Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, June 14, 2015

"Dibuixar sirenes" a El Rotllo d'en Roig.


Molt content d'haver vist, ahir, a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, la projecció en pantalla grossa del nostre humil curt fet en família "Dibuixar Sirenes". No només ha estat el primer curt que he presentat en un concurs, sinó pràcticament, i a excepció de jocs sense importància, ha estat el primer curt pròpiament dit que he fet.
Que estigués entre els catorze visionats d'ahir, veure'l en una pantalla tan grossa, i els aplaudiments i "ohs" de les dues-centes persones del públic, em fan sentir tot de coses especials. I, sobretot, que el jurat, entre els quals es trobava el director de "El Foraster", fes una menció especial al "treball actoral" de la jova actriu de "Dibuixar Sirenes", la Martina, doncs... no cal que us digui què em sembla. Llàstima que la Martina, quan ho van dir, s'havia adormit damunt la seva mare i no ho va poder sentir.
El curt el vam haver de rodar en tres dies, i l'organització, per empènyer una mica a acomplir aquest requisit, va posar com a condició, just a l'instant de començar aquest tres dies, que al curt hi havia de sortir el color verd, un bikini, i el so d'un dring que ens van enviar en format wav.
Estic content de provar coses noves, de trepitjar un territori artístic allunyat de la meva zona de comoditat de la literatura, i amb tota probabilitat, i si trobo un equip d'actors amateurs i apassionats que m'ajudin, ho continuaré provant, i us animo a tots a provar-ho també. Avui dia, les noves tecnologies ens permeten acostar-nos a formes expressives que fa uns anys exigien grans despeses econòmiques. Amb Movie Maker, qualsevol càmera, i la música lliure de drets de pàgines com jamendo.com i d'altres, no calen d'una manera absoluta els diners per a provar de fer pel·lícules. Tant se val si surt millor o pitjor, el nostre assassí és aquell que ens aconsegueix convèncer que no podem aprendre a fer coses noves a la vida, i a millorar-les contínuament. L'art no és només pels que ho fan perfecte, ni pels que busquen competir amb d'altres o guanyar diners. L'art és un camí expressiu per a gaudir, i està obert a tothom qui vulgui emprendre'l.
Us poso el curt per si el voleu veure; ara les bases del premi ja em permeten fer-ho.

Monday, June 1, 2015

Vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren, tonades que mai no han estat escoltades per ningú.


M'agraden els colors naturals, els quotidians, els bigarrats, els que la llum decideix que han de tenir les coses; i m'agrada tot i tothom, el que és divers, el que és variat, el diferent a mi, el pensaments que no són meus, i els meus, i la foscor que permet el guspireig de la llum, i que la gent parli, i digui, i canti, i opini, i reciti, i declami, i proclami, i s'esbravi...
M'agraden les terres a on es respira llibertat, a on tothom pot dir la seva i això no el fa ni més ni menys digne, ni més ni menys estimat; com diu el meu filòsof preferit, Manu Chao, “Pase lo que pase, sea lo que sea, a tu manera!”. M'agraden els llocs a on hi ha diversitat, a on m'expliquen raonaments que no coincideixen amb els meus, sense obligar-me a creure-me'ls, ni negar-me la possibilitat d'explicar els meus. M'agrada la gent que em diu que no i no passa res; i la gent que no s'allunya quan li dic que no; i la gent que no es dol quan m'allunyo, i la gent que s'allunya perquè vol i no passa res.
M'agrada la roba, la roba de colors, la creativitat humana expressada en la tela que guarneix el meu cos. M'agrada la nuesa, el vestit que l'univers ha dissenyat per a cadascú. M'agrada la cultura, la llengua, les llengües, la poesia, la fantasia, les cançons als contraforts del Montcau quan el sol s'acarbassa, el verd rogenc de les últimes hores del dia damunt dels pins, el silenci de la muntanya solitària, i els meus a prop. I el temps que no va enlloc si no és aquí, i no necessitar res més que l'instant i els meus, i la llibertat de dir, de cantar, de ser, de dir que no, de dir que sí.
M'agrada la grisor fosca de la mar quan plou i em protegeixo dins del meu abric respirant l'aroma de la salabror i imaginant vaixells fantasmals damunt les onades, sirenes que em miren o tonades que mai no han estat escoltades per ningú. M'agraden les façanes de pedra, que són úniques i que han estat aixecades per l'esperança i la fantasia del seu autor, i el fulgor de la llum a la nit i arran de mar, i la guitarra i els meus dits damunt dels trasts, i el so dels acords, i allò que passa quan sonen, i allò que em surt de dins quan els acords i el ritme van sols, i l'olor de la fusta de la guitarra, i el tacte dels dits a les cordes. M'agrada tot. M'agrada tothom. No m'agraden els grups, ni les sectes, ni les elits, ni els de la “creme”... M'agrada la gent del carrer, del poble, de la ciutat, que són ells, que viuen com senten, sense egos, sense Espartes dominants de societats, sense censures, sense cadenes ni uniformitats. M'agraden els avis asseguts a les cadires a la fresca de l'estiu, i allò que expliquen, i la manera com riuen i com miren, i el color del cel quan tot això passa i apareixen els primers estels.

M'agrada el vidre de Donostia quan fa fred i se sent olor de gofre i riure d'infant. M'agrada la llibertat, i pertànyer a la societat vulgar i normal de la gent corrent, que majoritàriament, i malgrat les seves peculiaritats, són bones persones.   








Sunday, May 31, 2015

La llibertat dels mots i els pensaments

Imatge CC BY 2.0, autor Kevin Cole
.
.
.
.
Els mots són com falcons enlairant-se a la volta d'un cel a cops tan net com l'espai entre el Sòl i la Terra. El falcó és caçador, a cops cruel i molest, i dibuixa sanefes que mai no són iguals. El seu vol és el signe del seu lliure albir. Copsa els detalls del sòl, percep els lleus moviments de les preses que cerca; en aquest món estrany li ha tocat devorar per a sobreviure; en aquest món estrany la violència és un foc que fon metalls i que permet que es converteixin en peces essencials d'engranatges que fan girar màquines. Una espècie no pot sobreviure sense devorar-ne una altra; potser alguna aconsegueix haver de cruspir-se només els fruits d'una altra, sense anar més enllà; però tot està muntat, espontàniament potser, per a combatre i vèncer, i la nostra consciència espontàniament també avorreix aquesta guerra imposada per aquest univers estrany i a cops cruel, sempre tan bell.
Però el falcó ha de volar; ni que molesti. El falcó ha de caçar; ni que esquinci la pell i la carn de les preses; esperant que, algun dia, les pulsions de la vida puguin ser diferents, més fidels als anhels de la consciencia. El falcó ha de ser per damunt de tot fidel a la seva naturalesa.


L'ésser humà també vola i també caça. El seu vol haurien de ser els pensaments convertits en paraules; i la seva caça, les esperances que projecte rere el mots. Igual com el falcó, l'ésser humà ha de ser fidel a la seva naturalesa, i ha d'aspirar a viure més que a sobreviure, a crear més que a consumir, a comunicar-se més que a ignorar, a expressar-se més que a callar. La consciència ens mostra, amb punteria, la línia de l'horitzó al qual encara no hem arribat, i ens ajuda a intuir, més o menys, què deu ser el goig de ser humans.

Peixos reposant a l'Atlàntic.



Al fons,
la catifa amb sanefes d'onada i vellut,
i els raigs tremolosos d'un estel proper,
encenen la nit.

I el llit
de l'oceà que dorm;
 la llum d'una estesa, 
i la caixa xinesa
del temps, alentit.

L'instant
deslliurat del pas
frenètic dels mots.
L'alenar del mar,
i el viatge antic dels exploradors.









Thursday, May 28, 2015

Un professor mort, una alumna suïcidada... tot a les últimes setmanes. I milers, centenars de milers, de víctimes silencioses.



Seria genial que, a les escoles i als instituts, els nostres fills estiguessin atesos per un tutor que només tingués quinze alumnes, i que els conegués la cara de ben a prop, pel fet de veure'ls cada dia moltes hores, i només a ells, i que pogués interpretar el gest de cada rostre, i el significat de les expressions, per a saber si necessiten ser escoltats, ser enaltits, o potser esbroncats. Seria una mostra de qualitat educativa que aquest tutor pogués asseure's una estona al costat de cadascun dels alumnes i revisar el seu ritme, sense pressa, estudiant les seves actituds, determinant les seves necessitats, les del seu moment, les de l'època que viu el nen o la nena, les de les seves circumstàncies. Seria essencial que cadascun dels alumnes sentissin aquest tutor ben a prop, que s'adonessin que no estan sols; i si, a més, aquest tutor fos feliç acomplint aquest objectiu, que bé que l'acompliria.

Això no es pot fer quan hi ha 35 alumnes en una aula, quan cada professor passa per un munt d'aules diferents, de 35 alumnes cadascuna, quan un tutor a més està poques hores amb el grup de 35 alumnes del qual és tutor, quan minven o desapareixen els grups de reforç, les atencions individualitzades, quan es retalla personal d'orientació, i quan a més a més es reprodueix al llarg dels diferents centres escolars del país la segregació econòmica i fins i tot racial i cultural que esdevé als barris de les grans ciutats.

Quanta tristor seria alleugerida si els alumnes se sentissin escoltats? Quanta frustració seria desfeta si les mancances educatives d'anys que arrosseguen alguns alumnes poguessin ser solucionades per un professional que fos proper a l'alumne, i que estigués content amb la tasca que realitza, perquè les seves condicions de treball són dignes i perquè se sent defensat i ajudat?

Una vegada, algú, suposadament formador de formadors, em va arribar a dir que hi ha estudis que diuen que es pot treballar igual de bé amb un grup de trenta-cinc o trenta-vuit alumnes, que amb un grup de quinze o vint. No va saber dir-me, però, ni qui havia fet aquests estudis, ni quins estudis eren, ni com els havien fet, ni com havien arribat a aquestes conclusions. La vida està plena de persones que confonen títols, cursets, doctorats, publicacions i altres vestits de l'ego amb l'educació real de les persones reals, que no són traduïbles a percentatges ni a estadístiques de resultats, i que no apareixen als documents dels màsters dels futurs formadors.

Un professor mort a Barcelona, una alumne suïcidada a Madrid... tot a les últimes setmanes. I, no ho oblidem, milers, centenars de milers de víctimes silencioses; víctimes de les retallades educatives, de les males estratègies; el drama no només són els morts, també el pateixen en silenci els vius, fins que passa alguna cosa i el silenci es trenca, quan ja és tard. Són nens i nenes que pateixen i que no tenen ningú que se'ls escolti. Nens i nenes que s'asseuen en aules atapeïdes, enmig de circumstàncies esquerpes i un clima de treball feixuc, difícil, sorollós, difícilment controlable, perquè és molt difícil crear l'embolcall adequat per a l'educació quan hi ha amuntegament humà, segregació de classe, poc o nul suport a casa, por a la ruïna familiar, sovint provocada pels desnonaments, per l'atur, per la por al futur.


Les coses han de canviar, no s'han de maquillar amb estadístiques de color verd, amb estudis misteriosos, amb suposades llibertats burgeses que només gaudeixen els rics. Les coses han de canviar, no s'han de modificar lleugerament... han de canviar del tot; però em temo que el principal interès dels que fins ara han estat escollits pel poble ha estat el poder i la imatge que permet assolir els vots que perpetua el poder. Si tinguessin un mínim d'amor a l'educació dels que vindran, farien de debò que les coses canviessin. Però què és l'amor per al poderós? Què és l'amor per a l'esclau de la imatge, per a qui celebra sopars al liceu, o als palaus de Madrid, i pensa en les properes eleccions i en la seva pròpia carrera política? Què és l'educació dels infants pobres per aquell que encén el fervor patriòtic i el refreda al ritme de les seves necessitats electorals o dels seus anhels de poder? Tota la maquinària propagandística, els tentacles dels poderosos treballen empastifant els qui utòpicament es disposen a canviar les coses. No sé si per una vegada les ovelles hauran triat, o estaran començant a triar, pastors que el poder no volia; de debò que no ho sé. El temps ho dirà.   

Sunday, May 24, 2015

El que contorba el món aquí és poema. Primer dia de mar... Waikiki...


Saur iodat, sal,
guspireig de Sol.
I el vol
de l'escuma al pla
fons de la riba onejant.
I aquí, no fa por cap llum,
ni molesta el brum
del mar arribant i morint.
I aquí, no cal, d'amagat,
robar cap anhel.
Allò que a qualsevol lloc es sutge
aquí es fa cel.
I el que contorba el món
aquí és poema, i mel
i joc, i pau, i temps.

Primer dia de mar... Waikiki...