Empatx de la mal anomenada justícia; adorada com el tot, fins al punt que la vida de l’ésser humà per alguns podria ser definida com allò que existeix per a ser premiat o castigat segons els seus actes.
Malda, la mal anomenada justícia, per a salvar el món, recolzant-se en la glorificada violència de l’estat, les seves armes i les seves cadenes. Però el poder que pretén orientar els actes mitjançant la por és incapaç de canviar les persones i de retruc les societats que les persones formen. Sovint em pregunto si la violència oficial ens salva d’una violència pitjor, o si en realitat només la substitueix, canviant-li lleugerament l’aspecte i el to.
Penso en les presons russes del nord de Sibèria a on milers de persones tenen prohibit de morir, i es veuen forçades a malviure vint-i-tres hores en una cel·la en la qual durant el dia tenen prohibit d’ajeure’s al llit; any rere any, en molts casos tota una vida.
Em resulta també insuportable i vomitiva l’alegria frívola dels que gaudeixen amb l’empresonament d’algunes persones; puc entendre que el considerin necessari, tot i que no ho comparteixi, però el goig pel càstig situa a l’animal medieval al mateix nivell moral que els actes de les persones a les quals els desitja el captiveri. L’individu que a l’edat mitjana aixecava una torxa per anar a buscar el culpable a casa seva amb tota la torba de vilatans àvids de sang avui escup odi a internet sentint-se emparat per les malifetes inqüestionables d’aquells a qui insulta, condemna o sentencia, siguin corruptes, lladres o assassins. Detesto la maquinària cega del sistema judicial que es vesteix de dignitat espiritual quan no és altra cosa que un exèrcit violent que compleix una funció similar a la del soldat que mata perquè li ordenen, i li ordenen perquè no saben com solucionar d’una altra manera una realitat esquerpa, difícil i estranya. La violència del sistema judicial és sens dubte el mal menor que hi ha d’haver mentre els éssers humans siguem tan miserables que no aconseguim creure i practicar el perdó, la reinserció, l’acollida, l’ajut, l’educació, l’amor. Però ningú em podrà obligar a estimar aquest mal, ni que sigui menor.
Empatx de condemnes, de denúncies, de imputacions, com si tot s’acabés amb això, com si el mal de l’aparell judicial redimís l’avarícia i la ignorància, com si qualsevol altra possibilitat fos impossible. Defensar la llibertat dels culpables és políticament incorrecte, i per a molts és un contrasentit, una incoherència, una injustícia, l’apologia de la impunitat i del caos. Però en comptes de calcular els adjectius més precisos a la idea que he escrit, no fóra bo pensar amb calma i sense perdre el seny en alternatives a l’estratègia d’afegir mal al mal ja causat? No estic suggerint d’abandonat el mal menor de l’empresonament, però cal explorar altres vies que no destrueixin d’una manera tan contundent la dignitat de les persones que s’alegren amb els càstigs, i que no enquistin amb tanta contundència el poder de la violència oficial. Per què no prohibir l'enriquiment en comptes de castigar els lladres? Si a nivell universal s'impedís que hi hagués rics, tampoc no hi hauria pobres; i probablement, si no hi hagués pobres, no hi hauria lladres. I si ser ric fos il·legal, ningú podria arribar a ser-ho, perquè ningú podria viure com a ric. Al meu parer, cap lladre hauria d’anar a la presó, tan sols haurien de perdre el dret a posseir res. Seria més dur, i alhora més digne, viure sense res; ni diners, ni immobles, ni menjar... No estic dient que es morissin de gana, sinó que el menjar els fos donat per les persones que els estimessin, així com totes les altres necessitats mínimes.
És difícil, d’altra banda, que una espècie evolucioni des del punt de vista biològic amb un sistema tan judicialitzat, ja que les accions espontànies humanes passen a estar controlades pel sistema judicial mitjançant la por, en comptes de ser el propi creixement humà el que destriï, generació rere generació, les accions constructives i les prioritzi davant les destructives. L’espècie que necessita l’empatia dels seus individus perquè no té un sistema que puneixi el mal, acabarà desenvolupant un augment de l’empatia dels seus individus, per contra, l’espècie que pugui sobreviure amb individus mesquins, gràcies a la protecció del sistema de sancions, acabarà desenvolupant i perpetuant la mesquinesa en els seus individus; els mesquins sobreviuran perquè la por els ensinistrarà, per tant deixaran descendència, i el fenotip de la mesquinesa es continuarà escampant.
La societat no serà
salvada per la llei i els càstigs, sinó pels valors de les persones
que la formen, i això és així es vulgui o no. I aquests valors
s’incrementen amb l’educació i amb l’amor. L’amor engendra
amor, el legalisme engendra desconfiança i acompliment cec. La por
ens empeny a devorar-nos els uns als altres. La violència oficial
que en teoria ens salva de la violència instintiva dels individus de
l’espècie, perpetua la violència sobre les consciències i ens
conserva com a animalets ensinistrats pels segles dels segles, amb la
benedicció d’un estat, sigui l’estat que sigui, que esclafa els
qui el posen en qüestió, o els qui es desvien una coma del que algú
va escriure un dia en una llei.
En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.
En resum, poso, per tant, en qüestió l'estat, qualsevol estat, el sistema judicial, i la violència oficial; en nom de la llibertat de pensament i d'expressió.