Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Showing posts with label nuesa. Show all posts
Showing posts with label nuesa. Show all posts

Saturday, June 29, 2013

Dia radiant a la Waikiki


Dia radiant a la Waikiki. 
Dia previ al concert de la llibertat que hem esperat amb anhel. 
Dia de llibertat. 
Dia de trencar uniformitats i protocols artificiosos. 
Dia de sol, de mar, de sal, d'onades. 
Dia de goig indescriptible per una calidesa que s'ha fet esperar. 
Dia d'aquells que els lladres i els feixistes mai no entendran, obsedits com estan als forats dels seus camps de golfs i als seus clubs elitistes, engreixant comptes corrents, i pactant amb enemics de la cultura i de la Terra. 
Dia que els especuladors amb la Terra no comprendran, perquè s'agafen amb les dues mans a les cadenes que els esclavitzen; per les quals estan hipnotizats. 
Dia de llum i de foc, de brum de mar i frescor d'aigua de vidre. 
Dia de pell d'aram i carn encesa. 

Monday, June 24, 2013

Llibertat... sempre.



Deixa'm fer, deixa'm ser,
sigues tu,
no traeixis aquest brum
que s'esquinça per l'esbós
del vent i el cop de l'oceà
dins la nit;
quan el crit
neix del cor d'algú que es fon,
amb la lluna i amb el vent.
Massa gent
dorm, i al pit
no hi batega aquell anhel
d'alba prop del mar que gruny
quan el sol comença humil
la seva lenta i contundent elevació.
Prem el buf,
traçant el dolç dibuix de la calanca a frec del blanc
de l'escuma i de l'esclat;
harmonitza aquest miracle sols un mot:

llibertat.







Sunday, May 12, 2013

L'esclavatge de les tradicions, normes i protocols.


Imatge de http://www.shorpy.com/ que representa la norma de bany de principis del segle XX als Estats Units, i que no supera els 512 pixels tan com demana aquest web.
.
.
.
Totes les cultures i estats del món tenen les seves elits, que viuen lligades a unes tradicions, normes i protocols allunyades del natural; són pobre gent esclava.
Encara és més fotut quan els grups amb menys recursos s'encadenen a les mateixes tradicions, normes i protocols; sense més raó que el fet que sigui “el que toca”. Aleshores tota la població és autènticament esclava.

Friday, April 12, 2013

Us presento el meu últim llibre: "EL VESTIT MÉS BELL. La nuesa en catorze relats i algunes idees"


Cau del blog, com una gota d'aigua de pluja que es desprèn de l'agulla d'un pi, "EL VESTIT MÉS BELL”
Ja pot enfonsar-se Sant Google, ja es poden esborrar tots els bits i els bytes de la Terra, que jo tinc en paper, i amb una qualitat d'edició que agraeixo, tot allò que m'ha sortit de l'ànima referent a la nuesa des de l'any 2008 fins al 2012.

El podeu comprar, o descarregar-lo sense cost, aquí:

http://www.bubok.es/libros/223573/EL-VESTIT-MES-BELL-La-nuesa-en-catorze-relats-i-algunes-idees

El llibre que us presento està dividit en 8 parts.

La primera part, de cent seixanta-tres pàgines, du per nom “Catorze relats de nuesa”, i recull catorze relats curts de ficció en els quals la nuesa hi juga un paper que va des del matís fins a l'essència. Un d'aquests relats va guanyar el XXIX Concurs Literari de Sant Antoni de El Perelló. Un altre va quedar finalista al V Premi Vila de Lloret de Literatura de Viatges. Molts d'altres van ser publicats en aquest blog l'estiu passat gràcies a la lectura generosa d'uns quants usuaris de Nucat.cat, l'esperó dels quals em va animar a anar escrivint durant tot l'estiu.

La segona part, “Onze consideracions sobre la nuesa”, recull articles que expliquen el sentit que la nuesa a la natura té per a mi; un sentit nu de militàncies i obert a qualsevol persona sense necessitat de pertinença a cap grup i sense que sigui necessari que segueixi cap doctrina, filosofia o ideologia.

La tercera part, “Set espais de nuesa”, explica i descriu les sensacions viscudes a set racons del món a on la nuesa és lliure i habitual.

La quarta part, “Amor a la natura i nuesa”, explica la íntima unió que per a mi té la nuesa humana i l'amor i el respecte al paisatge original del nostre planeta, del qual hem sorgit.

La cinquena part, “La nuesa incompresa”, parla de totes les dificultats que la nuesa natural ha de superar per a ser lliure. El “mico humà”, esclau de tradicions, de costums i d'uniformitats, sovint combat la indumentària amb la qual la natura ens fa arribar al món; sovint intenta marginar els qui estimen aquesta llibertat, per por conscient o inconscient al vestit més bell, a la realitat natural que som i que la por i les morals porugues han enclaustrat i apartat de la visió, ocultant l'autèntic aspecte de la bellesa humana.

La sisena part, “Nuesa i felicitat”, explica com n'estan de connectades la nuesa i la felicitat.

La setena part, “Nuesa i espiritualitat”, reivindica la nuesa com a font d'unió amb el misteri de l'existència i com a metàfora de l'abandó i la confiança en un ésser superior que cap religió ha descrit i que no té res a veure amb el que ens han pintat.

La vuitena part, “Poesia i Nuesa”, reprodueix uns quants poemes en els quals la nuesa hi és present.

És per tant un llibre que camina pels tres gèneres: ficció, assaig i poesia.

I a mi m'agrada molt i em fa sentir molt satisfet. Per què?

Perquè amb aquest llibre no guanyo diners; ni un cèntim. M'omple de satisfacció saber que estic oferint llibres que cas de ser baixats amb PDF no costaran diners als lectors. Hi ha qui diu que allò que no val diners no és valorat; jo penso, en canvi, que qui només valora una cosa si val diners en realitat no la valora, perquè no entén l'essencial.

Perquè la meva alegria no vindrà pas de veure que el llibre és venut o descarregat, sinó de saber que un llibre així existeix; estarà millor o estarà pitjor, però està exactament com jo desitjo que estigui, i d'aquí m'arriba una bona dosi de satisfacció que no canvio ni per tots els diners del món. Si adquiriu el llibre en paper (us ho recomano perquè té un acabat editorial molt bo) us costarà uns tretze euros, però jo tampoc no me'n quedo cap percentatge; ho he decidit així perquè això abarateix el cost i no tinc pas ganes que ningú hagi de pagar més perquè jo guanyi quatre duros.

Perquè si google un dia desapareix allò que hi he escrit sobre la nuesa continuarà existint en un llibre en paper, que confio que un dia, quan jo ja no hi sigui, pugui passar als meus fills i als meus néts.

Perquè qui llegeixi el llibre sabrà exactament el que penso sobre la llibertat, la nuesa, la natura, la bellesa, la defensa del medi ambient...

Perquè qui llegeixi els catorze relats s'ho passarà molt bé.

No us avorreixo més. Si us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no us agrada el llibre, em sento satisfet. Si no penseu com jo, em sembla genial, perquè estimo la diversitat d'opinions. Si penseu com jo, em sembla genial, perquè és bo sentir-se acompanyat en les idees.


Un petó ben gros per tots!

Nàmasté!


Wednesday, April 10, 2013

El tacte alliberat.




Enmig de la natura, la vista percep les imatges del paisatge a on la nostra espècie s'ha fet; el verd dels arbres, el gemat de l'herba, el blau nítid de la volta del cel, el terrós de les roques, el saur pàl·lid de la sorra, el lapislàtzuli profund de la mar enfadada...
L'olfacte reconeix les flaires de la Terra Mare, les herbes del bosc, la salabror de l'oceà, la llenya seca de les llars, les flors, l'aroma de la terra humida per la pluja, de l'herba mullada... i ens retorna els senyals eterns de l'entorn, que és casa nostra i el nostre origen.
La Oïda, enmig de la natura, ens regala el gemec suau del vent, els crits d'una bonior d'aus, la crepitació d'una foguera, el vaivé de les onades, com la respiració d'un déu adormit, les rialles dels infants, la intensa remor de la brisa agitant les espigues del blat... En aquests sons, hi descobrim l'eco del nostre origen, l'amor del planeta vers el nostre ésser.
El sentit del gust, quan ens empassem glops de l'aigua dels torrents, ens evoca records d'infanteses lliures, de suor d'infant enjogassat, de pedra pirenaica a on neixen les fonts de la puresa.
El sentit del tacte, amb tot el cos nu com una sola unitat de percepció, sent, a cada bri de pell, la carícia de l'oreig, el frec de les branques, l'aire net de la platja, la dolçor de l'aigua de la mar o del torrent. Només la nuesa a la natura és capaç d'aconseguir que el nostre ancestral sentit del tacte, que abasta tota la pell del cos, i no només les mans, ens reveli, lliure de robes que el destorbin, la textura indòmita de la bellesa del paisatge.  

Saturday, February 16, 2013

Una persona nua és una persona, no és un cos. (Resposta a les declaracions del Secretario Ejecutivo de la Patronal Canaria de Ocio y Restaurantes).


Imatge presa a Cala d'Oques amb el permís de l'usuari 
banyista que es va prestar a fer de model, i publicada 
aquí també amb el seu amable consentiment.
.
.
.Amb motiu de la retirada de l'ordenança il·legal que prohibia el nudisme a Las Palmas de Gran Canària, el secretari executiu de la Federació d'oci i restaurants de Canarias ha dit que li sembla bé que es permeti estar-se nus a la platja a les persones joves i belles, que la seva visió mai no pot ser immoral, però que el que sí que és immoral és que vagin nues les persones velles de carns flàccides. Voldria comentar una mica la barbaritat que ha pronunciat aquest senyor.

Sempre he admirat l'espontaneïtat del nen o de la nena que estimen el seu avi malgrat que tingui la pell arrugada, malgrat que li tremolin les mans, malgrat que potser bavegi, malgrat que tal vegada no s'entengui el que diu; el nen o la nena troben en el seu avi i en la seva àvia les persones més dolces i més amoroses del món; aquesta actitud rau a les antípodes de l'actitud del secretari d'oci i de restaurants de Canàries, que quan mira les persones veu cossos seductors o cossos reprovables; un amant d'estar-se despullat a la platja, quan mira les persones, veu persones i prou, estiguin nues o estiguin vestides.

Les ordenances il·legals d'alguns ajuntaments, que pretenen tancar en guetos la nuesa humana, com si fos contrària a la humanitat, com si pogués ferir les persones, obeeixen consignes de grups ultra-religiosos que s'infiltren a les regidories dels ajuntaments i que pretenen fer passar com a cívica la moral obscurantista dels ignorants medievals, que creien en dimonis i en pecats. La ignorància fa que els éssers humans siguin esclaus i frena l'evolució de les persones. Sense necessitat de cap llei reguladora, el sentit comú de les persones ens mou a desenvolupar els nostres gustos en espais on els convenis no escrits, o el poder immens del paisatge, fan oportú. Tot això, sense conflictes i sense castrar la possibilitat que la societat evolucioni, en un futur proper, vers una nuesa lliure no imposada ni prohibida arreu, que esdevingui conseqüència espontània i social d'una llibertat i d'una maduresa assolides amb l'educació i el civisme. Els guetos, les multes i la repressió farien impossible aquesta evolució vers la llibertat, i la humanitat perdria un dels seus tresors més valuosos.
Algun dia, la humanitat es deslliurarà per sempre de les valoracions sexuals d'aquells que han estat educats en la repressió, i que són els primers clients de la pornografia i de la promiscuïtat. Lluny de lluitar efectivament contra la immoralitat, els qui ataquen la nuesa humana allò que fan és convertir en pornografia una realitat tan bella i tan innocent com el cos humà.
En comptes d'esquinçar-nos les vestidures, hem de saber veure, en les declaracions d'aquest secretari, l'oportunitat de comprendre el que senten i pensen moltes persones que formen part d'un gruix de població educat en unes formes repressives, tradicionalistes i obscurantistes; probablement sense adonar-se de la pobresa humana de les seves percepcions. Lluny de provocar enuig, aquestes manifestacions ens han de fer entendre la distorsió mental que, sense evidenciar-ho, pateixen moltes persones que han crescut en una societat influïda negativament per uns costums consumistes i conservadors, esbossats amb el traç potent de les religions primitives medievals. El coneixement d'aquests prejudicis ens situa en la disposició més adequada per a desenvolupar estratègies alliberadores que aportin llum a una educació tan trista i tan esmonyonadora.
L'error de fons del senyor secretari rau en el fet de creure que tenim l'obligació d'agradar els altres amb el nostre físic o amb el nostre estil; o encara pitjor, que els altres tenen l'obligació de conformar el seu estil i el seu físic per tal d'agradar la majoria de la població, i per tal de ser fidels als canons de l'estètica imperant (que sovint acostumen a ser injustos i artificiosos). No ens hem d'agradar, ens hem d'acceptar i de respectar. El valor més important de les persones és la llibertat; la nostra imatge és nostra i és a nosaltres mateixos a qui hem d'agradar; a cadascú li ha d'agradar la seva imatge, i ha d'abillar el seu cos segons el seu estil i la seva llibertat. No tenim l'obligació de sotmetre la nostra estètica als criteris uniformitzadors de la majoria. No és obligatori que ens agradi l'estètica dels altres, només és obligatori que acceptem la llibertat de cadascú a escollir la seva estètica i la seva indumentària.

D'altra banda, qui s'està despullat a la platja: no hi va a exhibir-se, no hi va a ser mirat, no hi va a mirar, hi va a gaudir dels elements, a sentir-se còmode amb ell mateix, a abraçar-se amb el vent, amb el sol, amb l'aigua, amb la totalitat de la pell, a deslliurar-se de qualsevol producte manufacturat, a retrobar les sensacions ancestrals d'unió amb la natura, a descansar de la civilització... Qui va despullat a una platja, hi va amb el cos que té: perfecte o imperfecte, arrugat o jove, estèticament comercial o estèticament familiar, i sempre natural. El qui va sense roba a una platja accepta el cos que té ell i el cos que tenen els altres no pas perquè li sembli bell al secretari de la patronal d'oci i restaurants o als qui dicten els discutibles criteris estètics dels mitjans de comunicació, de la premsa del cor, o de qualsevol aristocràcia decadent; qui va a una platja sense roba accepta els cossos siguin com siguin perquè accepta per damunt de tot les persones propietàries d'aquests cossos, perquè el cos que té ell i que tenen els altres és el natural, el cos que la natura ens ha donat en el moment en què ens trobem, sense cap intent de seduir o d'impressionar. 

Per qüestions genètiques i culturals, un feix important de la població tanca les portes a les opinions o experiències que se surten de la normalitat social; si les persones tinguessin la valentia de provar allò que per vergonya, o "pel que diran", mai no han fet, descobririen potser un planeta i una natura que són els seus germans, una estètica que bo i no ser la de les pel·lícules de Hollywood és l'estètica de la naturalesa de l'Homo sapiens, l'estètica del color de la terra, de l'aram de les pells sota del sol, de les corbes que només pot dibuixar l'obra de l'univers amb tots els poders de la natura. 
Per a un esclau del fetitxisme, només pot ser bell allò que li posa erecte el penis. Per a un enamorat de la natura i de la nuesa, és bell tot allò que la natura ha creat, des del tronc recaragolat d'una olivera, passant pel pit d'una noia, jove o gran, i fins arribar al somriure sincer d'un infant; tot és bell i tot és bo.


Saturday, September 15, 2012

Nuesa, virginitat del paisatge i natura a un racó d'Andalusia. (per a més concreció geogràfica, preguntar-m'ho per mail)


Continuïtat entre el bosc i la sorra. Llunyania de vies asfaltades. Nuesa lliure barrejada amb llibertat d'indumentària. Reflex de sol al taboll i al blau. Quan l'estiu mor, l'hivern vesteix de gala el paisatge; el mar s'enfosqueix i es guarneix amb mocadors de color de satàlia. 


La platja té més de doscents metres de llargada i a les deu del matí viu immersa en una solitud lluminosa.





A la una, ja s'ha omplert. Gent vestida, gent nua... per a tots els gustos. La llibertad és caòtica, la uniformitat sempre és conseqüència de la imposició.








Per fugir del paradis cal caminar cinc o sis quilòmetres per munyanyes de gran bellesa mineral.







Fa una certa por emprendre el llarg camí que dur a la civilització quan passem a frec d'animals tan poderosos que ens tenen por.


Al lluny, una gran duna de sorra que emergeix de la mar i  que s'enfila muntanya amunt, trepitjant i colgant el bosc.






Friday, September 7, 2012

La Terra els espera per un bes

 Arribes al final de la Terra, allà on la carretera s'ha fet camí, i a on el camí s'ha mort en un atzucac que et força a deixar el cotxe ran de bosc i damunt del mar, lluny de pobles i edificis. Camines cap un far, que és a quatre quilòmetres, per un viarany de roca i terra, amb clapes de sorra duta pel llevant centenars de metres enlaire. Veus braus, vaques, cabres, algunes salvatges; un camaleó, voltors al capdamunt de les penyes, solitud i natura verge. Arribes al far i tens l'oceà Atlàntic a la mitja circumferència del planeta que se t'obre; el mar obscur amb crestes blanques. A l'altra banda, i al lluny, amb nitidesa, el rostre d'Àfrica, la gran muntanya que mira a Gibraltar; el vent, avui suau, que branda els caps dels arbres; flaire de pinassa, de sal; so de llagostes; trepig de branques flonges damunt cantells i grava. Baixes des del far per un camí, ran dels penya-segats. Fas ziga-zagues, cada vegada més a prop del blau, i distingeixes els cossos humans que s'estan a la sorra i a l'aigua; alguns nus, d'altres tapats com decimonònics, o ianquis, o integristes, o com mal educats en el sentit menys dolent de la paraula (ningú és culpable de com l'han educat). Un quilòmetre enllà, arribes a la sorra i t'adones de com els programes de televisió i la infinita informació de la xarxa han dut a la platja més recòndita de Cadis tot un ventall de persones que de poc que no es presenten amb sabates de taló, nevera, equip de música, modelets de les franquícies més esnobs, més absurdes, més mentideres, més consumistes, més buides, més destructives; orgull absurd satisfet de misèries que es contemplen com conquestes. Al costat de la desfilada de la moda de bany temporada 2012, un grapat de deu o dotze persones nues, famílies i grups d'amics, sostenen la torxa de la llibertat de la nuesa i de l'enamorament de la natura salvatge. Et poses ran de camí i et fas bandera, perquè qui vagi arribant sàpiga que arriba a un temple en el qual la indumentària sagrada és la pell, ni que desenes de persones, amb la boca mig oberta i els ulls badocs, situïn en diagonal l'eix de simetria del rostre, pensant-se que els nus són rars, quan de fet els rars, els pobres, els qui es perden un bes misteriós d'una mare ignorada, són ells. Rere teu, arriba un grup de noies; albiren el gruix de la platja i només veuen la desfilada de moda; els nus encara no, perquè fora de tu i dels teus, són lluny, i a tu encara no t'han vist. Les noies es preocupen: “Pero tia, no era nudista esta playa?”, diuen. Després et veuen, us veuen. Respiren alleujades. S'alliberen de la roba i, a poc a poc, la guerra es va guanyant i la innocència de l'ésser s'imposa. Avui quinze, demà vint, la setmana que ve trenta. A poc a poc els que inclinen l'eix de simetria del rostre comencen a pensar que hi ha més vida enllà del que els han mal ensenyat, que hi ha més sensacions, que la Terra els espera per un bes, i algun dia el gaudiran.
Al ranvespre, esperem la posta des del far; i contemplem el sol capbussar-se, nu i bell.
(continuarà)