Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, October 19, 2012

Enterreu la disciplina al cementiri de les eines rovellades



El sofriment infantil, en línies generals, no produeix adults més forts ni més resistents, sinó tot el contrari. Opino que el patiment a les edats de la infantesa és la causa principal dels desequilibris psicològics, emocionals, socials... que es pateixen a les edats adultes. Ments ferides, febles, malaltisses, insegures, infelices, obtuses, violentes, asocials... es forgen amb les angoixes i els rosecs infantils. I tot això sense arribar al cas extrem de la patologia. Les nostres mancances psicològiques lleus, els nostres punts foscos, allò que sabem que no funciona del tot, tenen com a causa directa o indirecta, o com a caldo de cultiu, el patiment i el malestar de la infantesa.

Aconseguiu per damunt de tot, i sense renunciar a la tasca d'educar, una infantesa feliç per als vostres fills; estareu construint els fonaments d'una edat adulta mentalment sana i feliç. Defugiu el perfeccionisme, la crítica constant, la recriminació continuada... És preferible que els nens duguin la roba bruta per haver jugat que no pas anar nets perquè senten terror del que els seus pares els puguin dir si s'embruten. Procureu-los bassals, capgrossos, fang, pedres i la possibilitat de caminar pel bosc per a mirar bestioles. Ensenyeu-los a estimar la pluja i el gust de mullar-se sota dels ràfecs. Valoreu la higiene, però no la convertiu en una divinitat. Lluiteu perquè se sentin lliures i perquè riguin molt. Preocupeu-vos si no els veieu contents, i feu-los veure que passi el que passi sempre tindran al seu voltant més bellesa i més amor que no pas dolor i sofriment. Perdeu el temps amb ells i ensenyeu-los a perdre el temps. Ensenyeu-los a mirar. Ensenyeu-los a sentir passió per la vida i per tot el que la vida té de bo. Enterreu la disciplina al cementiri de les eines rovellades i substituïu-la per l'amor a la feina ben feta i al gust de veure la bellesa de les accions correctes i ordenades. Feu-los veure que els càstigs no tenen sentit, i que el que els ha de moure a fer les coses bé és l'amor i les ganes de fer les coses bé. Una infantesa feliç val més que qualsevol objectiu cultural, esportiu, artístic, acadèmic... La felicitat dels infants és la garantia del futur de la humanitat.     

Wednesday, October 17, 2012

Elogi de la lentitud



El pensament racional humà, quan treballa amb lentitud, serenor i il·lusió, pot arribar a cotes d'elevada excel·lència. La pressa ens converteix en la pitjor de les màquines. Fins i tot aquells que presumeixen de treballar de pressa i bé, arriba un dia que s'estavellen de la pitjor de les maneres a causa d'aquesta mateixa pressa de la qual presumeixen. Carl Sagan ho va dir: "pensem bé, però no pensem ràpid". Som el fruit d'una natura que segueix uns cicles extremadament lents, sense cap pressa ni improvisació, i que arriba a expressions de bellesa única i insuperable.
Si algú s'entesta a no deixar-nos pensar a poc a poc, que s'aparti, perquè volem fer les coses bé; i si té pressa que s'hi posi fulles o que busqui més pensadors per a repartir la feina. Vivim una vegada, i si correm, no vivim. Amb presses, no podem treballar bé; i si no podem treballar bé, no vivim bé. Com més correm per fer la feina, pitjor surt i més feina se'ns genera. No permeteu mai a ningú que us llevi la vida. Doneu la vida, si cal, però si decidiu viure-la, viviu-la sense pressa; que és el mateix que dir “viviu-la”. La pressa genera males explicacions de les tasques, mediocritat humana, rutina i endarreriment. Acceptar la tirania de la pressa implica quedar-hi atrapat. Sigueu lliures. L'autèntica excel·lència necessita lentitud. 

Monday, October 15, 2012

Poder ser.



Farem un referèndum, perquè el poble ha de parlar. Cap llei que negui la possibilitat a l'exercici democràtic d'una consulta d'opinió als ciutadans pot ser considerada una llei vàlida o legítima. Per damunt del dret particular dels estats, hi ha el dret natural, inscrit al cor de les persones i a la consciència de la humanitat. Cap llei que violenti aquest cor o aquesta consciència podrà ser mai una llei vàlida. Cap imposició legal que empari prohibicions contraries al dret natural dels pobles i de les persones podrà ser considerada mai una llei vàlida.
Si l'estat ens impedeix per la força de les armes exercir el dret natural d'opinar com a poble, acudirem a Europa; si Europa no ens empara aquest dret, demanarem ajuda al món. Farem veure a la humanitat que silenciar la veu d'un dels seus pobles és el mateix que silenciar la veu de la humanitat sencera. Si un estat té por de la veu d'un dels seus pobles, és perquè sap que aquest poble no li pertany, i li vol silenciar el clam.
Cap fita, però, no s'assoleix sense patiment. Cal saber suportar el sofriment i la injustícia. Difícilment un poble serà lliure, sense que els seus líders siguin alguna vegada empresonats, i en ocasions executats; avui commemorem l'assassinat de Lluís Companys, a mans dels enemics de Catalunya, que són els enemics de tots els pobles i persones del món. Difícilment un país podrà ser, si no és capaç d'exercir una lluita no violenta que li demostri, al fort, que per damunt del poder dels tancs i dels avions de guerra, hi ha la força de les conviccions, l'amor a la pàtria i a la llibertat, i l'absolut convenciment d'arribar fins al final. Ens podran enviar els tancs, els soldats, els canons... fins i tot així continuarem proclamant la nostra voluntat de ser lliures. I si ens impedeixen per la força exercir el dret a decidir allò que volem ser, el món comprendrà qui és el tirà i qui és l'esclau; qui és l'opressor i qui és l'oprimit... i continuarem lluitant amb la força de la pau i de la democràcia, sense retrets; i a l'últim, guanyarem. Ens podran humiliar, menysprear, torturar, executar... però arribarem fins al final, i de la nostra boca no sortirà cap retret, cap insult, cap injúria; només un mot... un sol mot; llibertat.
La nostra lluita no serà una lluita contra Espanya. Perquè Espanya mai no existirà de debò mentre els seus pobles no puguin decidir lliurement formar-ne part. Volem que Espanya pugui ser i que mai ningú no pugui dir que les seves terres són esclaves. Negar un referèndum a cadascun dels pobles d'Espanya significa silenciar la veu de cadascun dels seus pobles.
I espero que quan Catalunya aconsegueixi ser independent, Espanya prosperi, amb èxit i felicitat per a tots els seus habitants; que hi hagi bon veïnatge, respecte i col·laboració. Desitjo tot el bé possible als que han pretès espanyolitzar-nos. Desitjo tota la sort del món, el millor dels èxits econòmics i polítics, als que deixaran d'ingressar 15000 milions d'euros anuals; als que un dia van obligar a veure's un vas d'oli a algú altre perquè el van sentir parlar en català, els desitjo tota la pau del món, a ells i als seus descendents. A tots els que han intentat esborrar del mapa la cultura catalana, als que han combatut el seu dret a governar-se, als que s'han rigut de les diferències ibèriques, als que confonen diferència o separació amb supèrbia, els desitjo de tot cor una vida feliç; a ells i als seus familiars. La independència de Catalunya no és contra ningú. Si estimes una cosa, deixa-la lliure; si és teva, tornarà a tu; si no torna a tu es perquè mai no ha estat teva. 
Als ciutadans de Catalunya, ens ha arribat l'hora de la llibertat; però l'hora de la llibertat és necessàriament l'hora de la generositat, l'hora d'estar disposats a perdre-ho tot, si cal, per a construir el fonament d'un futur millor per als nostres fills. Volem per als nostres fills l'oportunitat de poder créixer en una terra lliure, a on la identitat catalana no sigui humiliada un dia sí i l'altre també; on el poble pugui decidir el seu govern sense imposicions externes, silencis imposats, ocupacions militars i menyspreus constants. 

Hem arribat de totes bandes; tenim la sang de totes les terres del món per a construir la llibertat d'un país ensulsiat desenes de vegades per la força de les armes. Som un soldat al qui un dia van robar les armes mentre escrivia un poema d'amor a la seva estimada. Som algú que ha nascut lluny, molt lluny, però que cada dia sua sota d'aquest cel, i estima enmig d'aquest paisatge; algú que un dia es morirà i s'acabarà fonent amb aquesta terra nostra. Som perquè volem ser; i perquè no volem que ningú, fora de nosaltres mateixos, ens imposi allò que hem de ser. Estem disposats a no descansar fins que aconseguim allò que mereixen tots els pobles del món: poder ser, senzillament poder ser.


Sunday, October 14, 2012

72 anys d'un assassinat que encara està considerat pel poder com a "legal".



El primer capítol d'aquest relat fou escrit el 23 de gener de 2006 al web de relatsencatala.cat. El segon capítol fou escrit el 26 d'octubre de 2005, al mateix web. De primeres eren dos relats independents que explicaven dos episodis de la vida de Lluís Companys; el capítol I en clau de ciència ficció. 
Els he modificat per adaptar-los als esdeveniments succeïts del 2006 ençà. Els publico avui que fa 72 anys de l'assassinat legal de Lluís Companys. 
És curiós, l'assassinat de Companys encara està considerat legal pels poders espanyols, en canvi un referèndum per preguntar als catalans si volen ser independents és il·legal.

I

La Baule, 6 d'agost de 1940

-President...!

Els seus ulls se'm clavaren.
-Qui sou? -li vaig reconèixer el dolç accent d'Agramunt.
-Podem parlar?

Vaig explicar-li-ho tot. Vaig revelar-li intimitats que ningú d'aquell temps no podia saber. Vaig mostrar-li el llibre d'en Benet "Exili i mort del president Companys". Vàrem llegir-lo junts. 
Em preguntà per Catalunya. Li vaig descriure el franquisme, la transició, el retorn d'en Tarradellas, el pujolisme, l'ascensió d'en Maragall, el debat del nou estatut, en Montilla, en Mas, la manifestació de l'onze de setembre del 2012, el procés d'independència...
Vaig recitar-li, meticulós, la classe que cada any repeteixo als meus alumnes d'història contemporània. 
M'escoltava extasiat.
-Si mentiu, teniu una imaginació prodigiosa. Però...què espereu? Per què heu vingut?
-Per salvar-lo...!
-¿I què en traurà, Catalunya, d'això...? 

Vam estar discutint què fer, fins a les tres de la matinada del tretze d'agost de mil nou cents quaranta. No hi havia manera. S'entestava en la idea que la història no s'ha d'alterar, en la decisió de respectar el sentit natural dels esdeveniments.

-Us deixareu atrapar?
Em mirà amb tristor mentre devorava una cigarreta.
-Si el que m'heu dit és cert... moriré feliç, conscient que en Lluïset sobreviurà, i que Catalunya eixirà.

Vaig demanar-li un últim favor, i acceptà. 
Escriví al President. 
Vaig clissar l'última línia:
"Cal tornar a lluitar, cal tornar a morir, cal tornar a vèncer...!"
-Doni una forta abraçada a la Catalunya dels meus néts. -m'estrenyé les mans.
Vaig alenar l'aire de la nit; semblava impossible que un indret tant pintoresc com La Baule esdevingués un escenari tan cruel.


II

Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940.

No dormiré.

Tot el que em queda és vida.
Fa una hora i mitja que la Ramona ha marxat. 
Li he donat les galetes que em sobraven, i una poma. 
No sabia què dir-li perquè estigués tranquil·la, i "donar" ens fa sentir el valor infinit dels instants. 
Vaig on tothom va, i per uns ideals tan bells... que mai no ho hauria pogut imaginar. 
Sé que en Lluïset està bé; això m'omple de pau. La felicitat és tan elàstica com la credulitat.
Assaboreixo aquesta xocolata d'Agramunt, tan melosa, i em retornen imatges tendres de El Terrós, quan cercava ous d'orenetes damunt la teulada. Tant de bo recordéssim sempre que tots hem estat nens; que aquell qui tenim davant, un dia, fou un nen o una nena, i que, malgrat la maduresa, d'alguna manera l'infant sobreviu... 
Xarrupo el conyac i tracto de pensar només en la perfecció del seu gust. Arrenco l'etiqueta de l'ampolla i hi dibuixo la signatura d'un ésser petit i afortunat. 
Que se la quedi el governador, en agraïment a tants favors; i al capità, que tant ha sofert, els botons de puny d'or. 
El temps avança inexorable. 
Enmig d'una emoció asserenada, no puc evitar la tristor que em punxa amb crueltat, cada vegada que m'adono que no he estat capaç de fer més, que no he aconseguit alleugerir els sofriments del poble.
Em pregunto que passarà amb aquesta pobra Catalunya...! 
Sento passes. 
Ja venen. 
Són les sis i vint. 
Cor meu no t'acceleris, que no tinc por... 
Per Catalunya...!




Sant Joan de Toran



Al 1938, quan van arribar els franquistes, la totalitat de la població de Sant Joan van fugir a França, que es troba a un quilòmetre. Als anys 80 es va començar a reconstruir i a repoblar com a segones residències. Els habitatges són les edificacions típiques araneses. És un llogarret tranquil, situat en una vall intensament verda, plena de saltants d'aigua; un paisatge que verola amb la tardor i que flaira a herbes de tota mena. 









Friday, October 12, 2012

Canejan


A 960 metres d'alçada, ran d'un penya-segat, amb uns cent habitants, apareix Canejan, que fa dos mil anys era un campament romà des d'on es divisava tota la vall.
A finals de la dècada dels noranta, algú em va dir que estava considerat el poble més bell de Catalunya. I haig de reconèixer que certament és bell. Si és el més bell ,o no, ja qüestió de gustos. L'entorn, sens dubte, és immillorable. 









Thursday, October 11, 2012

No podem convertir la llibertat en marbre. Comentaris al llibre de Francesc Torralba "Jesucrist 2.0"



La natura, amb tota la seva bellesa, exerceix i esperona una violència implacable que al capdavall ha contribuït a la nostra aparició, a l'existència de l'amor que pot sortir de nosaltres, i al goig de formar part d'un tot indescriptible.
.
.
Continuo amb la lectura del llibre Jesucrist 2.0 de Francesc Torralba, que vaig comentar en aquest post:


 i en vull destacar l'explicació del que, per a ell, és el programa ètic del cristianisme:

Estimar el proïsme, sortir de la bombolla de l'ego per incloure l'altre, perdonar incondicionalment els traidors, estimar els enemics, escoltar i obeir la crida del mestre i tractar com a germà en l'existència qualsevol ésser humà, siguin quins siguin la seva condició i el seu origen: heus aquí un programa ètic difícil, entusiasmant, però ple d'esculls.

I reconec, honestament, que m'agradaria que aquest programa fos també el meu, que el puc subscriure; a excepció, potser, d'escoltar i obeir la crida del mestre, que potser implica un caire més de seguiment doctrinal  catòlic, que ara per ara no comparteixo. Pel que fa a la resta, però, entenc i crec que aquest ideal podria ser vàlid per a qualsevol persona humana, fins i tot per a qualsevol consciència de l'univers. Tot i que, internament, percebo una tendència natural al cosmos que, al llarg de milers d'anys, ha esperonat la lluita violenta entre les espècies; lluita que ha provocat, al costat de la mutació i d'una bonior de factors més, l'aparició de la nostra espècie Homo sapiens. Descobreixo, per tant, una aparent contradicció entre la necessitat ètica de tota consciència i els instruments violents gràcies als quals ha aparegut aquesta mateixa consciència. Segles i segles de guerres són la conseqüència de la tendència natural a la lluita de les espècies, i a la lluita entre les tribus humanes; tendència que no s'ha inventat l'ésser humà sinó que està imprès a la natura des de l'inici de la vida; aquest mal, que duem a la sang, no l'ha inventat l'ésser humà. Accepto, però, que el caràcter temporal i finit del “mal” tregui ferro a la qüestió, i que l'ètica sigui vàlida un cop hàgim assolit la consciència superior. L'hem assolit ja?

Després el Francesc afirma que les ètiques de mínims no garanteixen ni la felicitat ni el goig d'existir, i que calen ètiques de màxims. Suposo que quan parla d'ètica de mínims es refereix a aquells principis ètics mínims que tothom ha de complir per a poder viure en harmonia dins d'una societat diversa. Jo li diria que, en realitat, (i crec que ell estaria d'acord amb mi) no hauríem d'acceptar l'ètica en la seva vessant de camí que mena a la felicitat, sinó que més aviat l'ètica en si mateixa és ja un valor, una finalitat, i que cal cercar aquest valor sense especular si el seu acompliment ens proporciona o no felicitat; en tot cas, el que ens ha de moure a l'ètica és la recerca de la felicitat dels que ens envolten. No nego que aquesta recerca produeixi dins d'un mateix una pau profunda, però això només és un efecte secundari que no ens ha d'influir. Si la raó última dels meus actes fos la meva felicitat, tindria un problema de prioritats que en algun moment em faria fracassar.
Entenc que l'ètica en una comunitat diversa, a causa de la diferència de visions i sentiments, només pot ser de mínims. A nivell individual, però, un es pot plantejar els màxims que vulgui. 
Torno a un altre tema que també li he llegit al Francesc, en el qual crítica el relativisme moral, acceptant que aquesta crítica no és avui dia políticament correcta. Al meu parer, ni el relativisme moral ni l'absolutisme moral són posicions encertades. Els absolutistes morals ignoren els matisos culturals, psicològics, ètnics, científics, mèdics... que fan que un acte determinat que la doctrina particular d'alguna religió condemna sigui considerat un pecat o un crim. Imposen una moral inflexible que sovint segueix les directrius cegues d'una religió concreta. Quan els parles de la lògica que fa que determinades condemnes siguin injustes, et responen (de vegades) que davant dels imperatius de Déu la lògica humana no té res a dir. Juguen brut, perquè sovint ells intenten fer servir aquesta mateixa lògica humana per a defensar barrabassades integristes com la doctrina de l'infern, el pecat original transmès amb el naixement, o quadratures impossibles del cercle en qüestions dogmàtiques com la Trinitat o la ressurrecció... Quan convé, fan servir la lògica més instintiva per a defensar antropomorfismes divins o lleis eternes... I quan els convé, també, es carreguen la racionalitat, la lògica i la ciència, per a imposar l'obediència a les morals ancestrals.
Els relativistes morals, per contra, neguen el bé o el mal per si mateixos, i, en alguns casos, sembla que perdin el timó dels actes i que els valors més profunds de l'Homo sapiens acabin depenent de com bufi el vent.
Entre el relativisme moral il·limitat i l'absolutisme moral hi ha punts intermedis, que normalment són ignorats o negats pels integristes d'una i d'altra banda (perquè d'integristes n'hi ha a totes les ideologies). És cert que la major part dels actes depenen en la seva bondat o maldat de la cultura i dels valors de la societat on succeeixen; però això no passa pas amb tots els actes. Hi ha algunes accions que són sempre bones o sempre dolentes en qualsevol època i a qualsevol context, perquè allò que destrueixen, o allò que estimen, es fonamenta no pas en el context sinó en la mateixa essència de l'Homo sapiens, que no varia amb el context. Hi ha accions que mentre siguem Homo sapiens seran sempre benediccions; i d'altres que, mentre siguem Homo sapiens, seran sempre crims contra la humanitat; sense entrar en el relliscós terreny de la culpa, que és una altre tema.
Posaré un exemple:
 En la meva opinió, tenir relacions sexuals amb una persona, amb dues, amb tres... pot ser bo, o dolent, depenent del context, de les circumstàncies, dels valors de la persona, de les intencions... En canvi, matar, ferir, menysprear, odiar, destruir... sempre serà dolent.

Si us hi fixeu bé, al capdamunt d'aquest escrit, el programa ètic del cristianisme que ens regala Francesc Torralba fa referència a valors essencials, no entra en detalls doctrinals o morals. La moral és feixuga, el que cal és l'amor. No podem reduir l'amor a una casuística de lleis i normes. No podem convertir la llibertat en marbre. No podem revisar cada alenada de la nostra respiració per a verificar si és honesta o pecaminosa. La meva opinió és que l'única limitació dels nostres actes ha de ser la recerca del benestar de tots els que ens envolten; sense obediències cegues a morals enterques.
Un altre dia continuaré amb les meves opinions sobre el llibre Jesucrist 2.0, per avui ja m'he embolicat prou.
.
.
.