Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, September 7, 2012

La Terra els espera per un bes

 Arribes al final de la Terra, allà on la carretera s'ha fet camí, i a on el camí s'ha mort en un atzucac que et força a deixar el cotxe ran de bosc i damunt del mar, lluny de pobles i edificis. Camines cap un far, que és a quatre quilòmetres, per un viarany de roca i terra, amb clapes de sorra duta pel llevant centenars de metres enlaire. Veus braus, vaques, cabres, algunes salvatges; un camaleó, voltors al capdamunt de les penyes, solitud i natura verge. Arribes al far i tens l'oceà Atlàntic a la mitja circumferència del planeta que se t'obre; el mar obscur amb crestes blanques. A l'altra banda, i al lluny, amb nitidesa, el rostre d'Àfrica, la gran muntanya que mira a Gibraltar; el vent, avui suau, que branda els caps dels arbres; flaire de pinassa, de sal; so de llagostes; trepig de branques flonges damunt cantells i grava. Baixes des del far per un camí, ran dels penya-segats. Fas ziga-zagues, cada vegada més a prop del blau, i distingeixes els cossos humans que s'estan a la sorra i a l'aigua; alguns nus, d'altres tapats com decimonònics, o ianquis, o integristes, o com mal educats en el sentit menys dolent de la paraula (ningú és culpable de com l'han educat). Un quilòmetre enllà, arribes a la sorra i t'adones de com els programes de televisió i la infinita informació de la xarxa han dut a la platja més recòndita de Cadis tot un ventall de persones que de poc que no es presenten amb sabates de taló, nevera, equip de música, modelets de les franquícies més esnobs, més absurdes, més mentideres, més consumistes, més buides, més destructives; orgull absurd satisfet de misèries que es contemplen com conquestes. Al costat de la desfilada de la moda de bany temporada 2012, un grapat de deu o dotze persones nues, famílies i grups d'amics, sostenen la torxa de la llibertat de la nuesa i de l'enamorament de la natura salvatge. Et poses ran de camí i et fas bandera, perquè qui vagi arribant sàpiga que arriba a un temple en el qual la indumentària sagrada és la pell, ni que desenes de persones, amb la boca mig oberta i els ulls badocs, situïn en diagonal l'eix de simetria del rostre, pensant-se que els nus són rars, quan de fet els rars, els pobres, els qui es perden un bes misteriós d'una mare ignorada, són ells. Rere teu, arriba un grup de noies; albiren el gruix de la platja i només veuen la desfilada de moda; els nus encara no, perquè fora de tu i dels teus, són lluny, i a tu encara no t'han vist. Les noies es preocupen: “Pero tia, no era nudista esta playa?”, diuen. Després et veuen, us veuen. Respiren alleujades. S'alliberen de la roba i, a poc a poc, la guerra es va guanyant i la innocència de l'ésser s'imposa. Avui quinze, demà vint, la setmana que ve trenta. A poc a poc els que inclinen l'eix de simetria del rostre comencen a pensar que hi ha més vida enllà del que els han mal ensenyat, que hi ha més sensacions, que la Terra els espera per un bes, i algun dia el gaudiran.
Al ranvespre, esperem la posta des del far; i contemplem el sol capbussar-se, nu i bell.
(continuarà)  





















Wednesday, August 29, 2012

El normal és viure extasiats pel fet de ser.


Sovint passa que un s'adona del tot del privilegi de “ser”. Existir es manifesta d'una manera tan excepcional i tan miraculosa (front l'aparent infinita probabilitat de no haver estat), que qualsevol incomoditat, qualsevol imperfecció, fins les pròpies limitacions, resten esborrades i tot és com una loteria constant, com adonar-se que constantment estem de vacances i que constantment vivim una festa, només pel fet de ser.

Això em passa molt, gairebé sempre. I no dec ser l'únic que ho viu.

Però llavors apareix algú i sembla com si maldés per a demostrar que no tinc raó. Com més estimem aquest algú, més poder té damunt nostre, i més capacitat d'esborrar-nos, ni que sigui fugaçment i per poc temps, aquest miratge en què vivim i que em fa l'efecte que és l'únic estat d'objectivitat real. Però malgrat tot, no podem fugir de la gent; i l'hem d'estimar, i molt. Allunyar-nos de la gent per evitar que esbotzin el nostre estat de perpètua felicitat seria condemnar a mort la mateixa felicitat. La felicitat que és de debò no desapareix per la relació amb les persones; pot ennuvolar-se una estona; pot haver-hi fins i tot alguna tempesta elèctrica, però si allò que vivim és real, torna a sortir el sol. Sortirà tan de pressa com impermeables siguem a les balmades exigències de perfecció que el nostre entorn ens pugui imposar; la única perfecció amb sentit és servir i estimar.

La majoria de la gent, de les gotes d'aigua en fa mars i oceans; dels brins de palla a l'ull, en fa bigues; de les petites incomoditats, en fa tragèdies. La majoria de la gent, si escolta l'expressió “el privilegi de ser”, resta com si sentís la frase “l'art barroc”, i continuen plorant per la vorera plena de fulles seques, o el marc de la finestra que sembla que tingui una mica de rovell, o el veí que tus sempre a les deu del vespre i ens desconcentra de la lectura, o aquest marit que tinc que només fa que escoltar el futbol a RAC1. La loteria de veure les estrelles cada nit, el cel blau als matins dels dilluns i dels dimarts, el sol lluminós de l'hivern, els bassals de la pluja, l'olor dels carrers mullats, la nena que camina per la vorera i que juga a fer barques amb les fulles, el guspireig del sol en travessar un vas ple d'aigua... la loteria de mirar tot això i plorar de goig, aquesta loteria, aquest luxe, aquest privilegi es converteix per a molts en invisible, i es perden llavors la intensitat brutal de felicitat que la contemplació de tot això produeix.

No deixeu que ningú us robi el convenciment que només pel fet de ser vivim en un miracle continuat. Però no intenteu convèncer ningú, perquè és un descobriment personal i intransferible; no es pot ensenyar, només es pot aprendre. Resteu a prop quan algú rondini per les cagarades que de vegades fan els ocells, però conserveu encès, ni que sigui ben endins i en silenci, el foc de la vostra felicitat impertorbable.

Monday, August 27, 2012

Iparralde. Ipar Euskal Herria. El cel.



Virst, l'extraterrestre humà, diria en el seu Informe sobre l'Homo sapiens, que si hi ha algun paisatge a la Terra que representa el màxim esplendor de la bellesa urbana en plena integració amb el verd del bosc i el blau de la mar, aquest paisatge seria el del Pais Basc francès. Potser l'indret on la vida, segons com es visqui, podria assolir, per la climatologia, el paisatge, la gastronomia i l'elegància rústica dels edificis, la màxima qualitat. Existeixen molt poques raons per no ser plenament feliç, per no viure en una serenor profunda i constant, si un té la sort d'existir a Hendaia, a Saint Jean de Lux, a Biarritz, a Baiona, a Urrugne, a Anglet... Un s'estima la pluja, adora la pluja, s'enfila, amb la pluja, a les alçades més lliures i menys tradicionals de l'espiritualitat humana, animal i ciutadana. Aquí hi és tot; mar, muntanya, boira, pluja, sol, bosc, verd, cales, platges, carrers antics, carrers moderns, història, llengües, barreja d'aigües de diferents mars, barreja de llengües de diferents pobles, el gust de França, la profunda saba d'Euskadi, un reflex llunyà d'una Espanya propera que hi aporta sang i pebre, barreja d'idees... tot dins d'una uniformitat natural escrita amb els colors del verd, el gris plumbi del cel, la pluja i la pedra. Si ara mateix pogués escollir on viure, triaria un petit racó entre Saint Jean i Biarritz, enmig del verd i amb el mar a prop. Arran dels Pirineus i d'una costa salvatge que em conec força i que m'estimo molt. Necessito pluja. Que plogui!