Estic cansat.

En aquest blog parlo moltes vegades de la meva sensació de felicitat, i més que sensació potser hauria de dir vivència o immersió; i quan en parlo, no menteixo. Per això és just també parlar de la meva sensació de cansament o d'abatiment quan aquest arriba, que no vol dir pas un abandonament del vaixell de la felicitat; hi ha estranyament una felicitat misteriosa que conviu amb el dolor i amb l'abatiment; creix per dins igual com l'herba creix sota la neu a l'hivern. 

Estic cansat. No és un cansament  físic, i si ho és, és un cansament físic que té en el seu origen un esgotament psicològic. Estic cansat no pas per les nits en què dormo poc pel fet d'estar escrivint poemes sota els estels o per cantar a cor amb quatre gats, sinó, precisament, per les nits en què no ho he fet. El meu esgotament té el seu origen a la sensació real de no poder donar abast a la magnitud de la feina que m'estimo. Quan això passa, un, si pot, ha de manifestar la seva incapacitat per a tirar endavant i demanar ajut; potser una millor redistribució de les responsabilitats. El que més esgota, més encara que les hores de feina, és l'excés de responsabilitats, moltes de les quals no depenen exclusivament d'un mateix. De sort que la gent que un es troba per la vida són persones com cal; de fet, la majoria de persones són persones com cal, i pel que fa a la necessitat de redistribuir les tasques, o, si més no, pel que fa al respecte al meu cansament, tot han estat ajuts.

Estic cansat també pel món. Al 2008, crec que va ser, ja ho vaig escriure: estem entrant en un cicle ultraconservador en tots els àmbits. L'alenada d'aire fresc que a les últimes dècades del segle XX semblava encetar un canvi de civilització ha donat pas a uns temps de pors i de prevencions. Les lleis s'encarcaren i es dissenyen per a preveure qualsevol desgràcia ni que sigui al preu d'ensulsiar la llibertat individual, d'expressió, d'opinió... Torna la velleta que s'escandalitza pels petons al carrer, pels cossos sense samarreta, per les dutxes sense porta i per la paraula comunisme... tot i que la velleta ara ja no és vella i es pinta com una pija de pedralbes amunt i se'n va de viatge amb les amigues i no passa penúries. L'onada que va venir del mar amb tanta embranzida i que ens parlava d'un món més lliure, més obert, més valent, més natural, menys consumista... se'n torna per la seva pròpia inèrcia mar endins. De fet, a la història, sempre ha estat així; i jo ja ho sabia. Però  tot i així, em cansa i m'amoïna. I el món avança, però a cicles. Ara anem enrere, amb monarquies i constitucions blindades, i quan torni a venir la onada cap a terra, arribarà més lluny, per a recular de nou, i així sempre. El progrés hi és, però és cíclic, i a cadascú li toca l'època que li toca.

Sóc, però, molt optimista; ho dic amb tota sinceritat. Crec en la compensació natural. Tot allò que no agrada a la natura, la natura ho acabarà extingint, i aquest és el meu consol i la meva alegria. El progrés rau en el fet que les lleis naturals, que hi són sense el nostre permís, d'una manera implacable condueixen la vida cap allà on les lleis naturals volen, per això sé que tot acabarà bé. 

Sóc optimista també perquè sé que la persona humana pot viure en llibertat ni que estigui  tancada en una garjola. Tal com deia Henry David Thoreau, la imaginació de l'ésser humà li permet habitar en un paradís ni que el seu cos romangui en una presó. Dins del cor i del cap de les persones que estimem la llibertat, existeix realment  aquesta  llibertat, i la utopia que molts rebutgen és ja una realitat dins nostre i fins i tot dins del petit  nucli familiar proper. Ningú no pot apagar la flama de la llibertat que fimbra amb el vent sense apagar-se. Hi haurà qui no veurà la llum de la torxa, però no podrà impedir que els que l'estimem la subjectem amb el puny i apuntem cap als estels. La llibertat és una realitat per aquells que creiem en ella i el nostre esgotament, i fins la nostra son definitiva, no seran res més que el preludi d'un món més lluminós i més positiu. 

El curs que ve m'omple d'esperança perquè tinc la convicció que podré fer encara millor les coses; fer menys per a fer-ho millor, per  aconseguir que les coses estiguin ben fetes. I siguin quines siguin aquestes coses, fer-les bé és una font de serenor i d'esperança.