Superat enmig de la voràgine del moment per la impossibilitat de controlar els elements, recordo que el món té el color del vidre que triem posar-nos davant dels ulls; i sempre hi ha un vidre; si no l'escollim nosaltres, algú altra ho farà per nosaltres amb menys delicadesa. L'oli de l'engranatge no troba escletxes per a escolar-se; no hi ha espais i els engranatges s'escalfen; potser grimparan. Necessitem espai, temps per a ser perdut... Tan sols així es troba el temps. Necessitem anar a la deriva, si anant a la deriva trobem aquests espais damunt d'un mar daurat per un Sol d'estiu; el viatge a Itaca i una companyia dolça. Necessitem la incertesa del destí, si per a trobar temps necessitem abocar-nos a la incertesa del destí; de què serveix la seguretat si ens ofeguem per a tenir-la? De què serveix el poder si per assolir-lo no som lliures.
La melodia de Cole Porter camina per espais melòdics desconeguts; és el fruit d'un temps que voluntàriament es perd per a situar la ment dins la vida de debò. No existim per a sobreviure; som hereus de la vida; però acceptar l'herència implica acceptar anar a la deriva, defugir intercanvi d'interessos. En resum, fer les coses pel gust de fer les coses, i no per allò que les coses ens poden atorgar.
.
.
.
.
No comments:
Post a Comment