El primer capítol
d'aquest relat fou escrit el 23 de gener de 2006 al web de
relatsencatala.cat. El segon capítol fou escrit el 26 d'octubre de
2005, al mateix web. De primeres eren dos relats independents que
explicaven dos episodis de la vida de Lluís Companys; el capítol I
en clau de ciència ficció.
Els he modificat per adaptar-los als
esdeveniments succeïts del 2006 ençà. Els publico avui que fa 72
anys de l'assassinat legal de Lluís Companys.
És curiós,
l'assassinat de Companys encara està considerat legal pels poders
espanyols, en canvi un referèndum per preguntar als catalans si
volen ser independents és il·legal.
I
La
Baule, 6 d'agost de 1940
-President...!
Els
seus ulls se'm clavaren.
-Qui sou? -li vaig reconèixer el dolç
accent d'Agramunt.
-Podem parlar?
Vaig explicar-li-ho tot.
Vaig revelar-li intimitats que ningú d'aquell temps no podia saber.
Vaig mostrar-li el llibre d'en Benet "Exili i mort del president
Companys". Vàrem llegir-lo junts.
Em preguntà per
Catalunya. Li vaig descriure el franquisme, la transició, el retorn
d'en Tarradellas, el pujolisme, l'ascensió d'en Maragall, el debat
del nou estatut, en Montilla, en Mas, la manifestació de l'onze de
setembre del 2012, el procés d'independència...
Vaig recitar-li,
meticulós, la classe que cada any repeteixo als meus alumnes
d'història contemporània.
M'escoltava extasiat.
-Si mentiu,
teniu una imaginació prodigiosa. Però...què espereu? Per què heu
vingut?
-Per salvar-lo...!
-¿I què en traurà, Catalunya,
d'això...?
Vam estar discutint què fer, fins a les tres de
la matinada del tretze d'agost de mil nou cents quaranta. No hi havia
manera. S'entestava en la idea que la història no s'ha d'alterar, en
la decisió de respectar el sentit natural dels esdeveniments.
-Us
deixareu atrapar?
Em mirà amb tristor mentre devorava una
cigarreta.
-Si el que m'heu dit és cert... moriré feliç,
conscient que en Lluïset sobreviurà, i que Catalunya eixirà.
Vaig
demanar-li un últim favor, i acceptà.
Escriví al President.
Vaig clissar l'última línia:
"Cal tornar a lluitar, cal
tornar a morir, cal tornar a vèncer...!"
-Doni una forta
abraçada a la Catalunya dels meus néts. -m'estrenyé les mans.
Vaig
alenar l'aire de la nit; semblava impossible que un indret tant
pintoresc com La Baule esdevingués un escenari tan cruel.
II
Castell
de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940.
No
dormiré.
Tot el que em queda és vida.
Fa una hora i mitja que
la Ramona ha marxat.
Li he donat les galetes que em sobraven, i
una poma.
No sabia què dir-li perquè estigués tranquil·la, i
"donar" ens fa sentir el valor infinit dels instants.
Vaig
on tothom va, i per uns ideals tan bells... que mai no ho hauria
pogut imaginar.
Sé que en Lluïset està bé; això m'omple de
pau. La felicitat és tan elàstica com la credulitat.
Assaboreixo
aquesta xocolata d'Agramunt, tan melosa, i em retornen imatges
tendres de El Terrós, quan cercava ous d'orenetes damunt la teulada.
Tant de bo recordéssim sempre que tots hem estat nens; que aquell
qui tenim davant, un dia, fou un nen o una nena, i que, malgrat la
maduresa, d'alguna manera l'infant sobreviu...
Xarrupo el conyac
i tracto de pensar només en la perfecció del seu gust. Arrenco
l'etiqueta de l'ampolla i hi dibuixo la signatura d'un ésser petit i
afortunat.
Que se la quedi el governador, en agraïment a tants
favors; i al capità, que tant ha sofert, els botons de puny d'or.
El temps avança inexorable.
Enmig d'una emoció asserenada,
no puc evitar la tristor que em punxa amb crueltat, cada vegada que
m'adono que no he estat capaç de fer més, que no he aconseguit
alleugerir els sofriments del poble.
Em pregunto que passarà amb
aquesta pobra Catalunya...!
Sento passes.
Ja venen.
Són
les sis i vint.
Cor meu no t'acceleris, que no tinc por...
Per
Catalunya...!
No comments:
Post a Comment