Zugarramurdi o Logroño?

Zugarramurdi o Logroño. La foguera per dansar o la foguera per morir. El misteri per gaudir o el misteri per matar i per imposar.

Dotze dones mortes per la misèria dels que valoraven tant els hàbits i els mites.

Graziana de Barrenetxea, Mikel de Goiburu, Martín Bizcar, Joanes de Etxalar, Maria de Zozaia, Maria Txipia.. i molts i moltes més, assassinats pels exemplars medievals ignorants d'Homo sapiens sapiens, embriagats de llatinades i guarnits amb l'ego dels seus vestits de prínceps hipòcrites.

-Era l'època! -em diuen alguns...

-No hem canviat tant, no hem après la lliçó -els dic, assenyalant alguns països del segle XXI, i moltes mentalitats de la Hispània d'avui.

Sigui com sigui, val la pena conèixer les coves de Zugarramurdi, el paissatge de la Navarra dels Pirineus, i una mena de llum que evoca la vida, la dansa, els poders de la natura que tant espanten els dogmàtics, els qui amb la boca entreoberta i els ulls com plats s'esgarrifen avui per espontaneïtats naturals igual com s'esgarrifaven ahir els seus companys de la inquisició.

Que qui vulgui es carregui amb el dogmatisme i amb la pira de Logroño. Jo em quedo amb la foguera per la dansa i els encanteris, amb les bruixes, les coves, els arbres, el riu, les ombres i els misteris de Zugarramurdi... 
.
.
P.D. Que no se me enfaden las personas de Logroño, la comparación es sólo metafórica. Logroño es una ciudad preciosa que recomiendo. 

"Hoya de Huesca" "Río Asabón" Allunyament de la civilització. Solitud. I algunes idees dels esperits del bosc.

Ara feia temps que per raons de feina no havia publicat res i ho trobava a faltar, i aprofito per explicar-vos un indret secret a aquells que estimeu els llocs salvatges, sense pobles a prop, i molt, molt lluny de la civilització.

Un lloc a on si engegueu la ràdio no enganxareu cap emissora. Un lloc sense cobertura de mòbil i a on Google Earth no ha fet fotografies detallades. Un lloc, a on ni tan sols els usuaris de Google Earth hi han enviat fotografies; jo tampoc no ho faré; us ho dic només a vosaltres, els amants dels llocs solitaris i naturals, desconeguts i misteriosos, a on us podreu trobar amb els déus del bosc, amb les fades, amb els esperits de la boscúria i amb els valors eterns amagats a la finitud besllumant. Si us agrada banyar-vos en solitari com si estiguéssiu a casa vostra però enmig de boscos espesseïts, per aquí anireu bé.

És important que el vostre viatge prioritzi el trajecte més que no pas el destí, que sigueu capaços de vèncer les pors que us impedeixen gaudir de sensacions que mai no diríeu, i que no sapigueu què passarà als minuts que seguiran, i que aquest desconeixement us agradi.

Em surt del cor, en aquest moment, i no sé per què, dir-vos que és important que no us penseu que ho teniu tot assolit, que no digueu que sí per a fer content el qui teniu davant quan el que heu de dir és que no, que no malparleu de ningú, ni per a fer pinya, ni per a crear vincles, ni perquè sigueu més “cotilles” que una portera, ni perquè us penseu que teniu raó quan critiqueu algú. Que si feu un dinar no el feu contra ningú. Que si pregueu no sigui contra ningú. Més val ser ateu que creure en un déu que té persones escollides i bons i dolents i condemnats i salvats i els de la “Creme” i els empestats. I no sé perquè escric això últim, algun esperit del bosc m'ho dicta.

Al gra. Si aneu de Huesca a Murillo de Gállego, després us trobareu els Mallos de Riglos i el riuet o riuàs que hi corre per sota.

Després, si seguiu la carretera arribareu al Pantano de la Peña, i més enllà, a la A-132, un riu serpentejant entre boscos i turons, al punt màxim d'allunyament de la civilització del qual us parlava. A qualsevol punt del riu, o al quilòmetre 56 si voleu aparcar bé, trobareu el racó perdut que surt a les imatges, i milers més força més amagats i bellíssims. Perdeu la por a remullar-vos. Esteu sols. Venceu el temor infantil a les aigües desconegudes i als boscos fantasmals, La natura us ho agrairà.

Després continueu el viatge i arribareu al Pantano de Yesa. No és a les antípodes de la civilització, però té també espais de solitud. I si us foneu amb les aigües, descobrireu que les aigües us estimen, us abracen; no són aigües de sal, són aigües de sucre i de tendresa. Absorbireu el misteri.

 Mallos de Riglos

 Riu Gállego

 Riu Asabon (quilòmetre 56 de la A-132)

 Pantano de Yesa

El cor del calçot està fet de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang.

Aquelarre de colors sota del Sol. Al fum, formes de pedra color de terra i cendra, amb efluvis de llum fosforescent. Boira encesa, que dins l'instant esdevé roca, muntanya eterna.

Espetecs a la llenya. Confirmació d'aquella voluntat inicial de l'energia, que vol ser i créixer, i progressar i crear... fins a convertir-se en la consciència d'un infant, que descobreix que ell existeix i que tot és bell.

Als camps, amb els arbres que regalen cirera, ametlla o oliva, la placidesa de l'existència viu al marge de les imaginacions pedants i complexes dels monos que en aquests segles dominen la Terra. La bellesa, com cada any, estén pels sembrats, pels boscos, per les terres, el seu vestit, fet de nuesa; i ho fa malgrat els qui no creuen que existeixi aquest vestit i en conseqüència no el veuen.

El terreny alça teixits d'un verd gemat, fets d'hores de Sol, d'aigua i fang. I ho fa a poc a poc, encara que a Suïssa els rellotges facin sonar l'alarma a les dotze, i encara que hi hagi qui lliuri la vida per aconseguir un món més veloç. El calçot regala el seu cor en un instant, ni que hagi crescut enmig del silenci i de la lentitud de les estacions. El cor del calçot, l'essència (els anglesos en dirien "core"), estan fets de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang; el fang que els infants saben que és una joguina i un germà. 

Els qui fa poc que s'han adonat que "són"... encara no han estat enganyats; i saben que el fang, l'aigua, el Sol, la pluja... són germans amb qui jugar i llibres a on aprendre.

Les parets del poble naveguen damunt del cel blau. Els cementiris del poble són el consol dels vius sota el mateix cel a on els que ja no hi són hi enganxaven esperances, incerteses, curiositat...

Tot d'un plegat, un rusc d'abelles a la porta d'una casa es converteix en la sessió de dos quarts de vuit, i el veïnat gaudeix amb l'espectacle real d'uns homes vestits amb les casulles blanques de sacerdots de la mel, alliberant una llar de la invasió dels petits germans, que no hi entenen sobre propietats privades. Els pobles es fan germans amb aquests instants de bromes i de curiositat, mentre el Sol que mor acarbassa les façanes, les vinyes, la terra roja... i tot reposa en el silenci.

Munts de llenya vermella esperen convertir-se de nou en l'origen de l'univers per a fer reviure la polpa dolça del calçot, que es farà carn humana, que es farà bellesa i instant. 

.
.
.
.
Imatges de Montbrió de la Marca
.
.
.
,

Cole Porter al Castell de Burriac. De Cabrils al Castell de Burriac.

Si Cole Porter no és al cel, com alguns integristes diuen de les persones que han viscut gaudint de la seva llibertat, sincerament, jo no em podria sentir bé al cel. I com amb ell, amb passaria amb moltes persones; amb totes les persones. Però aquest és un altre tema. 

El cert és que les melodies de Porter són un tros de cel a la Terra. I avui que hem pujat al castell de Burriac, he estrenat la funda de guitarra que em permet dur-la com si fos una motxilla. 

Porter és una muntanya russa d'harmonies que sempre sorprenen. No m'atreveixo a explicar més, perquè hi ha realitats que el llenguatge no pot transmetre. El castell de Burriac, i els boscos del maresme, amb el mar d'un color tan intens, i sempre a sota, conserven aquella llum que Josep Pla descrivia i que funciona millor que qualsevol píndola antidepressiva. 

Bon cap de setmana!