquen un únic objectiu. Imposar la seva civilització, que entre d'altres doctrines té la intenció d'establir la repressió i el protocol, de convertir unes formes determinades en dogmes socials, d'ofegar la llibertat d'expressió en tot allò que faci referència a la nuesa humana, a la natura humana, a la llibertat creativa, a l'obertura de ment que mena a eliminar els fetitxes construïts pels inquisidors i els repressors de totes les èpoques.

No tens respecte ni per tu mateix ni pels altres, li diuen a un xicot que en una plaça de Barcelona, vestit només amb unes bermudes i una gorra, fa salts dalt d'un monopatí, en una pista corbada, sense ficar-se amb ningú i sense dir a ningú com s'ha de guarnir.

L'autèntica falta de respecte és dir-li a algú com ha de ser la seva indumentària o com no ha de ser. L'autèntica falta de respecte és l'exercici d'ofegar i desdibuixar una part importantíssima de la riquesa de la creativitat humana, la llibertat d'indumentària que forma part de la llibertat d'expressió, i els colors i les formes i la bellesa d'un món que de natural és divers, amb una diversitat que ens ajuda a tenir la ment més oberta i a no enclaustrar-nos en la uniformitat castradora dels qui defensen una moral i una estètica úniques i absolutes. No hi ha ètica sense llibertat estètica.  

.

.

.

Estic cansat.

En aquest blog parlo moltes vegades de la meva sensació de felicitat, i més que sensació potser hauria de dir vivència o immersió; i quan en parlo, no menteixo. Per això és just també parlar de la meva sensació de cansament o d'abatiment quan aquest arriba, que no vol dir pas un abandonament del vaixell de la felicitat; hi ha estranyament una felicitat misteriosa que conviu amb el dolor i amb l'abatiment; creix per dins igual com l'herba creix sota la neu a l'hivern. 

Estic cansat. No és un cansament  físic, i si ho és, és un cansament físic que té en el seu origen un esgotament psicològic. Estic cansat no pas per les nits en què dormo poc pel fet d'estar escrivint poemes sota els estels o per cantar a cor amb quatre gats, sinó, precisament, per les nits en què no ho he fet. El meu esgotament té el seu origen a la sensació real de no poder donar abast a la magnitud de la feina que m'estimo. Quan això passa, un, si pot, ha de manifestar la seva incapacitat per a tirar endavant i demanar ajut; potser una millor redistribució de les responsabilitats. El que més esgota, més encara que les hores de feina, és l'excés de responsabilitats, moltes de les quals no depenen exclusivament d'un mateix. De sort que la gent que un es troba per la vida són persones com cal; de fet, la majoria de persones són persones com cal, i pel que fa a la necessitat de redistribuir les tasques, o, si més no, pel que fa al respecte al meu cansament, tot han estat ajuts.

Estic cansat també pel món. Al 2008, crec que va ser, ja ho vaig escriure: estem entrant en un cicle ultraconservador en tots els àmbits. L'alenada d'aire fresc que a les últimes dècades del segle XX semblava encetar un canvi de civilització ha donat pas a uns temps de pors i de prevencions. Les lleis s'encarcaren i es dissenyen per a preveure qualsevol desgràcia ni que sigui al preu d'ensulsiar la llibertat individual, d'expressió, d'opinió... Torna la velleta que s'escandalitza pels petons al carrer, pels cossos sense samarreta, per les dutxes sense porta i per la paraula comunisme... tot i que la velleta ara ja no és vella i es pinta com una pija de pedralbes amunt i se'n va de viatge amb les amigues i no passa penúries. L'onada que va venir del mar amb tanta embranzida i que ens parlava d'un món més lliure, més obert, més valent, més natural, menys consumista... se'n torna per la seva pròpia inèrcia mar endins. De fet, a la història, sempre ha estat així; i jo ja ho sabia. Però  tot i així, em cansa i m'amoïna. I el món avança, però a cicles. Ara anem enrere, amb monarquies i constitucions blindades, i quan torni a venir la onada cap a terra, arribarà més lluny, per a recular de nou, i així sempre. El progrés hi és, però és cíclic, i a cadascú li toca l'època que li toca.

Sóc, però, molt optimista; ho dic amb tota sinceritat. Crec en la compensació natural. Tot allò que no agrada a la natura, la natura ho acabarà extingint, i aquest és el meu consol i la meva alegria. El progrés rau en el fet que les lleis naturals, que hi són sense el nostre permís, d'una manera implacable condueixen la vida cap allà on les lleis naturals volen, per això sé que tot acabarà bé. 

Sóc optimista també perquè sé que la persona humana pot viure en llibertat ni que estigui  tancada en una garjola. Tal com deia Henry David Thoreau, la imaginació de l'ésser humà li permet habitar en un paradís ni que el seu cos romangui en una presó. Dins del cor i del cap de les persones que estimem la llibertat, existeix realment  aquesta  llibertat, i la utopia que molts rebutgen és ja una realitat dins nostre i fins i tot dins del petit  nucli familiar proper. Ningú no pot apagar la flama de la llibertat que fimbra amb el vent sense apagar-se. Hi haurà qui no veurà la llum de la torxa, però no podrà impedir que els que l'estimem la subjectem amb el puny i apuntem cap als estels. La llibertat és una realitat per aquells que creiem en ella i el nostre esgotament, i fins la nostra son definitiva, no seran res més que el preludi d'un món més lluminós i més positiu. 

El curs que ve m'omple d'esperança perquè tinc la convicció que podré fer encara millor les coses; fer menys per a fer-ho millor, per  aconseguir que les coses estiguin ben fetes. I siguin quines siguin aquestes coses, fer-les bé és una font de serenor i d'esperança.