Mai no es fan coses tan divertides.

 Haig de reconèixer que si no fos perquè sé que hi ha força gent que espera el meu escrit dels dijous sobre nuesa i natura... potser ja ho hauria deixat estar; no és senzill crear una història cada setmana sense repetir arguments ni caure en la mediocritat. 

Sigui com sigui, l'exercici d'escriure, al costat del de llegir, és la millor manera de progressar en la literatura. Fa un temps, varen ser els reptes de relatsencatala.cat els que em van moure a practicar l'escriptura creativa amb una regularitat de rellotge; ara és aquesta idea dels dijous que de moment vaig tirant endavant. Potser algun dia podré aplegar tots els relats i fer-ne un llibre. 

 .

.

Mai no es fan coses tan divertides

-Com li podria dir...? No hi ha cap motiu pel qual s'hagi de preocupar... -la noia tus una mica per guanyar temps i poder pensar millor com continuar l'explicació.

-Que no m'haig de preocupar? Vatua l'olla! Aquesta sí que és bona! -Exclama el Fernando, a qui no fa el pes aquesta psicòloga amb piercing a la cella i tan jove.

-El cert és que no. No s'ha de preocupar. Encara li diré més: si es preocupa, si el seu fill el veu preocupat o enfadat, serà molt pitjor.

-Ah! Llavors haig de permetre-li que sigui un pervertit!

-No és un pervertit! Tregui's això del cap! El seu fill és un nen que té una gran curiositat, i està explorant.

-Nena... no em faci's riure... que sóc home i sé el que tenim a dins!

-Però l'Abraham és un nen... i segueix el seu instint natural. Som els adults els qui ens compliquem la vida perquè ens han domesticat.

-Que ens han domesticat? ¿I per fer-me escoltar que ens han domesticat em clavaràs vuitanta euros?

-Miri... jo no l'he obligat pas a venir. Si vol escoltar la meva opinió, és la meva feina. Però si m'ha de faltar al respecte ja se'n pot anar.

-D'acord, d'acord... perdona.... Digues, que t'escolto.

-Deixi que el nen faci la seva. No el renyi. No el sermonegi. No ha fet res dolent. És vostè que l'hi està fent creure.

-Em sap molt de greu, però això ja és excessiu. -pronuncia el Fernando amb fredor. S'aixeca i se'n va sense dir res.

*

Vuit mesos abans...

L'Abraham és al peu del Cavall Bernat, a uns tres quilòmetres de la segona residència dels seus pares, a la urbanització del Pla de Sant Llorenç. Li agrada allunyar-se de la casa a l'hora en què el sol es pon. Gaudeix fent veure que és un indígena de les pel·licules de Tarzan. El bosc, en aquesta hora, és un jardí que flaira a farigoles i romanís. Els pins engeguen un udol greu, profund, com una remor. El vent càlid de l'agost oneja les copes, que semblen una mar que s'esvera. L'udol comença lleu, com una onada, i creix a poc a poc. Els granellons del sol que minva ho tenyeixen tot de color de carabassa. Damunt del nen, la pedra vermella de l'espadat, i el record estrany d'una època que no ha viscut mai: caceres, llances, nuesa, suor, lluita... Es treu la samarreta i rep el frec de l'aire. A l'esquena i a la panxa, la calidesa del vent humit de la muntanya, com si un vell amic l'abracés. La solitud i el paisatge li entren fins al moll dels ossos i decideix de fondre-s'hi. Es treu les sandàlies. Després els pantalons curts i els calçotets. Ho deixa tot amuntegat al peu d'una alzina i fa l'intent d'allunyar-se'n. Una angoixa estranya li pessigolleja la panxa; com un rosec que no sap vèncer; no pot allunyar-se de la roba. Un lligam invisible l'uneix a la indumentària que s'ha convertit en la seva imatge pública. Només és un nen, però comprèn que no pot descuidar la roba. Fa nous intents, cadascun d'ells més agosarat que l'anterior. Corre com els indígenes dels reportatges de l'Amazònia, i sent la pinassa sota les plantes dels peus. Percep la carícia del bruc, de l'estepa de les agulles dels pins... Se sent feliç, ple, absolutament unit a la muntanya que més s'estima. Entre el paisatge i la seva pell no hi ha res més que el vent i les flaires. En aquest instant, no existeix altra cosa que el present; l'instant s'allarga com una eternitat comprimida dins d'un bri de temps.

Torna a la roba i es vesteix. Li sembla que se li ha deslligat a la panxa un nus que sempre havia tingut sense adonar-se'n.

L'endemà hi torna; i demà passat; i l'endemà de demà passat. I aconsegueix allunyar-se cada vegada més de la roba. Descobreix percepcions que de normal són amagades als qui viuen pendents del que tenen, del que mostren, del que faran demà, la setmana que ve o l'any vinent... No tem res, no ambiciona res. No sap per què fa el que fa. Però li agrada fer-ho.

*

Una setmana abans...

-La Maria fa la comunió diumenge que ve, com tu, Abraham! -exclama la seva mare al porxo de la casa del Pla de Sant Llorenç. El nen està concentrat, esculpint en una escorça de pi la forma d'una barca. La Maria se'l mira amb interès -. Que no respons quan se't pregunta? -insisteix la dona, canviant el to.

-Si no m'has preguntat res... -fa ell, de mala gana, sense aixecar els ulls de l'escorça de pi.

-Sembla mentida que un nen tan gran com tu, i que a més rebrà a Jesús tan aviat, tingui aquestes contestacions!

-Deixa'l, dona, és l'edat -fa la Mercè, la mare de la Maria -. La meva també en té cada una!

L'Abraham s'allunya, camina pel camí que du al bosquet de pins. La Maria li va al darrere.

Tres hores després, els torna la Guardia Civil, embolicats dins les jaquetes verdes de l'uniforme; de sort que no portaven tricorni. Es veu que s'han despullat i que han començat a caminar muntanya amunt, cridant com el Tarzan. Després no han trobat la roba i han començat a plorar.

La Mercè, la mare de la Maria, s'enfada molt i no torna mai més. 
El nen rep una bronca descomunal que recordarà tota la vida. S'oblida del vent a la pell, de les llances prehistòriques, dels records o imaginacions d'altres vides, i fins i tot dels ulls blaus de la Maria, que va riure molt i que fent de salvatge es va sentir tan bé com ell.

*

Quinze anys després...

Quinze homes romanen asseguts en cadires d'alumini negre, disposades formant un cercle perfecte. Les cadires reposen sobre l'herba. Per damunt d'ells, el cel, boires de cotó de sucre, i un sol esclatant de primavera. Els envolta el bosc d'Osona. A frec, la gran casa antiga, que un dia fou un mas i que avui acull pregàries integristes, efluvis de conservadurisme, estratègies de domini social, santificació de la vida civil, maquinacions per aconseguir que els mediocres, com a mínim, compleixin la moral; la que toca.

L'Abraham es mira els companys de cercle: el Rodrigo, que s'asseu al seu davant, és el director; tan jove i tan formal! Massa formal. Sempre amb el somriure artificial, excessivament forçat; un home infeliç, gens empàtic, maquinal, profundament egocèntric. I el Pep? El president. Un grassonet ja a la cinquantena, més bo que el pa. ¿Com pot ser president d'un grup així un home que parla com si fos el teu oncle de tota la vida? ¡Aquell que explica acudits verds després dels sobretaules i et dona vint euros perquè facis guardiola! Quina estranya maquinació del destí ha fet que el Pep acabi en aquesta secta, pensa l'Abraham; i automàticament s'adona que ell mateix, tot i evidenciar el caràcter malaltís del grup, ha acabat assegut en aquest cercle. Ha de marxar; ha de fugir tan aviat com li sigui possible; però llavors potser es condemnarà, així li ho han insinuat; i també li han dit que no serà feliç, que abandonarà la vocació, que serà un traïdor, que si se'n va, li estarà dient que no a déu, a tot un déu etern i infinitament bo, i just, i gran... ¿Com podria viure tota l'eternitat pensant que ha dit que no a tot un déu? Per això continua.

*

-Bartomeu... quina missió evangèlica tens?

-Doncs he convençut un paio que treballa a la funerària perquè no pregunti els parents del difunt si volen cerimònia laica o religiosa.

-Ah no?

-No. I com que no pregunten, els poso la religiosa; i augmenta la proporció de celebracions catòliques.

-Mira-te'l! Que llest!

-Sí. L'altre dia fins i tot ho van dir a les notícies. Barpolis augmenta els enterraments religiosos!

El director somriu i tomba la mirada cap a un altre dels membres del cercle.

-Aviam, Josep, tu què faràs?

-Doncs jo portaré dos amics a Montserrat cada primer diumenge de mes...

-Ah! Molt bé!

-Allà resarem el rosari, portarem una rosa a la Mare de Déu i...

-Fantàstic! Són gent com cal?

-Sí. Molt estudiosos.

-Coneixes la seva família?

-Sí... sí... famílies boníssimes!

-Els podries convidar a algun berenar del Chesterton.

-Val... ho faré.

El director aplaudeix i continua la roda.

-Ara tu, Evarist. Tu què faràs?

-Jo sóc amic de l'Alcalde de Barpolis.

-No fotis!

-Sí. De fet, i això ja ho deus saber: l'alcalde, de jovenet va anar a una escola del Club Chesterton.

-Ah sí! És veritat! I quin pla tens amb ell? Dur-lo aquí?

-No... no el veig preparat. Però té molt clar el tema del civisme.

-Què vols dir?

-Coi doncs que prohibirà els nus a la platja, els guiris sense samarreta, les que van en biquini per les rambles...

-Ah! Molt bé! L'has convençut tu?

-Jo no diria tant. Tan sols he aconseguit que accepti un xerrada setmanal amb mi; i el civisme ha estat un dels temes... ja saps... El que sempre ens dius: l'ordre, la moral, la decència, els bons costums... són la manera en què els apòstols moderns treballem pel regne de déu a la Terra. Però vaja, l'alcalde ja té prou criteri per a pensar tot solet.

-Fantàstic, Evarist! S'acabaran els culs a Barcelona!

-De moment, els arraconem a la Marbella; i és el principi de la fi... Europa va cap aquí.

-I no hi haurà protestes?

-Segur. Però si vols que et digui la veritat, he estat investigant i he vist que la meitat dels naturistes estan barallats amb l'altra meitat; no es posen d'acord.

-Vols dir?

-Del tot segur. I a més a més... n'hi ha uns quants que s'hi foten per a mirar i posar-se calents, i van de sostenibles, de hippies, d'idealistes...

-Bé... això ja s'intueix.

-Només alguns! -exclama l'Abraham des de l'altra punta el cercle -. De mirons i gent rara, n'hi ha a totes les platges, no només a les naturistes!

-Si et sembla, posa't a defensar-los, tu, ara... -fa el director visiblement molest per la manca de protocol de l'Abraham, que sap prou bé que no es pot dirigir al director si no li toca.

-Tampoc no s'ha de ser exagerat; tenen part de raó -insisteix l'Abraham.

-Què? -exclama en un gall el director amb els ulls fora de les òrbites.

-Veuràs jo... vaig tenir algunes experiències i...

-Tots tenim un passat, però no és el moment ni el lloc d'explicar-lo.

-No és res dolent. De petit, anava nu pel bosc i...

-Prou, Abraham. Després parlarem -diu; després estossega, es gira vers l'Evarist i intenta de recuperar la composició -. Doncs molt bé, Evarist, continua amb el teu alcalde i guanyarem a tota aquesta trepa de porcs.

El director demana a l'Abraham si li pot anar a buscar un llibre de pregàries que ha deixat a la casa, ben bé damunt del moble de la sala d'estar. L'Abraham, mentre hi va, sent com el director parla en veu baixa a la resta del cercle. Quan torna amb el llibre, comença la pregària. El director llegeix cartes del gran Pare Superior del Club Chesterton, que va comprendre que havia de salvar el món; i explica la condemna que aquest Gran Pare va proclamar contra aquells que es neguen a donar-ho tot a déu, que prefereixen, en nom d'una llibertat de consciència mal entesa, seguir les seves pròpies idees en comptes d'aprendre amb humilitat dels qui han estat escollits pastors de les ovelles perdudes. Aquests acabaran amargats, perquè han dit que no a déu...

Mentre el director va llegint la pregària, la cadira de l'Abraham es va enfonsant molt a poc a poc, ja que els membres del Club estan asseguts damunt d'una terra argilosa que està un xic humida; però són només les potes de la cadira de l'Abraham les que s'enfonsen.

Sobtadament, rere la casa, l'Abraham albira el reflex blavís d'un vestit de flors. Damunt del vestit, el rostre d'un àngel de cabells daurats; una noia que l'Abraham coneix i no sap de què. El director també s'adona de la presència de la xicota. Atura la pregària. S'aixeca, i, visiblement nerviós, es decideix a parlar-li:

-Perdoni, senyoreta, però es troba dins d'una propietat privada i...

-Ai... ho sento molt! Anava caminant pel bosc i m'he perdut! Estic desesperada! Em podrien explicar com puc tornar al poble?

-És a deu quilòmetres, el poble -diu l'Abraham.

El director el fulmina amb la mirada. Un membre del Club Chesterton no pot dirigir-se a una noia que apareix de manera tan esclatant enmig d'una oració; el celibat té les seves exigències. Ell, perquè és el director i ha de foragitar el perill.

-No la podem ajudar senyoreta, i disculpi.

-És clar que l'hem d'ajudar. Se li farà de nit i pot prendre mal -insisteix l'Abraham.

-Doncs deixem-li un mòbil i que truqui algú -fa el director perdent la paciència i fent gestos de desesperació amb els braços.

-De cap manera -diu l'Abraham. Jo mateix l'acompanyaré, que em ve de gust caminar.

-Tu no pots, Abraham.

-Oi tant si puc...

-T'has tornat boig! Sol, amb una noia, al bosc! Ets del Club Chesterton! Ets cèlibe!

-Jo no sóc cèlibe! M'ho estava rumiant, recordes?

I l'Abraham se'n va, sense ni tan sols recollir la maleta. Quan arriba a on és la noia, la reconeix.

-Maria?

-Em coneixes?

-És clar. Et vas despullar amb mi.

Ella enrogeix; resta callada, pensarosa... Abraham! -acaba exclamant -. Quina casualitat! No és possible! El nen salvatge! Com m'has reconegut?

Caminen pel bosc. Xerren d'aquell cap de setmana de quinze anys enrere, just abans de la comunió. S'entendreixen recordant la innocència del seu joc d'infants.

-Ho fem? -fa ella, quaranta-cinc minuts després.

-El que?

-El mateix que aquell dia...

-Au va! -fa l'Abraham, i riu avergonyit.

-És curiós, aquell dia vaig ser jo la que va dir “Au va...” i la qui es va posar a riure.

-Com te'n pots recordar tan bé.

-Gairebé mai no es fan coses tan divertides com aquella -diu la noia. Després de dir això, es comença a treure la roba, la llança pel sòl del bosc sense preocupar-se d'on va a parar. L'Abraham riu meravellat, i va recollint les peces per a evitar que les perdi. Ella l'empenta i li diu que no sigui plepa, que de petitó era més lliure i menys previsor. Ell fa que sí amb el cap i comença a imitar-la. Acaben amb la pell tenyida de carabassa per la llum del capvespre. No fan res d'allò que alguns diuen que un home i una dona han de fer necessàriament si són nus, i sols, i al bosc. Contemplen la posta. Es vesteixen. I encara que en aquest moment no ho saben, no es tornaran a veure mai més. Però recordaran sempre aquest moment i el que van viure quinze anys enrere. L'Abraham mai més no tornarà al Club Chesterton. L'Alcalde de Barpolis aprovarà el seu pla de civisme. I vindran nous temps; temps en què l'èxit no es comptarà amb diners; temps en què les discussions estèrils no afebliran els qui treballen per la llibertat; temps en què els errors d'una època seran compensats per l'època què vindrà, nova i innocent com una albada; temps en què l'ésser humà es trobarà de nou amb la seva essència, el jo invisible, infinitament més bell que allò altre, també bell, que es veu i que és natural. Però això serà, sens dubte, l'argument d'una nova història.

El voyeur.

  

Tercer dijous dedicat a la nuesa a la natura. 

Aquesta vegada torna a tocar un relat.

El Voyeur

Es troba l'Elisabet al replà de l'escala; és la primera vegada que la veu d'ençà que es van trobar al Torn. El cor se li accelera; aquell dia, quan la va veure nua i ajaguda a la tovallola, es va morir de felicitat; vint anys i la pell bruna com l'aram; els ulls blaus i un somriure de cel; tota dolçor, tota tendresa; si no fos vell... si tingués trenta anys menys... si no li fes tanta vergonya dirigir-li la paraula...

-Bon dia, Elisabet! -quequeja, amb una veu feble, com si demanés permís -. Què...? Cap a la platja? -treu les forces de l'adrenalina que se li escampa pel cos en mirar-la.

-Bon dia, Antonio! Sí! -fa la noia, amb un somriure educat -. Avui fa molt bon dia!

-I què m'expliques? -insisteix l'Antonio, maldant per allargar la conversa. Després es queda tallat, mirant-la fixament, sense saber ben bé com continuar. Una trempera inoportuna comença a fer de les seves pels baixos dels texans -. A la platja nudista, una altra vegada? -afegeix, i la veu li acaba en un gall.

-Avui no -diu l'Elisabet, nerviosa, i trenca a riure -. Quina coincidència l'altre dia!

-I tant! -exclama l'Antonio, eufòric, convençut que la noia no se sent incòmoda, i que li dona taba. La mira amb la boca mig oberta -. Fa molt que practiques el nudisme? -insisteix, amb la trempera completament desfermada; ben oculta, però, sota els pantalons. Si no fos per la trempera, no gosaria preguntar-li tot això ni allargar tant la conversa -. Digues... ¿fa molt que et vas iniciar?

-Antonio... -mormoleja la noia, dissimulant menys la incomoditat, i amb un to com de reny -. Parles com si fos una pràctica...

-I no ho és? 

-Doncs... no ben bé. -diu; i fa cara de circumstàncies.

-Per mi el nudisme és una cosa del tot natural, eh... -diu l'Antonio, intentant aparentar normalitat -. Per què dius que no és una pràctica?

-A veure... tu m'has preguntat si practico el nudisme, com si no dur banyador fos una cosa específica, peculiar, insòlita... com si necessités d'alguna mena d'iniciació, entens? I no hi ha res a practicar!

-Ah no? No t'entenc, bonica.

-El que vull dir és que si parles de “practicar” i “d'iniciar-te”, deu ser perquè per tu banyar-te nu no és una cosa gaire natural -diu la noia; i es fa un silenci estrany. La noia pensa que potser s'ha passat -. T'has d'enfrontar a la nuesa traient-li importància, si no... t'obsessionaràs i acabaràs buscant alguna cosa poc sana. A mi, no em surt dir que practico res, m'entens? No sé com dir-te... em... em trec la roba perquè s'hi està bé, i ja m'oblido que no la duc. Saps? No faig res concret.

-Ja... Jo... Jo no hi busco res morbós -menteix, l'Antonio, una mica xafat pel que li està dient l'Elisabet -. Sóc nudista; per mi és natural.

La noia fa una expressió mig burleta.

-No dic pas que no... -accepta -. Però em penso que, a tu, et van reprimir molt de petit; oi que sí? -diu. I li dóna un copet al braç. L'Antonio, en percebre els dits de la noia, sent una trempera més intensa que la d'un elefant, i gairebé no li surten les paraules.

-Doncs una mica sí. Bé... de fet, bastant. Pensa que em vaig educar a la postguerra.

-És això -conclou ella -. Si vols que alguna realitat es converteixi en mite o en obsessió, prohibeix-la. Res no ens lliga tant a una realitat com la seva prohibició.

-Parles molt bé, xicota. Que estudies filosofia?

-Psicologia. Ara t'haig de deixar, Antonio, que me'n vaig amb la meva mare a Comarruga i haig de preparar la bosa.

-A la platja?

-Sí.

-Nudista, també? -demana l'Antonio. Recorda, però, que la noia li ha dit que avui no farà nudisme. Ella no arriba a sentir-lo, perquè ja puja les escales. L'Antonio es pregunta com deu ser el seu banyador, i la trempera se li allarga.

                                                                    *

L'endemà surt de casa a les nou, com cada diumenge d'agost. Ho fa abans que la seva mare es llevi, perquè no vol que vegi com se'n du els estris de platja: la tovallola lila, que fa vint anys que té, la crema del sol, els entrepans, la gorra i la càmera de fotos. Al vespre, quan torni, li dirà que ha estat al Club de Petanca de Cornellà, i li explicarà que si les coses li van bé potser fins i tot la temporada vinent anirà als campionats d'Espanya. La petanca és un esport que permet que els de més de seixanta puguin arribar tan amunt com els més joves. Però és evident que l'Antonio no du les boles de la petanca a la bossa, ni se'n va precisament a Cornellà, ni li importen tres merdes anar o no anar als campionats d'Espanya de petanca.

Arriba a Arenys, a la Musclera, i planta la tovallola al tros de sorra que hi ha ben bé davant de l'aparcament. Des d'on s'està, pot vigilar el talbot dels anys setanta que fa més de quaranta anys que condueix; amb el toro de peluix de Salamanca i el rosari que va comprar al Rocío. Un dia d'aquests ha de fer un pensament i canviar-se el cotxe, que s'està gastant un ull de la cara en ITV's i reparacions; però és clar, no són temps de grans despeses, i, pel que ell necessita, ja fa.

La Musclera es comença a omplir de gent. Es despulla del tot. Es posa les ulleres de sol i comença a observar. De tant en tant es fica a l'aigua; el sol cau com una llosa. Una noia d'uns vint-i-cinc anys, nua com el dia en què va néixer i amb un cos de Brigitte Bardot de la millor època, li accelera el cor fins a fer-lo tremolar; un dia d'aquests el trobaran mort a la sorra i la seva mare s'assabentarà que va a platges nudistes; la pobre dona es morirà del disgust, igual com quasi es mor del disgust aquell dia de mil nou-cents cinquanta-cinc en què el va pescar masturbant-se al safareig de casa seva, amb els ulls clavats al forat de la tàpia del galliner, per on s'hi veien les veïnetes. Les veinetes eren nenes de la seva edat que es banyaven nues a la bassa del pati. Quasi es mor de culpabilitat i de vergonya. Li va costar una pallissa del seu pare i una confessió paorosa amb Mossèn Sebastià, que li va parlar de l'infern, de l'eternitat, de les flames i de l'odi que t'omple per dins i que no s'acaba mai pels segles dels segles. A cops, però, li venia a la imaginació el color de xocolata clara de la pell de les nenes nues, amb els cabells rossos i llargs voleiant al vent, i es tornava a confessar de mals pensaments, espantat de la seva perversió. La seva mare li recordava cada nit com n'era de fàcil d'anar-se'n a l'infern per culpa de les noies; i li feia resar el “Jesusito de mi vida que eres niño como yo”. No va poder parlar mai amb les seves veïnes perquè no el deixaven jugar al carrer. A l'escola de frares, i a la plenitud dels anys cinquanta, l'Antonio no tenia nenes a la seva vida; va créixer sense la presència del sexe femení, que ell tot sol s'imaginava a les nits, amb la convicció que els pensaments el durien a l'infern, però no ho podia evitar. No tenia amigues, ni conegudes, ni cosines, ni germanes... Les úniques dones de la seva vida, a banda de la seva mare, de la padrina de vuitanta anys, i de les seves ties conques, eren les imaginacions de sucre que configuraven éssers de cartró pedra: noies perfectes, tendres, angelicals; al capdavall, de fantasia. Noies que l'esperaven en algun país meravellós per a casar-se amb ell i convertir-se en esposes submises i dolces. L'Antonio va créixer esmonyonat per l'integrisme religiós de l'època, pel llistó moral i inhumà que negava als infants el coneixement real de la meitat de la humanitat.

Però ara té seixanta-set anys, i és a Arenys, i contempla el cos nu d'una Brigitte Bardot real. Es fixa en els seus genitals depilats i en les seves natges rodones i perfectes, amb aquella corba precisa que només la natura sap traçar. Se li obre la boca. Babeja. Els seus ulls petits i tremolosos estrafan una mirada perduda rere els vidres rodons d'unes ulleres de cul d'ampolla. La noia el contempla amb desconfiança. Ell se n'allunya. Comença a caminar riba amunt i riba avall. Clava els ulls a totes les muses que fan que el seu cervell ordeni la generació de dopamina. Dopamina en vena quan veu culs bruns de xicotetes joves i dolces; el cor desbocat i una trempera inoportuna que fa que algú l'increpi i que hagi de fugir per cames. “Miron de merda! Hòstia, cada diumenge clavat aqui! Collons de pervertit!” I l'Antonio posa la tovallola i la roba a la bossa de plàstic del Carrefour que ha dut per a transportar els estris mínims, i s'allunya en direcció a Caldes d'Estrac, per la Riba, sense ni tan sols vestir-se. Dos-cents metres enllà, veu una clariana a la sorra, envoltada de noies de calendari i d'una família amb molts fills. S'hi instal·la i torna a començar el procés d'observació; si fa no fa, els esdeveniments es repeteixen, i de nou, un parell d'hores després, ha de fugir sense contemplacions. Torna a on era abans; els que l'havien increpat ja no hi són. Instal·la de nou el campament base i comença altra vegada la seva pacient i apassionada observació. S'embriaga d'adrenalina, de dopamina, d'oxitocina... substàncies que genera el seu propi cos i que li desboquen el cor. Se sadolla de les imatges que durant tants anys li ha negat la vida, el més bell de la creació: les noies, les dones, els cossos naturals que fins que van posar-se de moda les platges nudistes, quan ell ja tenia més de quaranta anys, mai no va poder veure clarament. I sempre, d'una manera a cops inconscient i a cops conscient, va témer i va desitjar aquests cossos, que no sabia gaire ni com eren. Els primers anys, rere els banyadors d'una peça. Després van venir els biquinis i li van canviar la vida. Als anys vuitanta es va trobar amb la nuesa integral, que li va configurar els estius. A la platja, però, s'hi està sempre en silenci, sense parlar amb ningú. L'única persona amb qui ha parlat obertament en una platja nudista ha estat l'Elisabet, l'altre dia, quan la va trobar al Torn, i es va sentir diferent, com si fos normal, com si no fos allò que, només amb la mirada, tothom diu que és: un voyeur, un pervertit...

                                                                    *

L'Antonio és al Torn i el moreno no deixa d'hostiar-lo. Cops de puny. Puntades de peu. La gent xiscla. Algú truca a la policia.

-Degenerat! Vés a tocar-te a una altra banda! -exclama l'agressor. Cops i més cops. Fins que tres o quatre nois, dels que jugaven a volei, el subjecten i li impedeixen que s'acosti a l'Antonio, el qual s'està a terra, sagnant, i mig estabornit. L'Elisabet s'acosta corrents.

-Antonio! Eres aquí! Què t'ha passat?

-El coneixes? -fa un dels nois que subjecta el moreno.

-És un veí meu.

-Collons quin “pàjaru” de veí que tens.

L'Elisabet s'ajup al seu costat.

-Estàs bé? Que algú avisi una ambulància! -crida.

-M'has d'ajudar, noia... -pronuncia l'Antonio abans de perdre els sentits -. Estic acabat...

                                                                     *

-Antonio, t'han fet mal! -li diu l'Elisabet, a la Waikiki, un mes després de la pallisa i un cop ha escoltat la història de la seva vida.

-A mi? Qui? No! -exclama ell.

-Que sí! I ho saps! Et van fer mal els qui et van educar!

-Jo ja era així; ningú m'ha ensenyat a ser un porc. De ben petit ja espiava les veïnes quan es banyaven.

-Això ho fan tots els nens.

-Com jo, no. A mi, m'agradaven.

-És clar. Normal. Fins i tot a les nenes els agrada mirar. I més si allò que vols mirar t'ho prohibeixen.

-Que no, Elisabet, que sóc una merda de pervertit.

-No et posis etiquetes. Et van fer molt de mal, i per això t'has obsessionat.

-Fins i tot abans d'espiar les veïnetes, ja m'agradaven massa les nenes; i només tenia cinc anys. Me'n recordo perfectament. Sóc un monstre!

-No diguis bestieses! Tots els nens, des de ben petits, tenen pulsions sexuals; la majoria se n'obliden.

-Això ho has estudiat tu?

-És clar. No ets un monstre. Et van esmonyonar. Com un bonsai.

-Un bonsai?

-Sí. Els bonsais. Els arbrets.

-Ja... ja... ja sé què són.

-Doncs els lliguen les branques des de petits. No els deixen créixer. Acaben esquifits.

-Tinc alguna desviació, Elisabet; no pot ser que des de petit m'agradin tant les dones nues.

-Ets com tots. Et van lligar les branques, que no van poder florir com les dels altres arbres. De petit t'agradaven les dones nues com a tots els nens. Ni més ni menys. El que passa és que te les van fer sobrevalorar massa, perquè te les van prohibir amb acarnissament.

-A molts nens de la meva època els van educar com a mi; i no són pas com jo.

-No saps com són. No saps per quin costat estan esmonyonats. No ho coneixem tot de tothom. I a més les persones no som pas totes iguales.

-Si fa no fa, totes iguales.

-No és veritat. Veus aquella noia panotxa? Doncs per molt que li toqui el sol mai no estarà morena. I aquell paio que juga allà a pales? Només amb dos dies de platja es posarà com el Will Smith. El mateix sol afecta de manera diferent a uns i altres perquè som diferents. Comprens, Antonio?

                                                                   *

Dos anys després, l'Antonio torna a ser a la Waikiki, amb l'Elisabet i uns quants amics.

-Per què estic tan tranquil, parlant aquí amb tu? -demana l'Antonio -. ¿Per què no sento la necessitat de perseguir dones ?

-No hi pensis. Ja ha passat tot.

-No em pensava pas que algun dia sentiria aquesta indiferència. Han estat molts anys de...

-Perquè rere les imatges hi has trobat persones -el talla, la noia.

Arriba la Mercè.

-Com va, Antonio?

-Bé, xicota. Comença el bon temps.

-Ja tocava. Quin hivern!

S'acosta el Peter.

-Hello Antonio!

-Òstima, Peter! Al juny i ja ets aquí? Tant de fred fa a Escòcia?

-Els jubilats necessitem hivernacles com aquest.

La família Puig Riera baixa pel camí pendent de la Waikiki.

-Mireu qui arriba! -exclama l'Elisabet.

-Que gran que està l'Ainhoa! -fa l'Antonio.

-I el Pau!

S'estan tot el dia a la platja. L'Antonio es lamenta dels anys que ha perdut perseguint sensacions balmades. Rere els cossos nus, que tant dolents li van pintar a la infantesa, hi ha trobat persones, i ha après a descobrir sensacions potser més asserenades que les que genera l'adrenalina, la dopamina, la norepinefrina, l'oxitocina... Percepcions que tenen un sabor i una qualitat difícil de descriure. La sensació de tenir tota la pell en contacte amb l'aire, amb l'aigua, amb el sol... Al llarg dels seus anys de voyeur, va tenir el cor massa accelerat per a fixar-se en aquestes subtileses. Els somnis dels amics que ha conegut, els seus anhels, la calidesa del seu tracte, l'esperança en el futur, la intensitat del present. La família Puig Riera amb la seva alegria. La profunda humanitat de l'Elisabet, que mai no el va rebutjar, ni tan sols quan ell se la menjava amb els ulls. Gent normal, amb les misèries de tothom. I si en algun moment troba els seus amics bells o belles, millor que millor; el més bell són elles i ells mateixos, el que senten, el que estimen; no tant la seva imatge, que també és bella.

Al vespre torna a casa, a Barcelona. A la seva mare, de noranta-un anys, li continua amagant que va a platges nudistes. Ara, però, a diferència d'abans, no se sent culpable. 

                                                              *   *   * 

Llibertat.

Complint el que vaig prometre, cada dijous el meu escrit anirà dedicat a la nuesa humana en contacte amb la natura.
Avui us adjunto un relat amb el qual vaig participar en un repte del web de relatsencatala.cat i que anava d'aquest tema. L'he ampliat i millorat una mica.

LLIBERTAT.

Les dunes s'estenen, al llarg de quilòmetres, blau enllà, en una mena de braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània. El sol d'agost cau abrusador damunt la família que avança vers una solitud insòlita per aquesta època de l'any. El Jan Puig comenta que encara queden espais virginals, i que tot és qüestió de caminar i d'explorar terrenys salvatges. L'Ainhoa Puig li diu papa tapa't el cap que t'agafarà una insolació, i li posa una gorra vermella de visera llarga. La Rosa Riera riu, i li diu al seu marit que ja li val que una noia de catorze anys l'hagi d'ajudar a posar seny, que mira que els metges avisen d'aquest sol tan dolent i que s'ho hauria de prendre més seriosament. Ho diu amb esforç, i a batzegades, perquè el cert és que està una mica grassa, i caminar per una sorra tan seca i tan flonja costa molt. El Pau va davant d'ells, com un guia, i assenyala una zona de l'aigua que agafa una tonalitat turquesa; després demana de quedar-se allà mateix, que l'aigua que tenen al davant s'ha de tastar, de tant atraient com es veu; i busca, a la bossa, les ulleres de bussejar que li van regalar la setmana passada, quan va fer els dotze. Abans de treure's la roba, s'atura i mira el seu pare amb expressió de dubte.

-Papa, aquí es pot?

-El que? Despullar-se?

-Sí.

-És clar! Sí és un parc natural, i no hi ha ningú.

Es treu tota la roba i corre fins a l'aigua. La pell, amb la lluor del migdia, li adquireix una tonalitat d'aram. La Rosa i el Jan també es despullen. L'Ainhoa fa un somriure tímid, i resta vestida amb les calcetes color de terra que es va comprar a una botiga d'intermon no fa ni quinze dies.

Gaudeixen de la mar i del sol fins havent dinat. A la platja, no hi apareix ningú, fora de dos o tres caminants, que els passen pel davant recorrent la riba, i que o els saluden o ni es fixen en la seva presència. El mar roman estàtic, com una bassa d'oli.

Cap a les tres de la tarda, no se sap ben bé d'on, apareixen dos policies municipals molt educats que els demanen que es vesteixin. El Jan els pregunta que per què, ja que estan sols i això és un parc natural. També els explica que ell, de jove, sempre venia a banyar-se aquí, i que tothom anava nu. Un dels policies li diu que ells es limiten a fer complir les ordenances municipals, i que aquest tros de costa pertany a l'Ajuntament de Can Pistrachs, i que a Can Pistrachs les ordenances són les que són. El Jan insisteix, bo i explicant-los que la constitució impedeix imposar cap codi d'indumentària, i que a l'Estat Espanyol ja s'han guanyat judicis en aquest sentit. I que l'ajuntament que ha decidit aquestes ordenances ha estat el mateix que ha ordenat la destrucció de les maresmes del riu i la requalificació d'un munt de terrenys naturals en urbanitzables, el mateix ajuntament que s'ha endeutat fins a les celles construint obres absurdes i inútils per a satisfer empreses constructores, rics esnobs i imbècils de tota mena. L'altre policia, menys amable, l'amenaça dient-li que no tenen temps per a diàlegs estèrils, i que facin el favor de vestir-se o els denunciaran. La Rosa diu Jan deixa't d'històries i posem-nos el banyador. L'Ainhoa es posa molt nerviosa i gairebé és a punt del plor; tot i que és l'única que va amb calcetes. El Pau continua bussejant sense assabentar-se de res. A l'ultim, se senten tan violents que recullen els estris i se'n van, lamentant perdre's una tarda tan agradable de natura. Els policies s'han guanyat el sou defensant la moral dels qui governen tan sàviament la població; cal imposar el civisme, el de la gent de bé, que si no el poble es pensa que és lliure i que pot decidir com guarnir-se. Els hem de recordar que aquí mana el partit que ha de manar, el de la bona gent, el dels costums i el bon gust de sempre.

Se'n van i el braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània com un cap queda desert fins que hi passi alguna moto aquàtica. Un dia d'aquests algun amic de l'alcalde decidirà construir-hi un complex d'apartaments per a la gent normal, per a la que consumeix bermudes, gelats d'avellana, màquines d'esquí, lloguer de motos aquàtiques o qualsevol mandanga que deixi quartos per l'ajuntament. La gent rara ha de marxar perquè la gent normal civilitzi els costums i els faci dignes dels qui manen.

L'endemà, per a evitar-se problemes, la família Puig s'atansa a la platja nudista oficial de Can Pistrachs; una línia de costa de tres-cents metres, separada de la zona de persones entaforades en robes sintètiques i llampants per una mena de murallam de matolls immensos. A l'entrada de la platja, un rètol marca el principi de la zona anomenada nudista. Enllà del rètol, desenes de persones, agombolades en una amplada petita i esquifida de sorra, resten assegudes enmig d'un silenci estrany; la majoria són homes. També hi ha famílies, algunes d'origen nòrdic. Trien un espai que sembla un xic menys atapeït de para-sols, i es despullen. L'Ainhoa, igual com ahir, decideix de restar amb les calcetes posades; li agradaria de banyar-se nua, i de fet, fins fa dos anys, ho feia i se sentia molt bé, però l'edat és l'edat, les hormones són les hormones, i amb els canvis que el seu cos ha experimentat als últims anys, sent que li costa massa i no gosa; potser un altre dia.

Tota la família juga a pilota dins de l'aigua. Després prenen al sol.

Mitja hora més tard, una dona d'una cinquantena d'anys, amb el cabell tenyit de roig, s'acosta a l'Ainhoa i li clava una mirada assassina.

-Oh! Quines calcetes més lletges que porta aquesta xicoteta! Deu ser una mica rara ,la noia! -exclama, estrafent la veu amb ironia.

La nena es tomba, sorpresa, ja que prenia el sol boca-terrosa, i envermelleix fins a les orelles en adonar-se de l'expressió de menyspreu de la dona, que no fa broma i que la mira amb la mateixa intolerància que els seguidors de Bin Landen. El Jan s'aixeca de la tovallola on s'estava ajagut i s'acosta a la dona tenyida.

-I quina merda de tint que porta aquesta intolerant! -exclama el Jan, deformant la veu per a parlar en el mateix to que la fanàtica -. ¿Ja ho saps que uns quants peixos moriran intoxicats per la teva porqueria de tenyit? Què t'hi has posat? Etanolamina?

La dona el contempla amb una ganyota a la cara.

El Jan, per a desfer la tensió, li ofereix la mà i li somriu benèvol; té la intenció d'explicar-li que la seva filla està passant una època complexa pel que fa a l'acceptació del cos i que al capdavall la llibertat ha d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Però no pot arribar a pronunciar ni un sol mot, perquè la dona fa un pas enrere i comença a xisclar.

-No em toquis! -crida, amb la mirada irada. I tombant-se vers l'Ainhoa afegeix -. Tèxtils de merda! Que no ho veieu que això és una platja nudista? Foteu el camp d'aquí! Que no teniu prou platges per a passejar les vostres teles?

Aquella nit, la família Puig Riera entona cançons dels Esquirols a la vora de la barbacoa on hi couen sardines, al pati del darrere de la casa rural que han llogat als afores de Can Pistrachs. Després de la tercera cançó, l'Ainhoa deixa anar un sospir.

-Com ens compliquem la vida, la gent -fa, pensativa -. ¿Era tan greu que l'altre dia estiguéssiu en pilotes a la fi del món, on no hi havia ni déu? ¿Tan greu ha estat que jo avui portés calcetes a la platja? ¿Per què no podem fer el que ens rota? Quin mal fem, fent el que ens ve de gust?

-Els humans som així d'idiotes -fa el Jan. I es fa un silenci. Se senten els grills i la crepitació dels buscalls a la barbacoa. Al capdamunt de la volta del firmament, l'ungla lluminosa de la lluna dibuixa el somni d'una nit d'estiu.

-I demà a on anem? -pregunta el Pau.

-Doncs què vols fer-hi? A la platja del poble i a posar-nos vestits de bany! -exclama la Rosa.

-I una merda! Jo no vull! -exclama el nen -. Papa... no m'hauré de posar banyador, oi?

-Jo puc intentar de no dur calces, si anem a la nudista -fa l'Ainoa amb la mirada trista.

-De cap manera! -exclama el Jan -. Tu has d'anar com et vingui de gust! No has de fer res per força! Si et banyes en pilotes, que no sigui per imbècils com la que ens hem trobat avui; que sigui perquè et ve de gust. Només faltaria!

-Més que una imbècil és una talibà o una integrista -afegeix la Rosa.

-Una cabrona! -exclama el Pau.

-Ja n'hi ha prou! -el talla el Jan -. No hem d'insultar ningú; no siguem com ella; cadascú és com és, i prou pena té...

L'endemà s'acosten a una cala a on el Jan recordava, ja fa molts anys, haver-hi vist gent nua i gent amb banyador; tots barrejats, sense cap problema. Hi arriben després de caminar uns tres quarts d'hora per un bosc de pins. La cala està envoltada de penya-segats de color groc daurat, formats per fang iodat, amb un munt de fòssils de petxines incrustats a les parets. Al llit de la sorra, desenes de persones, la majoria famílies, gaudeixen del sol nues. De tant en tant s'hi veuen alguns grups mixtes, en els quals alguns dels membres van amb vestit de bany i d'altres no. Ningú no fa gaire cas de ningú, i a diferència de la zona oficial nudista de Can Pistrachs, se sent la bullícia típica de totes les platges. Molts infants juguen a pilota o corren arran d'aigua, cridant i esvalotant.

-Visca la normalitat! -exclama la Rosa.

-La normalitat és caòtica i diversa -fa el Jan -. La uniformitat és sempre artificial.

Baixen per un viarany sinuós fins a la sorra. S'instal·len ben a prop de l'aigua. El Jan, la Rosa i el Pau, es despullen i corren, xisclant, fins a l'escuma. L'Ainhoa, des del para-sol, i amb la part de baix del biquini posada, els mira amb enveja. Passats uns minuts, li fa l'efecte que se sent prou valenta. Se li escapa el riure. Tanca els ulls i es treu les calcetes. Les deixa plegades dins la bossa i es posa a córrer fins a les onades.

-Que vinc! -crida; nua i lliure. De l'aigua estant contempla els colors diferents i bigarrats del paisatge. Res no és igual, tot és diferent i tot canvia. Ella, i tothom, ni que sigui només en aquest petit espai i al llarg d'aquest precís instant, se senten lliures, absolutament lliures.