M'ajudes molt.
A no ser com tu.
A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones.
A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent.
M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat.
A no donar la mà si no em surt de dins.
A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit.
A no perseguir el poder com un addicte el seu vici.
A no ser miserable i semblar noble.
A no viure per tenir i manar i poder i lluir.
M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.
M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners.
Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.
