No fem res per que ells admirin res.

La vida és l'art de construir la vida malgrat les inseguretats. Construir la vida. Lluitar per la vida. Lluitar. Vèncer en batalles privades que ningú no aplaudirà. Fer allò que sentim no pas perquè algú ho aprovi o ens admiri, sinó perquè quan ho fem sabem que som on hem de ser, i que tot té sentit. I aquells que no ho comprenen que es quedin amb la boca oberta, els ulls mig aclucats, rient, badallant, o rabiant; no n'han de fer res, ni fem res per que ells admirin res. Per admirar, cal comprendre; i quan no es comprèn i es viu de l'ego, només els surt atacar.

Recordo que el metge després de l'ictus em va dir que tot el que no aconseguís tornar a fer amb les mans en sis mesos ho podia donar per perdut per sempre. Sis mesos després, no podia puntejar amb la guitarra; no sentia les cançons quan les interpretava; no atinava amb el piano... vaig sopesar deixar-ho estar per sempre, acceptar la pèrdua, assumir que tot comença i s'acaba... però vaig continuar intentant tocar i cantar com abans. Ho vaig continuar intentant un any després, i un any i mig després, i vaig continuar millorant. Avui, tot just fa una estona, dos anys i mig després, he tocat igual com abans de l'ictus, al mateix nivell, amb la mateixa velocitat, i he notat que tornava l'espontaneitat perduda, que els dits anaven sols on ells sabien que havien d'anar mentre jo em podia concentrar en cantar sense haver de pensar on els posava; com abans. Vaig fer bé de no fer cas al metge. Vaig fer bé de continuar-ho intentant. 

Encara tinc seqüeles; però la guitarra ha tornat; i continuaré lluitant; em sento viu; i m'alegro tant de no haver fet cas dels cendrosos: del metge que em va dir que tot el que no recuperés en sis mesos estava perdut, però també dels cendrosos d'abans i de sempre, del qui un dia em va dir que no pengés videos tocant i cantant a instagram perquè era exposar-se massa, de l'altre que em va dir que no era propi d'algú de la meva posició tocar amb la guitarra; d'un altre que simplement se'n reia de mi sense explicar-me perquè, un paio incapaç de seguir el ritme amb les mans, ni de cantar a la dutxa perquè li feia vergonya, i que em pretenia convèncer que cantar era motiu de sentir vergonya si no és que et pagaven una morterada o eres famós; i recordo un altre que deia que era normal cantar si eres el Pavarotti, però que si no havies d'estar calladet. Tots aquests tristos éssers de qui he après tant, encara no canten, ni toquen cap instrument, ni senten el que jo sento quan canto, i són d'aquells que van dient que a la vida la felicitat no existeix, que hi ha moments... D'ells he après com n'és d'important no fer cas dels imbècils (no és un insult, és el que són els que donen consells sobre allò que no comprenen), és molt important atrevir-se a fer allò que saps que forma part de la teva vida, i atrevir-se a deixar enrere els perfectes que no creuen en la felicitat i que se'n riuen del que no entenen.

Si els hagués fet cas, m'hauria perdut l'actuació al Gypsy Wagon, o amb el Mickey McConell, no hauria participat a la trobada de cantautors de la Torre de Piles, ni l'hauria guanyada, ni hauria cantat a La Fada ignorant d'Andorra, ni a tants racons de platja tantes vegades, ni hauria fet tantes cançons... i després de l'ictus... hauria donat per perdut un tresor que he tornat a recuperar i que és tan senzill i gran alhora de fer com agafar una guitarra i sentir que te'n vas del món, que ets intensament feliç, que el temps s'atura, que la vida continua.

No feu cas dels imbècils, de debò; que deuen ser bona gent, però pobres, són imbècils; no saben viure, i el que és pitjor, pretenen coaccionar-te perquè et reprimeixis com fan ells. Un d'ells, una vegada, em va parlar dels hotels en els quals s'allotjava gràcies a la feina que tenia, dels països als quals viatjava... i que aquesta feina tan privilegiada que tenia feia que ell mai no fes les coses que jo feia, les quals li causaven vergonya aliena. Com pots explicar-li res a una persona així... seria com parlar dels efectes de la combinació de colors a algú que no hi veu, i el que és pitjor, que no sap que no hi veu. Tampoc no li pots dir que és imbècil, perquè li faries mal, i tampoc no l'ajudaries en res. El millor és fer la teva, continuar lluitant per viure com saps que has de viure, continuar gaudint amb el que et fa gaudir fins al punt de perdre el món de vista, continuar lluitant per la vida, i encomanar als més joves l'amor per la vida i per la llibertat.