Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label Euskadi. Show all posts
Showing posts with label Euskadi. Show all posts

Wednesday, December 26, 2012

Donòstia de nit i el conte que ens explica la ment.


La nit és un escenari en el qual alguns actors que durant el dia passen desapercebuts s'acaben convertint en les figures principals del drama o de la comèdia; o del drama i la comèdia. 
La nit, al capdavall, només ho és en relació a la nostra percepció; perquè al món hi ha el mateix de nit que quan cau la llum del sol; la mateixa matèria, el mateix ordre, tot és exactament igual que de dia. És de nit perquè no veiem el món igual. 

Apareix, aquí, de nou, el dilema entre el que hi ha i el que veiem. 
Si el que hi ha no es pot separar del que sentim, i si el que sentim configura el que de debò hi ha, aleshores la nit no és una qüestió subjectiva, sinó un món nou i diferent; i no només la nit, sinó cada instant; cada instant és nou, i a cada moment tot és diferent a com era un moment abans. 
Si, per contra, el que hi ha no depèn del que sentim; nit i dia són pràcticament idèntics; només variaran les petites modificacions que produeix el temps entre qualssevol parell d'instants de temps que comparem.
Al capdavall, el que percebem és un model fet de sensacions i creat per la nostra ment a partir d'uns estímuls reals i objectius externs a la nostra consciència. El món que copsem és un conte que la ment ens explica perquè siguem capaços de comprendre aquella petita part de la realitat que ens és necessari conèixer per tal de sobreviure, controlar l'entorn i reproduir-nos.

A banda de tot, i potser és el més important, Donòstia, de nit, és molt bella.






Monday, December 24, 2012

La punta dels icebergs de plàstic

 Imatges d'Hondarribia


Va bé saber que en algun racó existeix la bellesa dels contes, la pedra amarada de vida que regala el verd a la grisor del món; la reixa daurada; el pom argentí; el cedre immens que dibuixa sil·luctes fantasmagòrics en un parterre dissenyat per una harmonia eterna. Va bé adonar-nos que els poemes romàntics tenen un indret a on convertir-se en matèria; allà on es troben els fantasmes que s'entesten a continuar creient que la bellesa pot brollar de la humanitat, com de qualsevol altra fura natural. Va bé descobrir que l'elegància va de la mà de la llibertat, ben arran d'on les onades retrunyen esquitxant cossos completament nus, més bells encara que les estàtues gregues cobertes de molsa. Fa una mica de pena evidenciar la ceguesa imperant que es manifesta en una indiferència absoluta davant aquests guspireigs de bellesa infinita. Els fantasmes, els esperits, els poetes romàntics, els herois, els nus gloriosos, la humanitat eterna... resta invisible a tants que es fixen en la punta d'un iceberg de plàstic (que no és tan fred).

La llum del sol, reflectida amb diferents colors damunt de tota aquesta creació, ens diu que l'existència continua tenint esperança en la humanitat, que creu en la nostra consciència, que la bellesa que pocs perceben serà l'última paraula de tot. Enmig dels lladrucs dels violents, dels orbs, dels buits, s'escolen aromes vencedors de bellesa i vida, amaren els immensos espais de l'existència, i són més poderosos que el mal i que la mort; ells perduraran quan els lladrucs esdevindran silenci; s'esvairan com les ombres amb la llum del Sol.

La matèria combat per assolir la matèria; però la matèria un dia s'esfondrarà i descobrirem que només hi ha sensacions a la consciència, reflexos d'un ordre majestuós i ple d'amor. El botí dels combatents dependrà del que siguin capaços de copsar.

El triomf momentani del violent és el d'escampar la filosofia de la por a tots els àmbits; la por dins la llei, la por dins l'educació, la por dins la sexualitat, la por a les relacions entre les persones, la por dins de qualsevol creença. No permeteu que ensinistrin la llibertat com si fos un animal perillós; no permeteu que l'encadenin a la uniformitat, a l'imperi d'un gust per damunt dels altres; no tolereu que la bellesa continuï essent esclava i proscrita, que continuï segrestada per una única visió de l'harmonia. No permeteu que la llibertat es deslligui de l'amor, ni que l'amor es deslligui de la llibertat; són el mateix. 





Monday, August 27, 2012

Iparralde. Ipar Euskal Herria. El cel.



Virst, l'extraterrestre humà, diria en el seu Informe sobre l'Homo sapiens, que si hi ha algun paisatge a la Terra que representa el màxim esplendor de la bellesa urbana en plena integració amb el verd del bosc i el blau de la mar, aquest paisatge seria el del Pais Basc francès. Potser l'indret on la vida, segons com es visqui, podria assolir, per la climatologia, el paisatge, la gastronomia i l'elegància rústica dels edificis, la màxima qualitat. Existeixen molt poques raons per no ser plenament feliç, per no viure en una serenor profunda i constant, si un té la sort d'existir a Hendaia, a Saint Jean de Lux, a Biarritz, a Baiona, a Urrugne, a Anglet... Un s'estima la pluja, adora la pluja, s'enfila, amb la pluja, a les alçades més lliures i menys tradicionals de l'espiritualitat humana, animal i ciutadana. Aquí hi és tot; mar, muntanya, boira, pluja, sol, bosc, verd, cales, platges, carrers antics, carrers moderns, història, llengües, barreja d'aigües de diferents mars, barreja de llengües de diferents pobles, el gust de França, la profunda saba d'Euskadi, un reflex llunyà d'una Espanya propera que hi aporta sang i pebre, barreja d'idees... tot dins d'una uniformitat natural escrita amb els colors del verd, el gris plumbi del cel, la pluja i la pedra. Si ara mateix pogués escollir on viure, triaria un petit racó entre Saint Jean i Biarritz, enmig del verd i amb el mar a prop. Arran dels Pirineus i d'una costa salvatge que em conec força i que m'estimo molt. Necessito pluja. Que plogui!






























Thursday, April 19, 2012

Oiartzun.


L'imperi de l'aigua saturant el verd, gemat, taboll, olivaci o encès, negrenc o exultant. I a tots els racons, el riu, i la boira, i els turons enfilant-se vers un silenci abillat amb vent.
Façanes amb rostre de temps i d'història.
Un àpat sublim de la terra a l'Albistur.
El regal de la pluja constant que escampa llum.
Segell d'ecos ancestrals en la lluita per ser, per existir, per no dissoldre's entre la rauxa de rius de corrents diferents però amb la mateixa virulència. 
La resposta ara, i per sempre, és Askatasuna eta Bakea.



















Al cartell hi diu: "Fins i tot en les condicions més difícils, mantenim una sòlida xarxa de mitjans de comuncacions en euskera"
.
.