A l'últim
queda el foc de les coses, el dels camps i les parets. Tan veure-ho
tot clar, tot mastegat, amb la doctrina i la paraula de pedra; i al
final vas descobrir la llum a la palla i la terra.
Vaig buscar la
teva orella pels voltants d'Arles, i no hi era; potser perquè diuen
que la vas regalar a una prostituta.
I el foc de les coses el vas
encendre pel foc de les coses, perquè no vas arribar a saber què
havies fet. Allò que és de debò es fa segons és, i no pas per la
carrinclona mirada de milions que aplaudeixen imatges creades i
explotades pels qui mouen els fils de les titelles. Les coses que es
fan de debò es fan pel foc de les coses, i fa pena, o riure, o pena
i riure, la baba que cau, la panxa inflada dels grumolls proteics
que es pensen superiors perquè allò que fan per a ells no val si no
és mirat, admirat i envejat; per aquest ordre exacte.
He vist a la
sanefa que fa l'aigua a les parets d'Arles el mateix foc de les
coses; després d'haver passat, fa anys, com tu, per l'absurd carrer
de la pedra immutable. La llum ve després pels babaus com jo, com
tu, com qui sigui; perquè la llum, i el color, i el foc, no són pas
mèrit de cap divinitat vivent cofada i cofoia, són l'aigua d'una
deu que s'ofereix a tothom, però és tan evident i tan simple que
sovint és menyspreada.
He vist al
recaragolament neoclàssic de les pobres façanes antigues d'Arles la
resposta del temps al ego ridícul i miserable. Al capdavall, és
l'aigua i el desgast el que acaba fent bell allò que és després de
les creacions, i és el Sol i la seva llum qui ho encén tot; la
forma, la intenció ridícula de qui es creu divinitat no seria res
sense la pols negrenca arrossegada pel ràfec, sense la flama encesa
pel Sol. I el foc que brolla de tot no brolla per ser mirat, ni aplaudit,
ni envejat; això són dèries dels grumolls proteics que es pensen
déus. Surt perquè la ràbia de la seva natura el força a sortir.
Perquè ha de sortir. Igual com l'univers s'expandeix i s'accelera,
el foc de les coses ha de sortir.
1 comment:
El foc de les coses ha de sortir. Els indrets es deixen fer pel vent, el sol, la pluja, els desalmats... I irromp la força d'allò tossut i indiferent als afalacs que han de ser els indrets. Per ser vistos o ignorats, tan és. Ells són per si mateixos sense cap mirada. De vegades penso si la mirada de les coses existeix realment.
M'agraden els teus posts. Quan tinc dies dolents em fan sentir més optimista, em fan relativitzar que és un exercici molt sà i que practico poc.
mlp
Post a Comment