Algú ha de ser l'últim.

“Algú ha de ser l'últim” Ha dit, avui, el Senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Quatre mots que evidencien la profunda tragèdia de l'existència. Una tragèdia bella i esquerpa. Com diria Shakespeare: “una història absurda explicada per un boig”.

“Algú ha de ser l'últim”, en tota cursa, per perfecte que hom sigui, per molt que els organitzadors s'escarrassin, algú, de ben segur, arribarà l'últim. L'últim de la cursa, l'últim de la fila, el qui treu una nota més baixa, el qui agrada menys, el menys popular, a qui menys conviden a sopars, de qui més se'n riuen, a qui més obliden...

Sempre hi ha algú que és el millor per darrere. I és inevitable. En qualsevol afer susceptible de permetre la qualificació dels individus, hi ha un darrer, un perdedor, un vençut.

Al capdavall, però, quina delícia la solitud de l'últim, lliure de la dependència de la victòria i dels afalacs, de la cadena amb què ens castiga l'èxit a canvi d'agenollar-nos als seus peus! ¡Quin carisma el del soldat confederat que torna a la seva llar de Texas vençut i esgotat! ¡Quina tranquil·litat ha de tenir aquell que no té res que agradi a ningú; qui sigui que se li acosti no ho farà per interès! ¡Quina llibertat la del que no necessita no ser el darrer per ésser lliure! ¡Quina felicitat la del que no necessita no ser el pitjor per a ser feliç!

El que sobta, però, és la absoluta necessitat lògica del fet que existeixi un darrer, en tot, i sempre.

Em resulten simpàtics els darrers, els últims... infinitament més agradables que els esclaus del seu propi perfeccionisme, perquè aquests esclaus tendeixen a imposar als del seu voltant la seva submissió a la perfecció. No hi ha res pitjor per a un infant que la constant i obsessiva correcció de les seves imperfeccions; no hi ha res millor que la lloança de les seves virtuts i els ànims per arribar encara a fites més dolces.

Protegiu-me dels perfectes, perquè quasi tots els perfectes posseeixen la imperfecció de la intolerància; convençuts que tothom té la obligació de ser com ells.

Algú ha de ser l'últim, no ho oblideu perfeccionistes.

Ah! I gràcies senyor Marcel·lí!

.

.

Esferoide o el·lipsoide de revolució

Esferoide o el·lipsoide de revolució.

Palau de llum de xocolata viva.

Tiba la catifa de la pell.

Bell reflex de sentits i excel·lències,

des de l'origen pur a l'infinit

futur de nits i renaixences.

El·lipsoide de revolució

d'eix diví d'aquí vers rere els plecs

de l'espai que entenem i que és tan poc.

Roc de carn melosa i fimbrejant,

i algú de bats silents despulladors

de misèries disfressades de necessitat.

Allò que ens cal tan sols és perdre el pas

de la por, de la prudència, i del vestit.

Allò que ens cal només és existir.

Si cal, sense eficàcia ni lluor,

ni fulgències, ni nom, ni protocol,

ni llinatges, ni formes, ni bon nom,

només la vida, el ventre i el bressol.

*

De l'Alzina del Salari al Coll d'Estenalles, i uns quants pensaments.

Fèlix deia que és una sort viure a quinze quilòmetres de la natura salvatge; que és el mateix que dir que és una sort viure a mitja hora de casa. El cos que tenim, i per tant la ment que tenim, s'ha fet enmig de cingleres, balmes, boscos, torrents, flaires de farigola i romaní, crits de tota mena d'ocells, sons de milers de vents a diferents hores de la jornada, llums que marquen els temps del dia, fredors, xafogors, humitats i pluges que assenyalen les estacions i els cicles de la vida. No fa ni dos-cents anys que ens han arrencat de tot això (del nostre hàbitat) i confusos, maldem, orfes de no se sap ben bé què; perquè la majoria d'Homo sapiens no saben que enyoren casa seva, perquè mai no han estat prou conscients d'on és casa seva. Enyoren la natura on s'han fet i no saben que l'enyoren; viuen enmig d'un neguit que els empeny cada vegada a desitjar tenir més, poder més, aconseguir més. Busquen i busquen una felicitat que tenen només a quinze quilòmetres de casa (si més no, els que vivim a Terrassa) i que s'entesten a confondre amb un èxit material que de cap manera no accepten que sigui buit.

El post d'avui parla d'un passeig de cinc quilòmetres enmig d'una terra que ens ha fet, que ens ha alletat, que ens ha aviciat, que ens ha estimat, i que s'ofereix a acollir la nostra matèria, un cop acabi el nostre cicle, perquè pugui passar a formar part d'altres éssers vivents que continuïn l'única història que perviu: la del cosmos.

De l'Alzina del salari, que ja és morta, surt un camí que comença de quitrà i acaba de silicats, i que ens enlaira fins a les envistes del paller de tot l'any; a ponent, Montserrat. Viaranys estrets ran espadats de conglomerat rogenc sota el Turó de la Pola. Niells. Balmes. Codines. La pedra que cau de les parets; gratada per l'escultor del vent. Brandar dels caps dels roures, d'un verd gemat, enmig del fosc de les alzines perennes. La deessa guineu que ens surt a rebre a la Font de la Pola. La pujada entre farigoles fins a la Coma d'en Vila, passant per l'Alzina dels vents.
Quin paio, el Vila aquest, fa uns quants segles.
M'imagino els seus dies, enmig del massís, sense carreteres ni cotxes, ni televisió, ni telèfon, ni enllumenat elèctric. Dies marcats per la claror del sol, enganxats a les feixes que donaven l'aliment, a la calor de la llar i del cos de les bèsties.
Dinars de família quatre cops l'any; quan mataven el capó perquè venien els padrins i algun veí d'algun mas llunyà. Fred i bandolers, i els lladres de sempre amb els impostos i la creu.
Quins paios, els Vila; una vida agredolça a casa, però enmig de la crueltat Homo sapiens de sempre.

Dels Vila, a l'ermita de la Mata, el Montcau que s'engrandeix, els avets estrangers que baixen fins al Coll d'Estenalles, i ens en tornem a anar.

.

.

La guineu afamada i mal acostumada.

La guineu segueix el grup d'excursionistes. Es deixa veure. S'acosta, prudent, abaixant el morro. Aixeca els ulls. Observa. Resta atenta a qualsevol gest que li indiqui que algú té la intenció de regalar-li un tros d'entrepà. Si ens acostem a ella, fa un bot i recula. Però torna. I si no li fem cas, s'acosta fins al punt de posar el morro arran d'una motxilla. Fa cara de fam, de desesperació, de misèria. Quan la seva dèria pel menjar em fa témer que pugui mossegar alguna bossa o acostar-se massa a un infant, faig un crit d'aquells codificats (no excessivament estrident) que l'animal comprèn molt bé, i desapareix veloç com un llampec. La guineu és un animal molt intel·ligent i em fa l'efecte que sap qui és susceptible de donar-li menjar, i qui no ho farà de cap manera, perquè la prefereix “guineu” i morta de gana, que “gosset faldiller” demanant caritat als Homo sapiens.

Això ha passat avui, i és curiós que fa ben poc parlava en aquest blog de la meva oposició a les mascotes (quina coincidència!); oposició que no és compartida per molta gent del meu entorn.

La meva opinió, però, és que els Homo sapiens no hem de ser les mames i els papes dels altres animals. Quan els peixem, els destruïm; destruïm els seus costums ancestrals, els desnaturalitzem; esborrem, de vegades, els aprenentatges que els individus no humans es transmeten de generació en generació, perquè en contra del que molta gent es pensa, moltes espècies es transmeten aprenentatges; no tots els comportaments tenen un origen genètic. Els pardals, per exemple, ensenyen a volar les seves cries, i també les obliguen a menjar, espicossant-los el clatell.

La guineu és una depredadora de ratolins de bosc, d'ocells, de conills... La nostra petjada grollera ha foragitat una part ben grossa dels aliments de la guineu que avui hem vist, la qual ha substituït la seva vocació de caçadora per una dependència patètica vers aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens. I així, ha nascut una simbiosi, entre els Homo sapiens i la guineu d'avui (Vulpes vulpes); similar a moltes d'altres simbiosis, com les del Amphiprion ocellaris i la Anemona nemorosa, o les del Homo sapiens i el Canis lupus familiaris. Però la simbiosi de la guineu i els Homo sapiens que la peixen té algunes ombres que me la fan indigerible; potser perquè trenca les pautes de comportament mil·lenàries de les guineus.I és que l'Homo sapiens és un animal que sovint crea dependències en la resta d'animals que l'envolten, i sobretot en aquells animals que converteix en mascotes; i ho fa més per compensar inconscientment desequilibris d'autoestima o d'autoafirmació que no per empatia; o en tot cas, l'empatia és usada per l'inconscient per a atorgar al conscient una sensació de poder que compensa frustracions emmagatzemades a la memòria.

La guineu d'avui s'ha fet captaire i submisa perquè el nostre embolcall tecnològic, i els processos que implica: la pressió humana, els residus, l'esgotament de recursos, la creixent urbanització d'espais naturals, la bretoleria... li han extingit l'aliment. I la repetició del gest de donar-li menjar és un mal favor que es fa a la identitat de la guineu i a la conservació i transmissió de la seva “cultura”.

.

.

Lamento la mort de Bin Laden.

Suposo que el títol del meu post, provocador, políticament incorrecte, i contrari a les pulsions naturals instintives dels individus i de les societats, fa necessària una explicació. O potser no, potser, segons com es miri, és bastant obvi el que vull dir.

Lamento la mort violenta de Bin Laden, perquè lamento totes aquelles morts produïdes per execució; ja sigui aquesta execució assassinat, venjança, terrorisme o acompliment d'una condemna. Qualsevol homicidi és un acte contrari a la dignitat humana, ni que a qui se li foradi el cap sigui Bin Laden, ni que qui sigui penjat sigui Sadam Hussein. Lamento la mort de Sadam Hussein com lamento el suïcidi de Hitler, com lamento les execucions ordenades pels tribunals als judicis de Nuremberg. La diferència entre les nostres societats humanes i les que d'humanes no en tenen gaire hauria de consistir en què nosaltres no matem els culpables, en què que nosaltres no apliquem la venjança, en què nosaltres no decidim la mort de ningú; ni per raons d'estat, ni per electoralisme, ni per rancúnia, ni per una suposada justícia universal. No dic que enmig d'una acció improvisada de defensa, algú, un cos de seguretat, o fins i tot qualsevol de nosaltres (ciutadans comuns), pogués arribar a produir la mort d'una persona (per la defensa d'un fill hom pot arribar a realitzar accions que mai no hauria dit). Però el que hauria de ser intolerable és decidir, des d'un despatx, l'execució sense judici (o amb judici) de qualsevol persona per monstruosa que sigui. Perquè la mort d'un líder no acaba amb les accions violentes dels que el segueixen. Perquè l'execució d'un genocida li estalvia al genocida la humiliació del judici, el trauma de mirar cara a cara les seves víctimes, la duresa de contemplar la seva acció sense la falsa aurèola de la glòria, l'oportunitat de poder descobrir algun dia el color fastigós de la covardia i de la crueltat que han brollat de dins d'ell mateix. Perquè la mort d'un tirà acaba amb el seu dolor, l'allibera de la presó perpètua, i el que és més important, li impedeix el llarg camí dels anys de captiveri vers una rectificació vital. La derrota del mal no consisteix en destruir qui el comet sinó en destruir el mal que hi ha dins d'ell.

Cert és que un conseller del president Obama va afanyar-se a explicar que de primeres no el volien matar i que ho van fer perquè es va parapetar; però el meu problema és que sóc molt mal pensat, i em costa creure que, amb les tecnologies d'avui dia, no el poguessin capturar viu. Se'm fa feixuc també comprendre per què va haver de morir la dona que suposadament va fer d'escut humà i darrere de la qual diuen que es va amagar Osama. Torno a ser mal pensat. Demano perdó pels meus mals pensaments i prometo reprimir-los i tornar a les opinions correctes. Però ai... els meus mals pensaments tornen, i de nou veig difícil comprendre per què no van poder capturar-lo viu. Se'm fa estrany, també, entendre perquè el van llençar al mar; ¿quina millor prova de la seva mort no hauríem tingut que el seu propi cadàver? És estrany. I torno a ser mal pensat.

Em posen la pell de gallina (hi tinc dret, la pell és meva) les declaracions de tants homes d'estat que celebren una mort. “Quan el comando va confirmar la mort, a la Casa Blanca va esclatar l'eufòria”, publica La Vanguardia.

Digui el que digui Obama, avui, el món és menys segur, perquè molta gent, i durant molts anys, buscarà la venjança. El terrorisme islàmic no era només Bin Laden. Una execució no arregla res, ni retorna les vides dels que van morir al 11-S, ni les vides dels morts de la guerra d'Irak, ni destrueix el terrorisme. Avui el món és indubtablement menys segur, i Bin Laden, que hauria d'estar empresonat, ja ha deixat de patir.

Natura i fantasmes als boscos del Llac Petit i l'antic Hospital del Tòrax.

Bo i els meus quaranta-dos anys, les rodalies naturals de Terrassa no deixen de sorprendre'm. Cap al nord-oest, més enllà dels últims habitatges, travessant ja els primers contraforts que apunten a Sant Llorenç, s'estén un paradís de pins, estepes, alzines, roures, romanís, farigoles, brucs; camins entercs entre codines; turons encesos pels raigs d'un sol primaveral; un llac, que es diu Petit, però que de petit no n'és gaire, on, de tant en tant, i quan ataca la calor, s'hi remullen persones que potser no tenen recursos per anar a la piscina, o que consideren que no cal pagar diners per a gaudir de l'aigua, o que pensen que és millor fer-ho ran del verd i flairant resina i humus en comptes de clor i aromes de bossa de patates xips. L'aigua del llac petit, tot s'ha de dir, no fa gaire bon aspecte. És fàcil imaginar la bellesa d'aquests indrets a la prehistòria, quan la natura posseïa la plenitud de la seva imatge, l'empremta virginal de les forces de l'univers en aquest punt del planeta Terra; una estesa plana, amb Montserrat per ponent i Sant Llorenç al nord, sense torres de metall ni construccions asèptiques; sense cap més so que el vent agitant els caps dels arbres i els udols dels animals en llibertat. 

I tots aquests paratges, els excursionistes, sovint, els deixen enrere; a causa de la proximitat del Massís de Sant Llorenç del Munt, que atrau amb més força. 
Els camins que ens hi acosten, parteixen de l'antic Sanatori del Tòrax, meca dels afeccionats a l'ocultisme (psicofonies, psicofotos, espiritisme...) i actual Parc Audiovisual, on s'han rodat pel·lícules de renom com "Los Sin nombre", "Frágiles", o "Ouija", i on hi ha treballat, entre d'altres, l'actriu Ally Mc Beal, i on a més s'hi han elaborat programes d'audiències trencadores, i continguts turbulents, com "La Caja".

De tornada, ens vam trobar un animaló un xic malmès, que té mala fama, però que fa mil·lennis que viu en aquest bosc; i l'hem de considerar tan bo i tan necessari com els pins, les caderneres o els senglars.

El cap de setmana que ve, Terrassa és modernista.

El cap de setmana que ve, Terrassa viu la seva IX Fira Modernista. Els carrers del centre de la ciutat, i molts dels seus habitants, es disfressen d'època, per a reviure una de les etapes històriques més intenses de la vida de la ciutat i del país. Art, artesania, ciència, tecnologia, arquitectura, música, història, humor, bellesa, sorpresa...

Des dels seus inicis, la Fira Modernista ha esdevingut una mena de Festa Major de Primavera; una Festa major temàtica, de bon gust, divertida i educativa.

De tot el que hi he llegit, en destaco les següents activitats; tot i que n'hi ha moltes més, i segurament més interessants, perquè cadascú té els seus gustos.

Conferència "La física al Modernisme" a la Masia Freixa, divendres sis de maig a les dotze del matí.

Cafè-teatre a la Societat Coral "Els Amics" C/Pantà 57, divendres sis de maig a les onze de la nit.

Visita guiada a l'edifici modernista de l'Escola Industrial, dissabte, 7 de maig, a les 10:30 del matí.

Passejades en carro i taller de maquillatge modernista, a la zona de Picnic del Parc de Sant Jordi, dissabte, 7 de maig al matí, fins a les 14h.

Cantades de caramelles, a la balconada de la casa Baltasar Gorina (Font Vella, 93), dissabte, 7 de maig a les 11:30. I al balcó de la Casa Jacint Bosch, carrer del Teatre, 4-6, disabte, 7 de maig a le 12:30. I a les 13:00 al balcó de la Casa Alegre de Sagrera.

Visita teatralitzada a la Casa Alegre de Sagrera, amb els seus personatges, dissabte, 7 de maig a les 11:30, a la casa Alegre, Font Vella, 29. (i fins a les 13) I també diumenge.

Arrossada Modernista, recordant les colles de treballadors i treballadores que a principis de segle XX anaven a fer un arròs amb congri al bosc. Plaça del Dr Ventalló a les 14, del dissabte 7 de maig.

Visita guiada al nou Teatre Principal, dissabte 7 de maig a les 17:30.

Concentració i exhibició de cotxes i motos antics a les 9:30 del diumenge 8 de maig; al Raval de Montserrat i a la Plaça Nova.

Que vénen els Carlins! Que vénen els federals! diumenge, 8 de maig, a les 11:45, a la Plaça Vella.

Teatre científic: "Converses entre Marie Curie i Dimitri Mendeleiev" al mNATEC, a les 12 del diumenge 8 de maig.

I desenes i desenes d'activitats més, permanents o esporàdiques... A banda de la disfressa generosa que abraça amb rauxa l'urbanisme i la ciutadania.