Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable.

La nit, quan el cor està trist, és com una presó insuportable. Quan la solitud no és buscada, quan esdevé enmig de la multitud, quan no albira una solució clara, quan es topa amb l'odi o la incomprensió... es converteix en una llosa, en un verí que ens atordeix i ens impedeix de veure-hi clar. Tots hem passat períodes d'aquesta mena; dies, setmanes, potser mesos en què ningú no ha tingut la capacitat d'il·luminar-nos. Algunes d'aquestes situacions, quan succeeixen, semblen tan absolutes que les considerem, obnubilats, el tot de la vida. Llavors, arriba algú i canta una cançó, o la cantem nosaltres; arriba algú i, sense dir res, ens mira amb afecte. Les paraules no poden assolir el que aconsegueix una mirada amable. Llavors som lliures i la tempesta irracional del mal s'allunya qui sap si per sempre.

Quan somrius...

Auld Lang Syne

Vaig tenir l'alegria d'acabar l'any veient com la família Gavin d'Irlanda em publicava, al seu espai Gypsy Channel TV, la segona de les cançons que vam gravar a Irlanda al més d'agost; un poema de Robert Burns en escocès del segle XVIII. 

Aquesta serà també la meva primera publicació de l'any 2019 al blog Nuesa Literària.

Bon Any!

Quan torni a escriure...

Quan torni a escriure, evitaré els mussols,

i els bolets lluminosos amb textures de mel,

i els pastissos de nata, amb alcaldes i festes,

i els barrets d'astracan amb sabates de músic.

Quan torni a escriure voldré ser petit,

i a les nits cantaré amb els gats a la teulada,

sota una lluna enorme, la solitud i el mar

de lluny, i amb la ventada, m'acostarà fragàncies.

Quan torni a escriure, defugiré els imperis,

i els llampecs fabricats als despatxos dels tigres,

i els lleons del davant dels palaus, i el ressò

tan intens, tan bufó, dels sacerdots del segle.

Quan torni a escriure, evitaré els sagrats

anyells de gla i de saba vora del Partenó.

Begut, i a una taverna, ploraré amb els acords

del piano d'un pobre, de les cordes d'un boig,

i pintaré uns pocs mots en un paper saur

esgarrapant tossut fins que s'hi cali foc.

Els escriuré pels astres, pels infants i els records

d'una nit a la platja amb la xardor d'agost,

des del quarter del bar, derrotat i galdós, 

si m'esforço una mica, em semblarà que hi sóc. 

.

.

.

Vergonyes que els "civilitzats" no senten.

El concepte humà de "justícia" és una fal·làcia originada per l'instint evolutiu que mou a la venjança. A banda d'això, és, o hauria de ser, motiu de vergonya, el fet de ser cap d'un estat sense haver estat votat pel poble. I és, o hauria de ser també, motiu de vergonya, considerar-te legitimat a tenir més drets que altres persones, a posseir més diners o més recursos, només pel fet d'haver nascut en una terra que té més diners i més recursos (es neix a un lloc o un altre per atzar). És per tant incoherent ser antimonàrquic i alhora no revoltar-se contra el caràcter absolut de la propietat privada, que és el que sosté el sistema capitalista.

I és, o hauria de ser, motiu de vergonya, considerar i forçar a un poble, a pertànyer a un estat polític, sense preguntar als seus ciutadans si hi estan d'acord. Per això la guerra de conquesta és motiu de vergonya. Per això, és inaudit que, a ple segle XXI, hi hagi qui justifica la colonització d'Amèrica, sense adonar-se que va significar que un poble estranger conquerís pobles sobirans, i que un poble estranger imposés els seus costums, tradicions, cultura... de l'estranger, menystenint, per una actitud ignorant i xovinista, els tresors culturals dels pobles conquerits.

Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el Sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar. De fet, quan som petits, en sabem moltes, de coses, que ningú no ens ha d'explicar. Sabem que existir és bo encara que ens facin por algunes coses. Sabem que estimem els pares, els germans. Sabem que l'olor del bosc és agradable. Sabem que ens agrada més un bosc ple d'arbusts, sense camins ni dreceres, que no pas un parc urbà ple de facilitats previsibles. Tot això ho sabem quan som petits; i no ens ho han explicat. 
La saviesa de quan som petits és menyspreada pels fariseus. Tampoc no ho diuen, que la menyspreen, però es nota quan parlen. "El nen", diuen, fins i tot quan es refereixen als fills grans i majors d'edat. "El nen". I parlen amb un to de superioritat del món dels nens com si fos una juguesca ridícula, perdonable, graciosa fins i tot.
Els fariseus han estudiat, i són grans, encara que alguns siguin joves. Els agrada molt l'aspecte de les coses, de les persones, la imatge, les formes. Adoren les formes i arriben a creure que són el tot. Els nens. en canvi, són de la terra; els agraden els porcs, les granges, el fang, les pedres, la pluja, els bassals... Els Fariseus adoren els ritus, la sacralitat de tot, la superioritat del poder i el domini establert. Creuen en dimonis i en déus, en bons i dolents, i no canvien ni un bri d'allò que creuen, perquè estan atrapats pel dogma, per la por a l'infern, per les creences que els van introduir quan eren nens i quan es van creure que ser nen implicava patir de manca de saviesa.
Però, aquí, al Montcau, a la seva pedra roja, amb aquest flaire de romaní i farigola, amb el soroll a cops esvalotat dels senglars corrent amb els cadells... Aquí... sols i sense claca, els fariseus se senten buits. 
La terra ens retorna aquella espontaneïtat dels deu anys. Naixem i ens trobem nens o nenes. I vénen els homes i dones grans i van dient la seva. Ens ho creiem tot. Sempre és així fins que un dia, alguns potser descobrim que allò que ens explicaven ni ells no ho sabien del cert. D'altres s'ho continuen creient i es converteixen en els homes i les dones grans que s'acosten als nens i les nenes per a fer-los creure el que no saben del cert, el que els han ensenyat a edats tendres en què t'ho empasses tot.

Tot canvia quan un dia descobreixes que el món de debò, la Terra, el firmament de la nit amb els astres més propers encesos, la riba còsmica... és infinitament més bell que el recaragolament antropocèntric i mític dels fariseus i els seus derivats. La natura no ha inventat inferns eterns; tot s'acaba, el bo i el dolent; o si més no, tot es transforma. Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal. Cap animal, fora del mono sapiens, ha torturat mai cap altre animal. Cap animal, fora del pedant sàpiens, s'ha inventat doctrines que condemnen a l'infern i que dibuixen un déu infinitament feliç malgrat els condemnats i malgrat els que es moren de gana. Cap altra bèstia ha extingit quasi completament totes les altres bèsties; cap, a excepció de l'Homo Sapiens, que desenvolupa un creixement bacterià a la seva població, que canvia el paisatge com les cèl·lules cancerígenes canvien un òrgan sà.
 Aquesta espècie s'ha allunyat tant de la terra, del paisatge del Montcau, de la visió dels estels a la nit, del caliu de les fogueres davant de la cova quan els avis explicaven històries als petits i els cantaven cançons... S'ha allunyat tant de tot això, que s'ha convertit (en la persona dels seus fariseus tan abundosos) en el dimoni que s'ha inventat ell mateix per a justificar la seva pròpia deriva. És un individu, el fariseu poderós (laic o creient tant se val), corromput en el seu orgull, que pel vici de no dubtar del que li han ensenyat sempre, roman al seu error, convençut que és un sant, que és savi, que és bo... mentre defensa i col·labora en la construcció d'una societat falsa, injusta, elitista, classista, masclista...
I no se n'adona.

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar.

Desaprendre, igual com desobeir, és potser un els actes més contundents i més importants de la construcció personal.

Hi ha gent que no és que posin un punt agre a la vida, és que són agror, la duen a dins; a estones l'adormen amb píndoles d'ego i fantasies de l'inconscient; però estan amarats i amarades a l'agror, a la ironia, a la sàtira, a l'escepticisme, a la negativitat. Per intentar entendre què són i què tenen ells, miren el que són els altres i el que tenen els altres. I quan es miren a si mateixos, miren els títols, les càtedres, les fites; sobretot, les que són més valorades socialment, acadèmicament, mediàticament... Viuen amb una perpètua angoixa pel que fa a les lloances i els èxits dels altres. No saben, no poden, no aconsegueixen, no entenen... la felicitat que produeix estimar la petita cosa que som cadascú, per petita que sigui, o agrair el raig de sol que entra per la finestra, o el gust de no jutjar els altres, o la discreció de passar desapercebuts si es pot, o la dolçor vital de no criticar ningú, o el plaer de somriure sense interpretar... No poden. I no en són culpables.

Sóc dels que, malgrat el pes contundent de la càrrega genètica, creuen en el poder de l'educació; de la bona i de la dolenta. Totes dues fan la seva feina. L'una construeix, l'altra deforma. Tot allò que hem escoltat als primers anys de la nostra vida, el valor que donaven a les diferents realitats de l'entorn els qui ens van educar, la manera de mirar d'ells, les prioritats, les jerarquies, les pors, la vergonya, la culpa... Com esponges, ho vam absorbir tot. I amb la garba de la genètica, vam aparèixer un dia en una societat que a banda de totes les influències inicials, també educa, i també deseduca. 

A cops, alguns, i de vegades, tenen el privilegi de desaprendre. Desaprendre els valors que no ho són. Desaprendre les mirades que no són naturals o que obeeixen instints o tradicions inhumanes. Desaprendre és una part important del procés educatiu, i és potser la més difícil, perquè, sovint, l'instint d'obediència als líders de la tribu, als ancestres, impedeix el difícil gest de llançar-se al mar quan s'està a més de mil quilòmetres de costa i l'aigua és negra i freda, i les onades, enormes. Però si saltem, descobrim que ens convertim en amfibis, i que el món és veu diferent des d'altres punts de vista, i que si som capaços de parlar llengües que tenen diferents accents, ens serà també més fàcil comprendre com en som de diferents tots, i com ens pot enriquir no partir de dogmes apresos, sinó contemplar la realitat com és i gaudir de la seva bellesa.

Desaprendre, com desobeir, és potser un dels actes més contundents de l'auto construcció personal quan brolla de la voluntat i de la necessitat de ser sincers amb la vida. I és també el gest més alliberador, perquè tornem a néixer.

I mirant la bossa que portem, observem el que hem desaprès i llençat; ja no hi és; però dins la bossa, hi queda tot allò de bo que ens han ensenyat i que no hem rebutjat: l'essencial, el que trobem dins nostre, l'energia d'on agafem la força necessària per explorar aquest món tan bell i tan ple de gent tan meravellosa.

El món és ple d'àngels, de persones bones, algunes de les quals encara potser no han descobert que ho són, o que tenen por, o que estan tristes, o que una part del seu cervell, sense ni tan sols saber-ho elles, està trista.
Hi ha qui parla de neteges, de desinfeccions, quan es refereix a persones, a persones humanes; és el llenguatge de la racionalitat descarnada, l'agror, l'escepticisme, i el sublim i sibil·lí art d'intentar manipular els altres en benefici de la pròpia comoditat; no són culpables tampoc de no haver desaprès. Afirmen ser allò que a les seves orelles els sona bé ser, però no se senten ser res; agror, por, ego, inseguretat, orgull, ignorància essencial de l'essencial. No són culpables. Necessiten amor, com tothom; si cal des de lluny si tenen punxes. Si es pot, de més a prop; cadascú coneix la seva força i sap fins a on pot arribar.