T'ho havia de dir

Em fa mal tot.

De mica en mica em recupero del sotrac.

L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.

Truquen. Despenjo.

-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.

-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.

-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.

-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.

Torno a entrar al menjador.

Em col·loco l'auricular a l'orella.

-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.

-Parla'm. Nena. No tinguis por.

-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?

-Sóc el teu pare.

-El meu pare és mort!

-...

Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar

-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.

-Què vols dir?

-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?

-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?

-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.

-El meu pare és mort!

-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.

-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!

Penjo.

Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.

Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.

-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...

Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.

-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!

Però la mare ja no hi és.

Torna a sonar el telèfon.

-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.

-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...

-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!

-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!

-Què vols? -i vinga a plorar.

-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?

-Sí.

-Des de quan ets al pis, filla?

-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...

-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?

-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.

-És clar. I saps per què?

-No. -gemego.

-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

.

.