Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, March 15, 2013

Escala a la vida.




Estic fent escala a la vida.
I m'enamora l'aeroport.
L'objectiu no és el destí, sinó el viatge.
Pensar en un destí seria pensar en el final del viatge.
I el viatge no s'acaba mai.
La vida és l'escala del viatge a on ara em trobo.
Estic fent escala a la vida.

Tuesday, March 12, 2013

Vaga d'estrès.




VAGA D'ESTRÈS


Adverteixo als companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès. 
D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. M'ocuparé, però no em preocuparé. I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. I si tinc defectes, els tinc.
M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant. 
Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones. 
La més important de totes és l'amor. 
A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic. 
Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar. 
Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran, espero anar-me'n jo abans. 
Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera. 
La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no nomès al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat. 
Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.
Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n fum; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí. 
I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.

Monday, March 11, 2013

La vida és massa curta per a no estimar-nos. El temps és massa preciós per a no estimar-nos.




De vegades, quan plou aigua, no aprenem que l'aigua dóna la vida, i ens lamenten de mullar-nos; però la pluja que cau de les boires és una benedicció de la vida. Quan plou sang, en canvi, les columnes de l'existència trontollen, i ens n'hauríem d'adonar; ens hauríem de donar que el que sosté la volta del cel, i tots els astres, trontolla fins al punt de cridar-nos sense mots al cor. Copsem l'estupidesa de quan ens lamentàvem de la pluja d'aigua; ara que plou sang. A cops, l'ésser més gran que mai no ha existit se'ns planta al davant i ens mira, i no el veiem. Alguna vegada rebem un llibre escrit amb sang i amb horror absurd; el fotut manual de l'únic aprenentatge fonamental de l'existència. Rebem del fat, a cops, la missió cabrona de sostenir el llibre de l'horror i de la veritat amb les dues mans, i amb el cor i amb l'alè, i amb l'estupor a la ment; i ens convertim nosaltres mateixos en llibre de dolor i d'ira; i el deixem llegir a aquells qui puguin; sovint, ningú no pot.
El coneixement de l'única realitat que de debò importa és intransferible; se'ns n'atorga el sentit, a poc a poc i amb dificultats, com en un part. De vegades, el sentit no arriba. Alguna vegada, el sentit ni tan sols no hi és; i en aquesta manca de sentit, la vida ens parla amb un dolor atroç, com un volcà, com un terratrèmol, com un malson que es materialitza i que odiem; llavors desitgem el final. El part de la mort és feixuc com el part de la vida, i el dolor se'ns arrapa a la carn i a l'ànima com un poema absurd i insuportable. Les explicacions doctrinàries provoquen el vòmit, perquè la veritat i l'horror no es poden convertir en paraules i van, massa vegades, del bracet. De sort que la veritat, mal que dolorosa, és infinitament millor que la puerilitat de la doctrina i que el mateix horror que n'esdevé vehicle; el fotut horror esdevé vehicle de la veritat intransferible. El part de la mort ens fa més forts o ens fulmina, ens obre a l'esperança o ens destrueix. El part de la mort converteix en sants els qui no ho eren, i els atorga una dignitat i un dret que els qui no hem perdut els braços, ni les cames, ni la polpa de la carn, ni allò que és més que tot això, mai no assolirem. El part d'algunes morts fa que calli tot el que hagi de callar, i que el que ha de callar i no calla esdevingui petit com un insecte. Alguna vegada el silenci és l'únic mot possible. El part d'algunes morts ens fa perdre totes les pors, perquè després d'aquest part podem dir que hem passat una realitat més paorosa que la mort pròpia; després d'això, res més dolorós no ens pot succeir. La vida és massa curta per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos. Els instants que no són d'amor són perduts per sempre. L'amor ens du a tots a un mateix punt tan de pressa com de pressa passa la vida. Res que ha estat estimat no és perd. Res que s'estima no es mor de debò. En l'amor ningú no s'allunya de ningú. L'amor passa de la vida a la mort com quan una gavina vola de la terra a la mar. L'amor no mor amb la mort. L'amor és el llenguatge que compartim amb els qui de vegades ens semblen llunyans. 

Wednesday, March 6, 2013

La meva pau




La meva pau 
és una llar a una cabana
de pedra antiga enmig d'un bosc; 
a fora neva amb força i bufa 
el vent que udola arran del cim. 
El gruix, tan blanc, engrossa el plàcid
mantell de nata i de claror
La fúria nua de la Terra
és massa bella per fer por.

  

Tuesday, March 5, 2013

A poc a poc. (Pole Pole)



Hi ha un munt de dolors, de molèsties, d'inflors, d'arrítmies... que són del cap; concretament de la part del cap que no és conscient. 
Són, sovint, un avís, una protesta, una manifestació de la ment contra la nostra submissió a l'estrès i a les preocupacions. 
I encara que ens pugui semblar el contrari, la submissió a les preocupacions és una rendició voluntària. Estem programats per a preocupar-nos, per a sentir-nos culpables, per angoixar-nos, per a complir unes expectatives, per a obsessionar-nos amb l'objectiu de procurar per a la nostra identitat una bona imatge, per a viure pendolant del passat al futur sense aturar-nos allà on hi és tot, que és al present.
La desprogramació és possible. 
Deixeu de preocupar-vos. 
Què pot passar? El mateix que passarà si us preocupeu, però estareu més tranquils. 
Falleu? 
Doncs falleu, i què? 
Procureu no fallar en l'essencial: no equivocar-vos de cama si sou metges i n'heu d'amputar alguna, no deixar que un innocent es condemni si sou advocats, no permetre que cap alumne es desmotivi si sou professors... No falleu en l'essència, que és el servei; poseu-hi la intel·ligència, la voluntat, el cor, i la il·lusió... Però sobretot, feu allò que sabeu fer; per a viure tranquils. No accepteu càrrecs o tasques que van més enllà de les vostres afinitats només per amor al poder o a l'èxit; si treballeu en allò que estimeu, ho fareu bé; si s'us posa la pell de gallina com a mínim un cop a la setmana amb la vostra feina, ho fareu bé.
Fora d'això, prohibiu-vos la preocupació. 
Digueu que el vostre metge o la vostra religió no us la permeten.
Escolteu la pluja, el cop del vent de la nit. 
Mireu la muntanya, d'on ve tota la força, i us aixecareu per damunt dels verds turons. 
Negueu-vos a tenir pressa. Engegueu a regar qui us apressi; potser necessita que l'engeguin a regar per adonar-se que corrent no s'arriba enlloc. Allò que es fa bé es fa a poc a poc.
La perfecció molt poques vegades és necessària. Els ocells fan cagarades. I la natura, que ho ha fet tot tan bell, de vegades provoca que un parell de bessonetes innocents neixin enganxades pel cap, o que una criatura neixi sense ossos, o que una malaltia s'endugui la mare d'algú que acaba de néixer. 
No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por. 
No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats. 
No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant. 
Tot el que és, hi és al present; el que està al passat “era” i ja no existeix; el que està al futur, potser “serà”, i quan sigui, serà present, si arriba a ser. Tot el que de debò existeix, existeix al present; tot el que de debò anhelem i desitgem, ho hem de buscar al present si ho volem trobar.
Hi ha una programació genètica que intenta que siguem infeliços per tal que com a individus Homo sapiens cerquem nous territoris i aconseguim l'expansió de l'espècie. Si aconseguim ser conscients que només és una programació, un fenotip psicològic, una enganyifa de l'inconscient... podrem desprogramar-nos i instal·lar-nos al present, que és on creix la planta de la felicitat.

Treballeu dur, però per plaer, no pas per apagar una preocupació. Aconseguiu de gaudir amb el goig de servir a cada instant els rostres que necessiten el fruit de la vostra feina; mai no la feu per obligació; mai no us preocupeu per les valoracions alienes; tingueu com a únic patró l'aprovació de la vostra consciència i el benestar dels qui reben les conseqüències de la vostra feina.

Mireu la muntanya, la capa atzurada de l'atmosfera quan la travessa el sol, el romaní gemat i la seva flaire. Ompliu-vos d'art, creeu, imagineu, descobriu. L'art us presentarà vosaltres mateixos a vosaltres mateixos. Preneu la vida amb les mans, mireu-la de fit a fit, i gaudiu-la. A poc a poc.

Monday, March 4, 2013

Aquí està tot escrit.



Tot és aquí; en aquest silenci; lluny de les màquines i les estratègies. Aquí no hi ha remuntadors, ni cues, ni altaveus amb estridències, ni botigues, ni dogmàtiques asseveracions complexes. Aquí domina l'estètica del vent i la neu, la forma del pi negre, la plasticitat del gruix, blanc i fred... 
I si preguntes els "per quès", et respondrà el torrent, la suor o el fred, la gana o l'esgotament, i un raig de sol irisat damunt del blanc.
Aquí hi és tot, com en una llavor. I la resposta no surt de la calculadora neuronal, que no té ni inputs ni una percepció absoluta de la realitat. La resposta neix de l'estil que es desprèn de tot això, del traç de la llavor, de la simplicitat que transmet en to qui ho traça tot.
Els encens, les complicacions, i els anhels de metall i demés buidors, no superaran mai el llibre sagrat de la muntanya.