La
nit és un escenari en el qual alguns actors que durant el dia passen
desapercebuts s'acaben convertint en les figures principals del drama
o de la comèdia; o del drama i la comèdia.
La nit, al capdavall,
només ho és en relació a la nostra percepció; perquè al món hi
ha el mateix de nit que quan cau la llum del sol; la mateixa matèria, el
mateix ordre, tot és exactament igual que de dia. És de nit perquè
no veiem el món igual.
Apareix, aquí, de nou, el dilema entre el que hi ha i el
que veiem.
Si el que hi ha no es pot separar del que sentim, i si el
que sentim configura el que de debò hi ha, aleshores la nit no és
una qüestió subjectiva, sinó un món nou i diferent; i no només
la nit, sinó cada instant; cada instant és nou, i a cada moment tot
és diferent a com era un moment abans.
Si, per contra, el que hi ha
no depèn del que sentim; nit i dia són pràcticament idèntics;
només variaran les petites modificacions que produeix el temps
entre qualssevol parell d'instants de temps que comparem.
Al
capdavall, el que percebem és un model fet de sensacions i creat per
la nostra ment a partir d'uns estímuls reals i objectius externs a
la nostra consciència. El món que copsem és un conte que la ment
ens explica perquè siguem capaços de comprendre aquella petita part
de la realitat que ens és necessari conèixer per tal de sobreviure,
controlar l'entorn i reproduir-nos.
A
banda de tot, i potser és el més important, Donòstia, de nit, és molt bella.
