Arles, el foc de les coses, i Van Gogh

A l'últim queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al final vas descobrir la llum a la palla i la terra. 

Vaig buscar la teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen que la vas regalar a una prostituta. 

I el foc de les coses el vas encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.

He vist a la sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que sovint és menyspreada.

He vist al recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit, ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir. Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera, el foc de les coses ha de sortir.

La línia i la llum

La línia i la llum. Més de cent anys a l'embat del vent, i el gir constant de la Terra, i la llum que va ser previsualitzada dibuixa les mateixes línies al blanc. 

L'aire és una bombolla de pau encesa de Sol. I els plecs lògics de la ment de l'arquitecte, els racons misteriosos del seu cavil·lar, es fan pedra i columna i arc, eternament. 

El tendal del desert és edifici massís. 

I demà hi tornaré i trobaré punts de vista mai descoberts. És el que té caminar per l'interior d'un cervell.  

Poema a Grècia. Segona producció de la nostra acadèmia familiar del cinema.

Després del nostre curt, que va participar tan feliçment a El Rotllo del Roig, hem produït un altre treball audiovisual que intenta expressar un poema dedicat a Grècia,  el qual vaig escriure ja fa un temps. 

Així, de mica en mica, anem perfeccionant l'ús del Movie Maker, i els errors cada vegada són menys, i sobretot, i el que és més important, ens divertim molt i gaudim de la natura.

L'educació de tot, principalment dels valors, i també de la creativitat, ha de començar a casa.

Que Zèfir us protegeixi!

.

.

.

Som creadors d'universos

Quan l'objectiu és arribar a ser tan gran com algú a qui s'admira, ja podem plegar. Les comparacions són eines estèrils i àdhuc pernicioses si esperonen a uniformar identitats. Per això les comparacions acostumen a desanimar, perquè es fonamenten en un concepte competitiu o utilitarista de l'art. Gran, petit, què són aquests conceptes si no es mesuren amb mentalitat competidora? I la competició és el contrari de l'art. 

Crear no és una eina per a encimbellar-se ni per a obtenir qualssevol beneficis materials o socialment agradosos; és alguna cosa més profunda i més identitària que té a veure amb la comunicació personal d'un mateix amb l'existència, d'un mateix amb la natura i amb un "què" misteriós que diferents persones defineixen de diferents maneres. La pulsió ancestral de la selecció natural ens mou a competir en tot i per tot, fins i tot en una realitat tan íntima i real com la creació. Però la nostra consciència està barallada amb els mitjans de la selecció natural; som més que individus que jerarquitzen, som creadors d'universos; cadascú en crea i en copsa un.

Cadascú ha de treballar per arribar a ser ell mateix, ella mateixa; per a arribar a ser plenament qui és. Ningú més té prou capacitat per arribar a ser nosaltres; cadascú ell, o ella.

.

.

.

Dean, Pardalet Atòmik, fer el que un vulgui i gaudir...

Tres setmanes amb un encostipat que no se'n va. Una guitarra solitària que no puc acompanyar amb la veu, perquè està malalta. Un priorat que no puc beure perquè els antibiòtics són incompatibles amb l'acohol; una ampolla de sidra morta de pena per la mateixa raó. Sort que ja queda poc pel "Pardalet Atòmik". Que diferent el Pardalet al Dean. Que gran el Dean, també, es veu que al got sempre hi tenia aigua, que tot era imatge. Es veu també que era molt bona persona. Per desgràcia va conèixer el que és la mort d'un fill uns quants anys abans de morir-se ell i res no li va anar igual. Quants estils diferents dins de la creativitat humana. Els sons van sempre lligats a vivències i sentiments. Una melodia que per algú no té fons, per a un altre és la guspira d'una revolució o d'una transformació interior. Al que no hauria d'anar mai enganxada la música, o el gust de cantar, és al vici de competir o al perfeccionisme, o a l'anhel de fama, de diners. Cap tipus d'expressió artística no hauria de sotmetre's a l'especulació, ni hauria de ser un vestit, o una arma, o una medalla. Cantar hauria de ser un plaer, un goig, una festa, parlar amb els esperits de la natura. És difícil, tot això, per l'Homo sapiens, tan fet als flashos, als aplaudiments, a les catifes vermelles, als brandaments de gall d'indi obsedit a seduir les femelles. Cantar hauria de ser el final de tots els sopars i el principi de totes les festes. Els Sapiens som animals de calaixos, aquí la música, allà la pintura, al tercer calaix la poesia, en aquell altre la ceràmica... ens  agrada separar, dividir, classificar, analitzar... però el cert és que a l'ambit de la creació tot és u, i no hi ha formes absolutes ni criteris objectius; el que compta és fluir. I la millor sala de concerts és una platja solitària d'un parc natural de Tarifa quan el Sol es pon. I el millor públic la gent que estimes. I la millor interpretació, la que estrafàs perquè gaudeixes i perquè el so de les onades canta amb tu. I el millor instant el d'ara. I l'únic que de debò tenim, el present. I l'únic que fa por de debò, no fer el que un li agrada pels prejudicis o els protocols dels envestigats en terns, corbates o altres mandangues. Ja queda poc, Pardalet Atòmik, mentrestant m'entretinc amb el Dean... 

Els micos que només fan les coses per aconseguir un plàtan, o les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina.

L'aprenentatge de l'art, com el de les llengües estrangeres, o com quan aprenem de petits a parlar, exigeix no obsessionar-se amb els errors, no aturar l'activitat a causa dels errors, no escoltar els judicis i prejudicis dels altres, i centrar-se en el desig feliç de crear, d'anar endavant, de comunicar millor allò que volem expressar. Si a una criatura la censures contínuament, estaràs aturant i entorpint el seu procés creatiu, que ha de volar, i li costarà aprendre a parlar, a crear, a moure's... 

.

.

.No som iguals. No tot, en una persona, es pot canviar fàcilment. Qui des de petit ha absorbit els dogmes de l'utilitarisme, tindrà les connexions neuronals muntades a l'entorn d'aquest dogma. “I això per què serveix?” “I amb això et faràs ric?” “No t'ho agrairan pas, el que estàs fent...” “No ho veus que no t'estàs donant a conèixer? No et promociones!” Allò que fas, l'utilitarista, només t'ho valorarà si t'ha de servir per alguna cosa que es pugui tocar i verificar. L'utilitarista no comprèn que hi ha gent que fa les coses perquè les coses li agraden, sense preocupar-se de si aquestes coses agraden a algú altre, o de si aquestes coses serveixen per acomplir algun objectiu normalment relacionat amb els diners i l'ego. Per aquesta raó, pel fet que l'utilitarista ho sigui per una manca de comprensió de les motivacions dels altres, o pel fet de ser incapaç de creure's que els altres puguin fer coses sense un interès d'utilitat, l'utilitarisme és una disminució intel·lectual, una discapacitat, i en certa manera una manca d'empatia. L'utilitarisme seria una forma suau de psicopatologia social. I és un desequilibri humà molt estès. 

Aquest desequilibri, quan el pateixen els pares i mares de família, o els mestres, és la causa de la frustració artística de milions de nens i de nenes que als seus primers anys de vida escoltaran dels seus educadors crítiques devastadores, paraules de desànim, intents de convèncer-los que ells no serveixen per a la pintura, per al dibuix, per a la música, per a l'art... La repetició descoratjadora dels mots que humilien i menystenen unes capacitats ocultes que creixen com l'herba sota la neu quan s'estimula la convicció i quan es motiva, és la responsable del fet que la majoria de persones arribin a l'edat adulta esmonyonades, amb les capacitats creatives atrofiades, amb l'autoestima ferida, i amb els anhels humans innats absolutament enfonsats, i això, sovint, de manera inconscient, de forma que molta gent sent que li manca alguna cosa a la seva vida que no sap ben bé què és. Molt probablement, entre d'altres mancances, pateix l'esmonyonament de la creativitat provocat per uns educadors utilitaristes, que del tot segur van ser també víctimes dels seus propis educadors.

No som iguals. Hi ha qui escolta música per a relaxar-se, i qui associa la música amb un "relax", amb una "desconnexió". Hi ha qui escolta aquesta mateixa música i no es relaxa sinó que s'activa, perquè en la melodia, o en el ritme, hi percep una realitat que a qui es relaxa se li escapa. I en aquest punt, ens trobem de nou els qui es pensen que tots ho sentim tot igual, i que allò que ells no perceben no existeix. Tornem a estar davant d'un problema d'empatia: “Com que jo quan escolto això no hi percebo res més que a una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes, ningú no podrà descobrir en aquesta noia res més que una noia que crida i que tanca els ulls i que fa ganyotes”, pensa el malalt de psicopatologia social en grau lleu (malalt inconscient de la seva malaltia o disminució). Però el cert és que molts, en escoltar aquesta mateixa noia, se'n van a un altre món; un corrent elèctric els recorre el cos, els ulls se'ls humitegen, comprenen realitats que no es poden expressar amb el llenguatge, saben quin gest, quin nivell de volum, quin nervi, expressarà la veu de la noia a cada instant; s'adonaran que la veu de la noia i la seva pròpia ànima, l'ànima d'ells com a humans que escolten la veu, seran una sola realitat, i se sentiran tan units a ella, que fins i tot s'avergonyiran, com si haguessin comès una mena d'adulteri, una relació amb la cantant que va més enllà del fet senzill d'escoltar. I tot això que acabo de descriure, el discapacitat empàtic no ho arribarà a conèixer, i el que és de debò dramàtic, mai no es creurà que algú ho pugui sentir de debò, perquè en no tenir empatia serà incapaç de pensar que els altres són diferents i que el món, vist des dels altres, es rep d'una manera diferent a com el rep ell.

La humanitat del futur, la que evolucionarà vers els nous sentits, vers l'empatia, vers la sensibilitat artística, vers l'acceptació de les diferents percepcions, defugirà l'utilitarisme dels micos que només fan les coses per aconseguir el plàtan, o de les foques que només aplaudeixen si els donen una sardina. La nova humanitat comprendrà que tothom té un art a dins per oferir, i que aquest art no està encadenat als canons dominants, que no té sentit competir amb l'art, que no hi ha millors ni pitjors, que només hi ha qui fa allò que sent i que li agrada intentant superar-se cada dia, i que no ho fa per a vendre discs ni quadres, ni per a ser famós, ni per a relaxar-se, ni per a relaxar a ningú, ni per a distreure's, ni per a distreure a ningú, ni per a ser més que un altre, ni per a ser el millor, ni per a ser comprès, ni per a decorar un menjador... Ho fa perquè fent-ho se sent viu, se sap viu, perquè ho du a la sang, perquè fent-ho parla amb alguna realitat misteriosa que no és capaç de definir i que viu a les profunditats de la seva ment, d'allò que els antics anomenaven cor.

.

.

.  

Si us plau, més música, més art, més vida... que no som insectes!

Bamba Lamine actuant a l'INS Terrassa.

.

.

.

Sembla que un ministre, que alguns asseguren que està relacionat amb l'educació, ha dit no fa pas gaire que la música i l'educació visual i plàstica, distreuen l'alumne de la resta d'assignatures. Comentar la pobresa intel·lectual d'aquesta afirmació és un exercici innecessari, perquè la gent normal no és cega ni ruca, i no cal explicar el que és evident; però em produeix tanta tristesa, que ho vull fer.

La música desenvolupa àrees del cervell que no pot desenvolupar de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat cap altre exercici. L'estimulació d'aquestes zones cerebrals reforça el bon funcionament de la resta de funcions mentals. No sóc l'única persona que ha aconseguit recordar, repetir i comprendre, una melodia (que es resistia per la seva complexitat) després d'estudiar unes quantes hores d'àlgebra a la carrera d'enginyeria industrial; o que, després d'interpretar una peça de Cole Porter amb el piano, li ha resultat molt més comprensible el càlcul de la intersecció d'un plànol amb un altre plànol. Però tot això és esoterisme per algunes persones que, bo i tenir un càrrec al ministeri d'educació, pateixen una severa disminució d'intel·ligència emocional i una absoluta ignorància sobre el funcionament mental. A mi, tot això, em provoca més llàstima que enuig; una pena profunda, per ells, i per tants que són com ells, i sobretot pels que en patiran les conseqüències. El fet és que estem tornant al pla educatiu de 1970. I el món se submergeix en l'esclavatge dels capitals. I així, tots plegats com bens, deslliurats de la violència dogmàtica de l'edat mitjana amb la foscor de la seva misèria material i la submissió del poble a l'analfabetisme i a l'aristocràcia rància i hipòcrita, ens aboquem a la tirania d'una producció salvatge, obligada a créixer, a guanyar més i més diners, a produir més i més, i a desaparèixer i fer desaparèixer qualsevol que no sigui productiu. L'art distreu de la producció; diuen. L'art distreu de l'exercici absolut de guanyar diners. La vida distreu als capitals i al seu engreix; carreguem-nos doncs la vida, que no és útil. Aquest és el rerefons del que està passant, tot i que ho disfressin de racionalitat i de seny. 

Ni racionalitat, ni seny; pulsió d'insectes abocats a un objectiu asèptic, inhumà, pobre, molt pobre; tot i que es vesteixi amb l'uniforme que acostumen a dur els corruptes: tern i corbata.

L'escola necessita més art, més música, més dibuix, més pintura, més creativitat... Jo, com a tecnòleg, com a científic, com a educador, necessito que els meus fills i que els meus alumnes rebin més educació en la creativitat, que en el fons, esdevé educació en la llibertat, educació en la humanitat... La resta és esclavatge.

.

.

.

En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca.

Petits, petits, petits... el món és gran i bell.

.

.

Si fas una línia amb regle, probablement no hauràs creat res; si fas un gargot, existeix una possibilitat remota que allò que has fet amagui un univers. Aprèn les normes, les normes, va bé complir-les; però no decideixen la realitat, són un convencionalisme, que un dia pot ser diferent; aprèn a no menysprear sense més ni més la creació d'aquell que no prioritza les normes. Atreveix-te a escoltar les raons d'aquell creador que actua amb una ànima tan diferent a la teva, i que desobeeix els principis que a tu, encertadament o no, et van ensenyar com a sagrats. No tinguis por de la bellesa, ni que les normes i les morals de les diferents ètiques, alguna vegada i en alguna circumstància, la condemnin sense possibilitat de judici. En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca. No facis cas de qui t'anomeni germà, fes cas de qui ho sigui de debò. No adoris tots els somriures que es veuen, que no se t'escapi cap somriure de debò, encara que no el vegis, encara que no sàpiga sortir. Si el cor et diu que allò que vols fer és bo i convenient, gosa actuar encara que hagis de demanar perdó o reconèixer després l'error; sempre és millor això que no pas haver de demanar perdó al teu cor per no haver actuat. Riu-te'n, si cal, dels que es riuen de la bondat; o plora per ells; o ignora'ls... però no renunciïs a la bondat. Si et diuen que tot allò que fas acabarà un dia sent rutinari, no t'ho creguis; i si ets dels que ja han descobert que la rutina no existeix, proclama sense vergonya que cada dia és únic, que cada hora és inigualable, que cada gest salva la humanitat sencera, que cada intenció deslliga riuades de felicitat silenciosa, i que l'amor és infinitament poderós perquè és l'energia que mata la rutina. Si trobes algú, que diu totes aquestes coses i que tot i així és imperfecte, felicita't d'anar ben encaminat, perquè el que resulta sospitós és trobar algú perfecte, i convé desconfiar de la filosofia que algú a qui trobes perfecte pretén ensenyar; la veritat sovint és a prop d'algú que va begut o que està boig, i amb això no vull dir que s'hagi de beure o tornar-se boig, ni que la veritat no pugui brollar d'altres persones. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, un alumne sempre arribarà a ser millor que el seu mestre per llei natural; sempre que el mestre sigui bo. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, les persones som més que palla que avui és i que demà es llença al foc; totes les persones som consciències aparegudes a l'existència sense haver-ho escollit i mereixedores del do d'estimar i de ser estimades. 

.

.

.

No podem fer servir diamants per a escalfar la caldera d'una fàbrica que produeix tríptics que enuncien pintallavis.

El que ens enfonsa i ens ofega a les persones.

Els prejudicis. La culpabilització pròpia i aliena. El lligam obsessiu i amb caràcter obligatori a les tradicions familiar, personals, socials, religioses... La incultura. La manca de passió per la cultura i el coneixement. La creativitat ofegada i aixafada per una educació animal. El tancament de ment. La fòbia a experimentar noves situacions. La por al desconegut. La manca de confiança en l'existència. La fe en religions que contenen doctrines absurdes, irracionals i a cops cruels. L'error de investigar la realitat del món a través de les etiquetes construïdes per altres, sense revisar les etiquetes, considerant-les dogmes, quan, probablement, moltes d'elles siguin convencionalismes.

Totes aquestes realitats són els components d'un brou de cultiu que afavoreix i protegeix la depressió, la violència entre les persones, i l'aturada de qualsevol progrés humà.

A moltes societats, el plaer vital només es troba en el sadollament de la part material humana: beure, menjar, reproduir-se, generar serotonina, dopamina, oxitocina, adrenalina... mitjançant hàbits o costums molt plans. En aquestes societats la cultura quasi mai no és considerada un plaer, l'estudi, la creació, l'art, la ciència, es veuen com una molèstia, un esforç, un llast... que cal assumir amb sacrifici per aconseguir una feina o per al progrés general, però mai no es contemplen com un plaer; no s'arriba a descobrir el plaer que genera el desenvolupament d'aquests valors culturals superiors, i les societats que s'enfonsen en aquest error van quedant endarrerides. En realitat, els plaers més grans de la vida brollen de l'activitat intel·lectual, i arriben a ser plaers fins i tot més intensos i més perdurables que el plaer sexual o que el plaer de menjar, perquè tenen les arrels i els fruits a les profunditats de la ment, i perquè no depenen pràcticament del vigor del cos. Però només són descoberts per algunes persones, i només són considerats plaers en algunes societats, que precisament són les que lideren el model de benestar, de llibertat i de felicitat, del món. 
Cal una inversió superior, en cultura i en educació, per part dels estats, per a obrir les ments de la població en general, a través de les escoles, i de tots els actors de la societat, des de les edats més tendres. I cal una inversió individual en autoexigència personal per arribar al plaer de la cultura i de la ciència per bé de la humanitat. Altrament, la vida humana no es diferenciarà excessivament de l'existència que duen altres espècies, i fins i tot arribarà a ser molt més perjudicial, perquè el pitjor és la perversió del millor. 

L'evolució de les espècies ens ha conduït fins a una realitat genètica que ens fa capaços de viure anhelant el plaer de la cultura, i cercant els tresors perduts del gènere humà, que tenen les seves arrels a la natura salvatge, al paisatge tal com ha existit al llarg dels mil·lennis en què la nostra configuració genètica s'ha consolidat. Som éssers fets per a la comunicació i el pensament. Som éssers fets per al desenvolupament d'una creativitat immensa que quasi sempre és reprimida pel sistema i per les necessitats purament animals. He estat testimoni del malestar i del greu perjudici que han patit algunes persones, la creativitat de les quals vessava de la seva ment, però que en no poder ésser desenvolupada, estimulada, estimada i promocionada, les ha menat a cercar allò que els faltava en comportaments autodestructius i marginals. Necessitem que la potència immensa de la nostra creativitat sigui estimulada i alliberada sense límits a tots els àmbits de la societat, i això és més important que la fabricació de persones productives que generin recursos per als grans capitals per i al sistema. No passa res si vivim materialment pitjor, però és una desgràcia que no visquem plenament com a humans perquè ens converteixen en peces d'una màquina que no crea, que no pensa, que no fimbra amb la vida. No podem fer servir diamants per a escalfar la caldera d'una fàbrica que produeix tríptics que fan publicitat de pintallavis; nosaltres som els diamants i la riquesa.       

Aquella cançó que un avi canta al seu net no genera milions a cap multinacional, però és cultura i és art.

Que el fet de competir produeixi una millora de la qualitat no vol dir que aquesta qualitat no es pugui obtenir per mitjans diferents a la competició. 

Que el capitalisme produeixi una millora progressiva dels mitjans materials de la societat, no vol dir que a aquesta millora no s'hi pugui arribar a través de sistemes diferents o lleugerament diferents al capitalisme. 

Que la propietat privada de les idees, dels sons, dels productes intel·lectuals o artístics, entesa com un absolut i assimilada per la maquinària i per l'escala de valors capitalista, pugui estimular la producció de cultura, no vol dir, de cap manera, que la producció cultural no pugui brollar de sistemes diferents al nostre, no fonamentats en la propietat privada ni en la mercantilització de l'art com a única via de propagació de la cultura. 

Que els pobles armats siguin respectats, no vol dir que no puguin ser respectats els pobles que decideixin una lluita diferent a la violenta per tal de defensar la seva supervivència.

Protegim-nos del sofisme i de la demagògia dialèctica, que amb una retòrica plena de forats lògics intenta justificar la mort de tot allò que en la persona humana significa llibertat, empatia, altruisme i opció per la pau i per l'amor entre les persones. 

La persona humana és l'únic animal capaç de crear sense fer-ho per cap interès material. És una fal·làcia i un error pervers construir el sistema normatiu d'una societat damunt la idea que només té dret a ser allò que produeix diners, allò que és rendible, allò que aporta alguna compensació material. 

No podem mesurar la producció artística amb els diners que generen les vendes perquè aquella cançó que un avi canta al seu net a la cuina de casa no surt a cap comptabilitat ni paga iva ni genera milions a cap multinacional, ni engreixa el compte corrent d'un que un dia va fer una cançó, però és cultura i és art. L'únic que debò val la pena és allò que fem perquè ens agrada en sí mateix, i no pas per aconseguir diners, fama, prestigi, protagonisme o riquesa.  

.

.

.

KM "0" d'Octavi Intente. Escola Municipal Art i Disseny Terrassa

A la Sala d’Exposicions de l'Escola Municipal Art i Disseny Terrassa, des de l'1 d'octubre fins al 5 de novembre del 2014, entre les 19 i les 20:30, podeu visitar i contemplar l'elaboració d'una obra pictòrica de gran format, realitzada per l'artista Octavi Intente.

L'entrada és lliure i de debò que és molt i molt recomanable. 

.

.

.

.

.

.

He sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja i m'ha semblat més de debò que qualsevol "cutrada" de qualsevol cadena d'aquestes que viuen perquè publiciten contractes de mòbils, marques de preservatius o embotits d'Astúries.

A la gent li costa molt separar el plaer d'una activitat del seu reconeixement social o mediàtic.

Per a molts, un no escriu de debò si no publica, si no guanya premis, si no és llegit... però el cert és que hi ha milions de persones a tot el món que escriuen diaris personals, alguns d'ells plens de sensibilitat i de profunditat literària, i la majoria d'ells mai no seran llegits per ningú a banda del seu autor, o a tot estirar, dels descendents. La força que pel fet d'escriure aquests diaris van adquirir els seus autors anònims es innegable, perquè jo mateix l'he evidenciada. Molta gent, però, d'aigües poc fondes, menyspreen inconscientment, de vegades amb plena consciència, tot allò que la massa no compra, o que com a mínim no aplaudeix.

El mateix passa amb la resta d'expressions artístiques. Per a molts, un no canta de debò si no hi ha càmeres, contractes, o un públic enfervoritzat que va demanant bisos; però jo he sentit a dos o tres joves cantar per goig en una platja durant la posta i m'ha semblat més de debò que qualsevol cutrada de qualsevol cadena mediàtica d'aquestes que viuen perquè venen publicitat de contractes de mòbils, de marques de preservatius o d'embotits d'Astúries. Milions de persones li canten al seu fill perquè s'adormi, o perquè sopi, o perquè se l'estimen, i aquest art és tan real, o més, tan valuós o més, com el que mou xifres i egos, sobretot egos.

L'ego és com una crosta que s'arrapa a tot allò que molta gent comença estimant i acaba convertint en un mirall que, si no reflecteix aquella imatge fantàstica que un vol que reflecteixi, es menysté o s'abandona.

Canteu, escriviu, actueu, pinteu, sentíu... tot això no són esports en els quals s'hagi de competir per gaudir, són instruments d'expressió que valen molt, tant si són per expressar-se un mateix amb ell mateix, amb el paisatge o amb els qui estima, com si s'arriben a estendre per a la resta de la gent com una boira baixa humida i revifadora.

Que ni el vostre ego, ni el de ningú més, no us faci perdre mai l'expressió de la pròpia identitat i les ganes de gaudir fent i desfent els que us roti.

La idea, en tot, al meu parer, hauria de ser:

Estimar la persona, més que estimar "estimar".

Estimar escriure, més que estimar "ser escriptor". 

Estimar cantar, més que estimar "ser cantant".

Estimar ensenyar i educar, més que estimar "ser professor".

Estimar "ser", més que estimar "semblar" etc.

.

.

.

Artamore i Sitges. Artamore a Sitges. Art i amor a Sitges.

Ahir vam visitar una espai de Sitges a mig camí entre galeria d'art i establiment comercial. 

A Artamore hi podreu trobar tot un reguitzell de productes elaborats amb procediments artesans, que tenen un alt grau d'unicitat, i que exploren totes les possibilitats de la creativitat. La reutilització i el reciclatge de materials i productes, acompanyat, tot plegat, de la sensibilitat, de la creació artística i de la tècnica, posen a l'abast del client una bellesa amb segell d'identitat que va molt més enllà que el que habitualment es podria trobar a qualsevol comerç de decoració o de pintura. 

Diversos artistes van exposant i oferint periòdicament els seus treballs de manera que la botiga mai no és la mateixa. 

També ofereixen la possibilitat de dissenyar i produir elements personalitzats a petició del client, espais, negocis, regals d'empresa, d'aniversari, etc.

A banda d'Artamore, que es troba al cor de Sitges, vam gaudir de la bellesa del poble, de la coqueteria de la sirena de davant de l'església, i de la tarda humida i marinera de maig.

Sostre amb la forma de la superfície de la mar.

 He observat, de vegades, al mar i a dins de l'aigua, la forma que fa la superfície quan els fronts de les ones venen desordenats i els pics de les que arriben primer coincideixen amb les valls de les que arriben després, i se m'ha acudit que podria ser una forma interessant per al sostre d'un edifici.

Així, amb ajuda de l'Sketchup8, he fet un sostre format per arcs. 

Cadascun dels fronts d'arcs (com si fossin ones) els he fet de manera que un arc s'aixeca en posició normal, el següent en posició invertida, i així successivament.

I els dos fronts (el d'una paret i el de la paret del davant) els he fet de manera que cadascun dels pics d'un front coincideixen amb cadascuna de les valls de l'altre front. 

He unit els dos fronts d'ones amb barres primes d'acer, i m'ha sortit la superfície del sostre buscada.

La línia i la llum a la Barcelona lliure

Amagades als grans espais de la ciutat, hi ha imatges màgiques que podem jugar a trobar, que hem d'aprendre a mirar; llums de colors indomables que seguint les lleis de la natura dibuixen un passat gloriós de cuplets, caramelles, jardins i palmes, i un present de poder i vidre que només és si reflecteix tota aquesta llum; les arrels d'una manera específica d'entendre la vida, feta de bigues de llibertat. 

Llibertat. Assaborim aquest mot i ensenyem-lo als infants en tots els àmbits; des de l'art fins a la tecnologia, des de l'esperit fins a l'economia. Llibertat. La línia i la llum a les escletxes de la Barcelona de sempre que s'arrela a un present viu i indestructible.