Lliurament de Premis del VIII Concurs Literari Vila de Gràcia. Lloses de llicorella a la Vil·la dels Coloms.

Vinc de Gràcia. Tot un plaer. On si no vaig errat, ha guanyat un relat que du per títol "Tarantínides". I ja em perdonarà l'autora, però no he tingut temps d'apuntar-me el seu nom.

Jo he gaudit del goig de ser un dels finalistes amb un relat "negre"; dels de misteri; d'aquells que no necessàriament acaben bé, i que du per títol: "Lloses de llicorella a la vil·la dels Coloms". La meva intenció amb aquest relat ha estat anar creant intriga en el lector. No sé si ho he aconseguit; però aquest era un dels objectius. Us el poso a continuació per si us ve de gust llegir-lo.

Lloses de llicorella a la Vil·la dels Coloms

(Finalista al VIII Concurs Literari Vila de Gràcia.)

I

Al rebedor de la casa unifamiliar de la Cristina Montagut, hi ha un cadàver. És el cadàver d'un home d'una cinquantena llarga d'anys, que jau bocaterrosa davant la porta, enmig d'un bassal de sang. El nom de la casa és “Vil·la dels coloms”; un rètol de ceràmica policromada ho deixa ben clar a peu de carrer, al costat de la reixa d'entrada al jardí. La reixa rodeja el jardí; i el jardí envolta la casa. El jardí és curull d'arbres: cedres, avets i pins, que el senyor Fermí Soldevila ha anat plantant al llarg dels vint-i-dos anys que fa que viuen a la casa; els mateixos anys que fa que es van casar. El sòl del jardí està cobert d'una gespa perfectament segada. A la part del darrere de la casa (al tros de jardí que queda amagat de les mirades indiscretes), hi ha una piscina. La Susanna Soldevila, la filla de la Cristina i del Fermí, s'hi banya sovint. Li agrada, especialment, nadar-hi nua a les nits de lluna plena.

En aquests moments, la Susanna és al pis de dalt de la casa, dins d'una banyera curulla d'escuma. Se sent estranya, perquè avui, i no fa pas gaire estona, s'ha comportat d'una manera diferent; podríem dir que ha fet alguna cosa que ella mai no hauria pensat que fóra capaç de fer.

Sona el telèfon. La Susanna no necessita sortir de la banyera per a despenjar l'auricular. És per això que, gairebé sense immutar-se, allarga el braç, agafa l'aparell, i se l'acosta tot seguit a l'orella dreta.

-Digui'm?

-Susi?

-Mama? Ets tu?

-Sí, sóc jo? Com va?

-M'estic banyant.

-A la piscina?

-No. A la banyera. M'estic banyant a la banyera. I alhora em bec un vodka amb taronja.

-No m'agrada que beguis.

-Ja ho sé, mama.

-Que hi ha el teu pare per aquí? Digues que s'hi posi.

-No puc dir-l'hi, mama. O més ben dit: puc dir-li, però ell no m'escoltarà.

-Deixa't de bròquils i digues que s'hi posi!

-Si vols, l'hi dic; però no em sentirà pas, perquè és mort.

-No m'agraden aquesta mena de bromes.

-És mort, mama; l'he matat jo mateixa. El papa és mort; no és cap broma.

-Susi, prou! Digues al teu pare que s'hi posi!

L'estira i arronsa s'allarga si fa no fa uns deu minuts. A l'últim, la Cristina Montagut acaba presa d'un atac d'histèria. La Susanna, en canvi, està molt tranquil·la. La seva mare, dominada per la histèria, li informa que ara mateix agafarà el cotxe i es dirigirà cap a la Vil·la dels Coloms. La Susanna calcula que trigarà unes cinc hores i mitja a arribar, perquè és a Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància; temps suficient perquè ella pugui enterrar el cos i deixar-ho tot net com una patena. Xarrupa, encara, un últim glop de vodka amb taronja abans de sortir tranquil·lament de la banyera i disposar-se a començar la feina.

II

La Cristina, com és lògic, prem excessivament l'accelerador al llarg del seu trajecte de Madrid a Barcelona. El cor li batega com una metralladora. Està convençuda que la seva filla no diu la veritat; és impossible que la nena hagi matat el seu pare, no té cap sentit. No obstant això, la mateixa absurditat de les paraules de la seva filla l'omple de temor. Se li passa pel cap de trucar a la policia, però ¿quina necessitat hi ha de muntar un escàndol quan el més probable és que la nena s'hagi pres una píndola d'aquestes que avui dia reparteixen a les discoteques i hagi començat a imaginar-se bestieses? Però... i si en lloc d'imaginar-se-les, les ha realitzades? Pensa a trucar a la Mati, la veïna; és una xafardera i corre el risc que demà tota la urbanització conegui la bogeria de la nena, però no pot més. Detura el cotxe en una àrea de l'autopista. Treu el mòbil i res! No hi ha cobertura. Plora sorollosament. Surt del cotxe i es mou una mica, no fos cas que, en algun punt de l'àrea, l'ona arribés millor; no hi ha manera. Li arriba un soroll des de darrere d'un arbust, com si algú es mogués amb nerviosisme; xiscla i se'n torna corrents al cotxe. Agafa de la guantera el revòlver que el seu marit s'entesta sempre a portar i se'l posa a la butxaca. Es torna a sentir el soroll. Corredisses. Un gat passa veloç ran del vehicle. Respira més tranquil·la. El cel de la nit està completament esbandit. Distingeix el polsim blanc de la Via Làctia i les principals constel·lacions. La celístia il·lumina el paisatge erm del desert dels Monegros. Sospira, i per primera vegada, des de fa molts anys, es posa a pregar. Tan bé com li anava la vida abans que li passés tot això i no se n'adonava prou! Necessita recuperar la tranquil·litat.

Aparca el cotxe d'una frenada brusca davant la rajola policromada de la Vil·la dels Coloms. La llum carbassa del jardí està encesa. Obre la reixa amb brusquedat, alhora que crida “nena” amb la veu trencada. No rep cap resposta. La porta de l'edifici principal de la casa és oberta. Torna a cridar “nena”. Entra angoixada a les habitacions de la planta baixa; estan buides i estranyament endreçades. Puja al primer pis. Entra al bany on fa unes hores la Susanna es relaxava. És buit, i tot net i polit com una patena. Revisa les habitacions una per una. No hi ha ningú a la Vil·la dels Coloms, ni viu ni mort. Surt al Jardí. Crida “Susanna” amb totes les seves forces. No li arriba cap resposta. Torna a dins la casa. S'asseu al sofà i esclata en un plor desconsolat. En aquest precís moment, sona el telèfon. L'agafa neguitosa.

-Digui'm?

-Mamà?

-Susanna... on collons ets? -la veu se li trenca.

-És igual on sóc, mama. Escolta'm una cosa.

-Què...?

-Damunt de la llar de foc...

-Em vols dir on cony ets? -li demana amb brusquedat, tallant-la.

-Mama, deixa'm parlar o no em veuràs mai més.

-Què vols dir?

-Damunt la llar de foc hi ha un DVD, el veus?

S'aixeca amb la respiració accelerada. Agafa una caixa transparent, amb un disc a dins que no té cap referència.

-Ja el tinc! I ara què?

-Posa el DVD al reproductor i mira-te'l.

-Per què em fas això, Susanna? Què està passant?

-Mira't el DVD i després parlem -el to de la seva veu té una estranya calidesa. Penja sense més explicacions.

III

Posa tremolant el disc dins l'aparell. La neu de la pantalla del televisor deixa pas a la visió del dormitori dels senyors Soldevila-Montagut. Asseguda damunt la vànova de punt, hi apareix la Susanna, plorosa i amb expressió d'horror. La imatge està presa gairebé des del sostre, i es veu clarament que ha estat obtinguda mitjançant una càmera oculta. Davant la Susanna, el senyor Fermí Soldevila camina neguitós amunt i avall de l'habitació. “Sigues bona minyona, Susi; com sempre has estat” diu ell, amb un estrany trèmolo a la veu. I continua: “Tinc les meves necessitats, i tu sempre ho has entès! Per què ara no? Digues... per què?”. La Susanna esclata en un bram, i s'endú les mans a la cara. “Perquè m'he fet gran, papa! Perquè m'he adonat del que has estat fent amb mi durant tota la meva puta vida” La veu de la noia es fa difícil d'entendre, perquè es barreja amb el plor. “Doncs continuarà sent així; perquè si no... em suïcidaré; no ho podré suportar. Potser és això el que vols... que acabi d'una puta vegada!” L'home fa veu d'esgotat; deixa de caminar per l'habitació i s'asseu al costat de la seva filla. “M'és igual, papa. Ha arribat un punt que el que puguis fer amb la teva vida m'és ben igual” La noia ho diu sense deixar de plorar. “Però el que no t'és igual és haver de morir tan jove, amb només divuit anys, oi que no?”, diu en Fermí Soldevila molt a poc a poc. “Què estàs dient, papa? No insinuïs bestieses” La Susanna fa l'efecte que no es pren seriosament l'amenaça del seu pare, que continua en aquest to: “Jo no ho faré pas; no tinc prou valor, ho reconec. Però si em dónes carabassa, si no ets prou afable, si no m'obeeixes... tinc maneres i diners per acabar amb tu, amb el teu xicot, amb els teus amics... I et juro que ho faré! ¿Per què et penses que t'han anat deixant tots els xicots amb qui has sortit? Alguns van entendre assenyadament les meves amenaces; un no va cedir, i va acabar malament...” La noia xiscla i cau de genolls davant del seu pare. “L'Ignasi!”, crida ella, “No va ser un accident! El vas matar tu!”. L'home li diu amb cinisme que no cal que s'aixequi de terra, que la posició en què es troba ja li està força bé de cara al que ara mateix té intenció de fer amb ella; i perquè quedi clar que no ho diu només amb ironia, arriba a la consumació de l'acte amb una exhibició de violència difícil de digerir per a qualsevol persona amb sensibilitat, i impossible de digerir per la Cristina Montagut, que s'ho mira tot amb la boca oberta i els ulls negats de llàgrimes. Profundament contorbada, atura el reproductor i es posa a plorar; se sent com en un altre món, com si tot el que li està passant fos irreal. Just en aquest instant torna a sonar el telèfon.

-Digui'm! -la veu se li esquerda.

-Ja l'has vist, mama?

-Filla meva, com és possible? No m'ho puc creure! -l'exclamació de la Cristina torna a convertir-se en un sanglot que la deixa sense respiració -. Ho sento molt... Mai no hauria imaginat que...

-Deixa-ho estar, mama... -fa la Susanna, tallant-la -. Ara ja saps per què he matat el papa, oi?

-Sí, però no calia, nena... No calia! Si m'ho haguessis explicat, ho hauríem arreglat d'una altra manera. Filla meva, hauríem trucat a la policia!

-No hauria servit de res. La policia no hauria matat el papa; jo, en canvi, sí.

-Ho sento molt. Jo...

-Prou mama. Les lamentacions no serveixen de res. Ara et diré el que faré. És molt important que m'escoltis.

-Digues.

-Ara, mama, em vaig a matar. És el que faré, mama; em suïcidaré.

-No diguis això, criatura; no em facis més mal. Què en trauràs de matar-te? Torna cap aquí de seguida! No direm pas res a la policia. Explicarem que el papa ha marxat i que no sabem on és.

-No, mama. Jo ja no tinc raons per a continuar vivint. I no és només pel que em feia el papa, saps?

-Doncs per què més és, filla meva? Digues! Per què?

-Hi ha un altre DVD, mama.

-Un altre DVD?

-Sí, mama. Mira a sota el matalàs de la meva habitació. Després, si vols, tornem a parlar; i ja veuràs com em donaràs la raó; em diràs que el que haig de fer és matar-me.

-No diguis això, tresor. No diguis això! -crida fora de si la Cristina Montagut. Però la Susanna ja no la pot sentir perquè, ha penjat.

IV

El visionat d'aquest segon DVD porta la Cristina Montagut a les portes del desmai; car es pot contemplar a si mateixa fent l'amor amb l'Eduard, l'actual xicot de la Susanna. Diuen que el coit és una de les pràctiques més belles de fer, i més lletges de contemplar (ho diuen, és clar, els qui no són aficionats a la pornografia; la Cristina no n'és); i més esfereïdor li resulta encara a la Cristina pel fet de veure's ella mateixa amb els seus quaranta-set anys rebolcant-se al seu propi llit de matrimoni amb un xicot de vint-i-un, que a més té força possibilitats de convertir-se en el seu gendre. D'aquí a vuit mesos, ell i la Susanna s'havien de casar. La història no s'acaba aquí, perquè després d'aquesta relació (gravada fil per randa) amb el xicot de la seva filla (força apassionada i imaginativa, tot s'ha de dir; la sexualitat és un art amb moltes possibilitats), apareix novament al televisor la Cristina, aquesta vegada abraçada al Felip, el millor amic del seu marit, nus tots dos; i també dins del llit conjugal, xisclant d'èxtasi com dos posseïts, amb una dèria difícil de descriure amb mots.

Després de dues hores d'imatges tòrrides, el DVD torna a mostrar la neu del televisor, i la Cristina no reacciona. Es mira els minúsculs llampecs de la pantalla (llampecs que els experts atribueixen a la radiació de fons de l'univers) i sent que desitjaria fondre's, desaparèixer. La mort per a ella en aquest moment no seria suficient; el que li caldria és no haver existit mai.

Torna a sonar el telèfon.

-Ho veus, mama? M'haig de matar.

-No diguis això. Sóc jo qui s'ha de matar; no pas tu!

-El papa m'espantava els xicots, i fins me'ls matava; i tu me'ls prens -la seva veu continua semblant estranyament freda i tranquil·la.

-Anava beguda; comprens? La nit que va passar allò amb el teu Eduard, estava completament borratxa! I només va ser una vegada!

-Déu n'hi do, quines perversions, bo i anar borratxa! Què vols que et digui, mama? No sé si creure-m'ho. I ni que anessis borratxa... ets una promíscua! Mira't amb el Felip! Que, de fet, a mi tant m'és que t'ho facis amb el Felip; ho he posat al DVD només perquè contemplis el teu vici, perquè t'adonis que no em mamo el dit i que sé de quina pasta estàs feta.

-No tens dret a parlar-me així. Jo, al Felip, me l'estimo. I si no he deixat el teu pare, és perquè sempre he estat convençuda que li faria molt de mal. Fugir amb el seu millor amic! T'imagines? Avui m'has mostrat com és el meu marit! I si arribo a saber abans quina mena de monstre és... et juro que l'hauria enviat a fer punyetes sense pensar-m'ho ni un segon! Jo adoro el Felip! Fa anys que ens entenem! Si vols anomenar-me adúltera, fes-ho; però jo no tinc la culpa que sigui amic del teu pare. ¡I tu fes el favor de tornar a casa ara mateix, vida meva, que la mort no arregla res, ho empitjora tot! Torna, si us plau, torna! -i es posa a bramar.

-Me l'has feta massa grossa, mama. S'ha acabat tot. Ara penjaré i descansaré d'una vegada.

-T'estimo, filla meva! Si això et serveix d'alguna cosa: hagi passat el que hagi passat, t'estimo! Si us plau, torna! Parlem-ne mirant-nos als ulls! I si després continues decidida a matar-te, jo no m'hi ficaré.

Es fa un silenci.

Passats uns segons, la Cristina sent plorar la seva filla; després, una respiració lenta i feixuga.

-D'acord -diu la Susanna, finalment -. Tornaré només amb una condició.

-Digues, vida meva!

-El papa està enterrat al jardí, al costat de la pomera, ran de la piscina. A dins de la butxaca de la seva americana, a l'alçada del pit, hi té una carta, amb un escrit. El vaig deixar allà per si algun dia algú trobava el cadàver. Vull que desenterris el papa i que agafis l'escrit. D'aquí a tres hores et tornaré a trucar i et demanaré que em llegeixis l'escrit. Si ho fas, tornaré a casa i parlarem. Si no ho fas, em mataré.

-Però per què...

-No preguntis, mama. Fes-ho! -i penja, deixant la Cristina desfeta i a punt del col·lapse.

V

No deixa pas de sanglotar quan s'apropa a la piscina, vora la pomera, a l'única superfície del jardí on la família Soldevila-Montagut encara no hi ha cultivat gespa perquè tenien la intenció d'instal·lar-hi ben aviat lloses de pissarra llicorera. Hi descobreix la terra remoguda, tendra, fosca. Comença a fer forat amb l'ajut de la pala del seu marit. Li ve un tragit. S'ha d'aturar. Perboca. S'eixuga els llavis amb un mocador de paper. Continua cavant. De tant en tant s'atura i aixeca els ulls al cel; continua esbandit. Una estrella fugaç s'escola firmament avall com una llàgrima de llum que es desfà. Es planteja de trucar en Felip per explicar-li el seu drama, perquè ja no pot més. Sap que no ho pot fer; són les cinc de la matinada i el Felip és amb la seva dona a casa seva. Intenta de cavar amb més rapidesa, vol acabar amb aquest martiri d'una vegada.

Cap a tres quarts de set del matí, li sembla palpar un cos amb la pala. Augmenta la intensitat del seu plor i s'endú les mans a la boca. De seguida es refà, no es pot permetre demores; aviat es farà de dia i la Susanna no trigarà a trucar-la. Aparta, amb cura, la terra del cos mort que descansa bocaterrosa dins del forat. Deixa la pala, i amb molta angúnia s'introdueix dins l'orifici immens i intenta de girar el cos per accedir a la butxaca davantera de l'americana. Li costa molt més del que es pensava. A l'últim, ho aconsegueix i clava la mirada, amb por, al rostre del difunt. Es queda gelada; el mort no és pas el seu marit, sinó en Felip. Del pit li surt un esgarip que no se sap aturar. Quan alça la vista descobreix la mirada freda de la seva filla que la contempla des de fora de la tomba.

-Ho has entès, ara, mama?

-Què està passant? -gemega ella amb tant de sofriment que gairebé no se l'entén. Darrere la Susanna treu el cap en Fermí Soldevila, el seu marit, que és ben viu i que se la mira amb un punt de picardia a la mirada.

-Veuràs tresor, la Susanna i jo, que ens estimem força, vam pensar que t'agradaria passar l'eternitat amb el teu amor; i vam muntar aquest teatre, que estem segurs que haurà estat molt intens per a tu. És així?

La Cristina xiscla com una posseïda i resta immòbil sense poder reaccionar de cap altra manera. Passats uns minuts, comença a articular alguns mots.

-Això no calia -repeteix mirant en Fermí -. Ens hauríem pogut divorciar, i n'hi hauria hagut prou.

-Tens raó -fa ell, amb molta flema -; però els divorcis són cars, saps? Amb aquest mètode, en trauré més diners. I no t'ho prenguis pas malament, no et guardo rancúnia. -afegeix. I tot seguit, i davant la impassibilitat de la Cristina, en Fermí besa els llavis de la seva filla, que li retorna el gest amb passió. Després, en Fermí Soldevila alça un dels pics que restava llençat ran del sot, amb la intenció d'acabar amb la vida de la seva dona; però la Cristina treu el revòlver de la butxaca i apunta el rostre del seu marit. Nerviosa, va movent el braç; del seu marit a la seva filla, de la seva filla al seu marit.

-Què fas mama? -gemega la Susanna, lívida -. Sóc la teva filla, no se t'acudirà matar-me, oi?

En fermí s'està immòbil, amb l'expressió tallada.

-Deixa l'arma, dona, podem parlar-ne... -diu nerviós.

La Cristina esbufega angoixada. A l'últim, engega un tret vers el cel, on la llum ja comença a despuntar. N'engega un altre, i un altre.

Ben aviat s'obren les finestres dels xalets del veïnat.

Vint minuts després, un cotxe de la policia arriba a tot estrep a la Vil·la dels Coloms.

Dos mesos més tard, quan ja ha passat tot, la Cristina se'n va a comprar les lloses de llicorella que ja feia temps que tenien pensat de posar ran de la piscina. Hi quedaran bé.

* * *

Presentació de "Matí i altres contes", de Laia Alsina i uns quants autors més.

El cel endormiscat tenyeix de gris el meu matí; així comença “Matí”, de Laia Alsina; relat guanyador del 14è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet, guardó que forma part dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010.

Aquest relat dóna nom al llibre “Matí i altres contes”, publicat per Cossetània, que fou presentat a la “Llibreria de la Rambla” de Tarragona el passat 9 d'abril, en un ambient de proximitat, familiaritat i calidesa.

A més de la Laia, són (som) autors d'aquest recull de relats: Jaume Calatayud, Albert Bardés, Jordi Morera, Xavier Ortells, Francesc Xavier Torres, Albert Carrasco, David Figueres, Joan Bustos, Jeremias Soler, Francisco Ramon Romeu, Josep Manel Vidal, Vicent Enric Belda, Iago Otero i David Juher.
Cal destacar i agrair el parlament interessantíssim de l'escriptor Oscar Palazon.

El llibre conté el meu relat “Heaven”, que va ser el desè que més va agradar al jurat d'un total de tres-centes catorze històries presentades. Em sento molt feliç d'haver pogut participar de la festa de la presentació del llibre. Quedar finalista és una festa; que una història que m'ha sortit del cor sigui en un llibre és una festa; escriure, ja en sí, ni que l'obra no surti del calaix de casa, és una festa, perquè permet crear vides, fantasies, realitats paral·leles, situacions sorprenents, ambigüitats, paradoxes, emocions... Permet reviure èpoques passades, canviar-los el final, madurar el final... Permet transmetre desigs, sensacions, percepcions íntimes de la bellesa... O, per contra i si un ho decideix així, deixar tota aquesta riquesa en repòs en algun racó de la llar només per als descendents o per a l'eternitat.

Voldria fer un comentari especial a la mestria del relat de la Laia; mestria en la repetició precisa de mots per a transmetre la insistència emotiva justa d'una manera elegant i afuada com un pas exacte i elegant de dansa. La mel de les construccions anàloga a la mel de la història. Un virtuosisme sorprenent en una ment tan jove.

Tornaré a presentar-me al Tinet, m'ha agradat l'experiència; i el millor de tot és que (de moment, i si l'especulació, el consumisme i l'estètica carrinclona d'alguns poderosos no ho impedeixen), aquest premi es lliura ben a prop de la que ara per ara és la meva platja naturista preferida. I amb l'excusa d'anar a recollir el premi, o a la presentació, trepitjo (trepitgem) per una bona estona el paradís.

.

.

De premis literaris i el gust d'escriure. Enllaç al Web dels Premis Literaris en Català.

Un cop a l'any, m'agrada parlar dels premis literaris que es convoquen arreu dels Països Catalans, i especialment d'aquells que tenen possibilitats de rebre algun treball meu. M'agraden els premis, perquè representen un repte pels escriptors aficionats; sense que sigui tan important el fet de guanyar o de perdre. La il·lusió de preparar l'obra en totes les seves fases: idea... guió... redacció... esborrat... redacció... esborrat... (...es repeteix diverses vegades) repòs... revisió... esborrat... afegit... repòs... espera del premi adequat... enquadernació (tapes i cites). El procés és màgic. I si, a més, tens la sort de rebre una trucada en la qual se't convida a trepitjar un poble per a participar en un acte d'homenatge a la literatura, ja és una passada. I si a més et donen algun premi, doncs ja tens la cirereta del pastís... tot i que el premi més dolç és "escriure".

I ara, vull compartir amb vosaltres els premis que a dia d'avui entren dins les meves possibilitats (de presentació). Si s'escau que coincideixen amb la llàrgària d'alguna de les feines que encara tinc inèdites i que estan esperant, seran escollits com a receptacles dels meus escrits.

Us els poso a continuació per si us animeu a presentar-vos i tenim la sort de trobar-nos al lliurament de premis. El primer que us escric de cadascun són els fulls que demanen; si no dic res, vol dir que els demanen a doble espai o que no ho especifiquen. Després us poso la temàtica, que gairebé sempre és lliure. I a l'últim, la data màxima d'arribada de les feines al lloc on es convoca el premi. Repasseu-ho en les bases no fos cas que m'hagués equivocat:

 De 30 a 40 fulls, sobre viatges, Lloret 27/02/11

Fins a 15 fulls, lliure, Elsa Garcia (El Papiol) 04/03/11

De 10000 a 15000 caràcters, lliure, Vilafranca (llavor de lletres) 11/03/11

1300 paraules, lliure, Premi Paraula (Barcelona) 15/03/11

Fins a 4 fulls, lliure, Nou Barris 18/03/11

30 fulls a espai senzill, lliure, Campdevànol 18/03/11

Fins a 5 fulls, lliure, DRAC (Solsona) 19/03/11

Fins a 15 fulls, lliure, Llagostera 23/03/11

Fins a 30 fulls, lliure, Vila de Begur 25/03/11

De 10 a 15 fulls, lliure, Enric Valor (Alcudia de Crespins) 30/03/11

A partir de 150 fulls, lliure, Sant Joan Unnim 31/03/11

De 12 a 22 fulls, lliure, Ateneu Domingo Fins (Montcada i Reixac) 01/04/11

Fins a 10 fulls, lliure, Francesc Candel La Marina (Barcelona) 08/04/11

Fins a 4 fulls, lliure, Jocs F Raval 15/04/11

De 5 a 10 fulls, lliure, GURB (Pere Calders) 24/04/11

A partir de 50 fulls, eròtica, vall albaida 13/05/11

De 60 a 90 fulls, lliure, Vall de Soller (Soller) 23/05/11

 

  

Lliurament de guardons a la X Edició del Premi La Miranda de Contes (Capellades)

Ahir, al vespre, cap allà a dos quarts de nou, em vaig apropar al lliurament de guardons de la X edició del Premi La Miranda de contes, al Museu Molí Paperer de Capellades. Hi anava, com acostuma a ser habitual, sense saber exactament quina havia estat la meva sort; i a l'últim, el jurat va proclamar que no hi havia ni primer ni segon sinó que els dos premis eren considerats Ex Aequo i que el premi es repartiria a parts iguals entre els dos finalistes; decisió que em fa molt feliç, perquè de fet, això de la literatura és alguna cosa més que un partit de futbol.

Haig de dir, també, que l'organització de l'acte fou deliciosa: en cap moment no es va fer avorrit, vam gaudir de la interpretació d'un grup musical de joves que va saber escollir molt bé el repertori, els parlaments van ser força divertits (en Jordi Llavina fou el convidat d'enguany), intensament literaris, formatius, emotius... Després de nou anys, el Premi la Miranda de contes estrenava un equip organitzatiu nou, molt més jove, que va saber dinamitzar l'acte molt i molt bé.

El company que comparteix premi amb mi es diu Benet Martí i ben aviat podreu llegir el seu relat al Blog de La Miranda de contes.

A banda de la categoria general, també es van lliurar premis a les categories infantils (de 9 a 12 anys) i juvenils (de 13 a 18).

El relat que em van premiar: “Les veus de la guerra” retrata la situació vital d'un excombatent de la guerra de Bòsnia; en la qual havia actuat com a monstre genocida. Vint anys després, les veus de la guerra li retornen d'una manera que ell mai no hauria imaginat.

Us deixo el relat per si us ve de gust llegir-lo

LES VEUS DE LA GUERRA

I

Veu l'Anna posant el peix damunt del taulell, amb l'uniforme blau cel de la parada i el davantal blanc immaculat dels matins abans de començar a treballar. Es perd dins dels seus ulls atzurats; i li contempla amb delir els cabells grocs i llargs, fins a mitja esquena. Voldria acariciar-li la pell, tan clara, i extasiar-se amb la dolçor de la seva fesomia, que té un no sé què de familiar que fa que la senti seva, ben seva.

Ell té cinquanta anys i ella acaba de fer-ne dinou. Les edats, però, només són xifres que algú ha decidit tenir en compte. La desitja amb tota la força del seu ésser; fins i tot diria que se l'estima, si és que amb tot el que ha viscut pot dir encara que és capaç d'estimar algú.

Ja de bon matí, Sarajevo és un formiguer de dones comprant. I no és que ell es consideri a si mateix masclista, però el cas és que s'adona que les que compren són dones. I ell, el Miloslav, com a gerent, passeja d'una parada a l'altra i parla amb els botiguers, repassa els comptes, comprova les normatives, s'apunta els desperfectes; i des d'aquest matí, a més, no pot evitar d'estar-se més estona a la peixateria i de xerrar amb els dependents per a comprovar que treballen de gust i que tot està en ordre. Després es torna a mirar l'Anna i li pregunta que d'on és. La noia enrogeix, i, des del primer moment i malgrat la diferència d'edat, el Miloslav sap que ella se sent atreta per ell. I no pot evitar de pensar que tal vegada aquesta seguretat no sigui res més que una sensació subjectiva, fruit del seu narcisisme i del terror a fer-se vell. Però ella el busca, ella li parla, ella li somriu; i això no s'ho imagina. I al llarg de la setmana, i d'ençà que es coneixen, ella li fa ullets, ella li mormoleja que se sent segura al seu costat, ella li diu que tant de bo algun dia trobés un home com ell.

I el Miloslav torna cada dia a casa, al costat de la Klaudia, la seva dona, i de la Mirjana i l'Ivan, els seus fills; però la du, a ella, a dins, com una dèria. Tanca els ulls i la veu. I quan fa l'amor amb la seva dona, en realitat s'ho fa per dins amb l'Anna sense cap mena remordiment. La vida és complexa i de vegades ens regala paradisos que no mereixem.

Algunes nits es desperta amarat de suor, parlant en somnis, revivint escenes de la guerra que el terroritzen. El morts el persegueixen; els seus morts. Freturen besar-lo amb uns llavis freds i podrits. Llavors, despert i nerviós, pensa en l'Anna, i sospita, envoltat d'eufòria, que és molt possible que l'existència, per fi, ja l'hagi perdonat.

 

II

Les primeres vegades perbocava. Els companys li prenien el pèl, perquè ells ja feia dos dies que estaven aguerrits; dos dies repassant-se les femelles del poble conquerit, com si fer-ho fos la cosa més natural del món, la conseqüència d'haver guanyat una batalla on s'hi havien jugat la vida. L'experiència de dos dies dels companys feia perfectament lògiques les bromes amb les quals mostraven que havien superat els escrúpols infantils dels qui encara no han descobert de què va la vida, dels qui encara no saben que esclafar els vençuts és un dret dels qui han guanyat.

La primera fou una noia que no deixava de plorar, amb el nas trencat d'una cossa del tinent, que no pretenia res més que fer-li comprendre com seria la seva vida d'ara endavant. En Miloslav se la va repassar a contracor, intentant de pensar que ho havia de fer, que era una ordre i que si no ho feia ell ho faria un altre. Per més inri, si s'hi hagués negat, l'haurien acusat de feble, de poc guerrer i de mal patriota. “Deixeu dins dels cossos de les dones vençudes la vostra llavor, la llavor de la nova Sèrbia. És un dret i un deure dels qui han lliurat la vida a la pàtria” li havien dit no recorda quan. Ho havia escoltat com escoltava altres discursos flamejants de glòries que semblaven llunyanes. Però va arribar el dia en què les glòries es van haver de construir amb llàgrimes, crits i sang; la sang d'uns éssers que havien perdut, per dret de conquesta, l'oportunitat de ser considerats persones lliures. Elles eren les femelles dels guerrers; o els servien, o morien. I aquella primera noia que no deixava de plorar se li va obrir com una flor inconscient, que en badar-se va perdre tota la seva bellesa. I ell va perdre alguna cosa encara més gran, impossible de concretar. D'ençà d'aquell moment, mai més no va poder mirar una dona com abans. No és que se sentís cretí, més aviat resulta que se li va desfer alguna dignitat, alguna sanefa de l'edifici de l'esperit; segurament una sanefa inútil i estèril, que no faria més que portar-li problemes en la seva gloriosa tasca de construir la Gran Sèrbia. Aquell dia, amb la noia que plorava, el Miloslav va néixer com a guerrer i com a mascle.

Després va arribar un altre poble, i un altre, i un altre... Pelaven els homes, fins els nens per damunt dels tretze anys. Les dones ploraven embogides abans de convertir-se en esclaves sexuals. El Miloslav recorda el primer dia en què se li va aixecar només de veure-les plorar d'aquella manera; es va sorprendre que li passés això. Mai, fins aquell moment, se li havia aixecat per un motiu tan estrany. Potser li va passar perquè comprenia que totes les dones eren seves, que podia escollir la que més li abellia, i que això no seria mai criticat per ningú; ans al contrari, era el dret de la guerra, la llei dels vencedors i dels vençuts.

I un dia se'n va triar una d'especial; una que en mirar-la li semblava un serafí del paradís. Mai no havia vist una noia tan atractiva. I com més xisclava la noia, més s'excitava ell. Tenia uns vint anys, els cabells grocs com el blat i uns ulls de cel. I se'n va aviciar tant que no va renunciar a ella ni quan la companyia va haver de deixar el poble. Va demanar al seu oficial que li permetés de quedar-s'hi fins a l'arribada de la companyia nova; sempre hi restava un destacament per si de cas. L'oficial va riure com un animal, perquè li va endevinar les idees.

-T'has enconyat, Miloslav, i això no és bo. -li va dir. I va acceptar la seva petició. I en Miloslav va poder violar la noia dues vegades cada jornada, dia i nit. I s'hi va enganxar tant que va arribar a oblidar que l'estava forçant. I es va imaginar que la noia l'estimava i que ell l'estimava a ella. Li va esbrinar el nom: Vicka Jlakov; i mentre la forçava, li regalava paraules boniques, pronunciant “Vicka Jlakov” amb tendresa mentre ella xisclava com una posseïda. I es va arribar a creure que els esgarips de la Vicka eren senyals del seu plaer. Tot es va acabar quinze dies després, quan la nova companyia el va enviar a fer punyetes, perquè una cosa era el botí del vencedor i l'altre quedar-se una esclava per al gaudi personal (o almenys, així li ho van dir). I el seu disgust fou tan gran que de poc que no es converteix en un desertor.

Avui, vint anys després, encara li recorda la faç angelical; i dubta sovint si el que va fer fou un acte d'amor o una barbàrie. Són tan diferents la vida civil i la guerra! ¿Qui ho pot entendre fora del qui ha viscut als dos costats? Malgrat tot, continua patint malsons. I de vegades, quan es mira l'Anna, li sembla retrobar-se els ulls espantats de la Vicka.

III

Ell li agafa la mà sense acabar-s'ho de creure, i ella se'l mira com si contemplés el president d'un estat, una estrella del cinema o un déu que hagués gosat fer-se home per a enamorar-la.

Sopen en un restaurant de luxe i l'Anna li explica mitja vida. L'àngel de cabells daurats que l'encisava al mercat se li converteix en un ésser de carn que exhibeix tota la seva vulnerabilitat. Viu sola en un pis desastrat del centre, perquè la seva mare és en un sanatori mental.

-No va superar la guerra -diu -. Sempre l'he coneguda boja.

-La guerra ens ha destruït a tots -fa ell, sentint-se el cor botar. Li passa sempre que algú treu el tema de la guerra. I ella li explica que mai no ha conegut el seu pare, que fou un heroi, precisament a la guerra, on va morir. La seva mare li ha explicat moltes vegades que tot sol va salvar un batalló sencer de morir de mans dels serbis.

Llavors ell li parla de la Klaudia, la seva dona, i de com ha canviat. Quan s'hi va casar, l'acompanyava en totes les seves aventures. Ell s'acabava de llicenciar i estava fotut; molt fotut a causa de les nafres psicològiques del combat. La Klaudia i ell van recórrer Europa durant mesos sense un destí concret abans de decidir de casar-se. Avui seria impensable que ella acceptés una aventura similar; no la trauries dels hotels més consumistes de la Mediterrània. I ha deixat de tenir cura de la seva imatge: no li importa d'engreixar-se, no s'arregla, no suporta els jocs íntims ni les fantasies sexuals. Quan el Miloslav pronuncia “fantasies sexuals” l'Anna envermelleix i abaixa la mirada. Ell se n'adona i sent un estrany plaer que li accelera el batec del cor.

-Les fantasies sexuals són importants, i tots en tenim.

-Oi tant! -fa l'Anna, aixecant la mirada amb timidesa -. Quan admires algú amb prou força, qualsevol cosa, per estranya que sigui, es converteix en màgica -afegeix, deixant embadalit el Miloslav, que acaba perdent el fil de la conversa.

 

IV

Recorda que després de la guerra va intentar, durant moltes setmanes, trobar la Vicka. Enyorava la sensació d'eufòria que l'embriagava cada vegada que li entrava a dins. A poc a poc, però, el retrobament amb la societat li va refredar la dèria. De mica en mica, allò que fins aquell moment havia estat un dret de conquesta es va anar convertint en una vergonya atroç que no es podia perdonar a si mateix. La topada amb la gent del carrer, amb els pares, amb els germans, amb els nebots, amb els amics... va significar alguna cosa més que un retorn al dia a dia. La vena dels ulls li va caure i es va veure com el que en realitat era: un monstre, un ésser deformat que a ulls de tothom passava per heroi de guerra. El poema de les veus de la pau li va revelar els lladrucs de les veus de la guerra; i va descobrir que mai més no podria mirar els ulls d'un fill seu o d'una filla seva sense sentir-se mentider i monstruós. Anys més tard, quan va mirar els ulls innocents del seu fill i de la seva filla, ja no recordava l'horror d'aquella revelació; la guerra se li havia fet invisible. Només li retornava a estones, quan descobria un plor enmig de la nit, uns ulls de cel, uns cabells daurats. Llavors, s'enverinava amb els desigs més primaris. I el sexe clandestí esdevenia la morfina del seu càncer espiritual, que no tenia cura. La Vicka no va aparèixer mai més, i ell va renunciar a trobar-la. Tenia una vida davant d'ell, i les vides dels seus fills, i la vida de la seva dona. I el temps semblava que s'havia endut la guerra per sempre.

V

Ha pogut engalipar la dona, bo i fent-li creure que ha hagut d'embarcar-se en un d'aquells viatges tan pesats que a cops li fa fer l'ajuntament tant si com no: “Congrés de comerç i gestió de mercaderies a Venècia”. S'ho ha empassat, o, si més no, ha fet veure que s'ho creia; potser perquè, a ella, també li va bé passar uns dies lluny del Miloslav i de les seves manies.

I ara, en Miloslav és a Croàcia, a la platja, amb l'Anna, que llueix un biquini de color vermell. Tots dos són en una cala amagada d'aigües de color maragda; i encara que, a ell, li sembli mentida, no han fet l'amor ni una sola vegada. És estrany, perquè de normal, quan coneix una noia rossa i amb els ulls clars, necessita la morfina del sexe ràpid. Aquesta vegada tot va més a poc a poc, com si no tingués pressa, com si definitivament hagués trobat aquella femella que era seva i que el destí li va arrencar de les mans. “La Vicka de fa vint anys és l'Anna d'ara, amb els cànons de la civilització de la tolerància, sense la bestialitat de la guerra”, pensa, auto-justificant-se. De fet, des de fa vint anys, no ha fet altra cosa que odiar-se o auto-justificar-se, perquè fugir d'ell mateix no ho ha aconseguit mai per molt que ho ha intentat.

I ara veu l'Anna sortir de l'aigua, amb la pell blanca i tibant, el biquini vermell llampant, la plasticitat dels pits, la suavitat de les línies del cos. Ella li somriu amb els ulls profunds i atzurats; i ell veu una criatura que acaba d'abandonar la infantesa i per la qual és adorat sense una explicació clara. Com pot algú com ella estimar un vell de cinquanta anys? ¿Com pot, un monstre, ser estimat així? És clar que l'Anna no ho sap pas, que ell és un monstre. Torna a pensar en la guerra i es torna a convèncer que la guerra és diferent, que els homes no han de veure els seus actes de guerra jutjats segons els valors de la pau. I torna auto-justificar-se, per no haver d'odiar-se. I quan se n'adona, decideix d'empassar-se la morfina del sexe per fugir de l'auto-justificació, que ja el cansa.

-Tu ets la meva fantasia sexual. -li diu, a l'Anna, amb un mormoleig.

Ella obre més els ulls, com sorprenent-se. Envermelleix i engega una rialla.

-Jo vull ser la teva fantasia sexual -acaba, responent-li. I és en aquest moment que decideixen de marxar de la platja i d'anar-se'n a l'habitació.

Per anar de la platja a l'hotel, l'Anna es cobreix amb un mocador de seda immens, estampat amb imatges de la polinèsia. Ell li acaricia les natges. Ella riu i el va mirant de reüll. Juguen a encalçar-se, i el Miloslav veu ben a prop el moment tan anhelat d'entrar dins d'ella, de fer-la seva. Li agradaria de sentir-la xisclar; els xiscles sempre li han deslligat un reguitzell de sensacions inconfessables. És per això que quan arriben a l'habitació ell li demana que xiscli, que xiscli com una boja. Ella se sorprèn una mica i fa com si no l'entengués. Ell li recorda allò que van parlar de les fantasies, i li explica que ell necessita crits, soroll, adrenalina... que el plaer és més gran quan els cossos tremolen de neguit. Aleshores ella somriu amb picardia i comença a cridar com si l'estiguessin matant. I xiscla amb tant d'anhel que immediatament arriba un vigilant de seguretat i obre la porta de l'habitació sense trucar; entra amb brusquedat i s'atura en sec quan els troba dempeus i palplantats davant del llit de matrimoni encara per desfer. Li demanen disculpes al vigilant i li expliquen que estaven intentant de preparar un paper per a una pel·lícula, perquè la noia és actriu. L'home fa que sí amb el cap i surt de l'habitació força confús. En tancar-se la porta tots dos riuen com bojos. Per a recobrar el clímax, decideixen de veure una pel·lícula pornogràfica ajaguts al llit. Es preparen dos gots de vodka amb taronja; engeguen el DVD; es despullen i es tomben damunt la vànova. La pel·lícula és molt dolenta, i el Miloslav fa que no amb el cap i li diu que amb aquest producte infecte en lloc d'escalfar l'ambient el que aconseguiran és adormir-se. I li confessa que ell no necessita pel·lícules, que amb ella, nua i sotmesa a ell ja en té prou.

-Sotmesa? -demana ella amb expressió d'inquietud.

-Sí, sotmesa, però només dins la fantasia -li explica ell, tement que se li pugui espantar.

-Ah, és clar.

-No t'agradaria sentir que ets meva? Saber que m'has d'obeir en tot, t'agradi o no? ¿Viure amb la incertesa del que passarà a l'instant següent que estàs vivint? ¿Confiar en mi fins al punt de posar-ho tot a les meves mans? I quan dic tot, vull dir, tot...

-M'agradaria molt -mormoleja ella, amb la veu tremolosa, després d'uns instants de silenci.

-Doncs, aleshores farem una cosa: jo me n'aniré al bany, i m'hi estaré una estona; uns minuts... Quan torni tu hauràs d'estar a quatre potes damunt del llit, ben nua, com si fossis una gateta, la meva gateta. Només podràs dir “miau”, i t'hauràs de comportar en tot com una gateta. Hi estàs d'acord?

-Sí -fa ella, envermellint -. Miau... -afegeix, amb la veu melosa.

Ell se'n va al bany i s'asseu damunt la tassa del vàter amb la sensació que no en tindrà prou, que el que necessita són crits i plors. I no pot ni podrà mai tenir crits i plors, perquè el personal que treballa als hotels sempre apareix com un torb a aixafar-los la guitarra. I quan no és el personal dels hotels, és la pròpia noia amb qui surt i que se li escapa corrent com si el que ell proposa fos un delicte. Amb l'Anna és diferent, i potser, buscant amb temps, aconseguirà de trobar alguna cabana en algun bosc allunyat; a ella, sembla que li agrada xisclar. Pensant en tot això, descobreix damunt d'un tamboret, la roba de l'Anna: la minifaldilla texana, extremadament curta; les calcetes negres d'esport; la camisa blanca de lli, amb brodats de flors... Damunt del moble dels perfums, la seva cartera, de pell bruna amb sanefes roses. No pot evitar d'obrir-la i tafanejar-li les fotografies. Una d'ella mateixa, amb deu o onze anys i dues trenes penjant-li damunt les espatlles, pigues al voltant del nas i un somriure trapella; i una altra d'una criatura petita, gairebé un nadó, que no sap qui és. Darrere d'aquestes fotografies, en troba una altra que li glaça la sang. Una dona, d'una quarantena d'anys, amb la bossa de sota els ulls blavissa i arrugada, com si hagués plorat molt i molt; els cabells rossos i esvalotats; les pupil·les intensament blaves, com les de l'Anna; i les faccions dolces i angelicals com les de la Vicka. És la Vicka, n'està segur. La dona de la fotografia és la Vicka; més gran, més madura, força arrugada pel pas dels anys, però la va tenir massa cops a dins com per a no saber amb una seguretat absoluta que és la Vicka Jlakov.

¿I per què l'Anna du una fotografia d'ella dins la cartera? Només hi ha una resposta, i la resposta el destrueix. És la seva mare. La Vicka deu ser la mare de l'Anna.

Es posa a plorar. Tremola. Torna a l'habitació sense saber ben bé què farà, què li dirà. No es veu amb cor de continuar amb la relació, almenys de moment, no pot.

Quan obre la porta i clava els ulls damunt del llit, assaboreix la bellesa excelsa del cos despullat de l'Anna, caminant a quatre grapes damunt la vànova i pronunciant un “miau” que l'excita fins a fer-lo tremolar de febre; li passava el mateix amb la Vicka, vint anys enrere, en sentir els seus esgarips d'horror. Ara, sabent el que sap, s'adona que l'Anna és com la Vicka, que és gairebé la seva reproducció, i comprèn l'estranya familiaritat que sempre li ha ballat pel cap quan s'ha mirat a poc a poc l'Anna. I contràriament al que s'ha pensat en el moment de descobrir de qui és filla l'Anna, se li desperta el desig sexual amb una força descomunal, com no se li despertava des que violava la Vicka tants cops com li abellia. I, apartant-se de la consciència els escrúpols i l'angoixa, es llança damunt la noia com un boc en zel. “Miau...” va dient l'Anna, amb els ulls brillants i els pits brandant-li dessota el cos. Llavors, en Miloslav es fixa en una piga bruna en forma d'estrella damunt de la natja dreta de l'Anna i trenca a plorar com una criatura. S'alça i surt de damunt del llit; perquè la seva filla petita, la Mirjana, també té aquesta piga; i també la té a la natja dreta. I perquè ell, en Miloslav, també la té; amb la mateixa forma i al mateix lloc. I tot li quadra: les dates, la familiaritat estranya de les faccions, el misteri del pare heroi mort a la guerra. Tot.

I abans de tenir temps a reaccionar de qualsevol manera, abans de poder articular cap mena de mot, observa com l'Anna treu un revòlver de sota el matalàs i l'apunta al front. Del front, passa als genitals; dels genitals, al front. La noia, molt nerviosa, i plorant amb un sanglot compulsiu, sembla que dubta i que no sap per on començar.

-Cabró! -exclama -. No sé si em fa més ràbia el que li vas fer a la meva mare, o haver hagut de fer tot aquest teatre durant tants dies!

-Anna! Filla! -fa ell, massa astorat per a calcular l'abast de les seves paraules.

-Filla? -fa ella, irònicament -. Què és per tu una filla? El fruit de les teves violacions? Sóc això per a tu?

-Era la guerra! Jo... -no pot continuar, perquè comença a bramar com un nadó. Cau de genolls i desitja que la noia dispari de pressa, i que no s'equivoqui.

L'Anna, subjectant l'arma amb les dues mans i tremolant com una fulla, continua movent els braços del cap d'ell fins a la seva panxa, de la panxa al pit. A l'últim, trenca a xisclar presa de l'histerisme, llença la pistola a terra, es vesteix, i se'n va.

VI

De vegades, l'ésser humà necessita no haver nascut, no haver existit. El passat se li apareix com una estàtua de marbre indestructible; que “és” i que ja no pot “no ser”. I el Sol, quan guspireja, fa mal. I l'atzurat del cel esdevé odiós. I quan algú riu, la seva rialla punxa el cor, i molesta, i és insultant. En Miloslav, el dilluns següent, pensa en tot això quan torna al mercat de Sarajevo; perquè hi torna, bo i que se li ha passat pel cap de desaparèixer, d'esfumar-se, d'acabar fins i tot amb la seva vida; però ja ha fet prou mal, i la Klaudia i els seus dos nanos, no tenen la culpa de ser família de qui són. L'Anna no hi és; però li ha deixat una nota. “Clínica de Sokolak”, és tot el que hi diu.

I aquella mateixa tarda, hi fa cap, no sap ben bé per què, posant com a excusa a la feina que no es troba bé, que necessita repòs.

La Clínica és un hospital psiquiàtric d'aspecte sinistre, i allà, a la porta, un infermer amb una bata blanca se'l mira amb expressió d'indiferència.

-Em dic Miloslav i...

-Ah sí! -exclama l'infermer -. L'esperen.

-M'esperen?

I avancen per passadissos pintats d'un verd poma esblanqueït, amb el rerefons d'uns gemecs indefinits, ara roncs, ara aguts, fins arribar a una habitació minúscula amb les parets folrades d'escuma de color crema. L'infermer se'n va, i, ajaguda en un llit, una dona madura, rossa, i amb els solcs dessota els ulls profunds i morats, crida com si l'estiguessin punxant. Al seu costat, l'Anna és asseguda, i es mira amb indiferència en Miloslav.

-Mama... ja ha vingut... ja el tens aquí... -mormoleja.

-Vicka... preciosa... -mastega el Miloslav, amb la veu trencada, a punt de perdre els sentits de tant confús com se sent.

L'Anna torna a treure's la pistola de la bossa, i la posa en mans de la seva mare. La dona ajaguda apunta el Miloslav amb l'arma, i clava els seus ulls en els d'ell, que té la sang glaçada i que cau de genolls plorant. La Vicka crida un “Jo sí que podré!” embogit i esgarrifós, alhora que li engega un tret a la cara. La sang esquitxa les dues dones, que ploren embogides; i en Miloslav, molt i molt lluny... ja no sent res de res.

* * *

j

"L'Antílop". Primer Premi de Prosa del XXIX Concurs Literari de Sant Antoni. El Perelló.

Avui m'he acostat a “El Perelló” a recollir un premi. No tenia idea de quin dels tres seria; i a l'últim he tingut la sort, i el goig, de quedar primer amb un relat que m'he estat pensant durant tres o quatre anys i al qual em costava de trobar-hi la forma. Finalment, després de moltes correccions, canvis de final, eliminació de mots sobrers... he aconseguit una història que com a mínim m'arriba.

El tema principal brolla del problema del bullying, i em va ajudar una frase que vaig llegir a l'agenda d'una alumna (en principi, els alumnes, a l'agenda, no hi poden tenir res més que deures i exàmens, però el cert és que aquesta frase em va servir d'inspiració per a tot el relat)

“Vosaltres rieu perquè jo sóc diferent; jo me'n ric de vosaltres perquè sou tots iguals”

El relat barreja informacions que alguns coneguts m'han aportat d'una Àfrica que ells coneixen molt bé; perquè d'Àfriques no n'hi ha una, n'hi ha moltes; juntament amb les percepcions que la fredor de les rondes de Barcelona a la nit, i la visió del Port Olímpic des d'una finestra, em van fer sentir un dia.

L'acte de lliurament de premis ha estat entranyable: tres-centes persones del poble escoltant la Coral de Santa Llúcia i homenatjant la literatura i la cultura catalanes.

Tot seguit us poso el relat per si us ve de gust llegir-lo.

L'ANTÍLOP

I

De la granja a la bassa dels elefants, hi havia vint quilòmetres. El camí era pedregós i el vehicle aixecava una boira de polseguera roja. El petit ròdol d'aigua, apareixia com un mirall que reflectia el blau nítid del cel. Al voltant, la sabana, amb tot el ventall de grocs, del saur fins al caqui. El motor s'aturava i s'estenia el silenci; de rerefons, el murmuri del botorn agitant l'abellatge. Arran d'aigua, desapareixien les herbes, i la terra roja envoltava el cercle.

A migdia, s'acostaven les grans bèsties, removien l'argila i feien que l'aigua semblés vi negre. Les cues dels elefants brandaven com cordes d'estrassa fosca. Llavors, el seu pare i ella s'acostaven a la riba, molt a poc a poc, es llevaven la roba, i es mullaven al costat dels animals. Sovint, es cobrien la pell d'argila i es deixaven assecar al sol. Aconseguien, per tot el cos, aquella tonalitat color d'aram amb què s'abillaven els natius del país.

Avui, la Jana, mira la pantalla de l'ordinador i es contempla l'esquena nua; la cabellera rossa caient-li fins a la cintura; les cames llargues i fimbrades amb l'aigua ran de genoll. Al fons, els volums obscurs dels elefants, la volta del cel, que s'encenia amb la llum ataronjada de l'horabaixa; la copa immensa d'una acàcia de color verd fosc; la immensitat de la planúria de més enllà de la bassa. Aquesta foto, la deuria fer la Dahomey, la dona d'en Nkono, o potser el pare.

D'ençà de tot això, només han passat sis mesos; i li sembla que ha transcorregut una eternitat.

Es posa a plorar. Tanca l'ordinador i s'estira al llit. El vent pica la finestra. Enllà dels vitralls, les torres de la Vila Olímpica comencen a encendre les espelmes dels balcons. La claror somorta tenyeix d'argent la mar. Àfrica és lluny i ella està molt trista.

II

Comença la setmana. Tot costa més del que li havien dit. La ciutat és feixuga. L'escola és un infern. La gent són com els autobusos, sempre amunt i avall; soroll, fum, pressa... i una profunda solitud enmig de la massa. Les aules de l'institut esdevenen espais artificials, bruts, curulls de pintades maldestres, sense un bri de sentit artístic. La gent li fa por. L'anomenen porca, perquè diuen que fa pudor de suor. Es dutxen cada dia; ella és incapaç de fer-ho (a banda de la dutxa de després d'educació física). L'aigua és un tresor. A Mara Pole cada família consumeix mitja galleda d'aigua al dia, i l'han d'anar a buscar al pou. I és una aigua vermella, amb miques de terra i de pedres; cal filtrar-la. La mare li diu que a Barcelona tot és diferent i que cal que es dutxi cada dia. Ella no pot; de moment, no pot. Es renta com els felins; pam a pam, amb un drap i un bol d'aigua calenta. Després s'empastifa d'encens i de colònia d'infant; i tot i així l'anomenen porca. I li obren la motxilla. I li fan el buit. Li recorden que fa cara de pa de quilo, bo i ser prima i fimbrada com una euga. Voldria fer amics, però no sap de què parlar-los.

-Sembles una pagesa d'Holanda -li diu el Ferran, el noi que s'asseu al pupitre de la seva esquerra -; tan rossa i amb aquests ullets de crueltat, petits i blaus. Mirant-te, em fa l'efecte de veure una vaca suïssa; però quan et poses la roba de gimnàstica resulta que ets un antílop.

I d'ençà de la cursa dels mil metres, l'anomenen “l'antílop”, perquè arriba a la meta trenta segons abans que qualsevol altre. Ara pensa que no hauria d'haver corregut tant, però ja està fet.

Les classes s'acaben a les cinc i se'n va caminant a casa. La ciutat és bulliciosa; hi ha molt de soroll; fins i tot a la nit. Ella hi va néixer fa catorze anys, però se n'ha passat tretze sense trepitjar-la. Els diumenges a la tarda, s'acosta a la platja amb la mare i s'estan totes dues mirant les onades i recordant el pare. Acaben plorant.

III

La mare jau al sofà mirant l'Informe Setmanal; parlen del Dalai Lama. La Jana navega per internet asseguda a la taula del menjador. Creix el dissabte a la nit, i el corsec va i ve com una mala febre, com un mal de queixal que no minva. La mare s'eixuga una llàgrima. La Jana se li acosta i l'abraça.

-Quan ho superarem? -pregunta la nena.

-No ho superarem. Arribarem a viure amb això. Algun dia, fins i tot aconseguirem viure felices; però mai no ho superarem.

Apaguen el televisor. Surten al balcó. Vint metres per sota d'elles, les persones caminen amunt i avall com formigues. Mirant-les, senten que els falta alguna cosa, una realitat insubstituïble sense la qual se saben incompletes. La gent del carrer, tan feliç, els fa mal a l'ànima. I els arriben les rialles. Grups de joves que se'n van a sopar. Un comiat de soltera amb clàxons escandalosos i orelles de conilletes. Corrues de cotxes desfilant Marina avall. Al lluny, la ronda litoral i els vehicles dins la nit com una caravana d'éssers sadollats de calidesa. Cada automòbil anuncia una família, potser una parella, algú que torna a casa o que se'n va de festa. Al voltant de tot això, la sorollosa i obscura nit de Barcelona. Ho contemplen tot en silenci.

-És el destí. -diu la mare tot d'un plegat -. El destí està escrit i no hi podem lluitar.

-No, mare; no és el destí. Si haguéssim marxat l'any passat quan ens van advertir...

-No t'hi capfiquis... Ja està fet! -exclama, i trenca a plorar. La Jana l'abraça i també plora. A la volta del cel, hi guspireja una estrella fugaç que no arriben a veure. Les noies del comiat ja són a prop del Port Olímpic. Creix l'estridència d'una ambulància. Se'n tornen a dins, a la sala d'estar. Engeguen el televisor. Fan La Nòria i un periodista sense escrúpols humilia l'ex-dona d'un torero retirat. S'adormen al sofà amb el rerefons de les veus del televisor.

IV

Mara Pole era més enllà de la sabana, a uns quaranta quilòmetres de la bassa dels elefants; el seu pare s'hi acostava sovint. El diàleg amb el cabdill del poblat resultava essencial per a controlar els furtius. Les immenses praderies d'abellatge desapareixien de sobte, i el camí s'enfilava per una muntanya de roca granítica.

La Jana recorda especialment el dia del seu tretzè aniversari, quan el pare va acceptar-la com a acompanyant en una de les seves visites al cabdill. En Nkono, que era el guarda del parc, el seu pare i ella, sallaven amb el tot terreny per l'únic camí que travessava la sabana. Li vénen, ara, a la memòria, els mots que li dirigí el cap del poblat quan es va assabentar que aquell dia ella complia tretze anys.

-Els esperits dels nostres avantpassats ens envolten i ens protegeixen. I, a tu, et protegiran especialment avui.

Tots els nois i noies del poble van dansar davant d'ella per invocar la força dels esperits. Les noies es començaren a moure lentament, imitant les tortugues. Després es desplaçaren amb la velocitat i els gests dels antílops, sempre al ritme dels timbals, amb les faldilles de palla, llargues fins als peus, i la resta del cos nu i decorat amb pintades blanques que trenaven formes vegetals. Els nois les seguien, imitant-los els gests, amb indumentàries similars i expressions emfàtiques. La convidaren a ballar, i fou tanta la insistència que no va tenir ànims de negar-s'hi.

V

Que si va amb espardenyes del mercat, d'aquelles que tothom es compra per anar per casa, de tela blanca i basta i soles de goma, quan és ben clar que és de casa bona; només cal veure com la seva mare surt cada dos per tres a la tele parlant de la selva, o del Tibet, o de la pobresa d'Haití, o vés a saber de què més. Si viatgen tant, deu ser perquè estan ben arregladetes. I el seu pare, ella ni l'anomena; segur que els passa una bona pensió; una d'aquelles pensions que et permeten viure com un príncep. És ben clar que això d'anar amb sabatilles del mercat és només per fer-se la pobra, la interessant, la “progre”. Perquè en el fons és una estirada i una orgullosa. I si no, per què xerra tan poc, per què s'asseu en un racó de l'aula i es posa a llegir, o a escriure, o a comptar les volves de pols del sostre. Es veu de lluny que li fa fàstic haver de compartir l'escola amb nosaltres. Ella, que ha trepitjat més països que el Papa de Roma. I als mestres, els té al palmell de la mà; no n'hi ha ni un que no ens hagi fregat pels morros els viatges de la Jana. La Jana a Manaos, la Jana a Etiòpia, la Jana al volcà més actiu de Hawaii, la Jana escapant-se de Ruanda quan esclatava una revolució... Estem de la Jana fins al monyo. Jana, l'antílop, la que fa pudor de cabra, la que té la fatxenderia de deixar-nos enrere a Educació Física, la que fa cara de nena petita quan en realitat és més verinosa que un escurçó. Fa fàstic només de mirar-la: les malles de coloraines, les camises amples, els cabells deixats anar com una bruixa. No du arracades, ni penjolls, ni braçalets, ni es pinta; sembla una monja boja. Sí. Li escau millor “monja boja” que no pas antílop.

-Hola Jana. -li diu una noieta que se li acosta tota decidida i que fa l'aspecte de no haver trencat mai un plat.

-Hola Rut.

-Em sap molt de greu com t'estan tractant; vull que sàpigues que estic amb tu, que pots comptar amb mi pel que vulguis.

-Gràcies. No tinc res en contra de ningú; intento ser normal i prou.

-Ja ho sé. Per això estic aquí. D'ara endavant no estaràs mai sola.

VI

Ajagut al llit, el Ferran escolta el bram esgarrifós de la seva mare; mai no l'havia sentida així. Copeja la tauleta de nit amb el puny clos. Prem les dents. S'ofega un gemec. Es clava els auriculars als orificis de les orelles i aconsegueix fugir ben lluny: “Tokio hotel”, els ulls tancats i els records de l'estiu passat. No vol plorar. Ja no té edat per plorar. Algun dia marxarà lluny, molt lluny d'aquest pis i d'aquesta família de bojos. Si els seus amics sabessin en quina mena de família viu es moriria de vergonya. Abaixa, un instant, el volum del MP3.

-Fill de puta. -sent.

-A mi, tu, no em faràs això; això no m'ho faràs -diu la seva mare; després un cop sec, com de cadira que es tomba.

Tremola. Apuja, de nou, el volum. S'eixuga una llàgrima. No hi anirà; no hi pot anar. L'última vegada que es va posar enmig de tots dos va acabar amb un ull de vellut i l'ànima esquerdada. Que peti tot, que s'acabi tot; ja n'hi ha prou. “Tokio Hotel” l'agafa a coll i l'eleva per damunt de les torres de Barcelona. Li agradaria tenir una vida com la de la pàmfila de la Jana. Jana l'antílop; quina sort que té, la tia. Jana, la monja boja, la que no es dutxa, la que té una vida de pel·lícula i se'n sent orgullosa. Si pogués, es canviaria per la Jana!

S'acaben les piles del MP3. Se li acaben, a ell també, les piles. Tornen a envair-lo els crits de la seva mare i les explicacions desesperades del seu pare.

-S'ha acabat tot! -sent que diu l'home amb una convicció exageradament teatral. -. Me'n vaig a viure amb una persona, i a prendre tothom pel sac!

-I prou que sé qui és aquesta persona, mal parit! -exclama la seva mare -. I això sí que no t'ho perdono. Te'n podria perdonar moltes; te n'he perdonat moltes; però aquesta vergonya és massa grossa, cabró!

-Mercè, si us plau!

-Ni Mercè ni punyetes! Marxa d'aquesta casa i no tornis!

El Ferran no pot més. Surt de l'habitació amb un cop de porta. Arriba al menjador i es planta davant dels seus pares amb els ulls esbatanats.

-Què passa? -gemega, amb la veu esquerdada.

-Que què passa? El teu pare et dirà amb qui s'ha embolicat, criatura! -exclama la seva mare, sense mirar-lo, asseguda davant la taula del menjador, i subjectant-se el cap amb les mans -. Que t'ho digui ell mateix si té pebrots!

-Què passa, papa? Amb qui te'n vas?

-Jo... -titubeja, l'home

-Amb qui, papa? -insisteix en Ferran, i trenca a plorar com una criatura petita.

VII

Sabien que la guerra havia esclatat, però ignoraven l'acarnissament del seu verí. Per algun estrany efecte de la llum del dia, potser per la infinita bellesa del paisatge, vivien com si el Parc Nacional fos alguna mena de paradís capaç d'entendrir els éssers més violents; com si la noblesa que ho amarava tot fos més poderosa que la buidor d'alguns cors humans. Feia tres setmanes que els havien comminat a fugir, i, de fet, els mancaven tres dies per marxar; tres dies i el Nkono se'ls enduria amb el Jeep a la capital; d'allà, un avió els portaria volant cap a París. Els seus pares estaven convençuts que tres setmanes no els posarien en perill; que tothom sabia que eren científics, servidors de la veritat, amants de la terra; que fos qui fos que es topés amb ells els respectaria. Amb tot el que va passar, la Jana va tenir l'oportunitat d'aprendre fins a quin punt la violència és capaç de brollar dels racons més misteriosos de la ment humana. Portem l'instint destructor als gens, i el rostre més benigne, en un no res, es pot convertir en una faç àvida de sang i d'humiliació. Som animals que juguen a ser humans. Som bèsties que a estones es disfressen d'àngels, i que tot d'un plegat recuperen la ràbia dels instints i esclafen els obstacles, siguin quins siguin aquests obstacles.

Eren les deu del vespre quan es van sentir els primers cops als porticons. En obrir la porta, un escamot de soldats, amb metralladores i fusells, va entrar de mala manera al menjador i va començar a destrossar-ho tot. La mare plorava. El pare les abraçava i intentava de dialogar amb els militars; van respondre-li els mots amb un tret al cap; un sol tret d'un dels fusells i es va desplomar. Així de fàcil; així d'increïble.

Els records se li fan borrosos. Li ve la imatge de la mare, de genolls, al costat del pare, que ja no respirava. Es veu ella mateixa, palplantada al menjador, amb les mans al cap, sense creure's el que estava succeint. Les parets de fusta, amb els quadres llençats per aquí i per allà. Els plats trencats. Les veus enèrgiques dels soldats. Després, uns cops i la sensació que li arrencaven la roba. La seva mare nua, agafada entre dos homes. I la Dahomey, arribant de cop i començant a maleir els militars com si volgués enviar-los tots els mals esperits de la sabana. Potser fou per això que les van deixar estar, nues, destruïdes, amb el cos mort del pare estès a terra enmig d'un bassal de sang. Potser per això els soldats van marxar maleint la Dahomey i mig calant foc a la casa.

VIII

Ensenya les fotos a la Rut, que les contempla amb expressió d'admiració. S'estan estirades al llit, damunt la flassada de color grana, i la Rut té el portàtil sobre les cames. Va passant les imatges amb el ratolí, aturant-se en les que li resulten més sorprenents.

-I aquí? Però si estàs despullada! -exclama divertida.

-Sí -riu ella -. És la bassa dels elefants; hi van cada dos per tres a remullar-se.

-I com és que no et posaves un banyador? -insisteix amb expressió de fàstic.

-No ho sé... -dubta -. Pensa que allà estàvem sols, no hi havia ningú.

-Ah... és clar! I els elefants no portaven banyador, oi? -fa; i riuen totes dues.

Del menjador estant, la mare de la Jana demana a la seva filla que s'acosti un moment.

-Me'n vaig a la piscina. Pregunta a la Rut si es vol quedar a sopar. Al congelador hi ha croquetes d'espinacs, no sé si li agradaran.

Quan torna a l'habitació, a la Jana, li fa l'efecte que la Rut s'apressa a tancar alguna finestra de la pantalla, però no en fa cas. Es limita a proposar-li que es quedi a sopar i li diu que després poden fer juntes els exercicis de matemàtiques. La Rut li respon que avui no pot, i que de fet ja se li està fent tard. Li agraeix que li hagi ensenyat unes fotografies tan impressionants i s'acomiada amb un somriure.

IX

-Hòstia, antílop, quin cul! -li etziba el Ferran, de bon matí, quan encara és a la vorera, davant de la reixa d'entrada a l'Institut -. De monja boja, res, eh tia! Quin cos!

-Què dius? -fa ella, sense comprendre'l.

Un cop al passadís, li fa l'efecte que totes les persones de la classe amb qui es va creuant la miren i li somriuen amb malícia. Li estranya, perquè el que normalment fan és ignorar-la. Intueix que alguna cosa no va bé.

En arribar a l'aula, la Rut la saluda, jovial, i li ensenya un full DIN-A4 amb la fotografia de la bassa dels elefants impresa.

-Què fas? -li demana la Jana, intentant d'agafar-li el full. La Rut, però, alça la mà amb agilitat i va dient que penjarà la seva imatge a l'aula, perquè de fet és un reflex de la natura que hi ha per allà a l'Àfrica i que ella coneix tan bé. I diu que no s'amoïni si se li veu el cul, perquè de fet tothom de la classe ja ha rebut per mail la fotografia.

X

Les burles duren fins a l'hora del pati. Després toca educació física: juguen a voleibol i fan cinc voltes a la pista. En acabat, mentre s'està dutxant, la Jana s'adona que algú li pren la tovallola que té penjada damunt la porta de fusta. Apaga l'aigua i camina fins al banc on hi tenia la bossa i la roba; tot ha desaparegut.

-Tia, tapa't, no siguis marrana! -li diu la Rut amb ironia.

-Quan em deixareu en pau?

-Pobrissona!

Busca sense èxit la roba per tots els racons. Al vestuari, ja no hi queda ningú i s'adona que arribarà tard a matemàtiques; li fa molta ràbia perquè les equacions de segon grau li costen excessivament. Sent un nus a la panxa pel rebuig humiliant que està patint i que no sap com solucionar. Té ganes de plorar, però se les reprimeix. Tremola de fred. Dóna un cop de puny a la porta del vestidor i mastega un renec. Després se li acut una idea.

Surt completament nua del vestidor. Avança tranquil·lament pel passadís que du al vestíbul de l'institut. Un conserge la descobreix quan comença a pujar les escales que condueixen a les aules de tercer.

-On vas així, noia! -crida, l'home; però resta tan contorbat que s'està palplantat, mirant-la, sense saber què fer. La Jana l'ignora i continua caminant fins a la seva aula. El conserge reacciona i comença a córrer al seu darrere amb el rostre enrojolat i el cor desbocat. En sentir el crits de l'home, alguns professors surten de les aules i resten perplexos en veure la noia nua, que ja entra a la seva aula i que es dirigeix cap al pupitre enmig dels xiulets i dels crits de perplexitat dels seus companys de classe.

-Em pots dir què pretens? -li demana el professor de matemàtiques amb el rostre lívid.

-No res -li respon la Jana amb una certa tensió a la veu -. La meva roba ha desaparegut, però és igual, m'interessa seguir la classe.

Arriba de seguida la cap d'estudis amb una jaqueta, i es dirigeix, sense pronunciar ni un mot, fins a la Jana.

-Vine, que hem de parlar.

No s'arriba a esbrinar qui és que li ha pres la roba. A ella, però, l'expulsen tres setmanes.

XI

El veu de lluny, assegut davant la font del parc, i li sembla que és ell i que està plorant.

-Què et passa?

En Ferran alça el cap. La descobreix i arrufa el nas.

-No res. Deixa'm estar, “monja boja”.

-No siguis ruc. Estàs plorant.

-I tu, expulsada per exhibicionista.

-En què quedem, sóc monja o sóc exhibicionista?

El noi resta confós i acaba rient.

-Vius per aquí? -insisteix ella.

-No n'has de fer res. Deixa'm tranquil.

La noia el contempla en silenci, al llarg d'uns segons. Després gira cua i s'allunya.

El primer dia d'institut, després de tornar del període d'expulsió, el Ferran se li acosta i li demana que no digui res a ningú sobre la seva plorera, que ningú mai no l'ha vist plorar, i que si vol que les coses li vagin millor li convé no xerrar més del compte.

El dia passa sense esvalot; els companys no li fan tant la guitza; els professors la miren amb aquells ulls que sembla que diguin “Ja la tornem a tenir aquí; qui ens havia de dir que es comportaria d'aquesta manera! A veure amb quina una ens surt ara!”; si més no, això és que li sembla, a ella, que pensen; i li sap greu que ningú no li hagi preguntat encara si la continuen molestant, si se sent a gust a l'institut, si és feliç. La seva mare es va preocupar molt per la seva bogeria; però un cop ella li va explicar que li havien amagat la roba, no ho va veure tan estrambòtic. La Jana, òbviament, mai no ha vist estrambòtic; però aquest món és així.

A tutoria toca parlar de les relacions sexuals. El tutor té força dificultats per a mantenir l'ordre en un tema que deriva fàcilment cap a les bromes fàcils.

-El pare del Ferran és “maricon”! -exclama bruscament un noi que manté un somriure burleta i que mira fixament el Ferran.

-Si tornes a dir això et trenco la cara! -crida el Ferran.

-És veritat! -crida un altre -. Ahir el vam veure agafa't de la mà d'un paio; i de tant en tant el petonejava.

-Que no viu amb la teva mare? -demana una noia.

-Es van separar! -crida una altra des de l'altra punta.

-Ui... doncs el Ferran anirà pel mateix camí, perquè això és genètic.

Esclaten tots en rialles i xiscles.

-Calleu tots, cabrons! -crida en Ferran, fora de si, enrojolant-se i mirant cap a totes bandes; després trenca a plorar.

-Ja n'hi ha prou! -exclama la Jana, amb la veu enrogallada de tan enfadada com se sent. Es posa dreta i comença a mirar els seus companys amb els ulls desorbitats com si estigués posseïda -. Sembla mentida que sigueu joves! Sou més antics que els vostres avis! Fins i tot a l'Àfrica, d'on jo vinc, les dones es podien casar entre elles; no hi havia cap problema amb això!

-No és veritat -fa la Rut -. Tothom sap que, a l'Àfrica, hi ha molt de masclisme; i que allà les dones estem oprimides. Com vols que ens creguem que deixen casar dones amb dones?

-Què en saps tu, d'estar oprimida? Tu, que et poses a gemegar si la teva mama no et dona diners per comprar-te modelets! -exclama estrafent una veu burleta -. Què en saps tu, de l'Àfrica? -afegeix -. Quantes Àfriques et penses que hi ha? No n'hi ha una! Saps quantes llengües s'hi parlen? Saps quantes tribus diferents hi ha? Al lloc on jo he viscut, algunes noies joves es casaven amb dones adultes per a poder tenir recursos pels seus fills. Ningú no les lapidava. Us penseu que tot el que surt a la tele és igual a tot el món?

-I com s'ho feien per engendrar els fills? No m'ho empasso! -fa la Rut, dissimulant un nerviosisme creixent.

-Amb algun amic -respon la Jana. -. Vosaltres només penseu a fer mal als diferents. Us fan riure els diferents; els trobeu patètics. A mi, el que em sembla patètic és que sigueu tots iguals! Totes amb els mateixos pantalons, ensenyant mig cul. Totes amb els cabells pentinats de la mateixa manera. Tots preocupats que no us vegin plorar, que no us trobin rars, que no us considerin tous. Ja estic cansada. Em feu fàstic! No puc més!

I surt corrents de l'aula. Avança pel passadís fins al patí. Arriba a la font i es renta la cara. Se sent estranya, diferent, com un extraterrestre en qualsevol planeta perdut de l'univers. On és el seu planeta? On és el seu món? ¿Fins quan haurà de conviure amb aquesta colla de brètols? Ara mateix se n'aniria de l'institut, de Barcelona, de Catalunya... Per què no ho fa? Ho podria fer! Sí. Fugirà. Caminarà cap a França, i després cap a més al nord; i si no li agrada el que hi troba, agafarà un vaixell d'amagatotis i tornarà a l'Àfrica, a Mara Pole, el cabdill de la tribu segur que la rebrà amb els braços oberts; i la seva mare ho acabarà entenent. Ho té tot decidit, fugirà. Demà mateix prepararà una maleta i fugirà.

Quan acaba de beure aigua i de recuperar la posició vertical, emboirada encara amb totes aquestes cavil·lacions, descobreix al seu darrere el Ferran, que la contempla amb atenció. El noi fa una expressió molt seriosa, com si tingués ganes de dir-li alguna cosa i no s'atrevís.

-Gràcies! -li diu el noi, finalment, amb un fil de veu.

Ella li respon que tot està bé, que no passa res, que no s'amoïni.

Ell titubeja i li acaba demanant que li parli de l'Àfrica, que li interessa qualsevol cosa que ella li pugui explicar; i que el perdoni per haver estat tan imbècil.

Ella resta muda. Se'l mira fixament, amb una expressió a mig camí entre la tristesa i la compassió. Interiorment, decideix que no fugirà demà; potser la setmana que ve, o l'altra. Després, com que és hora de classe, tots dos van a amagar-se en algun racó del pati, per a poder a xerrar tranquils, sense que ningú els molesti.

*   *   *