El valor de les coses.

Veieu aquest ferro rovellat que pentina el vent?

Si fos la desferra d'una antiga fàbrica en ruïnes, i no representés una icona artística valorada pels poders socials, molts ni se'l mirarien; i si se'l miressin, seria amb menyspreu o amb fàstic. I si realment fos una fàbrica destruïda, molts tampoc no serien capaços de veure-hi el treball de les vides anònimes que hi van deixar somnis i sofriments al llarg de dècades. Una fàbrica en ruïnes no és només un munt de matèria inútil, és un traç que ha estat observat cada dia per moltes persones que hi han abocat intensitat vital en un o altre sentit.

Hi ha persones que perceben el valor amagat rere la matèria; i n'hi ha d'altres que només valoren un objecte o una obra si la valoren també els líders dels models estètics, socials, morals i econòmics. El grau de pobresa espiritual dels qui depenent del corrent dominant és molt elevat, i curiosament acostumen a considerar-se superiors a tots aquells que són diferents, ja sigui perquè porten pantalons de vellut, perquè ballen sota la pluja o perquè no tenen un mòbil d'aquells que ho fan tot i encara més i que tenen una marca que... renoi! que bé queda aquesta marca!

No cal aclarir que “El Peine de los Vientos” no són les restes d'una fàbrica, sinó una obra cercada i dissenyada per Chillida, que té un valor per si mateix. I aquest valor el continuaria tenint encara que només el mar li atorgués. La meva opinió és que el valor de les obres d'art és intrínsec; per això, els crítics, al meu parer, moltes vegades, parlen de fum.

Parc Güell. La bellesa a l'espai infinit de la ment.

Hi ha un espai a la ment on la consciència vola damunt colors encesos que s'agafen de les mans i trenen la dansa sublim de l'existència. Un espai que té escrit, a les constel·lacions dels seus estels, els misteris de la bellesa; d'una bellesa imprevisible, de possibilitats infinites, que no s'acaba mai.

Hi ha un espai del pensament que convida a planar damunt les aigües de la Mediterrània, a passar damunt les feixes de les oliveres, i contemplar els dragons ran de les làmpades dels masos, i les palmeres altes, que sostenen la volta d'un cel bigarrat d'aurores.

Hi ha una terra roja i nostra, feta de sang, suor i esperança; regada amb els dolors de moltes mares, i amb flaire de most de vi, de bodega antiga, i d'herba segada i humida. Una terra mullada amb les llàgrimes d'algun ancestre que plora feliç de veure la vida com creix malgrat les penes, les guerres i les morts.

Hi ha un espai que cap crític no pot ni tocar amb la punteta de les ungles, enllà del que es pot explicar o racionalitzar. Davant de l'art, el crític savi calla; perquè l'art no camina per rutes traçades; l'inesperat descobreix oceans mai vistos, matisat amb blaus indescriptibles.

De cop i volta, enmig de tot aquest espai immens, el jo autèntic es reconeix en la llum de fora, i aquesta llum ens explica per què som, per què no té importància que la bellesa serveixi o no serveixi, per què val la pena respirar, per què no s'ha de tenir por, per què tot és tan bell i tan intens.

L'espai comú de tots on tot és clar, i es veu la terra roja que cull el fang que li lliurem, i torna el silenci, i torna el plor...

Existeix un indret a la imaginació capaç d’emplenar l’espai sencer de la nostra realitat; un paratge en blanc i negre, un carrer de París, un somriure esculpit amb molt de dolor, amb molt de menyspreu rebut; una llum bella com els guspireigs més impressionants del Sol al capvespre; una penombra acarabassada en un teatre vell que fa olor de fusta i de butaca antiga.

Existeix un univers d’imperfeccions que assoleixen l’essència més concentrada de la realitat humana; les imperfeccions agres i adolorides que dibuixen un diamant encès enmig de la foscor estranya d’una existència que no respon les preguntes més angoixants. Potser aquesta no resposta crea la bellesa, els matisos de la vida més real, els colors de l’obra més impressionant, les notes mig trencades d’una cançó que es nega a apagar-se ni que el dolor més punyent esquinci carn i ossos.

Existeix un art que en té prou amb un vestit senzill, un micròfon i una veu; ni flashos, ni neons, ni efectes especials que pretenen fonamentar la creació a les entranyes de la tecnologia més poderosa i balmada. La ment que surt d’allò que la crea vola per damunt de les ments que la copsen i els acarona les cordes de les arpes de la consciència, que se’n va lluny, molt lluny d’on reposa el cos, cap a l’indret on som fills d’una bellesa que ens crida a cada instant i que pronuncia el nostre nom secret, aquell que només coneix ella i una part profunda i amagada de nosaltres mateixos que roman oculta, esperant que la descobrim.

El perlat del cel damunt les fulles amples i gemades dels castanyers dels boscos del nord. El vent, que sempre és el mateix, i que infla els pulmons d’avui, com ahir va inflar els dels antics enamorats, dels rebutjats, dels místics i els guerrers, dels poetes i els alquimistes, dels bojos i els que no sabien que n'estaven, dels penjats i els botxins, dels cremats i els sanguinaris, dels assassins i de les seves víctimes, de les bruixes i dels inquisidors; pobres ignorants que no veien com el vent sempre és el mateix, i com tots tornem sempre a la mateixa terra, i com retorna el silenci després que la nostra veu s’apagui, i com es tornen a escoltar després els plors d’un nadó i l’udol del mateix vent, i més plors, i més rialles, i un altre cop el silenci i la resposta ineluctable de l’existència que ens pren el cos i ens fa callar.

Hi ha un espai comú de tots on tot és clar i tot se sap, i res no és absolut ni irreparable, i el plor es torna iridescència damunt d’una tela, i on tot, el dur i el dolç, el bo i el dolent, el clar i el confús, es fa tan bell, que acabem sabent que som eterns i que fins i tot la mort, com tot, tampoc no és absoluta ni definitiva.

.

.

La cinta blanca, de Michael Haneke.

.

Vinc del cine, de veure "La Cinta Blanca", del director Michael Haneke, que es va endur la Palma d'Or al Festival de Cannes, i el Premi de la Crítica Internacional FIPRESCI.

Si voleu alguns apunts del que és la pel·lícula, us puc dir que parla de l'obediència; de la disciplina despietada; del puritanisme malaltís i esmonyonant; de l'integrisme religiós; de la visió monolítica tradicional; de la natura humana lligada i sotmesa a la idealització monstruosa de l'integrisme; de la crueltat dels infants com a reacció a una disciplina mancada de sentiments; de la crueltat dels infants com a fruït de la mala educació d'uns adults esclaus de les seves repressions i de la seva societat; de les desigualtats socials com a reflex de la hipocresia espiritual; del sadisme com a conseqüència de les humiliacions a l'educació.
És, en resum, el retrat de la societat rural germànica de la segona dècada del segle XX; forja dels nens que vint anys després, ja adults, desenvoluparan el nazisme.
Tota la pel·lícula està elaborada en un blanc i negre que ressalta les ombres, els perfils, els clarobscurs, la pal·lidesa dels rostres, la foscor dels temps, les branques fullades dels arbres d'un negre que cau com una serp damunt dels cossos, el tremolor de les pupil·les, el dubte dels mots.
Les interpretacions dibuixen la pàmfila innocència d'algunes, la pèrfida crueltat d'altres, la por, el terror, la indiferència dels rics.

És, com algun crític ja apuntat, una obra mestra.

.

La república de Josep Guardiola, o un canvi de règim en el futbol.

.

. ¿Es pot parlar de futbol des d'un punt de vista científic o filosòfic? Quan es parla del futbol de Josep Guardiola, sí. El sistema introduït per l'actual tècnic del Futbol Club Barcelona és alguna cosa més que un sistema; no és una manera de jugar més, no és una altra proposta estratègica de les moltes que al llarg de la història d'aquest esport s'han posat de moda; és, sens cap mena de dubte, un canvi de règim en la manera d'entendre la manera de jugar. Jugar senzill, jugar ràpid, jugar precís, jugar efectiu, jugar creatiu, triangular, avançar, no perdre pilotes, no fer passades a l'atzar, fer-les bé, fer-les de pressa, fer-les al lloc, al punt precís, no confiar en les grans curses de les estrelles mediàtiques (bo i que si en algun moment convenen, benvingudes siguin).

Quan l'estrella no és un nom sinó el joc d'un equip, el joc que acabo de descriure, no ens trobem davant d'una oligarquia de joves milionaris que s'exhibeixen, sinó davant d'una república d'artistes del futbol que es fan iguals al primer toc. Quan el futbol és el futbol de Josep Guardiola, les estrelles són tan efectives com els qui han pujat del Barça B, o com els qui no tenen el carisma dels "catxés" més elevats. El futbol ràpid els iguala a tots, els fa a tots grans i senzills alhora, déus i humils, perquè si els déus són de debò només poden ser humils, i la glòria de l'estrellat passa, de cop, de les figures vers el conjunt del grup, vers el grup de companys que treballen a l'encop per un únic objectiu sense protagonismes estèrils i banals. Aquest sistema, però, no frustra pas la qualitat individual que sovint es manifesta davant l'àrea del contrari quan de vegades cal una ziga zaga espectacular i efectiva dels solistes més virtuosos de l’orquestra. La república de Guardiola permet l'art dels qui quan cal han d'actuar sols, recolzats per un exercit de soldats (tots ells igual d'importants) que condueixen la pilota allà on ha d'anar, ni un mil·límetre més lluny, ni un mil·límetre més a prop, i ben de pressa. És per això que aquest nou canvi de règim dins del futbol és art, art major, tan valuós com la música, com la literatura, com l'arquitectura modernista. La república de Guardiola trena un futbol que com el jazz, el flamenc, o la dansa clàssica exigeix el misteri de la inspiració i la tècnica dels qui treballen molt, dels qui treballen cada dia, sabent que són mortals i que també poden perdre.

Felicitats i per molts anys!

.

Chillida-Leku

.

.

.Vam tenir sort aquell hivern del 2006 d'arribar al Chillida-Leku just després d'una nevada. Les imatges austeres del metall, en contrast amb la serenor i el silenci de la neu ajudaren força a sentir la seva obra.

http://www.eduardo-chillida.com/