Llibertat.

Complint el que vaig prometre, cada dijous el meu escrit anirà dedicat a la nuesa humana en contacte amb la natura.
Avui us adjunto un relat amb el qual vaig participar en un repte del web de relatsencatala.cat i que anava d'aquest tema. L'he ampliat i millorat una mica.

LLIBERTAT.

Les dunes s'estenen, al llarg de quilòmetres, blau enllà, en una mena de braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània. El sol d'agost cau abrusador damunt la família que avança vers una solitud insòlita per aquesta època de l'any. El Jan Puig comenta que encara queden espais virginals, i que tot és qüestió de caminar i d'explorar terrenys salvatges. L'Ainhoa Puig li diu papa tapa't el cap que t'agafarà una insolació, i li posa una gorra vermella de visera llarga. La Rosa Riera riu, i li diu al seu marit que ja li val que una noia de catorze anys l'hagi d'ajudar a posar seny, que mira que els metges avisen d'aquest sol tan dolent i que s'ho hauria de prendre més seriosament. Ho diu amb esforç, i a batzegades, perquè el cert és que està una mica grassa, i caminar per una sorra tan seca i tan flonja costa molt. El Pau va davant d'ells, com un guia, i assenyala una zona de l'aigua que agafa una tonalitat turquesa; després demana de quedar-se allà mateix, que l'aigua que tenen al davant s'ha de tastar, de tant atraient com es veu; i busca, a la bossa, les ulleres de bussejar que li van regalar la setmana passada, quan va fer els dotze. Abans de treure's la roba, s'atura i mira el seu pare amb expressió de dubte.

-Papa, aquí es pot?

-El que? Despullar-se?

-Sí.

-És clar! Sí és un parc natural, i no hi ha ningú.

Es treu tota la roba i corre fins a l'aigua. La pell, amb la lluor del migdia, li adquireix una tonalitat d'aram. La Rosa i el Jan també es despullen. L'Ainhoa fa un somriure tímid, i resta vestida amb les calcetes color de terra que es va comprar a una botiga d'intermon no fa ni quinze dies.

Gaudeixen de la mar i del sol fins havent dinat. A la platja, no hi apareix ningú, fora de dos o tres caminants, que els passen pel davant recorrent la riba, i que o els saluden o ni es fixen en la seva presència. El mar roman estàtic, com una bassa d'oli.

Cap a les tres de la tarda, no se sap ben bé d'on, apareixen dos policies municipals molt educats que els demanen que es vesteixin. El Jan els pregunta que per què, ja que estan sols i això és un parc natural. També els explica que ell, de jove, sempre venia a banyar-se aquí, i que tothom anava nu. Un dels policies li diu que ells es limiten a fer complir les ordenances municipals, i que aquest tros de costa pertany a l'Ajuntament de Can Pistrachs, i que a Can Pistrachs les ordenances són les que són. El Jan insisteix, bo i explicant-los que la constitució impedeix imposar cap codi d'indumentària, i que a l'Estat Espanyol ja s'han guanyat judicis en aquest sentit. I que l'ajuntament que ha decidit aquestes ordenances ha estat el mateix que ha ordenat la destrucció de les maresmes del riu i la requalificació d'un munt de terrenys naturals en urbanitzables, el mateix ajuntament que s'ha endeutat fins a les celles construint obres absurdes i inútils per a satisfer empreses constructores, rics esnobs i imbècils de tota mena. L'altre policia, menys amable, l'amenaça dient-li que no tenen temps per a diàlegs estèrils, i que facin el favor de vestir-se o els denunciaran. La Rosa diu Jan deixa't d'històries i posem-nos el banyador. L'Ainhoa es posa molt nerviosa i gairebé és a punt del plor; tot i que és l'única que va amb calcetes. El Pau continua bussejant sense assabentar-se de res. A l'ultim, se senten tan violents que recullen els estris i se'n van, lamentant perdre's una tarda tan agradable de natura. Els policies s'han guanyat el sou defensant la moral dels qui governen tan sàviament la població; cal imposar el civisme, el de la gent de bé, que si no el poble es pensa que és lliure i que pot decidir com guarnir-se. Els hem de recordar que aquí mana el partit que ha de manar, el de la bona gent, el dels costums i el bon gust de sempre.

Se'n van i el braç de sorra que s'endinsa a la mediterrània com un cap queda desert fins que hi passi alguna moto aquàtica. Un dia d'aquests algun amic de l'alcalde decidirà construir-hi un complex d'apartaments per a la gent normal, per a la que consumeix bermudes, gelats d'avellana, màquines d'esquí, lloguer de motos aquàtiques o qualsevol mandanga que deixi quartos per l'ajuntament. La gent rara ha de marxar perquè la gent normal civilitzi els costums i els faci dignes dels qui manen.

L'endemà, per a evitar-se problemes, la família Puig s'atansa a la platja nudista oficial de Can Pistrachs; una línia de costa de tres-cents metres, separada de la zona de persones entaforades en robes sintètiques i llampants per una mena de murallam de matolls immensos. A l'entrada de la platja, un rètol marca el principi de la zona anomenada nudista. Enllà del rètol, desenes de persones, agombolades en una amplada petita i esquifida de sorra, resten assegudes enmig d'un silenci estrany; la majoria són homes. També hi ha famílies, algunes d'origen nòrdic. Trien un espai que sembla un xic menys atapeït de para-sols, i es despullen. L'Ainhoa, igual com ahir, decideix de restar amb les calcetes posades; li agradaria de banyar-se nua, i de fet, fins fa dos anys, ho feia i se sentia molt bé, però l'edat és l'edat, les hormones són les hormones, i amb els canvis que el seu cos ha experimentat als últims anys, sent que li costa massa i no gosa; potser un altre dia.

Tota la família juga a pilota dins de l'aigua. Després prenen al sol.

Mitja hora més tard, una dona d'una cinquantena d'anys, amb el cabell tenyit de roig, s'acosta a l'Ainhoa i li clava una mirada assassina.

-Oh! Quines calcetes més lletges que porta aquesta xicoteta! Deu ser una mica rara ,la noia! -exclama, estrafent la veu amb ironia.

La nena es tomba, sorpresa, ja que prenia el sol boca-terrosa, i envermelleix fins a les orelles en adonar-se de l'expressió de menyspreu de la dona, que no fa broma i que la mira amb la mateixa intolerància que els seguidors de Bin Landen. El Jan s'aixeca de la tovallola on s'estava ajagut i s'acosta a la dona tenyida.

-I quina merda de tint que porta aquesta intolerant! -exclama el Jan, deformant la veu per a parlar en el mateix to que la fanàtica -. ¿Ja ho saps que uns quants peixos moriran intoxicats per la teva porqueria de tenyit? Què t'hi has posat? Etanolamina?

La dona el contempla amb una ganyota a la cara.

El Jan, per a desfer la tensió, li ofereix la mà i li somriu benèvol; té la intenció d'explicar-li que la seva filla està passant una època complexa pel que fa a l'acceptació del cos i que al capdavall la llibertat ha d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Però no pot arribar a pronunciar ni un sol mot, perquè la dona fa un pas enrere i comença a xisclar.

-No em toquis! -crida, amb la mirada irada. I tombant-se vers l'Ainhoa afegeix -. Tèxtils de merda! Que no ho veieu que això és una platja nudista? Foteu el camp d'aquí! Que no teniu prou platges per a passejar les vostres teles?

Aquella nit, la família Puig Riera entona cançons dels Esquirols a la vora de la barbacoa on hi couen sardines, al pati del darrere de la casa rural que han llogat als afores de Can Pistrachs. Després de la tercera cançó, l'Ainhoa deixa anar un sospir.

-Com ens compliquem la vida, la gent -fa, pensativa -. ¿Era tan greu que l'altre dia estiguéssiu en pilotes a la fi del món, on no hi havia ni déu? ¿Tan greu ha estat que jo avui portés calcetes a la platja? ¿Per què no podem fer el que ens rota? Quin mal fem, fent el que ens ve de gust?

-Els humans som així d'idiotes -fa el Jan. I es fa un silenci. Se senten els grills i la crepitació dels buscalls a la barbacoa. Al capdamunt de la volta del firmament, l'ungla lluminosa de la lluna dibuixa el somni d'una nit d'estiu.

-I demà a on anem? -pregunta el Pau.

-Doncs què vols fer-hi? A la platja del poble i a posar-nos vestits de bany! -exclama la Rosa.

-I una merda! Jo no vull! -exclama el nen -. Papa... no m'hauré de posar banyador, oi?

-Jo puc intentar de no dur calces, si anem a la nudista -fa l'Ainoa amb la mirada trista.

-De cap manera! -exclama el Jan -. Tu has d'anar com et vingui de gust! No has de fer res per força! Si et banyes en pilotes, que no sigui per imbècils com la que ens hem trobat avui; que sigui perquè et ve de gust. Només faltaria!

-Més que una imbècil és una talibà o una integrista -afegeix la Rosa.

-Una cabrona! -exclama el Pau.

-Ja n'hi ha prou! -el talla el Jan -. No hem d'insultar ningú; no siguem com ella; cadascú és com és, i prou pena té...

L'endemà s'acosten a una cala a on el Jan recordava, ja fa molts anys, haver-hi vist gent nua i gent amb banyador; tots barrejats, sense cap problema. Hi arriben després de caminar uns tres quarts d'hora per un bosc de pins. La cala està envoltada de penya-segats de color groc daurat, formats per fang iodat, amb un munt de fòssils de petxines incrustats a les parets. Al llit de la sorra, desenes de persones, la majoria famílies, gaudeixen del sol nues. De tant en tant s'hi veuen alguns grups mixtes, en els quals alguns dels membres van amb vestit de bany i d'altres no. Ningú no fa gaire cas de ningú, i a diferència de la zona oficial nudista de Can Pistrachs, se sent la bullícia típica de totes les platges. Molts infants juguen a pilota o corren arran d'aigua, cridant i esvalotant.

-Visca la normalitat! -exclama la Rosa.

-La normalitat és caòtica i diversa -fa el Jan -. La uniformitat és sempre artificial.

Baixen per un viarany sinuós fins a la sorra. S'instal·len ben a prop de l'aigua. El Jan, la Rosa i el Pau, es despullen i corren, xisclant, fins a l'escuma. L'Ainhoa, des del para-sol, i amb la part de baix del biquini posada, els mira amb enveja. Passats uns minuts, li fa l'efecte que se sent prou valenta. Se li escapa el riure. Tanca els ulls i es treu les calcetes. Les deixa plegades dins la bossa i es posa a córrer fins a les onades.

-Que vinc! -crida; nua i lliure. De l'aigua estant contempla els colors diferents i bigarrats del paisatge. Res no és igual, tot és diferent i tot canvia. Ella, i tothom, ni que sigui només en aquest petit espai i al llarg d'aquest precís instant, se senten lliures, absolutament lliures.

ELLA

                                                      

                                                    ELLA

Treu el cap de l'aigua i es mira els turistes que del iot estant xisclen jovials i li fan adéu amb la mà. Desenes de persones, que han pagat un passatge de vint-i-quatre euros, capturen la seva imatge amb tota una exhibició de càmeres d'última generació. Ella neda a poc a poc, mirant-los de reüll, avançant amb petits moviments imperceptibles que li permeten de treure progressivament totes les parts del cos de l'aigua. Sent a la pell la carícia del ponent humit de l'estret. Encercla la petita embarcació, i es fixa en l'aura clara que emana d'una criatura que somriu amb espasmes i que se la mira amb una força especial. El nen porta unes ulleres d'augment i somriu regalimant baba amb la boca mig oberta; Ella percep que és diferent als altres nens que l'envolten; i, bo i que d'humans no hi entén gaire, davant d'aquesta aura, es contorba. Contempla el nen i alhora vigila la cria que neda al seu costat i que cada  deu segons se li arrapa al cos i li xucla la mamella; la petitona, de dos metres i mig, esdevé el tot de la seva vida. Ella no s'imagina com seria la seva existència si la seva filla tingués els espasmes de l'humà petit. Se'l torna a mirar. S'hi acosta a poc a poc; ben bé fins a sota de la barana per on el nen treu els braços. La seva mare, al costat, fa un aspecte com de tristor continguda. Si els humans tinguessin prou intel·ligència, Ella s'enfilaria al vaixell i li explicaria com n'és d'adorable la criatura; li faria entendre que ningú no té la claredat de la seva llum; la llum de la vida. Ella agafa velocitat i salta, aprofitant que la petita cria se li ha desenganxat de la mamella. Tots els humans del vaixell, en veure el cos de més d'una tona volar pels aires i rebentar a la caiguda la superfície de la mar, etziben una exclamació profunda. La mare del nen plora; Ella s'adona que és de goig i se sent molt a prop de la dona. El nen aplaudeix.

Ella, amb la cria arrapada al cos, s'allunya vers l'oest, en direcció als raigs minvants del sol, que s'enfonsa com una pilota vermella. Al lluny, ressona la sirena d'un mercant i el so s'esmorteeix d'aquella manera tan estranya que sembla que mai no s'acaba. Ella sap que quan la sirena reverbera així, el regnat del ponent toca a la seva fi, i que el llevant no trigarà a fer-se present; les onades creixeran, i arribarà el peix que tanta falta li fa. Cada vegada hi ha menys peix. Cada vegada tot plegat està més mort. L'estesa blavissa i immensa de l'oceà s'embruta de sorolls terrorífics, grinyols sense sentit que fan veure visions a les més velles. L'any passat, la seva mare va embogir, convençuda que un cant llunyà i misteriós que procedia del nord era la veu de la cria que havia perdut cinquanta llunes enrere; i es va llançar a l'aventura de perseguir aquell cant a qualsevol preu, fins al punt de cometre la bogeria d'amorrar-se a la costa. El cant continuava arribant i la seva mare, enderiada, va acabar saltant a la platja a la recerca de la cria perduda; mai més no va tornar. Poc després, Ella va descobrir l'origen d'aquell cant en un enorme vaixell negre que solcava les onades i que s'envoltava d'un aura fosca amb traços tremolosos de color violeta; la mateixa aura que tenen els humans que maten orques. I va comprendre que la majoria de sons estranys que emplenen les aigües són produïts pels humans, i que convé no espantar-se ni confondre's, perquè la por condueix a destins incerts i perillosos. 

Els raigs de sol van perdent força. Ella i la petita cria passen a frec de Trafalgar i contemplen els flashos intermitents del far, que dibuixen camins instantanis damunt la superfície de l'aigua. La llum travessa la pell de la mar i es perd a les profunditats. Ella s'enfonsa quan li sembla besllumar l'ombra negrenca i tremolosa d'un llop marí. Pren l'ombra amb les dents. Se l'endú a la boca i l'escup gairebé a l'instant; mig de fàstic, mig per l'ensurt de descobrir-se mastegant la fulla afuada de la carrosseria d'un cotxe. S'allunyen de la costa; apropar-s'hi més seria una temeritat; la gana, però, de vegades, fa cometre bogeries.
La nit ja ha pres possessió de l'estret; el llevant comença a udolar. Les onades piquen l'esquena d'Ella, que sempre que hi ha tempesta sent una mena de felicitat difícil de descriure: les forces naturals ens recorden qui mana; tot continua sota el control del misteri que ens du el peix i que ens protegeix dels humans d'aura fosca, els animals més perillosos, els únics que, segons diuen les males llengües, poden viure molt i molt lluny de la mar i acostar-s'hi quan volen. Ella, però, no vol odiar els humans, perquè pensa que no són pas tots iguals, i que al capdavall són bèsties i actuen per instint, no se'ls pot retreure el mal que fan; el que cal es protegir-se'n i allunyar-se'n. Si més no, dels dolents, perquè quan recorda la claror blanca que envoltava el nen dels espasmes, sap del cert que la bondat existeix.  
Al cap de la nit, un xipolleig inconnex s'ajunta amb el cop de les onades i Ella ho percep. Copsa el tremolor d'unes fustes que suren, i el fons d'un vaixell, esquifit i silenciós, que no brama com els altres; repic de peus; aura fimbrant de por i de llàgrimes. De sota estant, tot es percep; llums ambigües d'il·lusions i pànics. Ella puja com una fletxa amb la petita cria que encara no sap dormir; li resten uns mesos per aprendre'n. Neden a uns deu metres de l'esquif. L'aire els du elegies fetes de gemecs incomprensibles. Sona l'estridor d'una massa que es capbussa bruscament. Algú brama des de l'interior de la barca. Algú altre agafa a qui brama i el fa seure amb crits amenaçadors. A l'aigua, mig s'hi enfonsa un cos inert. Ella s'acosta silenciosa i empeny el cos amb el morro. El cor, al cos, no li batega, però encara és calent. Ja no té aura. És carn morta. No és tonyina, però si no hi ha res més, cal aprofitar-ho. Ella mossega un braç; l'arrenca d'una estrebada. Mastega i se l'empassa amb avidesa. Després ve la resta del cos. Si Ella menja, la petita cria tindrà llet; i si té llet, no es morirà. 

L'endemà, el dia s'aixeca amb el cel esbandit. El llevant ja ha arribat i matisa la superfície amb crespons d'escuma blanca. A l'estret, pocs vaixells de plaer; alguns mercants i una estranya nau que sembla de pesca i que fa una mena de so metàl·lic, com un grinyol que es clava al cervell i que fa que Ella empenti la petita cria vers les costes del Marroc, tan lluny com pot del soroll; tot i així, el grinyol es continua sentint. Ella se submergeix fins a cent cinquanta metres i deixa per uns instants la seva filla sola. Intenta sense èxit capturar alguna tonyina d'un banc que es mou per sota. Ella i la petita cria  han vingut no fa ni dues llunes del gran oceà, perseguint els milers de tonyines que migren en aquesta època de l'any i que travessen l'estret. Les tonyines, però, s'esvaeixen de seguida i cada vegada costa més trobar-les. Ella les deixa estar i ascendeix veloç. La silueta de la petita cria se li apareix com un puntet negre enmig de l'immens mirall encès de la superfície. El mar s'infla i davalla com un gran pulmó que malda per a respirar aire net. La petita cria s'arrapa desesperada al mugró de la seva mare. Ella descansa a frec de les onades, avançant amb lentitud cap al centre de l'estret. El grinyol creix i Ella no aconsegueix de defugir-lo. Tant com se n'allunya, el soroll creix amb més i més força. Quan comença a sospitar que tal vegada les estiguin perseguint, ja és massa tard. Una boira de sang envolta les dues femelles. La petita cria té un arpó clavat a l'esquena. Ella se sent com en un núvol impossible i envesteix el vaixell a la desesperada. Es fereix el morro i de nou la sang esborrona la claredat de l'aigua. Surt a la superfície i mira els éssers que les estan destruint. L'aura fosca dels humans assassins la fa plorar. I per molt que corre, tan sols arriba a veure la cadena color d'argent unida a l'arpó que estira el cos sense vida de la seva petita cria amb els ulls perduts i encara rajant sang. Ella es viva però se sent morta; sense la petita cria no podrà viure, no ho aconseguirà, n'està segura. Suplica a les forces de la nit que la matin a ella també. Si la seva filla se'n va a la mort, Ella vol anar al mateix lloc. Maleeix les bèsties humanes que s'agiten i es convulsen a la llunyania. El grinyol es va apagant i el cos inert de la petita branda penjat damunt la superfície; es va fent cada vegada més petit i més llunyà.  

                                                           *
 
La nit és negra com la gola d'un llop. Una mena de capatàs, amb barba de dies i un ull balmat, s'acosta a la noia i sense més ni més li engrapa un pit. La noia xiscla i instintivament es tomba d'esquena, prement amb força el cos petit de la nena de sis mesos, que sigui com sigui ha de néixer en una terra lliure. El capatàs deslliga un reguitzell de renecs i mal noms que no intimiden el marit de la noia, el qual s'aixeca i l'agafa per la solapa, dient-li el nom del porc. El capatàs, gairebé perdent l'equilibri, alça una pistola i la col·loca a la templa dreta del noi, que afluixa la mà i que s'asseu de nou prement les dents. Al lluny, les llumetes tremoloses de Bolònia. Més al sud, la punta marroquina de Tarifa. L'esquif és a les fosques. Al cor de tots, i com un dolor silenciós, el lament dels qui s'han venut la vida per a perseguir una estrella; o tal vegada per a perdre-ho tot, fins la vida. El llevant rugeix com una fera rabiosa. Les onades els passen pel damunt. El xicot, rabiós, li etziba al capatàs que si torna a tocar la seva noia li trencarà la cara; i que tant li fa la pistola, perquè, en el fons, sap del cert que no dispararà, perquè si disparés la policia espanyola els enxamparia d'immediat. El capatàs engega una rialla i diu que a ell la policia espanyola no li fa por, perquè en té prou amb fer mitja volta i posar el motor a tot estrop. I afegeix que a qui enxamparà la policia espanyola serà a tota la trepa de miserables que carrega un cop hagin baixat a la primera calanca rocallosa que trobin. El xicot, furiós, s'aixeca amb brusquedat, i torna a agafar pel coll el capatàs. Una altre home, que també és dels que manen, copeja el cap del xicot amb la culata d'un revòlver. El noi perd els sentits i cau com un sac damunt del fons de la barca. Una barreja de gemecs esclata d'entre les trenta persones espantades, que fins ara han assistit mudes al conflicte. L'home que mana li crida al capatàs que ja n'hi ha prou de ximpleries, i que faci el favor de llençar d'un cony de vegada el xulo a l'aigua. La noia plora amb desesper. El capatàs, amb sarcasme, diu que no, que al xulo no, que en tot cas a la criatura petita, perquè encara podria posar-se a bramar i esguerrar l'operació. I en un gest impossible, que la mare jove recordarà tota la vida, li arrenca la nena dels braços i la llença al mar.
Ella neda just a sota, seguint els sons estranys de l'esquif; esperant desesmada que algun cos mort vagi a espetegar a la mar per aconseguir d'alimentar-se; bo i que sap del cert que després de perdre la seva cria la vida per a ella s'ha acabat del tot, i que morir-se fóra potser el més alliberador. I de sobte, enmig de la negror de les aigües i dels pensaments, veu caure una estrella. Li fa l'efecte que el misteri que fa venir el peix, i que deu viure més amunt de la mar, allà on la nit pinta la volta estelada, ha deixat caure un astre lluminós ben bé al seu costat. Ella s'acosta a l'esfera de llum que sura amb el vaivé del temporal, i s'adona que la claror tremolosa és una aura humana, blanca com l'escuma de les onades més pures. La palpa amb el morro i copsa una flaire estranya que l'omple de melangia; un batec veloç i feble, l'escalfor d'una vida que comença i que amb la fredor de l'aigua, i la manca d'alè, pateix i s'agita amb terror de mort. Li ve al cap la petita cria i la seva mateixa escalfor, el seu mateix batec, la mateixa vida que començava amb la força misteriosa de l'existència. Ella posa el cap sota l'esfera de llum, de la llum que només Ella és capaç de veure, i alça la nena fora de l'aigua. L'agitació minva. La nena respira. Ella copsa com el batec de la criatura recupera el ritme serè de la vida, i neda, fent equilibris, en direcció a la costa temuda. La petita criatura lluminosa descansa fora de l'aigua a lloms d'Ella, que no sap on va, però que sap on vol anar. Els crits esgarrifosos de la mare desesperada de l'esquif van quedant enrere, i a la platja de Bolònia, un pescador resta amb la boca oberta quan veu la gran bèstia arrossegar-se fora de l'aigua amb una criatura embolcallada en una flassada xopa damunt l'esquena. Ella resta immòbil, silenciosa, inert, esperant que algú culli l'estrella lluminosa que li ha caigut del cel i que mereix viure.  
                                          
                                         *       *       *       *

Boires de cotó de sucre.

.

.

BOIRES DE COTÓ DE SUCRE

La nena s'ha dutxat i surt de la cambra de bany embolicada dins d'una tovallola que se subjecta amb les mans. Corre fins al menjador amb la intenció de preguntar a la seva mare quina roba s'ha de posar, i, sense adonar-se'n, es deixa el ram de flors damunt del bidet. La seva mare, quan la veu, s'esparvera, perquè a casa hi tenen convidats. Enutjada, la renya amb contundència, bo i fent-li veure que quan hi ha convidats no s'ha de deixar veure mai sense el ram de flors. Els convidats, que són la tieta Rosa i l'oncle Joan, riuen amablement i diuen a la nena que no s'amoïni, que són de la família, i que, fet i fet, tots naixem sense ram. La mare els corregeix, fent-los un gest de complicitat que la nena no arriba a veure, i els diu, estrafent la veu per a semblar més convincent, que la cigonya, quan du les criatures, ja les du amb ram de flors, i que les persones decents han de dur el ram a dins i a fora de casa. El cert és que la nena se sent molt avergonyida; hauria d'haver-se assegurat que no hi havia convidats. Angoixada, se'n va corrents a la cambra de bany a recollir el feix de satalies embolicades amb el vel de color de neu, i se'n torna al menjador, subjectant-se la tovallola amb l'única mà que li queda lliure. Demana perdó als oncles per la seva poca prudència, i es fixa, encuriosida, en el pom de clavells vermells de la tieta Rosa, i en els geranis bigarrats de l'oncle. Tant l'oncle com la tieta subjecten el ram amb la mà esquerra. De tant en tant, es cansen, i el canvien de mà. La seva mare, que va en bata, subjecta un ram de margarides un xic pansides.

Els oncles xerren manyacs amb la nena. Li pregunten que com li va l'escola, que si li han portat moltes coses els reis, i que si ja s'ha assabentat que a França han construït un parc d'atraccions ple de ninots, d'aquells que surten per la tele. Es veu que els ninots ballen per tots els racons del parc, i fan petons i abraçades a tothom. La nena, amb timidesa, va fent que sí amb el cap, i alhora s'acosta a la finestra per a veure quin temps fa; té ganes d'anar a jugar al carrer amb el seu veí. Unes boires immenses i flonges suren dessota un cel blau diàfan. La tieta Rosa li explica que les boires són de cotó de sucre, i que damunt de les boires hi viuen uns nens molt bons, que es passen el dia jugant amb els angelets, i que de vegades ploren. I és quan ploren els nens de les boires que plou al món. I si les boires són blanques, vol dir que els nens estan contents i que no plourà. Segur que ara els nens estan saltant com bojos amb els angelets. Li explica, també, que els angelets tenen poms de flors amb tots els colors de l'arc de Sant Martí, i que els dies que els nens de les boires ploren, els angelets llencen les flors enllà dels núvols perquè els nens estiguin contents. Llavors, totes les flors formen un arc que té els set colors de l'espectre. La nena se l'escolta embadalida i se'n torna a la cambra de bany a vestir-se.

Quan els grans es queden sols, la mare de la nena agraeix a la tieta Rosa les paraules que ha dirigit a la seva filla. Cal protegir la innocència de la nena, perquè només té onze anys. ¡Déu faci que conservi durant molt de temps aquesta puresa tan bonica! Després els diu que la disculpin, que el ram de margarides se li està pansint, i que va un moment al balcó a agafar-ne un altre, perquè si no se sent com una pengim penjam.

*

La nena surt al carrer i es troba amb el seu veí, el Josep, que du un ram de roses blanques. La nena esclata a riure i li assenyala el ram amb el dit, etzibant-li amb una cantarella que és un ram de nena, perquè les roses són de nena. El Josep envermelleix i li respon que no, que de cap manera, que els nens, si no tenen més de tretze anys, també poden dur roses, i que el mes que bé ja podrà portar rams amb flors que no siguin blanques, perquè farà els dotze, i que ella, en canvi, s'haurà d'esperar fins a l'estiu.

Corren, tots dos, fins als afores. S'enfilen al turó de les alzines sureres, i baixen fins a la vall de les tulipes. Arriben al prat del costat del riu, i juguen a llançar pedres damunt de l'aigua i a fer-les rebotar.

El Josep deixa el ram damunt de l'herba, i la nena, quan se n'adona, fa un xiscle i esclata a riure. El nen la mira amb expressió divertida i li diu que no passa res, que aquí ningú no els veu, i que sense el ram podrà llançar millor les pedres. La nena diu que ella es moriria de vergonya si no tingués el ram a les mans. El nen li fa veure que s'està millor així, sense haver de sostenir res, i li proposa que ho provi, que ell no mirarà. I es gira d'esquena. La nena, poruga, intenta de deixar el pom a terra, damunt d'una pedra grossa i plana que reposa sobre l'herba; però tan aviat com el deixa, el torna a agafar d'una revolada, rient i envermellint, molt nerviosa. A l'últim, després de diversos intents, el deixa del tot i agafa una pedra per a llançar-la al riu. El nen es tomba i la contempla; gaudeix amb l'espectacle dels seus braços lliures, estesos, tots dos, al costat del vestit de sanefes rosades, i observa els seus cabells rossos voleiant al vent. La nena torna a xisclar i es tomba d'esquena, recordant-li que havia promès no mirar-la. Ell diu que no passa res, que tots dos estan igual, i que ha de reconèixer que s'està molt millor així. La nena comença a córrer, aixeca els braços enlaire, i sent les pessigolles del vent a la pell i l'escalf dels raigs del sol de la tarda. Una electricitat estranya li recorre el cos des del capdamunt del cap fins a la punta dels peus. Agafa pedres amb les dues mans, tronquets, fulles, fang... Plora de felicitat.

S'estan així, amb les mans lliures, uns vint minuts, i tot seguit el Josep li proposa de mullar-se els braços al riu, només fins als colzes. Els ulls de la nena s'il·luminen i fa que no amb el cap. El nen li pregunta que per què no. Ella li respon que no ho sap, i envermelleix. S'acosten al riu i, a poc a poc, es mullen els caps dels dits com si volguessin fer pessigolles a l'aigua. Senten la fredor del desglaç i s'enlluernen amb els granellons de sol que el corrent desbocat reflecteix. Endinsen més les mans, i una mica més, i encara una mica més. Introdueixen els braços fins als colzes i comencen a riure com bojos. Ploren de tant riure.

Sobtadament, senten una veu agra al seu darrere. “¿Què nassos se suposa que esteu fent, desvergonyits?” Es tomben i descobreixen dos policies municipals que se'ls miren com si fossin assassins en sèrie. Cadascun dels policies du un ram de flors oficial; hortènsies blaves embolicades en un paper daurat. “Ara fareu el favor de dir-me com us dieu i a on viviu!”, crida un d'ells. La nena, nerviosa, s'amaga les mans al darrere. “Ara et fa vergonya... eh!”, diu l'altre policia, i, compadit, agafa unes quantes flors de les del seu ram i improvisa un pom més petit que passa a la nena. L'altre policia fa el mateix amb el nen. “No podeu anar així pel món.”, els diuen.

*

-Veuràs, criatura, arriba un moment que les persones ens fem grans i... -el seu pare estossega, envermelleix, ho torna a intentar -... un dia, ens sentim neguitosos i... deixem el ram de flors a terra... i...

La nena se'l mira amb els ulls molt oberts, i en sentir això del ram de flors a terra, acota el cap i també envermelleix.

-Vine tu a parlar amb la teva filla, que això és cosa de dones! -exclama el seu pare, sortint de l'habitació de la nena i traient el cap al passadís, amb la intenció que la mare de la nena l'escolti.

-Si vinc, l'escanyo! -xiscla la seva mare des de la cuina -. ¡On s'ha vist que la policia t'hagi de dur la filla a casa sense ram de flors! ¡I s'ha estat així amb un nen! Valga'm déu! ¡Tots dos sense ram de flors al bosc! -la dona s'acosta a l'habitació.

-Només jugàvem. -gemega, la nena.

-Ja ho sé, princesa. Però... -fa el seu pare -...com t'ho podria explicar?

-No li has d'explicar res! -el talla la seva dona -. És ben clar! Anar sense ram pel carrer és un pecat dels més grossos. I més amb un nen!

-No estàvem al carrer, mama, érem al riu!

-Encara m'ho fas venir més bé. Sols al riu! Mare de Déu Santíssima! ¿No te n'adones de l'escàndol que representa? Ens acusaran de no ensenyar-te valors! ¡Que sigui l'última vegada que em fas passar una vergonya com aquesta! Em sents, criatura?

La nena fa que sí amb el cap i plora en silenci. Es mira el ram de flors que el seu pare sosté gairebé sense adonar-se'n; orquídies d'un color com castany terrós, molt elegants; el seu pare sempre ha estat un senyor molt elegant. La seva mare du les margarides de sempre; les que sosté mentre fa les feines de casa. La nena aguanta d'esma les roses blanques amb cues punxegudes que els seus pares li han entaforat quan ha arribat a casa escortada pels policies. Mai més no farà passar vergonya a la seva mare, n'està segura; però no pot evitar de sentir-se una mica trista quan pensa que mai més tampoc no sentirà l'estranya sensació de tenir les dues mans lliures i de poder abraçar el vent amb els palmells oberts i els braços enlairats.

Aquella mateixa nit, vénen a sopar uns amics dels seus pares; la Maite i el Felip. La Maite du un pom de roses vermelles; molt clàssic, però molt passional. El Felip porta cinc lliris embolicats en un paper de vellut negre. El seu pare i la seva mare també van molt elegants; el seu pare encara sosté les orquídies i la seva mare aguanta un pom de roses grogues. La nena, de l'habitació estant, sent com parlen.

-Avui la nostra filla ens n'ha fet una! -exclama la seva mare. I tot seguit narra tot el que ha passat; i la vergonya i el dolor profund que ha sentit en descobrir la nena palplantada davant la porta de casa, enmig dels dos policies.

-Són coses de l'edat -diu la Maite amb veu de flauta -. És l'adolescència. Vivim uns temps en què els nens ja no són el que eren. De sort que ara estan fent un munt de parcs d'atraccions molt i molt infantils, i força educatius, i els hem d'aprofitar. A França, n'acaben d'inaugurar un.

-Si. Ja ens ho ha explicat la meva cunyada -diu el seu pare -. Es veu que hi surten tots els ninots de la tele, oi?

-Sí -fa el Felip -. Surt l'Osset Castanyeta, el Conillet Xuxuquet, els angelets de les boires de sucre i els nens de caramel, que salten i salten sobre les boires. Oh, tu! Són una monada!

-Això és bonic! -exclama la seva mare -. ¡I no tota la porqueria que els infants es troben pels carrers! ¡Oh, déu meu! Que difícil que és aconseguir que continuïn sent nens!

*

L'avió s'enlaire amb una empenta tan forta, que la nena se sent literalment encastada a la butaca. De seguida descobreix per la finestra el matalàs de boires de sucre que s'estén com un mar damunt de la terra de les persones. La nena pensa en el parc d'atraccions de França, en l'Osset Castanyeta i el Conillet Xuxuquet; els seus pares han estat molt bons en regalar-li aquest viatge. Tomba la vista cap a la seva mare, que sembla molt espantada; sempre li ha fet por volar. La nena no entén per què té por; fet i fet, si l'avió caigués, el mar de boires de sucre el sostindria, i ella podria jugar amb els nens de les boires i amb els angelets que sostenen els rams de flors de colors bigarrats. Torna a mirar per la finestra, cercant els nens, però no els veu; tampoc no albira els angelets. De sobte, se li acut una idea. Amb molta educació, demana permís als seus pares per anar al lavabo. S'aixeca, i camina pel passadís, enmig de les butaques, fins ben arran de la cabina del pilot. Torna a mirar per la finestra que hi ha just rere les cortines que la separen de la zona de butaques dels passatgers. Escruta de nou els núvols i no hi veu cap nen ni cap àngel. Al seu darrere hi ha una altra porta, i un senyal que prohibeix el pas. Sospita que deu estar tancada amb clau. Fa el gest de moure el pom, i, davant la seva sorpresa, la porta se li obre; unes escales de caragol baixen fins a una estança inferior. S'hi dirigeix, veloç, abans que no la puguin veure. L'espai és molt estret i sent el soroll atronador dels motors i del vent. Es descobreix envoltada de màquines estranyes i de tubs que no sap perquè serveixen. En una de les parets, hi veu una porta amb un símbol de perill imprès al damunt. Sap que és una sortida d'emergència. Al costat de la porta hi ha un botó vermell que deu servir per a obrir-la. Sent una mena de pessigolleig a la panxa. Amb el ram de roses blanques a les mans, s'hi acosta, gairebé reptant. Posa el dit al botó i la porta s'obre de cop. Un corrent d'aire gèlid la xucla amb brutalitat, com si la nena no fos res més que una ploma d'au dins d'un cicló. Surt disparada cap a fora de l'avió, amb el ram de roses blanques agafat amb ànsia. Els raigs del Sol del migdia l'enlluernen. El vent li fa fimbrar la roba i mai no ha tingut tant de fred. Se sent caure, i caure, i caure. No té gens de por, perquè sap del cert que arribarà al matalàs de cotó de sucre i que els angelets i els nens de les boires jugaran amb ella.

* * *    

Descobrint Almenar, i un premi de contes amb el relat AK-47.

Ahir vaig viure la meva anticipada i particular celebració de Sant Jordi al poble d'Almenar, que es troba a vint quilòmetres de Lleida, en el camí que du a la Vall d'Aran.

Hi vaig anar perquè una setmana abans em van trucar per dir-me que tenia un premi, el segon, en el concurs de contes que convoquen cada any, i que ja va per la V edició. Això em va servir per a gaudir d'un poble molt interessant, que potser no hauria conegut mai si no hagués estat pel premi (hi ha tants pobles!)

D'entrada, i només arribar, em vaig trobar una escultura del Lorenzo Quinn, el fill de Zorba el Griego: dues mans agafant-se, i simbolitzant l'amor sota el fons del cel del capvespre i el poble d'Almenar amb l'església al capdamunt.

Després, i com que encara quedava una hora per al lliurament de premis, vaig pujar fins al capdamunt del turó del poble, on hi ha l'església; i com a premi vaig rebre la visió de les teulades del poble, i la serenor del silenci de crepuscle, abillat amb les veus d'una dona que cridava els seus néts i amb el cant d'una bonior d'orenetes que saludaven la nit.

A la Sala Polivalent d'Almenar, el lliurament de premis va ser entranyable, perquè abans va cantar la coral de nens del poble; un regal per a la vista, l'oïda i sobretot el cor. Es va donar l'agradable coincidència que coneixia la persona que va guanyar el tercer premi, ja que també escriu al web de relatsencatala.cat, i a més, és del mateix poble d'Almenar.

Per cert, no us he parlat del meu relat, el que va quedar segon, que vaig poder explicar a la Sala Polivalent en el moment de recollir el premi.

Els elefants són persones

 Quan parlem d'un elefant, no parlem de qualsevol animal. Un elefant té sentiments, estima els seus parents; sent per ells uns profunds lligams afectius. Posseeix una intel·ligència perfectament adaptada al seu entorn. Nosaltres, els Homo sapiens, estem convençuts de la nostra superioritat ontològica pel fet que som poderosos; posseïm una tecnologia que ens permet dominar i esclafar la resta d'espècies si ens ve de gust o si ens cal per a sobreviure. No ens hem aturat a pensar que potser hi ha d'altres intel·ligències que no tenen el mateix perfil psicològic que nosaltres; és a dir, que no necessiten crear tecnologia; que no senten l'impuls de posseir i de dominar; que en tenen prou amb viure al seu aire, i deixar viure segons les lleis naturals; que els és suficient cruspir-se els qui necessitin per sobreviure, respectant els qui no necessitin cruspir-se... sense que això vulgui dir que no posseeixin una consciència d'ells mateixos i del seus estimats tan elevada com la nostra. 

Aquesta mateixa idea es podria aplicar per a resoldre la paradoxa de Fermi que es pregunta com és possible que essent tan probable la vida extraterrestre encara no ens hàgim comunicat amb ningú d'allà fora. A l'equació de Drake, hi mancaria un factor, que és el del perfil psicològic. És perfectament possible que hi hagi intel·ligències superiors que no necessitin fer tecnologia, ni dominar la resta d'espècies, ni devastar l'entorn, ni moure's del seu planeta. ¿Per què suposem que si alguna espècie és intel·ligent ha de ser tan imperialista i tan consumista com nosaltres?

Exigeixo la defensa dels elefants, que són persones, perquè tenen intel·ligència, memòria, sentiments, afectes, relacions socials... 

Són coneguts els nombrosos casos en què grups d'elefants han atacat aldees com a resposta a l'assassinat d'algun dels membres del grup per part d'alguns habitants del lloc. La memòria i el raonament els permet distingir l'enemic que els destrueix de l'amic que els estima i els respecta.

A banda de tot això, l'elefant és un animal en extinció. El nombre d'elefants disminueix en 38.000 exemplars cada any, i la xifra  d'elefants actual és d'uns pocs centenars de milers. Els estudis de la IFAW (Fons Internacional pel Benestar Animal) assenyalen que els elefants podrien desaparèixer en quinze anys.

Aprofitant que parlo d'elefants, us deixo un enllaç a un relat que vaig escriure fa algun temps, i amb el qual vaig guanyar el premi de Sant Antoni de El Perelló. Aquest relat en un principi el vaig anomenar “La bassa dels elefants”, encara que li vaig anar canviant el nom perquè no m'acabava de convèncer i al final es va dir “L'antílop”. Els elefants no en són la temàtica principal, però hi surten. Als meus relats m'agrada ficar-hi “Easter eggs” (vaig aprendre que es deien així gràcies al blog "Atoms i lletres" del meu amic qwark), petits matisos (de vegades amagats) que no són la trama principal, però que enriqueixen l'escena i l'argument. En aquest relat anomenat "L'Antílop" sobre el bullying escolar, hi ha algun “Easter Egg” dedicat als elefants, algun altre al naturisme, a Barcelona, al problema de les guerres africanes...

Diàlegs de processionàries. Thaumetopoea pityocampa.

3ªeruga-Vols dir que anem bé?

2ºeruga-No dubtis de la guia. Saps prou bé que és il·legal dubtar de la guia. Enganxa't al meu cul i no badis.

3ªeruga-Ja és trist, ja, haver de marxar d'aquesta manera del niu. I anem a que ens enterrin!

2ºeruga-Deixa de queixar-te; la vida és una aventura. Si no surts del niu, no veuràs món, no acompliràs els teus somnis. Hem nascut per a volar com les papallones; serem papallones. L'enterrament és un ritus i prou.

3ªeruga-Papallones? Jo de moment només t'ensumo el cul i m'arrossego com un cuc. Que no ho veus? I tu fas el mateix amb la imbècil que tens al davant i que es creu la més llesta. I això que dius que l'enterrament és un ritus... ¡Tres anys enterrades, tia! Només de pensar-hi, em ve un ofec!

2ºeruga-Et mano que deixis de criticar la guia o et deixarem sola i sabràs el que és bo. La vida és com és, no l'he inventada pas jo!

3ªeruga-La vida ens ha fet una plaga, i no ho he triat jo! Que no ho veus? Destruïm els arbres! Emblanquim el verd! Provoquem al·lèrgies! I ara per què nassos ens hem d'enterrar vives?
2ºeruga-És llei de vida. No cal que t'ho expliqui. El nostre pi ja és sec. Ha arribat l'hora i hauries d'estar contenta.
3ºeruga-El que hauríem de fer totes és fugir cap a una altra banda, a un altre pi, al rierol... i abandonar aquesta saba urticant que fa que tothom ens vulgui matar. Ja és hora que ens comportem com als éssers conscients i lliures que som. Fins ara no hem fet res més que arrossegar-nos com bèsties.

2ºeruga-Ens defensem dels animals! Et prohibeixo que parlis així! Les Thaumetopoeas tenim una dignitat infinita! Hem estat creades lliures per naturalesa. No som com la resta d'animals, que es mouen per instint! Sabem on volem anar! I algun dia volarem! Algun dia serem papallones!

3ªeruga-Això és un mite, i ho saps! No ha tornat mai cap eruga de l'altre món per a dir-nos que s'ha convertit en papallona!

2ºeruga-Hi ha qui diu que ha sentit el corrent d'aire de les seves ales.

3ªeruga-Sí, i hi ha qui ha mort esclafada per un camió, o devorada per les flames dels mamífers aquests que ens miren, o cruspides per un ocellot. Som una plaga! I no hem triat ser qui som; ens ha tocat ser plaga.

2ºeruga-Deixar de dir bestieses! Nihilista! Els mamífers aquests que ens miren no poden pensar; nosaltres sí. Ells no saben que existeixen com ho sabem nosaltres; si fossin una mica llestos, no s'acostarien tant. ¿No s'adonen que els podem fotra una al·lèrgia com un campanar? Hauries d'estar contenta d'haver nascut persona i no animal.

3ªeruga-Els animals també pensen.

2ºeruga-Calla d'una vegada i ensuma'm bé el cul o et perderàs.

3ªeruga-Materialista!

2ºeruga-Nihilista! Filòsofa d'estar per casa!

La processionària del pi és un insecte lepidòpter que al final del cinquè estadi larvari, abandona el pi formant processons a la recerca d'un lloc per enterrar-se. Dins del sot de l'enterrament, es formarà la crisàlide. El temps en què estaran enterrades oscil·larà entre un i tres anys. Després d'aquest període, es convertiran en papallones nocturnes, que s'aparellaran i posaran els ous, d'on sortiran noves erugues.

 Papallona de la processionària del pi. 

Fotografia d'Alvesgaspar.

. 

T'ho havia de dir

Em fa mal tot.

De mica en mica em recupero del sotrac.

L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.

Truquen. Despenjo.

-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.

-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.

-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.

-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.

Torno a entrar al menjador.

Em col·loco l'auricular a l'orella.

-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.

-Parla'm. Nena. No tinguis por.

-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?

-Sóc el teu pare.

-El meu pare és mort!

-...

Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar

-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.

-Què vols dir?

-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?

-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?

-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.

-El meu pare és mort!

-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.

-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!

Penjo.

Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.

Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.

-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...

Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.

-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!

Però la mare ja no hi és.

Torna a sonar el telèfon.

-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.

-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...

-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!

-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!

-Què vols? -i vinga a plorar.

-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?

-Sí.

-Des de quan ets al pis, filla?

-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...

-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?

-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.

-És clar. I saps per què?

-No. -gemego.

-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

.

. 

Al fons del carrer.

Relat finalista al XII Premi Víctor Mora de l'Escala.

Contemplo el fum i la grisor del cel. Retrunys i riallades. Eufòria deslligada de combatents que saben que el final s'acosta, que estan guanyant i que aviat tornaran a casa.

-Quin botí, collons! Això és un harem!

-Calla!

-Calla tu, Nicolau, imbècil. Que és que ets marica?

Rere els retrunys i les riallades, els xiscles i la por. Cau Berlin. S'aixeca qui sap què i qui sap com.

*

No sóc marica, i amb tanta mort com he vist no puc ser imbècil. Tampoc no recordo el significat dels mots “moral”, “decència”, “bons costums”, “honor”; sobretot “honor”. L'honor és dels qui guanyen, diuen. L'honor és dels qui trepitgen. La victòria fa que els assassins esdevinguem herois. La distàncià entre un brivall i un sant és un bri de palla batuda per un vent boig que decideix com, què, quan, qui, i a on. I la història l'escrivim els qui guanyem amb la sang dels derrotats, amb la vergonya dels vençuts. “Nicolau, sigues bo” em deia el pare quan jo no tenia cap més preocupació que arribar al camp de la seda abans que ho fessin els nens del barri de dalt. El camp de la seda era el nostre estadi sagrat, el temple dels gols, la residència dels herois. Suor, pols, pedres, genolls pelats, glòria i honor als vencedors de tots els partits. I a casa, la mare, l'olor de pastilla de sabó, de caldo d'oca i pastís de poma. I la meva germana petita amb els ulls blaus com el cel, els mocs al nas, les mans brutes, el somriure espontani com un raig de sol fugisser entre les boires. No sóc marica; el que passa és que tinc records. Porto el passat amb mi igual com porto el present, i tot se m'agombola, em bull i esclata. I veig un munt de germanes petites amb mocs al nas, amb llum esmorteïda als ulls; però no descobreixo cap raig de sol enmig de cap cel emboirat. Només els crits dels nois; la patrulla èbria de sang i sexe virginal. És fàcil esberlar una flor; però quan la flor s'ha esberlat ja no és viva, ja no té color ni bellesa. No podem posseir la bellesa; posseir-la és matar-la.

*

En Hans toca “Still ruht der See” amb el piano. Està molt trist. L'Elsa i l'Erika canten agafades a la seva espatlla, una a cada costat. Els abraço a tots tres, i bo i que intento cantar, la veu se m'esquerda. De fons se senten els estridors de les bombes; els russos s'acosten. Hem dit a les nenes que aviat s'acabarà la guerra i que no s'han de preocupar de res; però tenen molta por. Les parets de la casa tremolen. Arriba un bruit més fort que els anteriors i el plat de ceràmica que vam comprar a Saint Wolfganf l'estiu passat cau a terra i s'esmicola. En Hans deixa de tocar i es posa a plorar. L'Elsa no havia vist mai plorar el seu pare; de fet, mai no havia vist plorar cap home. L'abraço amb força i li faig un petó; li dic que ben aviat tot haurà passat i que tornarem a Salzkamergutt per banyar-nos als llacs de les muntanyes. En Hans torna a asseure's davant del piano; cantem tan fort com podem, intentant d'ofegar les explosions. Quan acabem, en Hans diu que és hora d'anar al refugi, i ens acomiadem de la llar. En Hans i jo sabem que potser no la tornarem a veure dempeus. Baixem les escales amb el cor dins d'un puny. Arribem al replà de baix de tot, davant la porta del carrer. L'Elsa l'obre, pensant-se que el refugi que el seu pare li ha preparat és a fora. Entra l'aire càlid de finals d'abril amb flaire de pòlvora i de pols. No podem evitar de topar-nos amb la visió dels carrers de Berlin plens de runa. No gaire lluny, hi jeuen tres cossos, llençats per terra com si fossin bosses d'escombraries. La terra i les pedres desfetes de les façanes del veïnat cobreixen les voreres per on hem passejat tantes vegades. A l'Èrika li ve un tràgit; es posa a plorar amb desconsol.

-Tot això és molt dur per tu, però ja tens dotze anys. -li dic, tancant de cop la porta del carrer, conscient que mai ninigú no té prou edat per a empassar-se una guerra -. Cal que siguis forta; la teva germana et necessita sencera.

En Hans aixeca les dues rajoles de sota l'escala que amaguen l'entrada al refugi. Hi entro la primera, després les nenes, a l'últim en Hans, que torna a posar bé la rajola i que es gira cap a nosaltres amb un somriure forçat.

-Tenim menjar per a tres mesos. Aquí no ens trobaran mai.

-Qui ens ha de trobar, papa? -pregunta l'Elsa amb cara d'espantada. Ningú no li respon.

*

“Nicolau sigues bo”. Però on és el Nicolau? On sóc? Els nois em criden. El tinent m'ordena de seguir-los i deixar-me de nostàlgies; i això que no li he explicat totes les meves nostàlgies. ¿Què sap ell de germanes petites? Entrem en una casa antiga del barri vell. Algú diu que se sent olor de femella. A mi, però, l'habitatge em recorda a una antiga escola de música; com aquelles que hi havia a Moscú quan estudiava piano. A la planta de dalt, unes nenes hi feien ballet, i jo mirava pel forat de l'escala amb l'esperança de veure un braç, una cama, la vora d'un tutú. Allò que no es veu és encara més bell.

*

De tant en tant, el sostre tremola, i penso que tot passarà aviat, com passen les malalties, les crisis, les tempestes. Miro les nenes i li pregunto a Déu que per què tot això? que per què el mal? ¿Que no ho saps, Déu, que les persones necessitem estimar-nos incondicionalment, i que ara i adés som torturades pel fat, per la fredor de molts, per l'obediència dels covards? ¿Això és bonic, Déu? ¿Això és bo? ¿Això és la glòria de l'ésser? ¿On ets, Déu, i què fas? ¿Quin és el teu joc i què vols? Recordo quan va néixer l'Èrika: entre les meves mans, la tremolor d'un ésser que obria uns ulls enormes i espantats, cercant enmig de la confusió d'unes imatges bromoses, noves i inèdites, el rostre d'algú que se l'estimava més que a ella mateixa. Després va créixer i es va convertir en una nena de cabells de sol i ulls de mar que somniava en sirenes i princeses, en regnes de fantasia on les persones eren com deien que eren; algú que parlava amb les estrelles i xiuxiuejava secrets als conills i als ocells. Quan va arribar l'Elsa, l'Èrika la va estimar amb la naturalitat amb què la pluja estima la terra. I les dues germanes han estat com un sol ésser fins avui. Ara les miro, i les veig dormir com àngels que mai no han ferit ningú, que sempre han cregut que tots els éssers humans són bons, i que en algun racó de l'univers algú hi té escrits els noms de totes les persones des de tota l'eternitat.

*

El tinent diu que hi ha teca. El terra és balmat. Una rajola és falsa i em diuen que a sota s'hi amaguen femelles nazis que han de ser ajusticiades per les nostres vergues. Riallades. Rots. Roncs de budells buits. Fortor de suarda que ja no sento perquè tinc els narius saturats. Què més tinc saturat? “Tens rovellat l'esperit, Nicolau!” em deia l'avi Boris quan a les xafogoses tardes de l'estiu jo li explicava com m'avorria. Després el vell m'ensenyava a convertir l'escorça dels pins en vaixells antics, ajudat d'un ganivet; o a donar forma al fang per a transformar-lo en soldats perfectament equipats per la batalla; o a mirar els planetes amb el reflector de Newton que el seu oncle li havia regalat el dia que complí quinze anys; o a escoltar el raüc de les granotes a les nits de lluna. Fou ell qui un dia em va dir que la bondat existia, diguessin el que diguessin els savis de pa sucat amb oli de les noves fornades filosòfiques; que la llum de la celístia, la remor del vent, el somriure de les persones, li certificaven sens cap mena de dubte que l'amor emplenava la terra, i que només s'havia de saber mirar per a trobar-lo. I jo m'adormia, convençut que l'avi Boris era un savi. Però l'avi Boris es va morir, i ara sóc a la guerra. I amb el fusell a la mà, miro per tots els racons, esgarrifosament victoriós, cercant l'amor en tots els éssers sense trobar-lo enlloc.

*

L'Erika es desperta sobtadament. Se senten veus estranyes. No s'entén què diuen. Sonen clares les passes uns quants centímetres per damunt del nostres cap. Criden. Semblen enfadats. Corren. Cada salt que fan és com un galop de cavalls que em trepana el cervell i m'haig de tapar la boca per no xisclar. L'Elsa encara dorm. Ploro. En Hans fa una expressió trista, però no vessa cap llàgrima. Tots ens estem tan quiets que sembla que no respirem. Les passes es fan més sorolloses. Ens fa l'efecte que milers de soldats boten a l'encop intentant d'esfondrar el terra. L'Erika no sap qui és que està damunt nostre, ni de qui ens estem amagant, ni per què. La rajola que ens protegeix del món de fora s'alça com si s'aixequés un mort, i entra el primer raig del dia dins la nit més llarga de la nostra història. L'Èrika engega un crit. Gemego. El cor em salta. En Hans cau de genolls, a punt de desmaiar-se. L'Elsa es desperta i corre fins a la seva germana. S'abracen totes dues i no deixen de plorar. Entren dos soldats i ens apunten amb les armes. Fan un somriure fred, fals, com si no somriguessin de debò, com si interpretessin un paper macabre. El més alt pronuncia un reguitzell de mots indesxifrables i acaba amb una riallada seca. Allarga el braç vers el meu pit i malda per descordar-me un botó del vestit. En Hans es llança damunt d'ell. L'estaborneixen amb un cop de culata. Les nenes sangloten. Arriben més soldats. Xerrotegen i riuen.

*

Se suposa que els homes hem de saber ser guerrers, i a les guerres es mata; però no puc suportar empassar-me el xarop àcid del dret a humiliar les filles del poble vençut. Els meus companys d'armes hi veuen germàniques feixistes; jo només sóc capaç de descobrir els ulls de la meva germana petita al rostre de les dues nenes que xisclen com xais mentre les despullen. No puc. Les cames no em serven. Un glop de ràbia em puja del baix ventre fins a la gola. L'avi Boris em mira i fa que no amb el cap. “Nicolau, sigues bo!” em torna a dir el pare. Vull que callin tots dos. Tinc al cap els morts que han caigut fins arribar a Berlin assassinats pels homes d'aquesta raça que ara destruim; però miro les nenes i veig la meva germana. Ploren amb la ganyota esquerpa que ella estrafeia quan la vida se li girava en contra; i des de la llunyania del temps i de l'espai m'estimo la meva germana petita que plora amb una pena que em forada els ossos. La mare de les petites s'escapa del soldat que la subjectava amb acarnissament perquè pogués veure el càstig de les verges, i s'abalança vers l'ésser amb cos d'home que despulla les criatures; no hi arriba, perquè una bala li forada l'estómac, i cau a terra panteixant a frec de les meves botes.

*

“Quan t'arrenquen la pell no fa tan mal com quan ho fan amb la roba i no vols que ho facin. Quan et maten el cos, no et mors tant com quan et travessen l'entranya amb un penis enterc com un pal d'escombra. I perceps la buidor de cor de qui et menysprea fins al punt de considerar-te un producte per consumir i llençar. Quan tallen el coll d'un fill teu no et dol tant com quan l'humilien i l'aterroritzen fins a fer-li entendre que la vida és un horror i que les persones són els monstres que construeixen aquest horror. Quan et cremen els ulls no et sap tan greu com quan t'obliguen a descobrir l'odi a la mirada dels qui et violen l'ànima i el cos alhora. Però per a mi tot s'acaba. Adéu filles. i perdoneu-me. perdoneu-me per no haver sabut defensar-vos.”

*

Les nenes són nues, de genolls i esgaripant. La mare jau sense vida, bocaterrossa. Acaben d'executar el pare. El tinent diu que vol ser ell qui les estreni. Ho diu amb una brillantor estranya als ulls i és en aquest moment que sé que no podrà ser, que no aconseguirà el seu objectiu. “Nicolau sigues bo” em torna a dir el pare. L'avi Boris deixa de fer que no amb el cap i per un instant em mira amb interès; si fa no fa com quan alguna de les escorces de pi agafava una forma bastant definida i es podia dir que s'havia convertit en una fragata o en un transatlàntic. La nena gran em mira com si jo fos déu i la pogués convertir en àngel del cel. I llavors ho dic, ho crido. “Deixeu-les estar! Ja n'hi ha prou!” I em tornen a dir marica. I penso que si ho fos no passaria pas res, però ells són molt lluny de les meves reflexions que no pronuncio en veu alta. “Deixeu-les estar, collons! Que no teniu dones, a la vostra vida?” I em miren com si jo fos el mateix Hitler etzibant-los un discurs patriòtic. Em dediquen un renec i el tinent comença a baixar-se els pantalons. Amb un gest veloç que no sé d'on em surt i que no penso, empunyo l'arma i li descarrego al pit. Cau amb els ulls en blanc, i els altres no tenen temps de reaccionar. La seva confusió i les meves bales els converteixen en cadàvers calents. Les nenes ploren amb més força. Faig que es vesteixin. Després les abraço i ploro com una criatura; feia massa temps que no vessava cap llàgrima. Sento que em tenen por, que potser encara tenen més por que abans, perquè ara saben que al món hi ha homes que maten, que humilien, que odien. Però jo les amanyago com feia anys que no amanyagava una criatura; són vives, i jo sento que torno a ser viu i que camino cap a algun lloc en concret.

*

Avanço amb les nenes per un carrer en runes enmig del Berlin esfondrat. M'he posat l'uniforme d'un soldat nazi mort. He creuat el front i sóc a la ciutat que resisteix. Els meus em busquen per traïdor, i em volen tant de mal com els alemanys. La nena gran m'agafa la mà esquerra, la petita la dreta. ja no ploren, s'han quedat mudes com si la mort se'ls hagués endut l'esma. Portem tres dies vagarejant pels edificis mig destruits; no sé on les duc, però són a casa seva i algú les haurà d'acollir. No sé on vaig, però sóc a casa meva perquè l'avi Boris somriu feliç. Sempre havia desitjat tenir una filla, i ara em sento com si en tingués dues.

Albiro una forma confusa al fons del carrer que a poc a poc va agafant nitidesa.Al fons del carrer m'hi espera un tanc dels Estats Units d'Amèrica. Em rendiré i tot s'haurà acabat. Al final del carrer, la guerra s'haurà acabat i per això hi vaig, i per això hi porto les nenes. Surten tres soldats de dins del tanc, em criden, suposo que em deuen insultar. Fan escarafalls amb les mans, bo i fent-me entendre que m'allunyi de les criatures. Els dic a les nenes que se'n vagin amb els americans, però es limiten a allunyar-se a poc a poc amb els ulls pansits i la boca closa. Veig una infermera de la creu roja que les abraça i em sento intensament feliç. Sento una punxada a la boca de l'estómac, i després m'arriba el so dels trets. En sonen uns quants abans no topo contra el terra i tot se m'allunya. Veig l'avi Boris somrient molt content. M'allarga un braç i em diu “Ho veus, Nicolau? La bondat existeix, ja t'ho deia, jo.”