Titelles dels diners. Fakes de la fúria capitalista.

Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.

Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui. 

Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. 
Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.  

.

.

.

.

Les banyes de l'isard

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc; i la frase que acabo d'escriure la dic i la crec sempre. 

És per a mi que escric, que parlo, que expresso; si no ho fes primer per a mi, no podria arribar a ningú altre. És per a mi, que faig poesia; i serà poesia encara que ningú l'arribi a llegir, i encara que els segles converteixin el paper a on està escrita, l'únic paper que la sostè, en pols i en res. 

És el teu ull, que escruta inquisidor el fer de l'altre, el far defensiu d'un jo que tem pel seu poder al formiguer; el teu ull que estima profundament algú mentre aquest algú no tingui més sort que tu, mentre no sigui més que tu. Diràs i faràs i justificaràs amb arguments plens de lògica la teva espasa defensora del territori feudal que creus governar; però el teu gest és tan digne com les banyes de l'isard lluitant pel dret a muntar una femella. 

És quan somnio que hi veig clar; quan sóc infant, quan estic begut, quan ploro boig d'alegria per la tempesta que em mulla quan ballo. És quan em ric del ric i quan ploro per ell; quan m'entristeixo pel crític i me'n ric d'ell; quan em despullo i m'empastifo de fang en un pantà perdut en una vall llóbrega i solitària. És quan sóc boig a ulls de la normalitat vençuda que hi veig clar; quan les teves paraules trepants, amb vocació de nobles, es van esmorteïnt amb el so ampulós de les onades o amb el vent fent ballar els caps de les espigues. 

És quan estic sol que puc sentir-me més a prop d'aquells per qui visc; si no tingués aquesta dolça solitud que em fa sentir tant acompanyat dels qui estimo, com ho faria per estimar-los millor?

És quan no sóc d'enlloc, quan no tinc nom ni cognom, quan m'arrenco les etiquetes que m'han enganxat els monos que no saben que ho són, quan accepto que sóc i seré sempre un exiliat, un viatger, un novingut, algú que està de pas, algú profundament desconegut; només llavors estic vivint la vida que sento que haig de viure. 

No tinc res a les mans, ni a la motxilla; ni passat, ni records, ni especulacions, ni interessos, ni diners, ni futur. 

És aquest instant el meu preferit; el que ara visc.

.

.

.

Que dolenta ets, tele!

Estàs acostumada al fet que tot allò que lloes, el poble ho lloa; i tot allò que menysprees, el poble ho odia. 

Estàs acostumada al fet que tot allò que aconsegueixes que sigui molt vist, sigui també considerat gloriós, indiscutible, bo, ben fet, i, el que és pitjor: "normal". 

Sàpigues, "tele" que, de normal, a mi, em fas fàstic; no és res personal, és la veritat, i com que això que dic no ho dic contra cap professional, sinó contra allò que tu ets, i que és decidit per una audiència patètica, doncs no t'ho prenguis malament, tele. Al capdavall, tu ets el que el gruix de la gent vol mirar; encara que no del tot; perquè pateixes una ridícula, humiliant i castradora censura. La censura que la massa té rere la cosnciència; anys de culpabilització de tot un seguit de llibertats humanes que continuen rere la presó del costum i el tabú de les pobres ovelles miserables que som.

La majoria de programes que tens, tele, són una realitat que no escriure perquè acabo de dinar. Supuren el pitjor de la ment Sàpiens; i sovint, sense que es noti. A un historiador del futur, de quan ja no siguem l'espècie que som, li serviràs per a comprendre els complexos freudians, les inseguretats individuals i socials, la submissió a la moda, la submissió de l'ètica als corrents que el poder estimula, l'esclavatge del "como tiene que ser..." "como es de recibo hacerlo". 

Fabricants de fems que mengen, defequen, dormen, badallen, i miren la tele; aquests són els individus que somnies tenir com a espectadors. Virtuosos del sofà i l'aplaudiment o la crítica fàcil. Esnobs. Absolutament antònims al mot "creatius", però capaços de jutjar implacablement els participants del programa més vist d'aspirants a cantants rics i famosos. 

De sort que les noves tecnologies em permeten viatjar als millor documentals en anglès de les corporacions audiovisuals més prestigioses de tots els temps. De sort que estan penjats els discursos originals de milers de personatges històrics. De sort que hi ha xarxes a internet que, de moment, la teva avidesa d'espectadors, i per tant de diners, no té a l'abast, tele. Ets penosa, fas llàstima; i fa ràbia que milions de persones beguin el teu opi sedant, que els converteix en disminuïts pel que fa a l'exercici de la creativitat, del pensament crític, de la reflexió lliure. 

Tot el que he escrit a dalt no té res a veure amb "El Foraster"; es refereix a gran part de la resta de televisió.

Bona tarda!

La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.

La perfecció és el verí de l'ànima. Amb quin desfici s'arrapen a la religió laica d'avui els petits animalets que no saben que ho són! Els esquelets de les competicions de l'expressió; ossos forts i ben coordinats en una estructura quasi indestructible anomenada racionalitat; esquelets que menyspreen la carn i la pell, i el pèl en punxa d'una veritat comunicada però no dita, o d'un sentiment que ningú no ha expressat però que apareix com una força invisible independent de l'esquelet. L'esclavatge de la perfecció encadena vides, empresona trajectes, ofega paraules, enfosqueix cambres meravelloses a les estances del cor, espanta ocells cridats a volar com els vingui de gust a causa d'un terror estrany i secret a la racionalitat dels jutges de llautó polit i de tòpic suat.

L'expressió humana no ha de competir. No competim quan escrivim una carta a un amic o a un amor; ningú no compara si els seus mots són millors que els que escriuria un altre amant o un altre camarada. El que importa és que els mots de la carta siguin els nostres, els que només nosaltres podem dir, els qui ningú més té poder per a expressar. Ningú no pot fer millor que nosaltres allò que només nosaltres podem fer; i qualsevol expressió humana que treni un individu només pot ser feta per aquest individu.

Des que naixem ens immergeixen en una existència a on hi ha competició, i a voltes, competició violenta; i sovint, competició a vida o mort. L'evolució de les espècies i la selecció natural funcionen amb la competició salvatge entre espècies, amb l'exercici d'una violència brutal... I ens han immergit en aquesta mena de vida; no hem escollit nosaltres. Després ens demanen comptes per ser de la manera com l'existència és; i ens culpen d'obeir una natura interior que ens agita com la tramuntana a les fulles de les oliveres. Per què em retreus la ràbia, Déu o déus o demiurg, si m'has posat en un món a on la ràbia juga un paper decisiu? Ja hi era quan jo vaig néixer. I potser fins i tot, vaig néixer com a humà, perquè ha existit la ràbia a les pulsions de les bèsties des de la nit dels temps. Odio la ràbia, saps? Però l'has feta tu; i si li planto cara, que sàpigues, Déu o déus o demiurg, que estic plantant cara a una realitat que tu has establert com a niu que m'acull des de la naixença. Per tant, compte amb les misses i els judicis, que jo vaig arribar, sense demanar-ho, a un món a on la ràbia ja hi era.

La primera bomba que envio a la llei de la ràbia i de la competició és negar-me a competir pel que fa a expressions humanes. No hi ha un poema millor que un altre, ni un escrit, ni una història. Hi ha diferents obres, úniques, que ningú pot fer millor que qui les ha fetes, perquè si les fa millors, o si les corregeix i les millora seguin criteris aliens, ja no són les obres de qui les ha fetes.

Segona bomba a la ràbia. Les meves opinions, quant a judici, no valen res, com no valen res les opinions dels altres com a judici. Davant les expressions alienes, quan siguin humanes i brollin de la voluntat de crear, només em mourà escoltar, llegir, acceptar, respectar, expressar el que em remouen per dins a tot i estirar i si ho considero adient.

Tercera bomba al món ridícul que sovint observo per la tele. Les normes ortogràfiques són convencions humanes que haurien pogut ser unes altres. Hi va haver històries abans que existissin les normes ortogràfiques i fins i tot abans que existís l'escriptura. Hi va haver contes al costat d'una foguera, a l'entrada d'una cova; sempre que hi havia algú que explicava alguna cosa a algú altre amb la intenció de dibuixar, a la seva imaginació, sentiments, idees, records, esperances. Les convencions humanes fan riure, i les acollim, una mica, com aquell qui porta el mateix vestit que tothom per accelerar la comprensió i la velocitat de lectura, o per inèrcia. Però per la meva part, i fora de l'exercici professional, no em són útils per a valorar una expressió humana ni per a jutjar-la.

Quarta bomba a la ràbia. Cal fer tot allò que ens abelleix si fent-ho, gaudim, i si no gaudim amb el patiment aliè. D'aquí a poc serem morts, i allò que no hàgim fet, no ho haurem fet; i allò que esperem a fer-ho bé, per a començar a fer-ho, quedarà sense fer si acceptem l'estremidora presó de la perfecció que paralitza l'energia creativa de l'individu. Els infants aprenen a una velocitat esfereïdora, perquè fan les coses tot i que no les facin bé. Cap infant aprendria a parlar si es negués a fer-ho fins que ho fes bé. I el seu mètode pedagògic és tan bo, que fins i tot hi ha petitons que parlen xinès amb quatre anys, o alemany, o rus, o català... depenent d'on hagin nascut. I aprenen tots aquests idiomes tan difícils sense ni tan sols saber escriure o llegir. Què feu, escoles d'idiomes, que no comenceu per ensenyar l'idioma parlant i escoltant? Els nens us estan mostrant com es fa per a aprendre una llengua, i vosaltres ho comenceu tot per la gramàtica i l'escriptura.

Cinquena bomba. Moltes de les veritats absolutes de la cultura són falses. No cal llegir. Llegir està bé; és interessant i divertit, i enriquidor... però només si ho fas quan et ve de gust. I és possible, i freqüent, que hi hagi qui no hagi llegit mai un llibre, i que arribi a ser metge; i que sigui intel·ligent, i que tingui molta imaginació, i fins i tot, que escrigui bé. No som tots iguals. Allò que necessitem nosaltres, no ho necessita igual tothom. Sovint ens empassem els consells, els dogmes, les asseveracions irrenunciables que ens han marcat com a indiscutibles. I punt i seguit. I punt i final. I no diguis que no. I no ho discuteixis. Home que no ho veus, que va amb "b"! Home! (mai dona!) Que fa mal a la vista! Home! Que portes els mitjons de diferent color! Tòpics. Cites. Seguretats que són falses. La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.

Sisena Bomba. Aprendre dels gossos. No saben que moriran. No els angoixa el que faran demà. Gaudeixen, amb una passió envejable, l'os que mosseguen. El pèndol de la seva consciència és aturat a l'ara. I la seva pau, excepte quan algú els domina i els mana, és gairebé absoluta.

Setena bomba contra l'imperi de la imatge perfecta. Rebutja la imatge perfecta, gaudeix dels palpissos que fimbren amb la dansa imperfecte del teu cos quan sona una música que t'agrada i que tothom critica. No amaguis allò que és teu, i, encara més, no amaguis allò que ets tu; la panxa grossa, l'arruga, la cicatriu, l'ull buït, la dent corcada... Somriu amb tot el que ets i tens, i gaudeix de la imatge real. És la millor manera de destruir la tirania de la perfecció a la imatge, que assassina joves, que deprimeix madurs, que ofega iniciatives o il·lusions de persones que somnien un cabell de color de rosa, un cul a l'aire en un llac, un poema revolucionari que ningú no compra, un blog sense lectors, una novel·la en un calaix... Exhibeix com Frida Kahlo la bellesa rebutjada que martelleja els principis dogmàtics dels tirans de la imatge a totes les seves expressions possibles, i riu-te'n, amb caritat i una certa llàstima, dels atrapats dins la doctrina de la secta dominadora dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels nuclis acadèmics, de la Creme de la Creme. Aprén dels gossos. Aprenguem tots dels gossos.   
.
.
. 

Torquemades d'avui

Vindran els tancs; potser, perquè la vergonya s'ha perdut. Però els tancs no construeixen la veritat i confirmen la feblesa dels arguments. Quan el raonament no és lògic, quan la decisió no és democràtica, quan les lleis hi són per a enquistar un poder que menysprea la decisió del poble d'un país real (un poble que té una i moltes llengües, i consciència de nació) llavors arriben els tancs, i les pistoles dels vigilants legals, i les impugnacions, i les condemnes, i les presons, i les pilotes de goma, i els cops de porra, i tota aquella violència legal, que després és negada per vergonya, describint un país de les meravelles que els posa vermells a ells mateixos, i fan el major ridícul de la història.

Es prohibiran els mots, s'il·legalitzaran les opcions polítiques legítimes, s'espantarà la gent. Ai, si escrius! Ai, si dius! Ai, si opines! Perquè la vergonya s'ha perdut, i es farà com s'ha fet tantes vegades a la història. L'ésser humà és expert en convertir-se en tirà, i en decidir el bé i el mal en funció de la submisió i de la resignació als poderosos. Però el poble pacífic que no té por serà l'arma que destruirà el poder dels tirans. El poder tirànic necessita que el poble tingui por; per això la produeix, la treballa, la ritualitza; amb lleis, amb un llenguatge pseudomístic que pretén atorgar a una norma humana el valor absolut de la lògica universal; però les normes que ataquen els drets de les persones són miserables per molta mística i per molts abillaments lingüístics que tinguin.

Es controlaran els moviments de les persones als espais físics, a internet, a les publicacions, a les cançons, a les frases que escampen, i s'esclafarà sense vergonya els trobadors, els titiriters, els poetes, els nens, els avis, el poble... La vergonya s'ha perdut a Suïssa, a Andorra, a les mentides que es repeteixen als mitjans. L'adoració al feixisme amb què van créixer els Torquemades d'avui els inhabiliten per tractar humanament els conflictes, i fan el ridícul. Ensenyen la cua encara que s'esforcin en amagar-la; i ho saben, i ho passen fatal, però no ho poden evitar.

.

.

No es copeja l'ànima

No es copeja l'ànima. No es menysprea la voluntat lliure de l'ànima. Dius que Catalunya és part de l'ànima d'Espanya; paraules poètiques per a justificar la imposició d'una voluntat que no és la de la majoria de gent de Catalunya. Paraules amb ambició de ser nobles per atacar la noble causa de la voluntat del poble. Tots els pobles del món per llei natural són sobirans, igual com totes les persones ho són; les lleis que sotmeten la sobirania d'un poble sota la sobirania d'un altre, són contràries a la llei de la naturalesa, i cap poema místic o polític, per bé que soni, no pot esberlar el que la dignitat dels pobles i de les persones mereix.
.
.

Llum. Cançó original. Canal de cançons de YouTube.

És un fet que si et decideixes a fer un canal de YouTube a on hi surtin elements morbosos sorprenents i poc edificants tindràs un èxit aclaparador pel que fa a les visites, però l'altra opció, força més enriquidora, és treballar-te un canal de YouTube a on mostris allò que sents, allò que t'agrada pel que fa a cançons, allò que et motiva, ni que no siguis el millor, ni que no siguis sorprenent. Les visites i els subscriptors no són res essencial; els individus són superiors a les multituds, i és superior allò que sent una persona, un dia, quan t'escolta, perquè per algun motiu estrany li has recordat a un pare que va morir i que cantava aquella mateixa cançó, o perquè troba en el timbre de la teva veu alguna cosa que li posa la pell de gallina ni que la teva veu sigui feble com un pardal i petita com la granoteta d'un bassal. Un canal a YouTube a on hi aboquis allò que t'agrada expressar, sigui teu o d'un altre, és com un blog, com una llibreta vella que fa olor de paper antic amb frases esgarrapades de poemes, o versos coneguts o ignots. Un canal de YouTube interactiu, a partir del qual escoltes a altres persones que estimen el mateix que tu estimes, en diferents llengües, de diferents cultures, i sense anhels de fama o diners, sinó de coneixença i afició mútua és un luxe dels temps que vivim; una eina tecnològica que ens permet treballar la cançó, la poesia musicada, recuperar antigues melodies oblidades que un dia van enamorar persones, o que fa molts anys van fer plorar ments oblidades, o que van engegar revolucions pacífiques amb clavells i versos, o que van guanyar guerres perquè van sostenir la moral de les tropes a l'horror nazi, o senzillament van permetre i permeten encara parlar amb déu. 
Avui penjo aquesta cançó poema, feta fa ben poc, que no és altre cosa que una mena de viatge amb la imaginació cap a un moment del temps i de l'espai llunyà, però intens. 
Per expressar-se només cal l'aprovació d'un mateix, la pròpia decisió, la llibertat personal; i allò que fa cadascú és únic, no competeix, no guanya a ningú, no perd, no especula, no demostra, no calcula, només és... com el so de la pluja, com la remor d'un vent, com un crit o un desig íntim que es fa públic. Si fa no fa, llibertat.
.
.
.
.  

Aprendre

 

Si no estàs disposat a aprendre dels infants cada dia, cada hora, cada instant, no pots progressar com a docent; i això que acabo d'escriure no és una frase bonica d'aquelles que es pengen en alguna xarxa social amb una imatge carrinclona amb vocació de fer-se viral... és senzillament la veritat. 

Cap temps passat no va ser millor, cap persona del passat no va ser millor, cap persona del present tampoc no és millor. Els infants del present viuen les seves circumstàncies, les seves angoixes i les seves il·lusions. Han d'aprendre molt, com els infants de totes les èpoques; però els adults els podem ensenyar poc; són ells els qui han d'aprendre; són ells els qui aprenen. L'adult, docent o pare, a tot estirar pot assenyalar amb el dit les fonts del coneixement, o pot motivar, o pot intentar proporcionar mètodes... però l'acció és de qui aprèn. S'aprèn, no s'ensenya.

Si no estàs disposat a escoltar dues vegades o tres allò que has escoltat per evitar el vici de'actuar per impuls i transmetre-ho malament, potser viciat pel propi prejudici, per les pors personals, per la imaginació d'un mateix... no pots progressar com a docent. El docent no es pot permetre l'error de viure en el món que inventa la seva ment, sinó que ha de fer un esforç constant d'objectivitat i clarividència. 

I després sorgeix la sorpresa: l'amor que espontàniament brolla del cor no és l'excepció d'una fredor asèptica constant i establerta universalment, sinó el normal i convenient. L'amor que té una mare no és un amor deformat per les hormones, sinó l'únic clarivident. És la massa mediocre i inhumana la qui no hi veu clar quan no viu un amor universal amb sentiments; i això passa per algun mecanisme de la ment que bloqueja l'amor per a fer líndividu més operatiu, agressiu, competitiu, reductor de la vida a conceptes tan tristos com la producció de bens, el sistema premi càstig, la grisor d'una mena d'esclavatge social per a tenir més i guanyar més seguretats miratge.  

Que no és tot banal i en sèrie; que el que passa és que tot és únic i inaudit. Tot no és normal, previsible, assumit... no. En realitat tot és excepcional, i no viure en un continu estat de sorpresa eufòrica és una forma d'allunyament de la realitat provocada per algun mecanisme del cos que ens vol convertir en les formigues d'un formiguer, treballadores, impersonals, cruels, efectives, eficients, per a néixer, servir i morir sense que l'univers se n'afecti massa.

Hi ha massa gent que interpreta el món a partir de les etiquetes que han rebut i que va escriure algú altre per ells; ells no han posat mai en dubte aquestes etiquetes, i a cops s'han enutjat amb aquells que no només les posem en dubte sinó que manifestem l'absoluta falsedat de moltes d'elles.  

Al món hi ha massa ovelles; i les més tristes i sotmeses són aquelles que ni tan sols saben que són ovelles; els ho impedeix l'orgull. Moltes funcionen amb la llei de la imatge, convençudes que el que importa és semblar; que semblar ho és tot.

.

.

Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

"Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."

Així comença la cançó que avui penso.

Una cançó senzilla com les més grans.

Aquesta podria ser una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

Allò que és essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat, de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.

Allò que és essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no viure lliures i esperançats.

Allò que és gran és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga, no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada; es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.

Allò que és essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o s'acabés, tot.

Allò que és de debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho permet.

I aquesta mena d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar, ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.

"Deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats"

Passa-t’ho bé amb les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella... no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent, de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no saben que ho són.

"Petites gotes fredes tremolant"

Descobreix la bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho havia escrit.)

"Fes de casa teva tots els llargs camins del món"

No sabem a on la vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a on anem a parar, hi farem la nostra llar.

La nostra llar, la nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.

Un 10% d'individus sense capacitat de comprendre, valorar, i sentir com a propis, els sentiments aliens.

Image of ROTFLOLEB in wikipedia. CC- BY-SA-3.0.

Defuges el sentiment, el consideres el refugi dels hipòcrites; però saps? el sentiment humà ens fa humans. És clar que un percentatge prou considerable dels sapiens no l'entenen directament. Saben de la seva existència perquè observen els individus humans que els envolten i dedueixen de les seves reaccions allò que el món anomena sentiments, però un petit percentatge de sapiens, no en tenen experiència, si no és en allò que afecta el seu jo. Ara en diuen psicopatologia social, i no es posen d'acord a l'hora de decidir si és una malaltia o una manera de ser. Però és sens dubte una disminució. 

He conegut persones amb aquesta disminució que anhelen tenir sentiments; són bones persones, perquè racionalment, d'una manera eixuta, sense premi, volen el bé de les persones; podríem dir inclús que estimen amb més puresa perquè no busquen el consol del sentiment; però n'hi ha pocs d'aquests. La majoria de persones que no experimenten sentiments, emocions, tendresa... no ho accepten com una disminució, sinó com un avantatge racional damunt dels altres éssers humans als quals veuen gairebé sempre com a competidors, com a graons, com a instruments, com a mitjans o com a molèsties. 

Els psicòpates socials no són assassins com els pinten a les pel·lícules; són persones perfectament integrades a la societat, que pateixen sense acceptar-ho una profunda disminució de la intel·ligència emocional; acostumen a ser tòxiques, a paral·litzar iniciatives que ells consideren, conscientment o inconscient, amenaçadores pel seu ego; no contemplen els sentiments aliens com un problema, perquè defugen qualsevol problema que no sigui propi; i allò que sent algú del seu voltant, especialment un igual, és tan important com el dolor d'una llagosta bullida viva en un restaurant de luxe, quan han de preparar el plat d'un humà sense amor pels animals.

Davant d'un psicopata social no funciona el diàleg, si no és que el dirigeixes a un interès seu; i quan ho facis hauràs de jugar a escacs, perquè no entén allò que no sent, i no sent perquè no pot. 

La millor estratègia davant d'una persona així (diuen que un 10% de la població ho és com a mínim en petit grau) és defugir-la. Només els que reconeixen el problema es poden integrar a la societat humana, amb humilitat i bona voluntat, però és tan difícil per a ells, que intentar-ho té realment un mèrit immens.

.

.

.

Territorialisme

Elefants marins lluitant pel territori. Image from wikipedia of Michael L. Baird. CC-BY-2.0

.

.

.

Això és meu, allò és teu. 

Això ja ho ensenyo jo, 

i allò ja ho ensenyes tu. 

I et pixes com els gossets 

als límits dels teus terrenys. 

Funcionariot! Funcionariot! 

Amb cara d'estaquirot! 

Les normes tot ho dissenyen, 

perfecte quadre d'honors! 

Aquí comença el teu regne, 

amb l'ego tot banyat d'or; 

i si és llautó se li assembla, 

la llei ho permet i tot! 

Funcionariot! Funcionariot! 

Fins et poses de puntetes 

per semblar més alt que jo. 

Se't menja l'enveja i omple 

el teu cap d'un núvol fosc. 

Arreu veus competidors 

que volen robar-te el lloc.

I així va passant la vida 

tu sempre cabrejadot!

Valorant fins a quin punt

el teu jo s'estén pertot.

Vols dir que no somriuries

si no visquessis amb por?

Que no hi ha línies vermelles

hi ha portes, braços i ponts

i la saviesa que és una

si la mires amb amor.

Res no és teu i si t'hi arrapes

se t'escaparà del tot.

Funcionariot! Funcionariot!

no posis portes al bosc!

  

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets...

No tinguis por i avança, que el Sol fondra aquest gel que s'arrapa a les cases i esquerda les parets; el gel dels cors dels lletrats i els homes de fortuna, que compra tots els paisatges, ven pàtries, serveis, i que especula amb la vida de la gent. Ben aviat, no trigarà, a arribar aquell bon temps, que porta la primavera, i amb ella les tardes lluminoses de l'estiu alegre i viu. I les cales que ara no explico, perquè continuïn lliures de les urpes dels diners. 

No tinguis por i avança, que els tirans es moriran, però abans, quan mirin enrere, la vida que hauran portat, tremolaran de vergonya, i ja no podran presumir. Quedaran vells i casposos, avergonyits pels carrers, s'amagaran als castells i als palaus a on van crear la falsa realitat de la negror del poder. Seran vius, però hauran mort de pena i remordiment. 

Tants tirans com es vesteixen amb corbates sota els terns, grisos, foscos, pelleringues disfressats de noblesa; l'uniforme dels corruptes i els banquers, dels ministres poderosos que desfiguren la llibertat per a convertir la vida en la presó que han dissenyat, en el mas que han establert pels senyors de les empreses que controlen els diners.

No tinguis por i avança, seràs ric si no ets com ells; et moriràs amb la panxa relaxada de tan riure, de tant embrutar-te al fang dels camins, a la sorra dels racons oblidats pels mercaders; et moriras agafant la mà de qualssevol persona que t'estimarà fins al més profund del cor, pobre, lliure, content, satisfet.

No tinguis por i avança, clavant fort les arrels a la terra i al paisatge que tant estimes; a prop dels carrers del poble, amb la flaire de la llar de foc, les rialles dels infants, i la remor del vent als turons coberts de pins. Ningú no destruirà tot allò que és etern. 

La vida és un ukelele

Que no tenim prou temps per a perdre el temps pensant en guanyar diners! 

Tan curta i tan llarga com és la vida! 

No tindràs prou temps (senyor imputat per corrupció o encara no imputat) per a gastar-te tots els diners que d'alguna manerta has adquirit. No tindràs temps de prendre el Sol en una platja lliure de l'angoixa de tenir tant. Podràs, potser prendre el Sol en una platja, però el que tens, i el lloc que ocupes, ocultarà el teu cos i et robarà el Sol i el vent a tota la pell; i enfosquirà la teva ànima i li impedirà sentir el vertigen de no tenir res més que la sorra el Sol i el vent. I també t'ofegarà sense que ho sàpigues la moral amb què et van fer créixer i que t'ha servir per ser esclau de les formes i per a no tenir ètica amb els diners i les persones. 

A l'últim et moriràs, i descobriràs que allò al que t'has agafat amb tant d'anhel, la campana de Bankia, el tern i la corbata, les targetes, les accions... t'ha robat l'únic que de debò tenies sense saber-ho; la vida, que no és cap spa de luxe, ni el sexe pagat, ni els aplaudiments dels poderosos, ni el teu nom en lletres d'or, ni el poder econòmic absolut amb què tant has somniat. 

La vida és un ukelele. La vida és una guitarra. La vida és construir somriures. La vida és trepitjar el fang sense sabates. La vida és enriure-se'n del que la gent anomena prestigi, fama, admiració, enveja. La vida és un raconet de mar i ningú fora de dos o tres éssers estimats al teu costat, i el Sol que guspireja damunt les ones, i l'olor de sal, i res al cap, i una cançó, i un poema. La vida és poesia, però la poesia fuig dels absoluts del diner i dels absoluts del poder. Qui anomena rei al poder, al diner i a la fama, perd la poesia. I la poesia és la vida. 

A algun antic professor, o professora, que em va ajudar molt.

M'ajudes molt. 

A no ser com tu. 

A no creure com tu creus en el càstig com a eina de millora de la societat i de les persones. 

A no empassar-me dogmes de pedra que algú va trenar fa anys, pintant-los d'or i argent. 

M'ajudes a no fer com tu, i a no riure sense tenir ganes de riure perquè envegin la meva suposada felicitat. 

A no donar la mà si no em surt de dins. 

A no anar vestit amb l'uniforme dels poderosos sinó com a mi m'agrada anar vestit. 

A no perseguir el poder com un addicte el seu vici. 

A no ser miserable i semblar noble. 

A no viure per tenir i manar i poder i lluir. 

M'ajudes molt, sí, a no ser com tu, cada vegada que llegeixo les teves paraules fastigoses amb les quals trepitges i destrueixes el nom i els fets dels qui consideres enemics i als qui, encara que no ho diguis, voldries morts o a la presó. És molt fàcil imaginar un món millor, imaginant només com seria si les persones no s'assemblessin gens a tu. M'ajudes molt a definir com hem de ser si volem millorar la vida i la societat, i com ho hem de fer si volem construir un món lliure i en pau pels nostres fills i filles.

M'ajudes molt a no ser com tu; gairebé l'exercici de contemplar-te podria representar un curs sencer, una carrera universitària, o encara millor, un aprenentatge iniciàtic i vital de com ser lliures, de com viure lliures de les cadenes invisibles de l'esclavatge del poder i dels diners. 

Mirar tot el que la realitat seria sense tu, és com contemplar un paisatge meravellós, ple d'esperança, a on els antics monstres devoradors de vides i d'il·lusions han desaparegut per sempre.

Frases sense importància...

Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0

Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.

La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.

Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.

No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.

Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!

Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.

Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!

Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!

Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!

Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.

Agrair, a l'existència, els estels a les nits més fosques.

Paraules negres mentideres que embruten vides. Mirades negres mentideres que brollen de la foscor dels desigs inconfessables per intentar fer l'impossible: convertir el mal en bé i el bé en mal. A l'últim, la llum més clara del dia s'endurà la victòria, perquè el no res representa la pròpia feblesa del mateix no res.

Què és sin no el temps de l'ésser humà damunt la terra? Destrueixen la seva ànima per un instant tan breu que l'immensa importància que el pobre humà li atorga al seu temps fa una mica de llàstima; com el goril·la que es copeja el pit, ignorant l'infinit ordre que l'envolta i que l'ha creat. 

Per què dedicar aquest temps tan breu, tan d'excepció, tan de privilegi, en enquistar-se en el mal per posseir allò que no és lícit de posseir?

Hi ha un mal que va vestit amb l'uniforme dels savis; un mal que pretén passar per bé fent servir el caràcter absolut dels pobres convenis humans amb voluntat d'eternitat i de justícia, però que no són si no acords presos per monos amb instints tribals i molt d'ego, sobretot molt d'ego. 

No oculta el teu patetisme el teu uniforme de senyoria; i el teu poder no fa que tinguis més raó. La raó no depèn del poder que tinguis, ni del teu grau de popularitat, ni dels anys que hagis estudiat, ni de la por que et tinguin. El poder no et fa tenir raó, el que aconsegueix el poder és que, encara que no tinguis raó, els teus criteris miserables siguin obeïts i adorats; però això et fa molt de mal encara que no te n'adonis, perquè t'estàs convertint en l'antítesi del que representes, i en allò que de jove vas jurar que mai no series.

Arriba un punt a la vida en què un ja no té por de les mentides que puguin dir d'un; arriba un punt en què l'únic que de debò importa és allò que és veritat, allò que un sap que és cert i que a un l'omple d'una pau profunda i d'una sensació de satisfacció impossible d'expressar amb paraules. La força de la convicció, de la consciència tranquil·la... La força que brolla de donar la vida sense especulacions ni càlculs de guanys o de pèrdues; donar la vida per les persones que tenim al nostre abast, tan febles de vegades, tan infinitament valuoses, i tan poc nostres, gens nostres, perquè han nascut per marxar i seguir el seu camí lluminós cap a la llibertat i la felicitat de l'existència. 

Em pregunto com s'ho fan per sostenir la seva crueltat, els cruels, si tenen fills. 

Em pregunto com ho fan per fonamentar la seva vida en la violència de la disciplina i el càstig, els botxins, els executors i els qui castiguen la gent, si tenen fills. 

Com poden instrumentalitzar la il·limitada dignitat d'una persona, els qui tenen fills. 

Em pregunto com poden viure amb normalitat o rutina els qui tenen fills, com poden viure com si viure no fos infinitament més gran que la loteria més gran de l'univers. 

Qui té fills i és dur amb qui sigui només ho pot ser per culpa d'una disminució empàtica, o d'una incapacitat humana profunda. 

Diuen que quan algú diu que no té por ho diu perquè té por i perquè no vol tenir-la, o perquè té por i no vol que la por influenciï les seves accions. En el meu cas crec que no és així; normalment quan tinc por no ho dic; la por em mou a callar. La por no hauria de fer vergonya a aquell qui la sent, sinó a qui la provoca. Qui força algú a canviar les seves idees fent servir la por no és excessivament intel·ligent, perquè la gent no pot canviar les idees per res que no sigui el convenciment; la por mou a mentir i a dir que es canvïen les idees, però la consciència interior de la persona, allò que la persona sap que és veritat, no pot negar-s'ho a si mateixa. La persona no pot canviar d'ideea a causa de la por; només els pensaments poden canviar els pensaments.

Afirmo, aquí, que hi ha molt poques coses que em facin por. No em fa por la meva mort. No em fa por que pensin malament de mi o que em critiquin. No em fa por la mort social; si fa no fa, jo mateix vaig triar la solitud social, o, si més no, una certa solitud social, per a poder ser independent. És així. No nego a ningú l'amistat; estimo els meus amics; agraeixo que existeixin, i puc dir que hi són; però ho són precisament perquè respecten fins a límits lloables la meva independència ideològica i d'estil. Els amics que m'han intentat convèncer de la seva estètica o de la seva doctrina han anat caient pel camí, i queden dins el meu cor com un record bell del passat. La independència personal és una exigència a la qual ningú no pot renunciar, perquè sense aquesta independència mental no es pot estimar. Estimem quan ens acostem a algú perquè volem fer-ho, no pas perquè ens calgui fer-ho. Estimem si som capaços de deixar marxar qui necessiti fer-ho; altrament, si no ho permetéssim, seríem els presoners i no pas els amics d'aquesta persona. No em fa por res més que deixar de treballar per allò que estimo com a la pròpia vida.  Servir i desaparèixer, amb tot l'amor que sento ara, i que hauré donat des de la invisibilitat. Passar desapercebut. Deixar llavor senser que ningú recordi qui l'ha llençada dins la terra. Descobrir l'obra d'algú més gran en els pobres moviments de mà que fa algú com jo manifestament incapaç de reproduir allò que la meva mà reprodueix guiada per no sé qui i no sé com. Agrair a l'existència, els estels a les nits més fosques, la claror de l'alba que promet un nou dia quan la nit sembla que no s'acaba mai, i haver estat copejat com un animal sense morir, tot i que la mort semblava més dolça, i aixecar-me de nou més per amor als qui serveixo que a mi mateix. Servir.

Propòsits per al 2018

Gaudir del goig d’intentar servir millor que bé els alumnes que m’han estat encomanats a la meva tutoria i a les meves classes. Estimar-los sense que es noti gaire.

Escollir, a la meva feina, la professionalitat i la lleialtat a l’educació, abans que no pas la popularitat; quan aquesta tria es faci necessària.

Aprendre a tocar un nou instrument musical

Compartir més temps i més activitats amb els meus fills. Fer collarets de ceràmica amb ells.

Identificar els meus errors personals i rectificar-los.

No tenir por dels esdeveniments atzarosos del futur. Acceptar la mort, si cal, amb un somriure.

Viure de manera que, si m’arriba la mort, em pugui sentir satisfet del que he estimat, del que he gaudit, i del que he donat de mi.

Continuar gaudint sense roba, a l’estiu i a la platja del Torn, de la naturalesa del mar i de la Terra en el seu estat més salvatge.

Penjar cada mes una cançó mínimament digna al meu canal de YouTube.

Aprendre una cançó nova cada setmana, només si és una cançó que em posa la pell de gallina.

Continuar fent pel·lícules, i envoltar-me de gent que estimi fer-les, més que no pas pensar en egos, fama, protagonisme, èxit...

Continuar escrivint ficció, i tornar a presentar-me a premis literaris com fa alguns anys.

Continuar abocant al meu blog, en aquest onzè any de la seva existència, tot allò que em passa pel cap i pel cor, malgrat els atacs dels intolerants i els intents de censura.

Continuar escrivint cançons, treballant-les, i mostrant-les quan estiguin madures.

Continuar parlant amb aquest déu que està per damunt de totes les religions, i que ens estima a tots, siguin quins siguin els nostres actes i els nostres pensaments; el déu de la llibertat que no hi entén de morals ni de repressions.

Menjar tot el que m’agradi sense passar-me. Fer exercici. Caminar per la muntanya. Deixar-me de mandangues de règims i gimnassos dels nassos.

Recordar que no sóc el millor en res, però que això no importa, perquè faig les coses el millor que puc, només perquè m’agrada fer-les així i no pas per ser millor que els altres.

Continuar enamorat de la llengua anglesa. Llegir-la, escriure-hi, escoltar-la, parlar-la. Amarar-me de la profunditat dels pensadors i poetes Nord-americans dels segles XVIII, XIX i XX.

Rebutjar qualsevol proposta professional que impliqui algun càrrec de responsabilitat, incompatible amb la llibertat mental necessària per fer bé la meva feina i per lliurar-me a les meves tasques creatives.

Escoltar més sovint Israel Kamakawiwo‘ole.

Procurar, de tant en tant, encendre una llar de foc, beure un vas de priorat, escoltar les onades, caminar per la sorra sota la lluna plena, cantar arran d’aigua, plorar recitant poesia, i dir coses boniques a les moltíssimes persones que estimo i que deixo lliures, perquè s’allunyin de mi sense manies quan ho necessitin fer.

Agrair tantes coses bones que tinc i que no és habitual de tenir, i acceptar amb curiositat i esperança el final de tot, com una porta a una vida desconeguda i potser millor, bo i que costa creure que pugui ser millor que aquesta Terra que trepitjo i que la companyia de la gent que m’envolta.

Treballar, lluitar i caminar cap a la llibertat, la meva i la de tothom, igual com he fet tota la meva vida.
.
.

No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just

Avergonyiu-vos, els qui pinteu el món de por. Enfosquiu amb les vostres lleis de pedra el Sol immens que daura el mar de llum. Nosaltres el veiem amb les onades enceses de foc i amb tot l'esclat de llibertat. La vostra veu funesta que pretén dominar el món no pot apagar el goig d'allò que és bell per dret natural.

Avergonyiu-vos de la vostra intolerància els qui voleu el món igual i gris; sotmès a la petitesa que us abasta; per poder-lo entendre i encabir-lo al niu dels petits espais del vostre cor, tan ple d'ambició i de menyspreu.

 Avergonyiu-vos els qui empresoneu persones, pares, gent de pau, amics. I els qui aplaudiu les cadenes i mordaces que volen silenciar el món de dissidència. No fareu que el mal sembli bonic, ni que el plor dels infants es vegi just. No enganyareu la il·lusió de qui avança  entremig d'ombres cap a un món més bell. 

Avergonyiu-vos els qui reprimiu la magnífica imatge del nostre cos; vell o nou, madur o esponellant, terra de la terra revifada amb tones d'amor i d'ordre etern. Llavor d'un pensament preciós. No fareu lleig allò que és bell; ni agre, allò que és dolç. El bram que us surt és el bram de la bèstia, que escomet contra qui no té por. Temeu qui viu alliberat del monstre fabricat pel mite antic de la foscor. I no escolteu el vent que cada dia xiuxiueja tossut la mateixa tonada, feta de misteri i d'esperança; de vegades en silenci, d'altres amb sons.
Bon any per tothom!

Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes.

La convivència es trenca quan una idea política, legítima com qualsevol altra, és demonitzada. 
Es trenca la convivència quan el poder d'un estat, manipulant tots els mitjans al seu abast per pasturar el seu poble a la contra d'unes persones que pensen d'una determinada manera, condemna, proscriu, maleeix, persegueix... les accions legítimes, les manifestacions, els colors, els signes, els versos, les frases, els mots, els cants, les colles de gent... que identifiquen un moviment format per milions de persones pacífiques. 
La convivència es trenca quan un mateix acte, realitzat de vegades pels que pensen com el poder, i altres vegades com els que pensen segons la idea prohibida, és jutjat, i tractat de manera diferent, depenent de si qui el realitza forma part dels qui pensen com el poder, o dels qui pensen segons la idea perseguida. 
Es trenca la convivència quan el jutge crida a declarar algú per la forma d'uns mots que van a favor d'una idea prohibida, i quan, per contra, aquest mateix jutge considera una broma pueril els mots que expresen la idea contrària i favorable al poder, però expressats de la mateixa forma que va provocar la citació a declarar. 
Així, amb aquest sistema judicial tendenciós, als Estats Units el nombre de condemnats pertanyents a les minories racials és habitualment superior al nombre de condemnats blancs. Així, Adolf Hitler afirmava que si s'anaven reprimint molt a poc a poc les llibertats als individus de determinada raça o cultura, tan a poc a poc que cap canvi semblés excessivament fort, al cap de poc temps, la suma de la pèrdua d'aquestes petites llibertats, aconseguien que aquestes persones pertanyents a una minoria indesitjable pel dictador visquessin un autèntic infern. I no... no és veritat que el nazisme no es pugui comparar a res conegut, i no és veritat que no es pugui fer servir com a argument en un discurs o en un raonament; per desgràcia, la història té connotacions actuals i perpètues que es van repetint, cadascuna amb els seus detalls i circumstàncies. No cometem l'error de mitificar el nazisme fins al punt de creure que res tornarà a semblar-se al que va ser. Per desgràcia, els humans el duem a dins, i malgrat l'aversió que ens produeix, uns i altres, treuen gairebé sense ser-ne conscients la llavor instintiva de la persecució de l'enemic de la tribu per part del poder i de les lleis, que una vegada  i una altra surt com una mala herba, i que és capaç d'anomenar democràcia a la mateixa invenció de lleis arbitràries decidides per esclafar el dissident; i és capaç d'anomenar democràcia la interpretació fabulada i fantasiosa d'una llei per tal de poder destruir la vida dels adversaris ideològics.

La convivència es trenca quan s'ignora el resultat de les urnes, quan es considera més important una llei de pedra que la tossuda voluntat d'un poble que sap que és una nació, i que no deixarà de treballar mai per la seva independència mitjançant l'exercici de la pau, sense violència i amb un profund amor fins i tot vers aquells que el persegueixen i el pretenen destruir. 

La mateixa tossuda i noble determinació de George Washington, de Tomas Jefferson, de John Adams. La determinació dels herois d'Irlanda al 1916 amb l'Easter Rising, la determinació de l'Índia, o de Letònia, o de tantes nacions que han volgut decidir les seves polítiques en llibertat i convertir-se en nacions independents. I Catalunya no està disposada a fer-ho amb violència, ni amb rebel·lions, ni amb agressions... Passi el que passi, mai amb violència; mai, posant en perill la vida de cap ésser humà. De fet, l'única violència que hi ha hagut fins avui, ha estat la de l'estat. 
Només parlant, votant; parlant i votant; i estenent la mà a qui vota que no; i acceptant, tant el sí com el no, perquè el futur existirà si les grans decisions, els debats sobre les fronteres, els conflictes nacionals i internacionals... es tracten humanament, amb l'eina de la pau i del respecte a la dignitat humana.

És per això que fa tanta vergonya la ignorància i la intransigència. Fa vergonya que es pensin que el seu propi poble és ruc. El podran enganyar un temps, però un dia la gent s'adonarà de qui és un agent de pau i de respecte, i de qui busca conflicte, impòsició, irracionalitat, i unilateralitat. De qui manipula la informació per inventar-se dimonis. De qui va a la presó per les paraules; i de qui per por a les paraules alça presons i forja cadenes i barrots.

Respecte a les urnes, només això. Que es canviïn les lleis injustes. Solucionem els conflictes parlant i raonant objectivament. No tinguem por de la democràcia. Expulsem els corruptes, que s'aprofiten del conflicte per desviar l'atenció de la seva vergonya. Encetem una nova i eterna primavera de llibertat. I deixem tornar a casa seva als qui mai no haurien d'haver estat empresonats per la partidista, forçada i agressiva interpretació de les lleis; unes lleis que a Bèlgica van dur a ser mereixedors de llibertat els mateixos actes que aquí mantenen a presó uns pares que no han pogut abraçar les seves famílies per Nadal. Ja n'hi ha prou d'instints tribals; deixem lliures les persones, i deixem governar les urnes. 

  

Injustícia

Guillaume Le Rouillé, IUSTICIE ATQUE INIUSTICIE (Paris, 1520)

CC BY 2.0

El so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora. La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El «Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.
.
.
.