Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, March 4, 2014

El disseny del bosc. Aransa. Travesseres.

 Bosc d'Aransa
.
.
.
Busca un escultor o un arquitecte que traci una corba més elegant que la de la superfície de la neu acabada de caure al llit d'un bosc. Busca un director de cinema capaç d'imaginar una escenificació més intensa. Busca un jardiner capaç de cultivar i organitzar un jardí més bell que el del bosc natural. Busca un urbanista amb les habilitats suficients per a dissenyar una ciutat, un poble, un parc... tan seductor per la ment humana com un bosc natural.
Quan et cansis de buscar, deixa d'intentar mullar l'aigua, o desisteix d'escalfar el sol, o renuncia a allargar amb un rellotge la duració del dia, o abandona l'intent de descobrir la realitat a través d'un diccionari o de dominar el món mitjançant el vici d'etiquetar-ho tot... Després, acosta't al bosc, i estalvia't tanta feina inútil. Aprèn de la natura; és suficient.  






Restaurant Cal Lliuret, de Travesseres, especialistes en arrossos. 
(No és publicitat, és una recomanació) 




Saturday, March 1, 2014

Tres pedres


Tres pedres.
La propera és torró fet d'embats ancestrals, empastat amb els segles. L'escultor ha dissenyat valls i entrants, en un món cantellut i atzarós. La propera és la història dels éssers petits, amalgama de vides que formen la pedra llunyana, tan bella, tan gran. La propera és real.

La llunyana és allò que veiem quan mirem, sense sort, les històries de tants, que ningú no coneix; perquè viuen molt lluny; en rebem el conjunt barrejat dels colors; un espectre amorós, inventat per la suma dels molts. Un poema del món que amb un vers ho diu tot, i no pot. És només un esbós.

Més enllà hi ha la neu, que s'ajeu i s'adorm; dolçament va fonent la goteta, i penetra la terra, i s'escola per vides ignotes de temps enterrats. És reté al cor ocult de la serra gelada; forma un llac misteriós del color de la nit. Quan amb la primavera, l'aigua arriba a l'avenc, l'estridor del saltant obre els ulls dels qui dormen al cau. Tot reneix, tot es mou, tot és nou. El camí fins la mar, burinant la tercera gran pedra que s'alça i que llu, tot just ha començat.   
.
.
.      

Thursday, February 27, 2014

Joan Massagué descobreix el mecanisme de la metàstasi del càncer de mama i pulmó al cervell.

Image from Memorial Sloan-Kettering Cancer Center in wikipedia
.
.
 Vull una samarreta teva, signada, i un pòster a l'habitació meva i dels meus fills. Vull ser com tu quan sigui gran, i vull que els meus fills s'assemblin a tu. Vull que els estadis s'emplenin de gent que aplaudeix la teva feina i que les televisions facin programes de tertúlia sobre el que fas, repeticions de les teves jugades i cançons que sonen tot l'estiu. Vull que els bancs et deixin milions per a la investigació, i que per molt que deguis no passi res. Vull que quan aconsegueixis un triomf et passegis per la Rambla i que arribis fins a la Plaça de Sant Jaume a oferir el triomf a la població des del balcó de la Generalitat.
.
.
.

Monday, February 24, 2014

23F. Jordi Évole. Operación Palace. L'enuig que provoca que et facin conscient del fàcil que és enganyar-te.


.
El país dividit entre els qui lloen Jordi Évole per l'experiment de la Operación Palace i els qui en diuen pestes.  

 A mi, us ho asseguro, l'especial d'ahir del 23F del Jordi Èvole em va "encantar", el vaig trobar genial; perquè els va demostrar, a molts, com de fàcilment se'ls pot enganyar.
Si amb un muntatge tan poc versemblant, la xarxa bullia de gent que s'ho empassava tot, que s'ho creien tot, i que s'indignaven de com havia anat el 23F, i de com el Rei i els polítics els havien estat enganyant durant anys, sense adonar-se que tot era un documental de ficció; sobretot a les Espanyes... ¿Quants muntatges no s'hauran empassat i cregut els qui es pensen que Catalunya és una "región de España", o que de la "unión celtibérica surgió la nación española", o que “los Reyes Católicos eran muy católicos y gobernaban por igual a España” o que el “Rey es muy campechano”, o que aquí a Catalunya ens matem vius per culpa de la llengua, i tants d'altres muntatges...? 
Allà a la "meseta" en tenen, cada dos per tres, un, d'aquests de muntatges; i els fan creure que és de veritat, sense desmentir-lo; i per això se sorprenen tant quan a Catalunya diem que som una nació; els han fet creure que som un tros de la “España Una” i que som uns desagraïts, i uns garrepes, i uns creguts; i s'esquincen les vestidures quan algú diu que la democràcia va primer que “la Constitución” “Nuestra Constitución, que todos votamos”. Ho han repetit amb músiqueta de fons, n'han fet reportatges emotius, documents de ficció que mai no han desmentit, com sí que va desmentir ahir, Jordi Évole, el seu experiment.
El programa d'ahir, de l'Èvole, demostra com de fàcilment la gent s'empassa quatre efectes televisius. I és que us asseguro que em vaig llegir els tuits i els missatges de facebook que s'anaven escrivint durant el programa, i la xarxa feia xup xup de crèduls que gairebé eren a punt de sortir al carrer a manifestar-se contra el rei i que ho maleïen tot.

L'Èvole em sembla un geni dels mitjans de comunicació, que provoca enuig perquè ens revela la nostra pròpia vulnerabilitat i les nostres nafres; tant de bo n'hi hagués molts com ell.

Saturday, February 22, 2014

Maleïdes làmines de cel·lulosa, que pretenen tenir valor. El que la quàntica ens ensenya sobre el valor de la vida.


.
.
.
Cobrem per treballar? Treballem per cobrar?
És important escollir bé una de les dues opcions. L'individu Homo sapiens perd una realitat difícil d'explicar quan tria malament alguna d'aquestes dues possibilitats.
La por a la pobresa i a la mort ens pot condemnar a viure sense aquesta realitat difícil d'explicar, que ens fa tan feliços.
Viure? Per què? Si els nostres actes s'expliquen amb diners?
Comunicar-nos? Per què? Si les nostres paraules tenen com a raó de ser els diners. Hi ha pobres més enquistats ens els diners que alguns rics. Hi ha rics de diners que es pensen que són pobres, perquè fixen la mirada en el que no tenen en comptes de mirar el molt que tenen. Hi ha pobres de valors que tenen molt diners, i no saben que són pobres, perquè no s'adonen de la riquesa que els falta, i sí que s'adonen en canvi dels diners que els falten, tot i els molts diners que tenen.

Per què viure si tenim els quarts d'hora convertits en una equivalència monetària, si qualsevol creació té sentit només si és pagada, si només donem valor a les coses quan tenen un valor monetari?

Resignar-nos a aquesta realitat? Bill Gates diu que sí, que la vida és injusta i que ens hi hem d'acostumar; però Bill Gates és una de les persones més pobres de la Terra, i jo no vull ser com ell.

I una mica per esnobisme una altra mica per imatge i una altra mica per normativa, ens ho fan demostrar tot amb làmines de cel·lulosa; ningú no pregunta com t'ha anat amb aquell xicot? S'ha emocionat? ¿Ha gaudit amb la seva investigació, amb el treball ben fet, amb la descoberta del munt de possibilitats que hi ha a la societat per a obtenir informació i per a engegar iniciatives? No. Ningú no vol saber això. Interessa saber si s'han omplert els papers; els papers que expliquen quants minuts, quan, a on, i un breu esbós del que es va dir. Si no ho has escrit, no existeix. Si no és en un registre, no té valor. Les làmines de cel·lulosa, o, en aquesta època, els bits, bescanvien el valor dels fets, s'erigeixen en el paper moneda que permet que tota descoberta o aprenentatge sigui considerat. Tu ets un presumpte gandul, fins que un registre no demostri el contrari. L'emoció que puguis generar, o no generar, per la incapacitat del xicot que no aconsegueix motivar-se, no existeix, perquè no es pot registrar; i com que no existeix, no se'n parla ni es té en compte. Si vols deixar de ser un presumpte gandul, omple papers, justifica't; els papers construiran la imatge que se't demana; no se't demana aprenentatge, se't demanen resultats, en bits o en cel·lulosa. El valor del teu servei són els registres i els papers. L'aprenentatge és immesurable, i tot allò que no es pot mesurar, no val per res. Però la quàntica, precisament, diu que si mesures la realitat, la malmets.
No. Tot això que he escrit, per si algú no havia copsat, no és el que jo penso; és l'ànima submisa de Bill Gates davant la manera com és la societat; ell no la vol canviar, ell vol només fer-se fort per a sobreviure-hi. El que he escrit és sàtira o ironia amb un arrelament a la realitat excessivament gran. Ell, en Bill Gates, sap que no és bo que la societat sigui així, però li és igual. Ell, com molts d'altres que no arriben a amuntegar ni un bri del que ell ha amuntegat, estima els diners; i els diners expliquen el valor del que fa.

Ara escriuré com ho sento jo; fora ironies, fora sàtires; i molt de respecte, perquè tothom vol fer bé les coses i tothom és sagrat; fins i tot el qui exigeix registres; és un tema d'estil, no pas de bondat.

Jo no treballo per diners, cobro diners per a poder-me oblidar d'haver de guanyar-los i poder-me centrar a la meva feina. Poder menjar, vestir-me i pujar la meva família sense haver de pensar en guanyar diners, perquè me'ls donen, em permet considerar el servei a les persones, dins la meva feina, com la tasca més dolça i més important de totes les que faig. Ni una coma no l'escric per diners; ni un quart d'hora no el treballo per diners; ni una tasca no la realitzo per diners; ni una responsabilitat no l'assumeixo per diners; si els diners m'haguessin de moure, em posaria a jeure. La responsabilitat és a la meva ment no a la nòmina; i si no fos a la meva ment, els diners no me la posarien de debò, tot seria una comèdia que faria que el sistema es morís d'èxit. El sistema necessita valors, no pas diners ni registres.
Si la feina que faig no pot ser passió, no hi ha prou diners per a convèncer-me de fer-la. Si no m'assec una estona cada dia per a pensar que allò que faig ha de ser passió, seré responsable davant de la meva existència de malbaratar instants de goig i de servei que podrien ser glòria per a molta gent i que només serviran per a poder omplir un registre i complir. Necessito perdre temps per a pensar que cada minut, cada paraula, cada instant, cada resposta... és passió, misteri, lliurament, goig, vida, intensitat, comprensió, exigència vers qui tinc al davant, empatia vers qui tinc al davant, motivació vers qui tinc al davant... Tot això no es pot bescanviar per diners. I si no tingués vocació seria culpable de dedicar-me a una tasca per a la qual no tinc vocació; seria responsable davant de mi mateix i davant de l'existència de dedicar-me a una tasca que no és la meva. I tindria l'obligació de buscar el meu lloc, de buscar la raó dels meus actes; o l'obligació de descobrir que potser l'etiquetada vocació és més flexible del que ens pensem, i que potser una actitud un xic més contemplativa i més amorosa ens permetria arribar a tenir vocació per a qualsevol tasca, o per a quasi qualsevol tasca. De vegades penso que si em dediqués a recollir brossa, d'alguna manera, en l'exercici de recollir-la, descobriria detalls que em permetrien fer-ho per passió, fer-ho per a servir, fer-ho per amor a l'existència, i no per diners ni per a omplir un registre.

El principi d'incertesa de Heisenberg ens diu que no podem registrar en un mateix moment la velocitat i la posició d'un electró. El meu principi d'incertesa diu que no podem registrar allò que estem lliurant quan treballem amb passió, i que si som conscients que tenim l'obligació de registrar-ho, correm el risc de perdre la passió, i de prioritzar el registre de la passió per damunt de la passió mateixa.
Mirant el temps del meu dia, un temps que només jo veig, m'adono que si hagués de registrar tot allò que intento donar, seria tant, que acabaria renunciant a donar-ho per no haver-ho de registrar-ho.
El registre de la vida fa feixuga la vida, l'alenteix, li posa un corsè, i la vida ja no és la mateixa. El gran missatge de la quàntica és que la mesura i el registre alteren la realitat.
A la pràctica, podríem dir, que el que cal és confiança. La confiança en la vida i en la passió que les persones podem donar i volem donar han de substituir els registres. Els registres pretenen assegurar la vida, però el que de debò assegura la vida és la confiança i la passió. El resultadisme, la imatge, l'aparença són una addicció nociva provocada per la por. Estimulem la gent, motivem la gent, fem sentir a la gent que hi confiem, fem sentir a la gent que els necessitem i que la seva tasca és gloriosa, i eliminem o reduïm tant com ens deixin els registres i el control, que mai no podran substituir els valors. Per molt que ens hi escarrassem, el sistema mai no podrà substituir el valor i els valors de les persones humanes; i si ens hi entestem, ens morirem d'èxit.
Penso en els professors de Ciutat Meridiana que per pròpia iniciativa van crear un fons comú perquè tots els seus alumnes poguessin dinar al menjador de l'escola el dia que van retirar les subvencions; no ho van fer per omplir cap registre, ni perquè estava estipulat a cap horari, ni perquè els pagaven per fer-ho, ni perquè era la seva obligació... ho van fer per a servir a la vida, a la vida mateixa de manera directa i sense que quedés reflectit enlloc. Les persones podem assolir fites inimaginables si ens deslliurem del paper moneda, dels valors de les làmines de cel·lulosa, ja es diguin diners o registres.  

Thursday, February 20, 2014

Us endureu les rialles que heu viscut i provocat.


He decidit repartir llenya; llenya tova, llenya light, que mai no em queixo, i alguna vegada també va bé exclamar-se, què caram!
Al professor d'universitat que va dir que jo era un setciències, i que em pensava que ho sabia tot, perquè em vaig atrevir a escriure sobre el silenci de Déu, que ell nega i renega, li dic que sé molt poc, per no dir que no sé res, però que tinc dret a opinar i a escriure sobre el que m'abelleixi; i si em ve de gust afirmar que déu calla davant la mort d'un fill o davant la tortura d'una persona, ho dic, i ho crec, i ho crido. Ell sabrà perquè calla.
Als qui al llarg dels meus sis anys i dos mesos de blog s'han ofès amb mi perquè no pensava com ells, no us demano disculpes, perquè no correspon; poseu-vos-hi fulles, jo tampoc no penso com vosaltres i no m'ofenc, em sembla raonable i saludable que tinguem visions diferents.
Als que m'heu enviat missatges velats, anònims, ocults... carregats d'enveja algunes vegades que he guanyat alguns premis literaris; no us ho tinc en compte; he perdut molts més premis que no pas els que he guanyat, i em sento tan feliç per haver escrit els relats amb els que no he guanyat, com per haver creat els relats amb els que he guanyat.
Als qui menyspreeu els qui us penseu que no són tan intel·lectuals com vosaltres perquè tenen aficions que vosaltres us penseu que pertanyen a la "plebe", us deixo tranquils a la vostra bombolla de serenor, gaudiu amb la cort que us és fidel, i critiqueu tant com vulgueu els qui esteu convençut que triomfen sense mèrit perquè el món, dieu, és injust.
Els qui considereu que les persones només han de dedicar-se a allò que fan bé, no us condemno, em compadeixo de vosaltres, perquè la vida està plena d'activitats divertidíssimes, que comencem fent fatal, però que ens permeten gaudir, i fins i tot moltes vegades, i en contra dels pronòstics dels qui pateixen per les alegries dels altres, n'acabem aprenent i ho arribem a fer raonablement bé.

Els qui considereu que visc en contra de la religió, de la moral o dels comportaments assenyats; us dic que visc en contra de la religió imposada, en contra del menyspreu als infidels de qualsevol fe, en contra de la condemna a l'infern de qualsevol persona, en contra de les sectes que sabem que ho són i de les sectes que molt poca gent sap que ho són, en contra de qualsevol imposició que trepitgi la llibertat. I sobretot, visc a favor de la llibertat; a favor de tenir la casa tan desordenada o tan ordenada com em vingui de gust sense canviar una estona de tocar la guitarra o d'escriure un poema per cap desinfecció amb productes sintètics que malmeten el mar i el bosc. Visc a favor de la llibertat d'empastifar-me de fang, de considerar i saludar igual algú que se sent petit i falsament inferior com algú altre que és conscient que té un càrrec o un títol que la societat considera superior. Em nego a condemnar els criminals, això ja ho fa la justícia; en tinc prou amb protegir-me'n, si és que em cal. Detesto les manifestacions medievals en contra dels criminals condemnats, abans o després del judici, encara que aquests criminals siguin prínceps o poderosos. Potser perquè penso que el que em situa en un lloc i en un temps i en un grau de culpabilitat diferent als seus són les circumstàncies, l'educació, la genètica, l'epigenètica i l'atzar. Em fa l'efecte que no sóc millor que cap criminal, només passa que he tingut més sort i que he rebut més llum. També sóc conscient de les limitacions i febleses que tinc i que la gent no veu; però sé que la gent té igualment limitacions i febleses que ningú, ni jo, no veiem. Entenc el sistema judicial com una necessitat per al funcionament social, però, a mi, ningú no m'obliga ni a odiar ni a condemnar. 
Desitjaria que la humanitat fos més lliure; la majoria d'obessions i mals comportaments tenen les arrels a la mala educació, a la repressió, als prejudicis, a l'amor mal educat, entès com a possessió d'un per un altre, o com a cadena que lliga algú a algú altre. La majoria de comportaments violents tenen les arrels en un sofriment infantil, o en una educació esmonyonada o deformada, plena de valoracions contraries a la igualtat de les persones i a la naturalitat del cos i de la sexualitat humana. S'acostuma a sacrificar la llibertat per submissió a una por que és pitjor que allò que es tem. S'acostuma a sotmetre la llibertat, la creativitat i la dignitat de les persones a unes normes que de vegades es fonamenten només en una moral i en unes tradicions i no pas en un benefici o perjudici objectiu. 
Alguns dels qui, al llarg d'aquests sis anys, m'heu enviat anònims, enutjats per les meves idees, heu de pensar que ho heu fet de manera anònima perquè allò que em dieu us menysvalora més a vosaltres pel fet de dir-ho, que no pas a mi pel contingut del que em dieu. Viviu esclavitzats al vostre tern i a la vostra corbata, traieu-vos-ho, preneu el sol, remulleu-vos, somrieu, rieu a cor que vols, rieu ben fort, i gaudiu, que el rellotge de la vida avança i la carn que avui fimbra de goig demà es pansirà; us endureu les rialles que heu viscut i provocat; us endureu els somriures; us endureu la llibertat; us endureu el sol i el mar i el temps viscut en aquesta terra mare que ens ha fet vida. Deslliureu-vos de la presó dels dogmes que us han gravat a foc i mireu de fit a fit l'únic déu veritable, que té el rostre d'un infant feliç... No sigueu rucs, que la vida és un regal i hem nascut per a riure molt, per a passar-ho bé i per a fer que els que ens envolten s'ho passin bé... 
Qui sigui que ens ha fet, ens ha fet ignorants de tot, i no sembla que li hagi preocupat gaire que hàgim acabat sent així.

Wednesday, February 19, 2014

No t'acostumis mai a que la vida sigui injusta, o per què Bill Gates no té raó.



La plenitud de l'educació consisteix a aconseguir que el fill o filla, l'alumne o l'alumna, valorin els sentiments dels qui l'envolten com si fossin els seus sentiments; i aconseguir-ho sense imposició; i aconseguir-ho de manera que sigui el propi fill o filla, el propi alumne o alumna, el qui decideixi per convicció assolir aquesta fita. 
Per tant, no és fàcil; no s'aconsegueix a força d'energia, ni a través de la disciplina, ni del reforçament de les conductes, ni de l'ensinistrament, ni amb estímuls o recompenses. El procés és un procés de seducció; és, de manera molt pura, un procés d'enamorament i prou. Però un enamorament, que a diferència de l'hormonal, ha d'assolir una profunditat i una maduresa que el facin estable.
La percepció de la duresa de la societat humana, de la presència, en ella, de contravalors materialistes i violents, no ens ha de moure només a preparar els joves per a sobreviure i triomfar en aquesta mena de selva cruel disfressada d'honorable, sinó que, per damunt de tot, ens ha de moure a preparar i enfortir els nens i nenes per tal que es converteixin en agents capaços de transformar la societat, i sobretot per a no permetre que la societat esclafi la seva creativitat, la seva empatia i els seus ideals. Cal que es converteixin en elements actius i passius, en el llevat d'una humanitat millor, que s'acosti als ideals d'amor i de respecte que tothom té al cor i a la ment. 
Els famosos consells de Bill Gates, (o de tants altres pseudotriomfadors materialistes o carques enquistats) sobre l'èxit i la supervivència, són només estratègies parcials que, si no van acompanyades de la priorització dels valors humans transformadors de la societat, no valen per a gaire.
Les persones i els seus sentiments són una finalitat en si mateixes; cadascuna de les persones és un objectiu final, i la seva raó de ser és ella mateixa i les persones que ella estima; en cap cas aquesta persona existeix per a produir res, ni per a generar res més que la seva pròpia alegria, i l'alegria del món que l'envolta.